I clar que sí!

I clar que sí.
que tornarem a véncer.
Estam, ja, molt acostumats a esser ofegats en massa ocasions.
I sempre n'hem sortit.
No vaig poder anar a escola en català.
Els meus fills sí que hi pogueren anar.
I vull que les meves nétes també ho puguin fer.
I per això lluitaré
I per això viuré.
I, entre tots, ho aconseguirem.
I clar que sí.
I lluitarem.
I guanyarem.
I no, no ens podran fer callar.

I Festival domèstic necessita mecenes

Cultura a casa va presentar al terrat el I Festival domèstic que es durà a terme a Palma del 19 al 29 de setembre, per tal de celebrar el primer any de la seva existència.
I ho va fer, amb un fantàstic concert de jazz, al terrat dijous passat.
Vaig demanar permís al veïnats i digueren tots que sí encantats. Tots hi pujaren.

Ja he tengut d'altres experiències amb actes de Cultura a casa. Sempre han sortit bé i els organitzadors s'han cuidat de tot i ho han deixat, després, tot al seu lloc.

Aquí us podeu informar del que pretenen amb aquest Festival domèstic:


http://culturaacasa.org/i-festival-domestic/


I aquesta és la primera foto que sortí a la premsa presentant aquest festival:

Però, clar, per un aconteixement d'aquest envergadura necessiten ajuda econòmica. I per això, a través de Verkami, cerquen mecenes, amb aportacions des de 5 euros.
Queden 12 dies per poder-hi fer aportacions. I, si els voleu i podeu ajudar ho podeu fer des d'aquí:

http://www.verkami.com/projects/5894-i-festival-domestic-cultura-a-casa

Esperar què?

Estic molt, massa, cansada d'esperar un canvi.
De cada dia la situació és més insuportable i aguantable.
A la meva jOventud ja vaig viure el franquisme. I ja hi tornam esser!
I quin canvi espero?
La veritat és que se me fa difícil concretar-ho.
Que s'acabi, ja!
I que deixem de parlar-ne.
I que oblidem el Círculo Balear i els seus seguidors.
I els consellers
I el President.
Tenim dret a un altre tipus de vida.
Ja es fa massa llarg i sembla que estam a un camí sense sortida.

Jaume Pomar, l'amic.

(A un sopar a ca nostra amb més amics, a la dreta amb barba, amb qui després seria el meu home)

Era un gran poeta. Això ja s'ha dit als mitjans de comunicació i a diversos escrits.
Però per jo era, sobretot, un amic.
Era previsible que ens deixàs en qualsevol moment. I ja ha arribat la seva desaparició física per sempre.

El vaig conèixer una nit de Cap d'Any del 1974. Féiem una festa a ca nostra (els pares eren a Pollença) amb amics i hi va venir, no sé com, amb en Joan Miralles i na Coloma Cabot. I, des del primer moment, vàrem començar a xerrar. I parlàrem tota la nit. El meu germà i la meva cunyada varen arribar a les tantes i encara parlàvem de poesia davant la xemeneia.
El vaig veure i parlar molt fins que em vaig casar. Vaig començar una altra vida i només ens telefonàvem de tant en tant.

I, quan em vaig divorciar, ho va saber i aquella temporada -per jo mala de passar- en Jaume me feia sortir i anar a llocs. Me va ajudar molt.
Ens trobàvem, el capvespre, al Diplomàtic, i parlàvem i parlàvem.

Abans d'això i des del 74 mateix, solia venir a ca nostra a prendre cafè. Ell i mon pare parlaven de moltes coses. Després solíem anar al bar del Saratoga.
Em féu conéixer el Bruseles que, per jo, va esser una meravellosa experiència.
Havia acabat d'arribar d'estudiar a Barcelona i la veritat és que, després de tres anys, coneixia molt poc la vida de Palma.
Quan vaig publicar "Taules de marbre" en Jaume escrivia a la Última Hora i me va fer la primera entrevista de la meva vida al bar Formentor.
També li he d'agrair que em presentàs n'Andrés Sánchez Pascual, aleshores director de l'Escola Normal, perquè fou així com vaig trobar feina. El gener del 75 hi començava a fer classes de català i ja hi vaig quedar per tota la vida.Devers el 85 vaig passar al Campus de la UIB, al Departament de Filologioa espanyola.

El record d'en Jaume per jo és agradable i molt amistós.

El vaig veure un parell de vegades quan ja estava malalt i sempre el trobava animat i positiu.
Quan la seva enfermetat se va agreujar va deixar ca seva de la Plaça Major i va anar a una residència. Parlàvem sovint pel mòbil. Poc temps perquè ell estava, reralment, molt mala ment físicament. Però sempre va creure que superaria la seva enfermetat. I no ha estat així, com era d'esperar.
Els darrers dies vaig poder parlar amb la seva al.lota, que el va cuidar tot el temps. Me va dir que estava sedat i que havia deixat escrit que no volia que se fes pública la seva mort.

Jaume, sempre te recordaré en les teves paraules i els teus poemes.
Descansa en pau.

Primer Festival domèstic "Cultura a casa"

Són joves i tenen molt d'entusiasme.
Treballen per la Cultura i això sempre és important.
Amb molts pocs recursos i amb moltes ganes començaren l'aventura de "Cultura a Casa" el setembre de l'any passat.
Tenc el gust de poder dir que a ca nostra hi feren el segon concert amb BOSQUE ADENTRO.

I, més envant, n'hi repetiren dos més.
El primer de FEE REEGA

I el de JOHANNA GREULICH

I ara, per commemorar el seu primer aniversari, es proposen dur a terme un Festival domèstic del 19 al 29 de setembre.
Per a poder-ho fer han obert el seu projecte a Verkami i, clar, es cerquen mecenes.
Els ajudam un poc?
A

http://www.verkami.com/projects/5894-i-festival-domestic-cultura-a-casa

ho podem fer, amb aportacions des de 5 euros.

No deixaré de lluitar

I els colors reneixen.
I comença el dia.Esperança,alegria com si tengués tota una vida per davant. I la tenc, encara.
I no deixaré de lluitar dia a dia, hora a hora, minut a minut.
No sentiré el rossinyol perquè m'aixec més tard.
Però regaré els cossiols i escoltaré la glosa d'en Mateu Xuri a l'AraBalears.
I tornaré llegir. I tornaré anar a les manifestacions.
I lluitaré sempre pel català i el nostre país. Per la justícia social i, sobretot, per la llibertat.
I tornaré escriure.
Fet.
En marxa!

n'Antònia Arbona, la gran amiga

Avui dinarem juntes. Fa 60 anys que som amigues: en teníem 3, només, quan començàrem a esser-ho.

I Sr. Ferrer, Sr.Ferrer.com, ens ha immortalitzat a una de les seves postals.

Anàvem a escola a ca les Monges Velles i els seus padrins i els meus pares érem veïnats. I començàrem a jugar i encara no hem acabat d'esser amigues.
Els seus pares tenien un bar i es pot dir que n'Antònia vivia pràcticamernt a cals padrins. Després tengué la desgràcia que sa mare es morí quan ella tenia 11 o 12 anys i passà, ja, a viure a cals padrins.

De ben petites jugàvem sempre juntes. I solíem sopar juntes, o cals seus padrins o a ca nostra, d'un pa amb oli molt bo.

Mai no ens hem barallat ni discutit.
I hem compartit sempre les nostres vivències.

Les amigues, les voltes per Plaça els diumenges decapvespre, les passejades per l'Horta.
La primera cigarreta, a la comunió de la seva cosina Margalida Plomer.

Els primers "novietes", la primera anada a un bar, la primera copeta, les primeres sortides "nocturnes" i les primeres anades a la discoteca.

Ella es va casar amb en Pep Rotger, gran persona i bon amic.

Hem compartit sempre les nostres alegries i els nostres problemes. I ens hem ajudat sempre que hem pogut.
I ens ajudam encara.

És la "meva" amiga".

Resistirem

Potser haurem de tornar a fer classes de català quasi clandestinament. Però en farem.
Se pensen que ens maten un poc com a poble amb cada disbarat que fan, però ens donen més força. I la mantendrem.
I resistirem el que vengui i el que sigui.
Record moments pitjors que els d'ara. I els vàrem superar. I ho tornarem a fer.
Amb totes les nostres forces.
Tots units.
Endavant i fortça.
No ens faran callar. No podem callar. I, sobretot, no volem callar.

Angoixa

A aquest blog hi ha de tot.
Un poc de creació, històries verídiques, bastant de la meva vida, molts de records, el viure dia a dia.....
I també hi és present la meva angoixa, angoixa que ara quasi m'acompanya cada dia.
Fa molts d'anys, per motius que ara no explicaré, que patesc d'angoixa.
Pels qui no n'han tenguda mai és difícil entendre-ho.
Me despert dematí, massa dematí, i la fosca del carrer m'acompanya encara una bona estona.
I, en primavera, el rossinyol.
La respiració feixuga, una sensació estranya.I, sense adonar-me'n m'escolt sospirar de manera quasi continuada.
Ja he pres les pastilles, però sé que encara durarà una bona estona. I que segurament tornarà encara, avui, més vegades.
És una mala companya, l'angoixa.
I molt sovint em té aturada
Darrerament s'ha accentuat i ve acompanyada d'altres problemes físics que, moltes vegades, m'impedeixen fer vida normal.
I per què ho escric? I jo què sé! Supòs que per justificar-me, en part, a mi mateixa pel fet de no escriure res. Supòs que per sentir-me millor, supòs que perquè necessitava fer-ho.

I també per dir que aquest blog, Moments, continua viu.

El primer rossinyol

Els que em llegiu sovint ja sabeu que m'aixec molt prest, de matinada, amb fosca negra.
I avui he sentit el primer rossinyol!
En ple centre de Palma, tenc la sort que hi ha jardins i patis a diverses cases i, cada any, hi vénen rossinyols.
Ha estat -i és, perquè encara continua- escoltar el cant del rossinyol.
La primavera ja arriba i el rossinyol ja és aquí!

Cultura a casa: Fee Rega

Dissabte vaig tenir el gust de tornar a Col·laborar amb "Cultura a casa". Aquesta vegada un concert de Fee Rega.
Me va entusiasmar. Quina veu!



I quina amabilitat per part dels organitzadors. I quina eficàcia.
Si voleu deixar ca vostra per fer un acte, no ho dubteu. No heu de fer res: ells ho organitzen tot.

No ens hem de rendir

Per la justícia, per la llibertat.
Per nosaltres mateixos,
pels nostres pares
pels nostres fills i néts
no hem de permetre que ens deixin embambats i amb por i desconfiança en nosaltres mateixos.
Entre tots hem de tenir força, com ja n'hem tenguda d'altres vegades, per a poder sortir d'aquesta situació.
I ho hem d'aconseguir,
ho aconseguirem.
Juntem forces i mans
i cridem ben fort
BASTA JA!
En qualsevol moment
en qualsevol situació
davant els fets injustos, dictatorials.
No tenguem por: som molts.

NO PODEM CALLAR

Casserolada contra la corrupció

No érem els que tocava, però érem molts.
Molt de renou, orelles eixordades i tornar a casa amb la sensació de les coses ben fetes.
Pelles, tapadores, casseroles, xiulos...: tot servia.
Cridàrem fort contra la corrupció i per la dimissió dels alts càrrecs implicats.
Contenta de retrobar gent a qui no veia en persona feia anys.
A Palma, ahir, a les 20 hores al carrer Palau Reial, davant el Govern Balear.

Tota una vida

Ja fa massa anys que dura.
Hi va haver una època que semblava que respiràvem un poc.
Però tot s'ha enfonsat.
I s'enfonsa un poc més de cada dia.
No sé on pot arribar la resistència humana i pareix que ens fan com una prova terrorífica de resistència.
Strés, angoixes...... suicidis.
I tot es permet. I ens diuen que en sortirem.
I n'hi ha que els creuen.
Quasi cada família viu un panorama desolador.
I atur. I desgana de tot. I gana. I falta de cobri.
I ens diuen que en sortirem.

Joan i Miquel Llabrés Martí

Per Carme Llabrés,el seu fill Carles López de Padilla Llabrés i la seva família.
Amb tota la meva estimació.

Germans.
De Campanet
feien de fusters a Palma.
Honests i treballadors.
En Joan tenia
canaris, coloms, una monea.
En Miquel, una dona i una filla petita.
El 36
el setembre
els se'n dugueren a Porreres
i els afusellaren.
Per pensar, per les idees que tenien.
Mataren dos germans, però no les idees.
Ni el record.
Deixaren una esposa i una nina,
que visqueren lluny de la seva terra
per oblidar
per haver de fugir
i que sempre han cercat i volgut saber.
Les seves idees passaren als seus descendents.
No aconseguiren res. Trencar una família amb un crim terrible.

20 anys sense Josep Maria Llompart

Camí florit

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
maraselva, safrà bord,
floravia, canyeferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murtra, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó,
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).

Josep Maria Llompart

L'OBRA de tots

Des d'aquí vull donar tot el meu suport i, dins les meves possibilitats,ajudar a difondre el projecte "L'OBRA de tots":



Allò de "Entre tots ho farem tot" de ben segur es tornarà a fer realitat aquesta vegada.

Francesc de B. Moll fou l'impulsor de Obra Cultural Balear, que es funda i es constitueix l'any 1962.
Hi ha gent que afirma que mon pare, Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, n'era un dels membres fundadors. La veritat és que a mi no em consta, encara que sí la seva estreta relació amb OCB des dels principis i tot el temps de la seva vida. Va formar partn de la Junta Directiva quan Climent Garau n'era President, un gran President.

El 63 OCB va organitzar unes classes de català a l'Estidi General Lul·lià i mon pare m'hi va apuntaar. Ens feia les clases el Sr. Garcias, un home molt alt amb mostatxos i del qual mai vaig tornar a saber res. Aquell any érem 3 alumnes: un fill del professor, un fill de Forteza-Rey i jo.

En l'estiu es feien unes classes com a clandestines al local de Torre de l'Amor i el meu germà, que era més gran que jo, hi anava.

Anys després vaig enganxar a tots els llocs possibles, fins i tot al motorino el primer eslogan que va treure OCB:

Més tard també vaig esser de la Junta, amb Climent Garau encara com a President.
Biel Mesquida, des de Barcelona, i jo des de Palma intentàrem esser els primers organitzadors del Congrés de Cultura Catalana, però no en sortírem i després el va organitzar magníficament Antoni Serra. Vaig tenir el gust i l'honor de fer la presentació del Congrés a< la Plaça de Pollença, el meu poble.

La meva relació amb OCB ha estat llarga.
Cursos, viatge a Barcelona amb Miquel Fullana, Pere Bonnin, Guillem Frontera.... Títol de Professora de Català.
I l'assitència cada any als actes de reivindicació que ha anat organitzant OCB.

Per tot el que us he explicat i per molt més, jo ja he col·laborat en el projecte.

Us hi apuntau?

El meu Nadal

Una més:n'Aina.
Ximenea encesa,dinars amb la família.
Anada a Pollença.
Xampany, vinet i porcella.
Sopa de Nadal.Torrons.
Fills, gendre i néta.
Germans, nebots i menuts.
Mandarines.

Llums de Nadal amb regust amarg

Crec que enguany no s'haurien de posar llums de Nadal ornant els carrers de les ciutats, amb la crisi que correm i amb tanta gent que ho passa tan malament.
Però s'ha fet. Es fa, sempre, el que volen.

No volia anar a veure l'encesa de llums per aquest motiu, però hi vaig anar amb la meva neboda i els nins.
Hi he anat moltes vegades, sobretot quan els meus fills eren petits: quedaven meravellats amb els llumets i veien que, efectivament, prest seria Nadal, aniríem a dinar a cals oncles i a cals avis, i vendrien els Reis.

Enguany l'encesa de llums ha tengut un regust amarg.
El funcionaris estaven congregats a Cort (tot el meu suport cap a ells) i quan va sortir Isern al balcó hi va haver una cridadissa grossa, tant que la Banda de música Municipal es va haver d'aturar.
I continuava al balcó, amb uns quants regidors, com si no passàs res.
Al carrer que va cap a Palau Reial hi havia dues furgonetes amb Policia Nacional. Mai no havia vist això. Què hi feien allà? No era un acte festiu? Però, clar, hi havia el batlle de Palma i l'havien de "protegir". De qui? De què? Potser d'ell mateix i els seus actes.
Isern va sortir per darrera i uns quants regidors(no eren més de 5 o 6, començaren a caminar cap Al Born, baixant pel Pas d'en Quint a una velocitat extraordinària. Els funcionaris continuaven cridant i reclamant els seus drets, vestits de Papa Noel de negre.
Anarem darrera la comitiva amb les seves pancartes i els seus clams.
I, oh!, els policies que eren devora les furgoneteres s'hi afegiren amb els cascs i les porres.
Quin panorama i quin mal exemple als nins que hi havia per allà.
Anàrem al Born i, més encara: hi havia parelles de policia amb cans adiestrats.

Aquest ha estat el meu començament de Nadal del 2012.

Johanna Greulich canta a ca nostra

Vaig repetir la meva experiència amb els concerts organitzats per "Cultura a casa".
Diumenge 18 de novembre la soprano Johanna Greulich va fer un concert a ca nostra, enmarcat dins el XXXIII Encontre Internacional de Compositors.
Per jo fou un honor acollir aquest acte. I Johanna em va deixar amb molt bon gust de boca, com cantant i com persona. No me faria res repetir.
Per ella, per Cultura a casa, els organitzadors, i per l'Encontre de Compositors.

No parlaré del recital perquè em va superar totalment i em va entusiasmar. Això correspon als crítics de música. M'he quedat amb ganes d'escoltar-la més vegades,

El paper de Cultura a casa crec que és important,ja, per la cultura de Mallorca, amb tots els actes que organitza.

Vos recoman que visiteu el seu web http://culturaacasa.wordpress.com/

Aquesta gent jove, emprenedora i entusiasta ja fa camí. I el que farà.

n'Aina

A les dues en punt has arribat al món.
Coloret de rosa, petita, rodoneta ets la darrera incorporació a la família.
Molt desitjada i molt esperada t'ha costat néixer. Però ara ja ets aquí. Ja ets, per sempre, amb ton pare i ta mare. I tota la família t'estimaren i te recolzarem sempre.

Aina, has arribat amb els primers freds i les primeres boires.
Has arribat a un món difícil, però tots t'ajudarem i te comprendrem. I farem tot el possible i l'imnpossible perquè siguis feliç.
Ets la nostra petita, la nostra nina estimada i desitjada.
Bastava veure la cara de satisfacció ded ton pare i ta mare per saber que sempre, passi el que passi, t'estimaran molt i viuran per tu.
I les padrines.
I els padrins.
I l'oncle i les ties.
Petita i indefensa has arribat entre nosaltres.
Molt benvinguda, Aina: sempre t'estimarem.

El dia dels Morts

No sé quants d'anys teníem, però érem petits.
El ble de l'animeta d'oli cremava tota la nit de l'1 al 2 de novembre.
I les campanes de l'església, dins la fosca del poble, tocaven a mort sense aturar.
El dia de Tots Sants era un dia alegre, festiu.
El dia dels Morts l'ambient era trist.
I la nit anterior, també.
El dematí anàvem a tres misses, una darrera l'altra: sortíem i tornàvem entrar a l'església per la següent. I així, fins a tres vegades.
Era l'únic dia de l'any que el capellà tenia permís per dir tres misses i, no sé per què, es feien seguides.
I la pregunta era la mateixa a totes les boques: "Ja has anat a les tres mises?"
A ca nostra mai hem estat d'anar al cementiri ni de dur-hi flors. Però era dia 2, i no dia 1, que la gent hi anava.
No record haver-hi anat cap any.
Només, qualsevol dia, hi anàvem i, abans de partir, ma mare agafava uns geranis i qualsevol flor del corral i les posava damunt la tomba familiar.

Per Tots Sants, rosaris

Això de regalar rosaris ensucrats als nins és una antiga tradició que perdura.
A jo ja me'n regalaven un, els meus fills també en tengueren. I les meves nebodes. I prest en podré regalar un a la meva néta Aina.
Fets de dolços diversos, des de la xocolata fins els panallets, embolicats d'un amb un, enfilats i, al final, una grossa patena de carabassat amb una estampa enganxada.

Ja fa temps (els meus fills ja en feien i la major té 34 anys) que a la majoria d'escoles mallorquines els nins elaboren rosaris els dies abans de Tots Sants.

I duraven,els rosaris, penjats a un clau de la cuina....
I féiem la foto amb el rosari, enorme quasi sempre, i que ara ens omple de records.

No deixeu de regalar rosaris als nins, per Tots Sants!
Jo, enguany en regalaré als fills de les meves nebodes.
N'hi ha molts, per triar. De tota mida i de tot preu. Des dels exquisits de Ca'n Fresquet fins els que fan, també ben bons, al forn on vas a comprar.

Concert íntim de "Cultura a casa"

Dins la programació d'octubre de "Cultura a casa"
http://culturaacasa.wordpress.com/
estava previst que dimarts, dia 23, es fes un concert íntim a ca nostra.

La meva experiència com amfitriona és totalment positiva.
La meva misió era tenir les portes obertes de ca nostra per una gentada -jove, en la majoria- que venia, sense saber on anava exactament, Sabien, només que anaven a un concert de Nathaniel Robin Mann&Sef

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=3qyUDMtvR3Y#!

Vengueren dilluns a col·locar cadires i llevar taula del menjador. I tornaren dimarts, just abans del concert, a componcre els sofàs, coixins i tot el que trobàrem per seure,

I arribà l'hora.

Jo me'n vaig anar a ca la meva veinada i amiga Totó i sopàrem allà mentre sentien el concert.
Un silenci absolut: ni ens vàrem adonar que les quasi 40 persones pujaven les escales.
Sentíem la música i els aplaudiments.

Al final vaig baixar i vaig xerrar un poc amb els assistents, que ja estaven de partida.
Un poc més, amb els organitzadors i els músics.

En un bluf varen deixar tota la sala composta i exactament així com estava abans.

Una experiència molt positiva i que repetiré.

Des d'aquí vos convid a assistir als seus actes o a participar com amfitrions. La seva adeça és

I els vull donar les gràcies per haver fet aquest magnífic concert a ca nostra.

El Bar Bosch

Era, és i, crec, serà emblemàtic a Mallorca.
No sé si tanquen mai. Però en arribar el vaixell de Barcelona,quasi dematinada, al que ara és el Moll Vell, era obert per berenar d'un cafè amb ell i una ensaïmada. I, anys després, a la nit, en sortir del Principal o en tornar de bauxa, era obert per anar a prendre la darrera copa.
A Palma si deim que anam a menjar una llagosta ningú pensa en el crustaci. Ens referim al fabulós entrepà de llonguet torrat amb el que demanis. A mi la que més m'agrada és una llagosta de pa amb oli.

Si no saps on has de quedar, quedes al Bar Bosch.
Si no saps on has d'anar, vas al Bar Bosch.
I, si hi vas perquè t'agrada, vas al Bar Bosch.

M'hi vaig passar hores, la meva primera joventut.
En sortir de l'Institut, el capvespre, anàvem al Bar Bosch.
Na Carme Simó, n'Antònia Vilà i jo ens havíem fet molt amigues l'any del PREU i enfilàvem cap allà mentre miràvem les flors de la Rambla. Na Xesca Ensenyat ja ens hi esperava i, una estona després, solia venir-hi en Llorenç Capellà i a vegades la seva germana Margalida. I a vegades érem més, clar.
I arreglàvem el món.... parlàvem hores i hores mentre teníem la tassa del cafè, ja buida, damunt la taula. I el cendrers plens de llosques. Els camarers ja ens coneixien i si algun dia, pel que fos, no dúiem doblers o no ens bastaven ens deien "ja pagareu un altre dia".

En l'hivern, dedins, clar.

Allà Xesca Ensenyat gestà el seu primer -i únic- llibre de poemes, "Ciutat de l'Horabaixa", que va publicar molt prest, amb dibuixos d'Antònia Vilà.

Hores i hores de primera joventut.
Tertúlies inacabables i inacabades.
I sabeu? M'agrada molt anar al Bar Bosch.

I agafàvem un taxi

Amb un taxi anàvem al Col·legi Major on vàrem passar dos cursos. Bé, quasi dos perquè ens va aglapìs el "calendrio juliano" i el segon curs no començàrem fins el gener. Es deia "Virgen Inmaculada" i era al carrer Copèrnic, 88.
Ara crec que ja no en queda res d'aquell vell edifici, habitacions enormes compartides entre quatre, jardí selvatge i fantàstic, pista de bàsquet i piscina que no vaig veure mai plena més que d'aigua de la pluja.
El primer curs hi vaig anar sola i vaig compartir habitació amb n'Eugènia Terrassa i na Censi. Na Censi i jo ens férem molt amigues, tant que va venir a Pollença a principis d'estiu, abans de partir cap a la seva Ortigueira natal.
El segon curs vingueren a Barcelona les meves amigues, que feien un curs menys que jo: n'Aina Aloy, na Mª Dolors i na Neus Juncosa. Amb na Censi, érem quatre les que compartíem l'habitació. Tenia un balcó que donava al jardí.
Crec recordar que tancaven a la 1 i mitja. Més tard, havies de tocar un timbre.
Ens férem bones amigues de n'Anna Labarta, que n'era la Cap d'Estudis. Era becària d'àrab a la UB i els seus pares vivien al carrer Canuda.
El dematí, classe.
Després de dinar anàvem a fer el cafetet al bar d'enfront -el Martin's-, on també anàrem a beure ginebra, el vespre, el dia que varen assessinar Puig Antich.
Molts de vespres anàvem al Sherlock Holmes, al mateix carrer Copèrnic (he sabut que ja no hi és). Allà preníem cervesa i escoltàvem música. I ens trobàvem amb els nostres amics Tomeu Canyelles i Tolo Cantarellas.
Vaig escriure aquest poema que hi va estar, penjat a la paret, molt de temps:


Al "Sherlock Holmes"


Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.

L'octubre, cap a Barcelona

Barcelona emboirada,
saps totes les hores
i tots els homes.

El teu port és
l'arribada exacta d'un trimestre
a les set del matí
amb son
i dies de por per endavant,

l'arribada exacta d'un vaixell,
el teu port.
Fum i boira.



Havíem anat a la Transmediterrània a fer cua per comprar els bitllets.
Abans ens havíem anat a matricular i triar un lloc per viure.
I a principis d'octubre, carregats de maletes i il·lusions, partíem, en vaixell, cap a un món nou, desconegut. Partíem cap a la gran ciutat a estudiar.
Les maletes pesaven massa i els camarots eren a la coberta D, a baix de tot. Les escales, empinades i inacabables, feien que, per dir-ho d'alguna manera, deixàssem que les maletes baixassen soles, ajudades pels nostres peus. Un camarot amb 4 lliteres amb cortinetes. Un camarot que no sabies amb qui comparties. Estret, minúscul i ple de maletes i bosses de tota casta. Les que no hi cabien, al corredor.
Ens aixecàvem fosca negra per veure bé la lenta i llarga arribada al Port.
Les nombroses muscleres i els vaixells de càrrega feia que semblàs que no arribàvem mai.
I Montjuic en front.
Els renous i el trànsit de la gran ciutat ens eren extranys, el primer dia.
I l'olor del despertar-se a la ciutat.
I el fum damunt la ciutat.
I els carrers llargs i plens de gent a la ciutat.
Autobusos per tot, semàfors, places, carrers estrets, carrers amples ja plens de gent.
Tot un món nou i desconegut s'obria davant nosaltres.
L'esperàvem amb ganes.

Horabaixa vermell

Horabaixa vermell,
punyent.
Per la finestra que dóna a ponent
el color dels núvols
enlluerna
i meravella.
El sol es pon.
Horabaixes de tardor
que superen qualsevol obra d'art.
Sols una cosa mancava,
els esbarts d'estornells.

L'Escola Normal de Palma

Hi vaig entrar ben per casualitat el gener de 1975.
Havia anat a una conferència a l'Estudi General Lul·lià amb en Jaume Pomar i allà me va presentar n'Andrés Sánchez Pascual, aleshores director de l'Escola Normal. Després de 10 minuts de xerrar me va dir: "Ah! tu saps català? A la Normal hem quedat sense professor. T'interessaria fer-hi classes, però cobrant molt poquet i sense contracte?"
Vaig dir que sí immediatament.
Havia acabat els meus estudis el juny del 74 i, a més de fer unes classes a Sant Josep Obrer i a Obra Cultural Balear, en Biel Bibiloni me va telefonar per si el podia substituir a l'Institut Antoni Maura: ell se n'anava a fer el Servei Militar al Sáhara.
En aquell temps tenia un motorino i anava d'una banda a l'altra.
Foren anys d'entusiasme contingut. Em limitava a ensenyar ortografia que eren, per a ells, els primers anys d'aprenentatge de la seva llengua pròpia.
A l'Escola Normal vaig disfrutar molt perquè la majoria d'alumnes estaven entusiasmats.
Per això, a la Normal, no em limitava a ensenyar ortografia: féiem converses a classe sobre temes triats per ells, vàrem organitzar la vinguda, a l'hora de classe, d'escriptors com Biel Janer Manila, Antoni Serra, Llorenç Villalonga.... i me'n deix molts.
La meva relació amb els alumnes era molt amigable i aquells primers anys en vaig tenir que, després, varen destacar (i destaquen)per diversos motius dins la nostra societat. No en vull anomenar cap per no deixar-me ningú.
El curs 75-76 ja vaig tenir una mena de interinitat, però adscrita al Departament de Plàstica: era l'únic on hi havia alguna plaça lliure.
Érem 13 professors PNN's i teníem una saleta petita on ens reuníem el temps que no féiem classe.
També, aquells anys, començava la lluita dels PNN's. A les Assemblees locals i a les anades a Madrid no vàrem voler tenir un representant: cadascú de nosaltres era, allà on anàssim, representant del grup. E·ncara que sempre érem tres o quatre els que ens movíem cap aquí i cap allà.
Crec que era el 77 quan vaig entrar -amb una interinitat, al Departament (bé, aleshores encara no hi havia Departaments, eren Càtedres)d'espanyol, que era el que havia estudiat a la Universitat.

Ai, com us record, primers alumnes meus de català! I els records són bons.

La meva escola de Barcelona

El temps que visquérem a Barcelona (1959-1960) vaig anar a escola a les anomenades "Damas Negras" que duien l'escola del "Niño Jesús". Vivíem prop i allà vaig anar. Tenien dues entrades: una per Travessera de Gràcia i una pel carrer anterior, que no record com es diu.
Hi vaig fer l'Ingrés al Batxillerat.
Les monges parlaven sempre en francès -i en català si eren consultes personals, tant dels pares com de les alumnes-
En guardo molts bons records i me sé, encara, de memòria el començament de la llista de companyes de curs.
Passaven llista cada dia: Anguita, Amengual, Avendaño, Barbarà, Blasco, Borrull, Briñardeli, Buscató, Camps, Canals, Casals, Escudero.... fins aquí només.
Sense haver sortit de Pollença i parlant, pràcticament, sols el català, em vaig trobarf a mitjan curs parlant i escrivint indistintament en castellà i francès. I en català fora de l'escola, clar.
L'escola era bilingüe i sempre ho pos d'exemple d'immersió lingüística perfecta. No sé gens com ho feien, però no record haver tengut mai csp problema.
Les monges eren agradables i molt properes a les alumnes.
Anàvem a missa un dia a la setmana, a l'anexa Parròquia de l'Infant Jesús. Allà on Galinsoga va dir allò de "catalanes, iros a la mierda".
Ens duien d'excursió a Vallvidrera, al Tibidabo o s Montjuic.
Dúiem un uniforme blau marí i, per les classes de gimnàstica, uns bombatxos a quadres.
No hi he tornat anar mai més, però hi he passat per davant moltes vegades i, quan hi pas, sempre dic. "Aquí vaig venir a escola"

Per Sant Miquel, cargols

El dia de Sant Miquel menjàvem cargols.
Havien començat les pluges i, no sé d'on sortien (ni mon pare ni ma mare eren gens d'anar a cercar cargols), però per Sant Miquel féiem una cargolada.
Un dia abans na Catalina Posadera els feia ben nets a una pica grossa que hi ha al corral i utilitzava molts de ribells. I els posava a bullir, moltes aigües canviades i mooooooolt de temps amb herbes.
A Pollença, fer una cargolada no és, només menjar cargols.
Mirau:
Amb els cargols ja nets i cuits esperant dins una olla, es fa un brou de carn i pollastre ben fortet. Una vegada fet,se cola i se guarda la carn per una part i el brou per preparar els cargols..
Se fa un sofregit amb pernil (allà li deim "camaiot"), varia (nosaltres li deim "negre"), costella de porc i trocets de xulla molt petits. S'hi posa el brou i tots els cargols colats (se guarda un poquet de suc de fer bullir els caragols).Que bulli, amb més herbes, per tal de mesclar els gustos.
Se tenen sopes preparades (només el pa) per treure a taula i que cadascú es posi les que vulgui: poques, tres o quatre basten, per cada plat.
Se fa un tumbet i se passa per la paella la carn del brou.
Abans de treure a taula els cargols, i encara bullint, s'hi afegeix un tassonet del brou on hem buillit els caragols i un parell de cullerades d'allioli.

I ja està tot a punt per menjar la cargolada

Es menja primer les sopes amb brou i trocets del sofregit i un parell de caragols.
Després els cargols amb allioli.
I després el tumbet (que ja és el darrer de la temporada) amb la carn del brou.

Pareix molt complicat fer aquests cargols, que podem anomenar, crec, "a la pollencina", però si la cuinera (o cuiner) s'organitza bé i s'ho pren amb calma,no ho és tant. Us ho puc assegurar perquè jo n'he fets.

A Barcelona, l'any 59

Era el setembre del 59 quan anàrem a viure a Barcelona.
Durant la primavera i l'estiu mon pare i ma mare hi anaren diverses vegades per triar i comprar un pis, molt contents. I ens mostraven caramulls i caramulls de fotos.
El meu germà Miquel havia de començar la universitat i mon pare tenia el seu germà Biel -l'únic- que hi vivia. De petit també hi va viure i va néixer a Pollença -l'any de la Setmana Tràgica- perquè l'àvia va voler venir a tenir-lo a Mallorca. Però vivien a Barcelona, al carrer Aragó.
I ja està: cap allà s'ha dit!
Per la feina li va esser molt fàcil perquè treballava a la Caixa de Pensions i totduna li varen proporcionar un lloc a la Via Layetana.
Jo just tenia 9 anys i se pot dir que no havia sortit mai de Pollença.
Vengué un camió enorme de Ca'n Rojals per tal de fer la mudança.
Na Catalina "posadera" i el seu home quedaren a viure a na n'Asprer, responsables de ca nostra: cap dia va estar tancat.
Agafàrem un vaixell i tenguérem una nit de molt de temporal. I en bon dematí, el Port de Barcelona davant els meus ulls esglaiats, però no espantats.
Ens esperava tota la família que teníem allà: el tio Francisco i la tia Carme, oncles de mon pare, i el tio Biel i la tia Mercedes, el germà i la cunyada.
Enfilàrem amb el cotxe cap al pis. Berenàrem a un bar que es deia "el torrotito" i que era just a baix del que seria ca nostra.
I ens hi trobàrerm bé, a la nova casa: era un pis gran, ample i lluminós, al 103 de la Via Augusta.
La vida quotidiana totduna s'imposà.
Jo anava a escola a les monges franceses de la Travessera de Gràcia.
Ma mare anava sovint al mercat de Gràcia a comprar i prop de ca nostra, al carrer Balmes, hi havia una botiga -ca na Rosario- que ens duia les coses que hi compràvem a casa.
Mon pare va trobar un lloc a un garaig no massa enfora per guardar el cotxe i anava, amb metro sempre, a la Caixa.
En Miquel començava el primer curs a la Universitat.
Tot l'hivern tenguérem la casa plena de gent: tots els pollencins que, per una cosa o altra, anaven a Barcelona, ens venien a veure i dinaven o sopaven amb nosaltres. Fins i tot varen venir els del grup de ball de Pagès "L'esbart pollencí", que havien d'actuar a Montjuic.
Ma mare i jo molts de capvespres anàvem a esperar mon pare a la feina i ens passejàvem per la gran ciutat.
Però, també molt prest, mon pare començà a no sentir-se bé. Va agafar una depressió de cavall d'enyorança de la nostra illa. No volia anar amb cotxe, ens duia en tren a Sant Miquel de Terrassa o altres llocs propers per, com deia ell "tocar herba i veure mosques". Al metro es posava el diari davant la cara per no haver de veure la gent.
El psiquiatre al qual el va enviar l'empresa li va arribar a dir: "senyor Serra, se'n vagi a la seva terra que, si queda aquí, acabarà fent-se de l'Espanyol".
Esperàrem que arribàs l'estiu i desférem tot el fet: vàrem vendre el pis -a la correguda-, tornà venir el camió de Rojals i tornàrem agafar vaixell cap a Mallorca.

N'hauré de tornar parlar molt més, d'aquesta anada i venguda, perquè passaren moltes coses.

La tardor

Els esbarts d'estornells que véiem pel cel de Ciutat.
A Pollença els anàvem a veure, horabaixa, des del Calvari.
A Valldemossa, quan havien passat,deixaven una capa gris-negra a la clastra.
I prest vendran els caquis i els codonys. I les nesples, que es cullen totes el dia de Sant Lluc. I les atzeroles. Ah! Ja he menjat gínjols!
Els carrers i els camps coberts de fulles dels arbres. I la silueta esquelètica que queda, després de la frondoditat de la primavera i l'estiu.

Les tempestes fortes de finals de setembre i principis d'octubre i les pluges interminables de novembre.
Els picornells i esclata-sangs.

Ha arribat el temps de treure jerseis, a poc a poc perquè encara ens falten dies de calor i sol.
Ha arribat el temps de tancar vidres, dormir tapats, menjar calent.
El dia se fa curt. Encenem llums i obrim persianes

Na Conxa

Viu a l'entressol de la finca de davant ca nostra.
Té 97 anys i en fa dos que no surt de ca seva perquè té els peus molt malament.
És vivaratxa i sempre està a l'aguait.
Des del seu balcó xerra amb els que passen, mira els turistes....deixa passar el temps.
S'aixeca molt dematí i dorm poquíssim.
Li agrada saber coses i, si no les hi contes, t'ho demana. Però amb interés i simpatia.
Quasi no hi sent. I la seva veu forta, de sord, és una companyia més del barri. Tots sabem si ha dormit bé,de què ha dinat o si les neves nebodes li han telefonat.
Quan jo m'aixec,de matinada, ja té el llum encès. I a la nit, quan me'n vaig a dormir, m'acompanya el renou no massa fort del seu televisor.
Va quedar vídua fa, ja, molts d'anys. Tants que no me'n record.
Fa uns anys sortia cada matí a comprar i el capvespre a passejar la seva cussta,"Lluna", que les nebodes li havien regalat. Totes dues es passaven, igualment, el dia al balcó. Quan va morir la cussa va tenir un gran disgust. I encara ho conta.
Té una dona que li va a fer net un dia cada mes i que, com que cada dia va a una altra casa de per aquí prop, li fa la compra.
Sembla com un souvenir més de la Seu, perquè el seu balcó és aferrat a la sortida dels turistes i, en l'estiu, està ben entretenguda.
Sempre té galetes per donar als nins i a jo encara me'n dóna per en Miquel. I sempre me demana per ell: "Com està es nin?" me demana.
Quan mon pare va estar malalt, al llit, ja per morir-se, venia cada capvespre i a vegades li duia flams o pomes al forn.
Per jo, quan surt els demations, és com un ritual anar fins al seu balcó i, si és dedins, cridar-la per saber com està. Tots els veinats feim el mateix i ja sabem com està perquè la seva veu ressona dins el carreró. Però li agrada i s'entretén un poc. En té molts pocs, d'entreteniments.

Gràcies, Miquel: avui fas 70 anys.

I els meus molts d’anys sera un GRÀCIES així de gros (posa-li música alegre)
Gràcies per haver estat sempre al meu costat, per haver-me comprés sense preguntes, per haver pogut donar-me a entendre sense paraules.

Per haver romput la lledriola, quan vaig néixer, per anar a comprar-me un “sonajero”. I per dir, en tornar a casa: “Justament ara que me n’havia anat”: tenies 7 anys i mig. I sempre has estat el germà responsable i acollidor de la teva germana petita.

Crec que els nostres pares estarien contents de veure que, en tants d’anys, no hem discutit mai. Ni amb tu ni amb n’Antònia, ni amb les teves filles: Joana i Maria. I de veure que, tants d’anys després, encara estam més units que mai.
Sempre m’has recolzat i me recolzes encara.
En els meus errors i els meus encerts.
En la meva primera joventut. En els meus amics.
En el meu matrimoni.
Een la meva separació.
En la meva depressió.
En les meves alegries i les meves plorades i telefonades a mala hora.En la meva angoixa.
Sempre has compartit la meva felicitat i els meus mals moments.
Els teus amics eren, i són, els meus. I els meus, els teus.
Vares conéixer n’Antònia i, poc temps després, et casares amb ella. I, per jo, sempre ha estat la germana que no he tengut i que no he enyorat mai perquè l'he tenguda a ella. Gràcies, Antònia.

Hem viscut junts, hem plorat junts, hem rigut junts….
Jo som el que som professionalment gràcies a tu. El 81, que mon pare i ma mare estaven molt malament i jo tenia una nina petita, m’animares amb força a instal•lar-me a Madrid per fer les oposicions. No sé si hi hagués anat o no, però sé que hi vaig anar gràcies a tu.
I sortim junts, tots tres. I reim. I, si és necssari, també ploram.
I Anam de tapes. I bevem vi. I vivim l’alegria d’esser vius. I compartim les alegries i penes dels nostres fills.

Ja ets padrí, Miquel. I un gran padrí. Els teus néts t’estimen.

Tots t’estimam.

Gràcies per esser així com ets.

Mooooooooooooooolts d’anys!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La teva primera història.

Molts, molts d'anys després podries pensar que la reacció de destruir la teva primera història que no té només començament ha estat una quivocació. Però molts, molts d’anys després ja ni t’ho planteges. I ningú mai no tornarà a llegir la teva primera història. Ni les que vendran després, perquè no en vendran més.
Després d'aquesta història només vendrà la teva pròpia història. I aquesta, la teva –podries pensar potser qualque dia, anys més tard, un dematí d'un dia qualsevol– ni tan sols no val la pena que sigui escrita. Si en el teu futur pensassis, arribaries a pensar, fins i tot, en qualque moment, que ni tan sols val la pena que sigui viscuda.
I hi ha acció, a la teva vertadera història. Molta d'acció. Vius d'acció.Has destruit la teva primera història.
Ja veus, la teva primera història que no té només començament no servirà tan sols ni per a fer paper reciclat.
I es perdrà, de matinada, dins el camió que recull el fems. El camió que el recull i el fa mil miques. I l'aboca després a llocs quasi sempre incontrolats.
I es perdrà més tard dins el fum del foc constant amb totes les deixalles domèstiques.
La teva primera història que no té només principi es transformarà, simplement, en una deixalla domèstica que passarà del contenidor a un abocador qualsevol.
No pots dormir i no hi ha lluna per mirar, com sol passar a les novel.les.
Mai no ha entrat la lluna, per la finestra del teu dormitori. De la mateixa manera que mai no es pon el sol, dins el teu mar.
cció.
Però la protagonista no pensa, ni vol esser ja una vella escriptora famosa devora una ximenea encesa amb un ca negre ajegut als seus peus.
No recorda ni el passat, ni el present, ni el futur desitjat i estimat.
I una protagonista que no recorda només et serviria perquè la recollís el camió del fems, de matinada.
I una protagonista que no recorda només seria -i serà- una deixalla domèstica.

Mon pare

Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, mon pare.

Sempre volia parlar de tu, mon pare. Però vares significar tant per jo que mai gosava.
Ara he topat amb un dietari-diari teu de l'any 80 i he pensat que era el moment. Un dels moments, només, perquè em quedaré amb moltíssimes coses per dir i sentiments per expressar.

Sempre pendent de ma mare, na Joana Martí i Suau.
Sempre pendent d'en Miquel i jo i de n'Antònia i n'Andreu.
Sempre pendent de les teves nétes, na Joana i na Maria; na Tonina i na Coloma. El nét, en Miquel, ja no el vares conéixer.

Ens donares una vida feliç, tranquila i suau.
Una vida plena de records, històries, anècdotes, converses eternes.

I, sobretot, plena d'estimació.

Ens vas transmetre el que és una vida digna i responsable.
I ho feies sense paraules: els teus fets i les teves actuacions ens educaren i ens feren tal com som.
Amic dels amics. Amic dels nostres amics.

Eres molt passador de pena, que et va marcar fins el final.
Preocupat pel teu poble i la teva gent. Preocupat pel País. I compromés amb el País.
Visqueres temps difícils, amb la mort prematura de ton pare, amb la guerra del 36, la postguerra, la Segona Guerra mundial, la Dictadura i, la moprt d'en Franco i després -a la fi- la Democràcia.
Pendent de la ràdio sempre.
Lluitant per la teva llengua des de que eres jove. Vivint plenament el teu poble, Pollença, fins a la mort.

Tu no ho saps. Però, quan et morires, un, aleshores jovenet Tomeu Payeras "L'amo", et va dur, emocionat, una corona de lloré amb les quatre barres.

Et morires massa prest.
Ens deixares molt sols. Encara ens feies falta. Però una mala enfermetat -artereoesclerosis- et va dur, molt precipitadament a la mort.
Morires mentre el rellotge de la Seu tocava les 4 del capvespre, el dia de la Puríssima de l'any 83, rodejat dels teus: ma mare, en Miquel i n'Antònia i n'Andreu i jo. Tenies 74 anys.

Sé que escric massa poques coses, sé que te mereixes moltes més paraules.
Pots estar segur, però, que els teus fills, néts i besnéts sempre et tendran present i sempre sabran de tu com si encara fossis amb nosaltres.