Follow by Email

dilluns, 31 de desembre de 2007

Que el 2008...

vengui carregat de salut i alegries;
que hi hagi llibertat, justícia i pau;
que s'acabi
la guerra,
la fam,
la pobresa;
que siguem més
comprensius,
generosos,
solidaris;
que estiguem més units
amb la família
i els amics;
que s'acabin
les angoixes;
que passem un any tranquil ple de moments de felicitat i plens de salut.

Molts d'anys!
:-)

divendres, 28 de desembre de 2007

M'han regalat un estruç!

Ai, quin desastre: avui, en bon dematí, m'han regalat un estruç.
L'hem mort dins l'entrada de ca nostra amb l'ajuda de dos agents de l'ORA que en aquell moment passaven, llibreta de multes en mà. El veïnats han baixat, també, i -entre tots i -sobretot- la persona que el m'ha regalat (que en té una granja)- n'han pogut sortir. Dic "n'han" perquè a jo me feia més por que res i ho he mirat tot des de darrera les barreres de l'entrada.
Jo no el volia perquè podeu estar segurs que és un bon problema que te regalin un estruç, però entre els veïnats, l'amo de la granja i els dos agents de l'ORA m'ho han solucionat tot: hem llogat el Forn de sa Pelleteria i allà el rostiran. El meu fill ja hi és amb la càmera de fotos per fer-ne una mena de reportatge. Jo ara me n'hi vaig, a veure com va l'operació rostir l'estruç
Quan estigui rostit el me duran dins una furgoneta. L'hauran de dur el agents de l'ORA per poder passar pels pilons.
I aquí començarà la meva feina:
Faré croquetes i canelons a rompre. Supòs que després de quedar-me'n per nosaltres i donar-ne als veïnats que han col·laborat i als agents de l'ORA en sobraran moltíssimes i moltíssims (i això no és llenguatge políticament correcte:-)) Per tant, si en voleu, us apuntau aquí baix i us les/els faré arribar. Els que no visqueu a Palma us els enviaré a darrera hora per MRW, d'acord?

Au, idò, que vaig al forn i després a preparar eines per dins la cuina!

dijous, 27 de desembre de 2007

l'#albarca

Quan els internautes féiem Irc tenc molts bons records del canal d'undernet #albarca.
Es pot dir que ens coneixíem tots i que allò era una veritable tertúlia i un lloc on es trobaven molt bons amics.
Record en Leeh, en certascan, en Paqueu (hola, pa:-)), en Boavi, en Pingu, en Teix (què fa el teu teix? jo ja no en tenc cap), en Jaguar, na Quima, na Belis, na Cè, na Nenufar, n'indi, en gipsy... i més noms que en aquests mateixos moment no em vénen al cap però que sempre els consideraré amics, tertulians i companys d'hores mortes i interessants alhora.
I aquells hooooooooooooooooooooola:-)))))))))))
i, si queies del servidor i podies tornar a entrar: re-hooooooooola:-))))))))))))
I somriures i tristors.
I una història personal darrera cada nick.
Un record per tots i cada un (encara que ara mateix no em surti el seu nick).

Ho repetim un dia?

:*
bubota

dimecres, 26 de desembre de 2007

Hem passat un Nadal més

Hem passat un Nadal més.
I l'hem passat, com sempre, de manera molt tranquila i familiar.

El disabte de Nadal IB3 donava les Matines des de la Seu i, encara que la tengui tran aprop, les vaig seguir per TV. Me va emocionar, com sempre, l'esgarrifant Cant de la Síbil·la; la d'enguany, a la Seu, crec que és la millor Sibil·la que he sentit mai.

El dia de Nadal en Miquel i jo a les 11 ja partíem cap a Pollença. Arribàrem beníssim, amb els problemes de sempre per aparcar.
Endoiàrem una estona, intercanviàrem impressions i després, ja, quan hi fórem tots, el dinar.
I cava. I aperitiu, I més cava. I sopa amb pilotetes. I vinet. I fiambre fet en casa amb gelatina i ous filats. I més vinet. I el fabulós indiot farcit que fa la meva cunyada amb tots els seus acompanyaments. I més cava. I torró. I dolços diversos. I mil paraules i molta de companyonia omplien l'ambient. Xemeneia encesa, taula posada per 10 persones. I cafetet. I les paraules seguien sortint. I les anècdotes. I els records. I el pensar en les persones estimades absents. Anaren tots a caminar un poc, menys jo que el peu operat encara se ressent bastant. Continuàrem amb la tertúlia i arribàrem a Ciutat quasi a les 9. Un dia ple, sencer, molt agradable i esperem que l'any qui ve ho poguem repetir.

I avui, la Segona Festa. Hem anat a cals pares d'en Mateu. Xemeneia encesa, també, casa dins les muntayes i ambient càlid.
I, igual que ahir, cava. I aperitiu. I més cava. I canelons boníssims. I vinet. I més vinet. I porcella amb amfós: un plat deliciós i molt mallorquí que jo no havia menjat mai però n'havia sentit a parlar molt. I torrons, I més cava. I dolços. I cafetet.
I avui, també, les paraules sortien totes soles: anècdotes, records, preparatius per les matances que faran a la Rafal.

Aquests han estat els meus dos dies de Nadal, amb la família, menjar molt i bo, parlar més i beure cava i vi.

Demà ve a dinar na Tonina i menjarem llom amb col.

Tant de xerrar de menjar hauré de fer un apartat de cuina, en aquest blog:-)

Desig amb totes les meves forces que l'any qui ve poguem repetir els dos dinars. I que mai siguem menys, sinó que siguem més:-)

Molts d'anys!

diumenge, 23 de desembre de 2007

Bon Nadal!

Idò això, que des d'aquí vull desitjar a la família i als amics que passeu un molt bon Nadal.
I càlid.
I tranquil.
I acompanyats de les persones estimades.
Molts d'anys!

dilluns, 17 de desembre de 2007

les "pors" dels escriptors

Por a no tenir res a dir.
Por a no trobar la paraula justa.
Por al possible lector, davant un llibre acabat d'editar.
Por a repetir-se sense voler-ho fer.
Por a que no el llegesquin.
Por a no publicar.
Por a no trobar la història per les paraules que ja hem trobat i surten pràcticament soles.

....
....

....Continuau?

dimecres, 12 de desembre de 2007

Nadal

Nadal per jo és molt important. Són unes dates per reunions i dinars familiars entranyables.
Nadal no és comprar, dilapidar, quasi enfollir.
Nadal és casolà.
Nadal és un betlem a l'entrada i un arbre a la sala.
Nadal és una casa ben calenta.
Nadal és anar a Pollença i dinar-hi d'un indiot farcit immillorable.
Nadal és reunir-nos a ca nostra el dia dels Reis i disfrutar com infants amb els regals.
Nadal és els fills.
Nadal és els germans.
Nadal és els nebots.
Nadal és menjar una sopa fantàstica ben calenteta.
Nadal és escoltar la Sibil·la.
Nadal és tenir presents els pares, que ja no hi són.
Nadal és menjar torró de xixona.
Nadal és menjar ous filats.
Nadal és estar junts i brindar per tots amb un bon vinet.
Nadal és el cava.
Nadal és el solstici d'hivern.
Nadal és festa.
I, a vegades, tristor.
Però sempre val la pena Nadal.

dimarts, 11 de desembre de 2007

L'ermità Benet i la rosa verda

La boca sempre seca li feia tenir els llavis plens de petits tallets, tallets que a vegades li sagnaven suaument. Els seus companys havien partit feia mesos. Ell havia volgut quedar i pregava molt perquè plogués. Ja li havien explicat que era impossible. Sabia que les fonts no rajaven i els pous estaven tots eixuts i les cisternes buides. Sabia que havien fracassat tots els altres intents. Els vaixells, que durant tant d’anys havien duit aigües de rius llunyans, feia temps ja eren abandonats. El dineral que s’havia gastat amb desaladores es va veure massa tard que no podia mai solucionar el problema. Si dels núvols no queia aigua no hi havia solució. I els núvols havien decidit –feia anys, ja, feia temps– no deixar caure aigua damunt aquella terra.
A poc a poc els habitants de l’illa havien partit així com podien i amb un sentiment mescla de tristor i enyorança futura pressentida. La majoria se n’havien anat sense destí segur, sense saber on arribarien ni tan sols si arribarien.
Les flors s’havien secat.

Els arbres s’havien secat i a poc a poc s’anaven transformant en trossos de fusta que no podien mai servir ja per a res: la gent no hi era.
Els conreus s’havien secat.

La terra s’havia convertit en una mena de plaques dures separades per uns crulls que de cada vegada es feien més grossos.
Al principi intentaren funcionar amb restriccions.
L’ermità Benet no necessitava restriccions. Tenia l’art de saber aprofitar i fer multiplicar la poca aigua que hi havia al pou i a les cisternes de l’ermita. Les seves tomàtigues, conrades sense regar-les mai, havien tingut un gust tan intens, un gust primitiu i pur vingut de la terra remoguda contínuament per obtenir un poc d’humitat.
L’ermità Benet vivia per dues coses: per dur una vida retirada i pregar a Déu; i per les seves plantes, flors, hortalisses…
Molt prest les restriccions ja no bastaren i l’aigua minvava de cada dia. Primer començaren a partir de l’illa els que tenien més doblers i s’instal·laren a països del nord –fora de la zona desertitzada- on l’aigua vessava per tot arreu.
Els animals s’emmagrien i després morien amb agonies lentes i terribles.

Es va facilitar la partida de tots i cada un dels habitants de l’illa. No era desitjada, la partida. I era terrible. I per a sempre mai més.
Ploraven dins les cases en haver de triar allò que se’n podien endur. I al port mai no hi havia hagut tant de tràfec de vaixells. La travessia era llarga, molt llarga, cap als mars del nord. Llarga i insegura, però necessària per mantenir la vida.
L’ermità Benet n’havia començat, fa molt de temps, a tenir-ne notícia per les persones que anaven a l’ermita. Fins que lentament i després de sobte, arribà un moment que no hi anà. S’endugueren els ermitans, també en un vaixell, vaixell que l’ermità Benet va veure passar des del mirador prop del cementiri de l’ermita. Després hagué de tenir-ne notícia perquè les flors ja no hi eren, les oliveres no donaven fruit i les tomatigueres no existien.
Tot aquest temps havia estimat més que mai les seves herbes aromàtiques i les seves flors.
I havia aconseguit –amb empelts diferents– un roser que insinuava una cosa mai vista: roses verdes. Pensava que serien d’un verd fort i lluent, d’un verd com de domàs.
Es quedà a l’ermita sol. Amb Déu, es deia a ell mateix. I confiava, encara, que l’aigua caigués dels núvols o sortís per fonts i pous. I ho deia al roser que tenia sols tres fulles i una poncella. I el roser també s’ho creia perquè les tres fulles no queien i la poncella tornava un poquet més grossa així com passava el temps.
A les zones més ombrívoles, allà on no hi havia pegat mai el sol perquèles mutanyes ho impedien, hi trobava unes herbes amb les que es mig-alimentava. I, per calmar la set, rosegava terra d'aquests mateixos indrets: la terra que sempre li havia proporcionat la humitat necessària per tot allò que havia estimat.
Les forces fluixejaven de cada dia. Les hores de dormir augmentaven i el cos disminuïa. Quan no dormia, o mirava la poncella d’on havia de sortir la rosa verda o pregava dins la capella fosca, trista, abandonada.
Un dia es despertà amb molta força i pensà “avui florirà la rosa verda”. I també pensà: “després, ja em podré morir”.
Es posà a remoure terra. En remogué tanta que aconseguí una mica d’humitat.
Roegà unes herbes i es posà a descansar: estava realment retut.
Mig endormiscat i amb les mínimes forces que tenia ara ja quasi totalment perdudes mirava la poncella.
Tancà els ulls i dormí una bona estona.
Quan es despertà observà la seva obra: una rosa verda, verda de domàs, s’havia obert. Les tres fulles del roser ja no hi eren.
Les llàgrimes li sortien dels ulls. Amb la mà tremolosa agafà els pètals de la rosa un a un. I amb la mà tremolosa els anava ficant a la boca i roegant per aconseguir calmar una mica la set.
Una estona després s’adormí per a sempre.


dilluns, 10 de desembre de 2007

dinar de cosins

Dissabte ens vàrem reunir els cosins de part de ma mare. Som 6 i hi érem tots menys en Pep que viu a mitjan camí entre Mallorca i Brasil. Però, gràcies a Déu, tots som vius: n'Ignasi és el major i té 74 anys i jo la "petita" i en tenc 57.
Na Margalida i en Juan ens varen preparar una magnífica i boníssima torrada. Vàrem dinar defora, al soleiet i, després de dinar, envoltàrem una taula prop de la xemeneia i xerràrem i parlàrem fins ben tard.
Ho feim de tant en tant, això de trobar-nos tots. Som pocs i ben avenguts i és fàcil posar-nos d'acord.
I recordam.
I parlam dels pares.
I parlam dels fills (i dels néts, alguns).
I ens agrada estar junts.
I ens ho passam bé.

dimarts, 4 de desembre de 2007

petites seguretats

L'heliotropo del terrat era present

als nostres cossos.

El record i el desig

d'una alfàbia amb una planta

era ben nostre.

Podria esser, tal volta,

la nostra petita seguretat.

dilluns, 3 de desembre de 2007

fa vent

Fa una ventada i, per damunt les teulades que envolten canostra, hi ha hagut una posta de sol rogenca digna d'admirar.
Les fulles dels cossiols fan renou quan el vent les mou i, de tant en tant, se sent qualque portada a ca qualque veïnat.
L'entrada de carrer és plena de fulles i papers que volten enlaire sense poder aturar.
Sobretot de papers i fulles de plantes de cossiol, que al meu carrer no hi ha lloc pels arbres.
Fred.
Sensació d'hivern.
Persianes tancades quan el sol es pon.

lulu.com

És del blog d'en Benjamí. Ho anava a explicar, però ell -i el mateix autor del portal lulu.com- ho expliquen millor que ningú:-)

És moooolt interessant, sobretot pels lletraferits amb ganes de publicar.
És un sistema per publicar-hi i vendre-hi llibres, on l'autor ho fa tot -d'una manera molt i molt simple- i se'n duu el 80% de beneficis. Crec que és com una revolució. Llegiu-ho i veureu:

http://blog.bitassa.cat/arxiu/2007/05/28/746/

dissabte, 1 de desembre de 2007

cuinar

Cuinar és una cosa que o agrada molt o no agrada gens.
A jo m'agrada molt cuinar: me relaxa.
I m'agrada muntar "zafarranchos": fer panades o fer coques o fer cocarrois...
Les meves receptes són d'aquelles de "que estigui bé, quan sigui cuit, quan tengui color...." deixant totalment de banda els temps de cocció o la temperatura del forn.
"Que estigui bé" és el temps de cocció perfecte. I "que sigui ben calent" la temparatura desitjada del forn.
Cuinar, menjar i beure és una manifestació de la nostra cultura.
Som de la cultura del vi, de la cultura del pà, de la cultura de l'oli... som de la cultura mediterrània.
Menjam peix, carn, verdures, fruita.
La ceba i la tomàtiga són imprescindibles quasi per a qualsevol plat.
A Mallorca som molt de la cultura de l'arròs.
I tenim tres plats "estrella": les sopes, el trampó i el pa amb oli.
Jo n'hi afegiria molts més, però seria una llista de mai acabar. Només anomenaré el tumbet, el bullit, les pilotes, el frit, el llom amb col o els escaldums.
I, això sí, cada cosa al seu temps: l trempó i el tumbet, en l'estiu; llom amb col o escaldums en l'hivern.
I sempre i a qualsevol hora, el pa amb oli.

I quan hi vénen els nebots

Només tenc dues nebodes i és com si fossin filles meves. La relació amb elles i els seus pares (el meu germà i la seva dona) des de sempre ha estat molt estreta i, també, amb molt d'amor.
Quan vénen a casa m'umplen d'alegria i de paraules.
Entre elles i jo hi ha complicitats, records de bons moments viscuts, i moltes vivències compartides.
També ja són grans i són casades. I els seus homes i jo ens estimam com estim les meves nebodes.
Se veu que s'acosta Nadal perquè m'ha agafat com una mena de nostàlgia familiar.
Nostàlgia positiva, crec.
Nostàlgia agradable i sentida.
Nostàlgia de reagrupment familiar.
Nostàgia de temps feliços passats.
Nostàlgia d'un futur que pot esser ple de feilicitat.

divendres, 30 de novembre de 2007

Quan els fills vénen a casa

El millor que m'ha passat en aquesta vida és tenir els tres fills que tenc.
Record quan i com varen néixer, els primers dies, els primers mesos, els primers anys... tota la nostra vida junts, fil per randa; aquests darrers anys, un poc borrosos. Ho record tot amb molt d'amor i, malgrat alguns entrebancs que m'ha donat la vida, de manera molt positiva. Repetiria els tres fills que tenc.
I ara són grans.
I ara de tant en tant vénen a casa.
I, quan vénen a casa, tota jo me trasbals i me prepar dies abans, plena d'alegria i optimisme.
El petit (si podem dir petit a1,93 d'estatura i 21 anys ben assenyats) viu amb jo però estudia a Barcelona.
Ara vendrà el pont de la Puríssima. I, abans de començar els dies, ja me pareix curt el temps que serà aquí.
Els fills han de créixer en llibertat i en responsabilitat. Però el lligam amb ells és tan gros que l'amor sempre hi és present. I l'enyorança. I el temps perdut. I el temps recobrat es valora tant que ens resulta quasi efímer.
I ganes de parlar amb ells, i de besar-los, i de tocar-los: ganes sempre de sentir-los aprop encara que no hi siguin. I de dir-lis que els estim i que els enyor.
I quan vénen a casa la felicitat em surt per tots els foradets del meu cos.
Quan vénen a casa...

diumenge, 25 de novembre de 2007

les gavines de Son Reus

20.000 gaviotas pueden volverse agresivas cuando cierre Son Reus




Això diu avui el diari.
I no es pot prevenir? I hi ha d'haver alarma entre la població?
20.000 gavines són moltes gavines. Són moltes més que les d'en Hitchcok.
Clar, Son Reus sembla que s'ha de tancar. Però, i el fems? què feim amb el fems? Una solució -crec que pràcicament l'única- és reciclar.
A jo me fan angoixa les 20.000 gavines de Son Reus.
I me fa impotència no saber què fer amb el fems.
Res. Notícies d'un diumenge dematí qualsevol

dijous, 22 de novembre de 2007

la pluja

Fa hores que plou.
La pluja cau suau damunt el carrer empedrat i se deixa sentir.
M'agrada mirar ploure per la finestra. Ara que ja fa fosca veig les gotes a contrallum de la il·luminació de la Seu i és una pluja que sembla fantasmagòrica.
Ximenes enceses, peus banyats, fred... la calentoreta de la casa en entrar-hi. Una dutxa calenta i el pijama posat. I que plogui al carrer.
M'agrada l'hivern.
M'agrada sentir la pluja i mirar les gotes com cauen.
I després ve el camp esponerós, després de ploure hores i hores.
I ara hauria de parlar -i ho faig- d'aquelles persones que no tenen calentoreta en entrar a ca seva ni dutxa calentona. I es queden vivint el fred i l'aigua de l'hivern d'una manera ben diferent a la meva. I existeixen ben prop de nosaltres. Però la calentoreta no és només física: potser, de ben segur, molts tenen més calentoreta que nosaltres, els que tenim ximenes enceses i una soletat damunt els nostres cossos.
I fa hores que plou.

dimarts, 20 de novembre de 2007

el meu 20N

Tots els que ho visquérem recordam on érem i què féiem el 20N.
Dúiem una bona temporada de dormir malament, la ràdio posada fins a les tantes esperant la mort i el dematí sempre deien el mateix: "ha pasado una noche tranquila". Mon pare, aferrat a la ràdio tot lo dia , amb emissores d'aquí i d'allà, deia que allò de dormir malament el mataria abans no es morís el dictador.
I arribà el dia.
I aquell dia, rebentats de son, no esperàrem les darreres -o primeres, segons com es miri el rellotge- notícies.
Abans de les 7 -tots dormíem encara- sonà el telèfon: era un company meu de la feina (en Toni Ramis, professor de filosofia) que ens donava la notícia.
Seguíem aferrats a la ràdio i esperàvem la compareixença anunciada de n'Arias Navarro.
Les emissores estrangeres -i el sentit comú- no ho pintaven gens bé i el cuquet de la por corria per dins nosaltres.
A mitjan dematí vaig anar a fer una volta i me vaig trobar amics i alumnes per aquí i per allà: fa mal dir-ho, davant una mort -sigui de qui sigui- però les cares eren de complicitat i felicitat contengudes. Almenys les cares dels meus amics i dels meus alumnes.
Era el primer curs que jo feia classe (de català,a l'Escola de Magisteri) i el bedel feia molts de dies que treia i amagava la bandera que havia de penjar en senyal de dol quan en Franco es morís. Va arribar a no guardar-la i a tenir-la prop d'ell.
Aleshores jo escrivia a la revista Cort i vaig anar allà a veure què sabien.
Tothom sabia el mateix: s'havia mort en Franco. I no es sabia res més.
Els rumors, però, corrien a les totes i la por, almenys a ca nostra, anava en augment.
Mon pare va decidir que anàssim a Pollença aquells dies que hi havia dol i, per tant, jo no tenia feina (ell ja estava jubilat): allà ens sentírem més "a ca nostra", més agombolats.
I el telèfon amb el meu germà, que havia quedat a Palma, anava a les totes, però sense dir res més que coses intrascendents. Sols per tenir com un filet d'unió.
Tots sabem que, aquell dia, es destaparen moltes botelles de xampany.
A jo m'ha quedat, sobretot, el record dels braços enlaire i homes quadrats militarment davant el taüt.
I madò Polla -que tenia tele (nosaltres a Pollença no en teníem)- que deia: "aquests homos me fan una porada"
La por. Aquesta és, sobretot, la sensació que em va donar tot junt. I que em va quedar molt de temps.

dissabte, 17 de novembre de 2007

els amics

Els amics (i amigues, ja s'entèn) són persones que estimam i ens estimen i es preocupen per nosaltres i nosaltres ens preocupam per ells.
Quan un amic demana "com va?" no és gratuïta, la pregunta. I, si un amic -a la mateixa pregunta- ens respon "no massa bé" vol dir que necessita la nostra ajuda.
No és igual que l'"anam fent" o el "com anam?" dels coneguts.
Els amics són aquelles persones amb qui sempre podem comptar i amb qui podem compartir tant els nostres moments de felicitat com els momemts de tristor o desesperació.
Els amics són aquelles persones amb qui, encara que fagi molt de temps que no hem vist, podem resseguir la conversa com si ahir mateix haguéssim estat junts.
Tenir amics és tenir un tresor, és ben veritat.
Al llarg de la meva vida me n'he duit qualque sabatada amb qualcú que considerava amic, però ja està oblidat: no es mereixien esser amics meus ni jo esser amiga seva.
Allò de quan tens problemes es coneixen els veritabls amics és ben vera i ho dic per pròpia experiència.
L'amistat exigeix i dóna per parts iguales: és un sentiment, una actuació recíproca.
De la mateixa manera que ens agrada sentir els amics prop de nosaltres a ells també els agrada sentir-nos prop i poder compartir coses i fets amb nosaltres.
L'amistat és un sentiment, un estimar, un preocupar-se, un estar pendents, un endevinar si ens necessiten.
L'amistat és de les coses bones que hi ha a la vida.
Jo tenc amics:-)
Jo tenc molt pocs amics, però amics del tot i per tot. I ells també saben que sempre poden comptar amb jo.

dimecres, 14 de novembre de 2007

la fira

Diumenge era la fira de Pollença.
La fira me duu mil records i sempre hi he anada tret de l'any que mon pare es va morir.
De petita me donaven doblers per anar a colcar als cotxets i a les barques. I menjàvem torró que ma mare i jo anàvem a comprar a plaça el diumenge dematí.
I sempre plovia, per la fira.
I els carrers plens de gent.
I els records em vénen al cap, els records de tantes fires viscudes....
I el record dels absents, sempre amb nostàlgia.
I diumenge els carrers també eren plens de gent i lluïa un sol esplendorós. I, igual que sempre, dinar familiar a ca n'Asprer. En Miquel havia vengut de Barcelona i a les 9 del dematí partíem de ca nostra. Poguérem aparcar beníssim i anaren a fer voltes per la fira. Aquest any no vaig poder anar a veure res, per la ditxosa operació del galindó.
Dinàrem d'un meravellós arròs de peix i un aguiat de pilotes, que n'Antònia, la dona del meu germà, havia preparat amb els cinc sentits, com sempre. I vàrem menjar torró, tal com toca.
Hi havia na Joana i na Maria amb en Jose i en Mateu, el meu fill Miquel i jo. I el meu germà Miquel, clar. (Estic rodejada de Miquel's:-)) Entre tots férem passar un dia ben agradable.
Quan els nins eren petits hi anàvem a quedar ja el dissabte. Els compràvem juguetes i nosaltres anàvem a sopar amb els amics, el dissabte de la fira. Deixàvem els nins (aleshores encara només eren tot nines) amb mon pare i ma mare. Després de sopar solíem anar al club o a fer voltes i al tiro-pichón, on jo quasi sempre me'n duia qualque petit trofeu. Encara hi vaig quan em deixen!
Coses i fets de cada dia, coses i fets d'un dia a l'any: un dia de festa per reunir-se en família, reviure el temps passat, viure el present i parlar del futur:-)
Ja he dit que no vaig veure res. Però en vaig gaudir com di hi hagués anada: les petites coses de cada dia, coses i fets d'un dia a l'any, m'amaren el cos suaument. Cada any, cada fira.
I els dies especialment estimats es repeteixen any rera any i els vivim sempre amb la mateixa intensitat.
I per molts d'anys!

dimecres, 7 de novembre de 2007

els quaderns

Des que era petita i n'emprava per l'escola, els quaderns han estat una fixació per jo.
M'agrada tenir-ne molts, començar-ne i rellegir-los.
Na Maria Francesca ho sap i sempre me'n regala.
En tenc de cartró, de plàstic, de pell, de paper, relligats a mà, amb espiral, amb tapes de colorins i amb tapes d'un sol color.
En Biel Mesquida, quan vaig fer 50 anys, me va regalar ua autèntica obra d'art de quadern que el tenc començat i guardat.
En tenc comprats a la papereria del costat, a Barcelona, a Venècia, a Florència. Els més guais són els de Florència. I els més pràctics els de la paperia del costat.
En tenc de petits, de mitjans i de grossos. De fulls en blanc, quadriculats i a retxes.
Quan me propòs escriure alguna cosa un poc llarga el primer de tot que faig és comprar-me un quadern.
Si vaig de viatge o fora de casa uns dies sempre m'n duc un quadern per escriure-hi allò que em vengui de gust.
Els tenc col·locats amb els llibres i en tenc molts en blanc. O sigui que he de començar a escriure JA.

La por

Per aquí deim "la por, quan l'han vista, no és res".
Jo no diria tant perquè realment la por és una sensació terrible que tots hem sentit una o altra vegada.
Però a jo personalment me fan por les coses que poden passar de veres.
Un terratrémol, una tempesta forta, que m'atraquin pel carrer, que li pugui passar qualque cosa dolenta a un dels meus fills o a les persones que estim molt
Fa por que els jutges s'equivoquin en un judici i condemnin un innocent.
Fa por l'escena de psicosis de la dutxa (ah que molts hi hem pensat, dins una dutxa d'un hotel?).
Fan por les pelis d'intriga forta.
Però tot això de morts gratuïts, tot això de fantasmes i sang i Carrie's i demés a jo no me fa gens de por.
Podem fer com una enquesta: Us fa por allò que podria passar (encara que sigui hipotètic) o la por us desborda?

Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuh
:-)

dissabte, 3 de novembre de 2007

Repetir curs (el nou batxillerat)

He llegit la proposta de nou Batxillerat que entrarà en vigor el 2009/10.

Crec que, des que es va començar amb l'EGB, el nostre sistema educatiu va de roda batuda.
S'ha deixat de banda completament l'exercitar la memòria i se sol acabar el cicle educatiu sense saber massa coses ni -i això era el que es proposava ja la EGB- conéixer les eines per a saber-les.
He fet classes durant 30 anys i he viscut la baixada de nivell en arribar a la Universitat sense guanyar, per exemple, en expressió.

Però sobre allò que vull incidir ara és en el fet que sembla que fa por repetir curs.
En tota l'ESO sols es pot repetir dues vegades.
Al Batxiller es podia repetir i ara si se'n suspenen 4 ja no cal repetir més que aquestes 4 i, a més, compaginant-les amb assignatures de segon curs.
Repetir curs es considera "perdre el temps" i, ni com alumna ni com professora, no hi puc estar gens d'acords. L'aprenentatge de tots els alumnes no va a la mateixa velocitat ni tots tenim la mateixa capacitat ni tots els nostres anys de la joventud són igual de bons.
Repetir curs no és perdre el temps: és continuar amb l'aprenentatge d'una manera tranquila (no cal córrer, per aprendre, ni fer curses d'edats i coses així) .

Pens que no s'ha de presentar, per part dels educadors ni per part dels pares, el repetir curs com perdre el temps i fer que els al·lots se sentin malament.
Quan vaig repetir 5è de Batxillerat (havia estat dos cursos interna a i aquell meu 5è a l'Institut va esser com una alliberació) i , després, PREU (havia descobert la literatura i vaig passar de ciències a lletres) ma mare em va dir: "No passa res, dona, així en sabràs més". No sé si ella ho pensava veritablement, però aquestes pàraules me varen ajudar molt.
I no sé si en vaig saber més o menys, però sí sé que els estudis a la Universitat me varen anar de meravella.
I que no em vaig sentir gens malament pel fet de repetir dos cursos diferents.

divendres, 2 de novembre de 2007

Incomunicada i "El sexto sentido"

He estat dos dies sense telèfon ni internet. Ha estat un problema a la central que, segons sembla, s'ha arreglat en un minut, però com que ahir era festa...
I quin dia més llarg, ahir!
A vegades -molt sovint- me pas tot lo dia dins ca nostra i m'agrada molt i trob mil coses a fer: llegir, escriure, arreglar la cuina..., però ahir només de saber que no podia anar caminant pel carrer i, a més, no tenia ni telèfon ni internet crec que em va paréixer el dia més llarg de l'any.
Vaig veure "El sexto sentido". Anava preparada per passar por i gens ni mica: aquestes coses tan absurdes no me fan por, me fa més por la intriga i aquelles coses que poden esser reals. Amb això no vull dejectar la pl·lícula, que és molt bona, només dir que, en contra de a la majoria de persones que conec que l'han vista, a mi no em va fer gens de por.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

El canvi d'hora

Mai no he entès de què serveix canviar l'hora si no és per trastocar el quefer quotidià.
Els primers dies el cos funciona amb l'hora antiga i, almenys a jo, costa molt adaptar-se.
M'aixec a les 9 (que eren les 8), tenc gana a la 1 (que eren les 2) i tenc ganes d'anar a dormir a les 9 (que eren les 10).
Un bon embolic.
I per què? Diuen que per estalviar energia, però la veritat és que no ho entenc. I m'ho han explicat mil vegades.

Ja som a cases!

Me sent com impregnada d'olor de quirófan, però ja som a ca nostra!
I tot ha anat bé:-)
Res a veure amb l'altre galindó que me varen operar fa 4 anys: menys mal, quasi només un dia de clínica, en fi.... passar pena per no res. I tan de bo que sempre sigui així.
No he passat gaire bona nit, però tenia un "infermer" perfecte: el meu germà.
I les meves dues nebodes han vengut a la clínica a fer-me costat.
I avui dematí la meva cunyada m'ha duit flors i na Maria i en Mateu un rosari de Tots Sants, com si fos un infant petit. I m'ha agradat molt la idea.
Pocs, però ben avenguts!
I ja estic, de nou, instal·lada.
Les crosses prop de jo, el telèfon també i el mòbil penjat del coll (consell del meu fill Miquel) per si me passàs res. Na Tonina, malgrat el trui de l'estrena de l'obra de teatre, me va telefonar.

M'han cuidat molt bé:-)
I m'he sentit molt acompanyada.
Gràcies!

dijous, 25 d’octubre de 2007

El silenci de la matinada

Fa fosca negra i són quasi les 7 i 20.
La pluja m'ha desperta passades les 5 i ja no m'he poguda dormir.
Un renou molt agradable -quasi música- el de la pluja. Una bona brusca damunt els carrers foscos i deserts.
Un cafetet, i el silenci del dematí m'acompanya. N'Idò -la nostra moixeta- fa estiraments suaus molt prop de mi. S'atansa a l'ordinador perquè l'acaroni. Sembla com si ella i jo fóssim les úniques despertes a la ciutat, dematinada.
Però hi ha gent que plora, que riu, que sent passar el temps.
I gent que, com jo, simplement, escolta el silenci de la matinada.
D'enfora, un renou de moto: deu esser el repartidor dels diaris.
Més tard sentiré la màquina que fa nets els carrers.
Després l'ascensor: el veí que se'n va a fer feina.
I, de tant en tant, el rellotge de la Seu que toca les hores, les mitges, els quarts...

dimarts, 23 d’octubre de 2007

M'operen divendres

Ja m'han fet l'electro i la radiografia i l'anàlisi de sang: estic molt sana:-)
I n'estic molt contenta i m'ha donat una gran tranquilitat.
M'operen aquest divendres capvespre del galindó. Després sé que vendrà una malada terrible al peu i setmanes sense poder caminar normal ni poder dur sabates normals. Però sé, també, que després d'aquest calvari, tendré els peus bé i no tendré molèsties, com ara, quan camin una mica.
Ja sé que una operació d'un galindó és com un doi, però me fa estar nerviosa, ja ho vaig dir.
Ja explicaré la meva experiència.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

El cinema

Diumenges decapvespre

"Yvonne de Carlo era el technicolor"

(Vázquez Montalbán)

Compràvem el gran món per vuit pessetes

i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.

Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca

de fusta amb tots els colors a la pantalla

feien olor de mescla de gent i clovella torrada

amb gust de sal.

els homes xiulaven

l'al·lota rossa i americana es deixava besar

suaument la policia montada del canadà

arribava nosaltres aplaudíem ens movíem

nerviosament dins la butaca alain delon

havia raptat de mans del dolent de la pel·lícula

l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem

els capvespres de diumenge dins el cine

i érem feliços

quan les imatges passaven davant nosaltres

a una velocitat vertiginosa que desconeixíem

totalment. No importava.

No sabíem encara

que el gran món que valia vuit pessetes

era fet sols damunt paper de cel·luloide

(transparent, és clar)

i en deixar la pantalla de no-cinema-scope

imitàvem els fets

d'aquelles persones que havien estat devora

Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck

(americans i guapos, ells).


Palma

Palma és la meva ciutat.
I la Seu és el meu barri.
I m'agrada caminar per ciutat els horabaixes tranquils o els matins plens de turistes.
I aturar-me a la Plaça de Santa Eulàlia a prendre un cafè. I trobar-me amb coneguts i amics.
Els carrerons de per devora Cort me són familiars i el seu trespol empedrat, irregular, a vegades me fa caminar insegura, sobretot quan plou.
Però és la meva estimada i coneguda -quasi pam a pam- ciutat
Hi ha una carnisseria i una botiga, al meu barri. I l'Ajuntamnt, i la seu del Govern i del Consell insular.I un forn on fan les millors galetes d'Inca de Mallorca.
I els millors moments de la meva joventud a la ciutat de l'horabaixa, quan encara somniàvem en allunrar-nos-en

dijous, 18 d’octubre de 2007

L'actual moment polític

A les Illes Balears vivim ara un moment polític molt interessant i fascinant i no ens hauríem de dormir ni anar cap enrera.
Ni fer més bestieses com això de l'hospital a Son Espases.
Després de les eleccios el PSIB-PSOE, el Bloc i UM varen pactar i varen fer fora el PP de les Institucions més importants: el Govern Balear, els Consells insulars, l'Ajuntament de Palma.
Va començar una època que se sentia -i se sent- d'eufòria, de fer feina pel present i pel futur.
La batlessa de Palma, Aina Calvo, era aclamada allà on anàs i saludada pel carrer per molts dels seus ciutadans.
La presa de possessió de Francesc Antich al Govern i, al dia següent de Francina Armengol al Consel Insular de Mallorca foren actes multitudinaris i efusius.
No fageu més burrades com això de Son Espases, per favor!
Som molts els que creim en vosaltres.

El galindó

Molt prest m'han d'operar d'una cosa tan simple com un galindó.
Però recordo massa bé el post-operatori de l'altre. Quin malé! No se podia aguantar i el peu es movia totsol, del mal que me feia. I, després, impossibilitada: devers 15 dies amb crosses i dos mesos a poder-me posar sabates normals.
Direu que es fa amb làsser, sí. Però el meus metges no volen fer-m'ho amb làsser perquè si queda bé, queda bé, però pot quedar molt malament i amb un alt percentatge de possibilitats.
Per tant, a sufrir! Seran quatre dies, com aquell que diu.
I sense operar sufresc més temps: quan camin un poc tot el peu me fa mal i només puc dur sabates molt fluixes. A més, passats els primers dies, estic molt contenta de l'operació de l'altre.
Demà vaig a fer-me les proves i sempre tenc por que no me trobin alguna cosa. Avui estic inquieta i és per això.
A més, operar-me -encara que sigui d'un simple galindó- no me fa gens de gràcia: l'anestèssia, l'ambient de clínica, tot junt me fa por.
Però, vaja, mentre tot sigui per un simple galindó!

"Memòria de vida" i el cinema

No sé exactament quan vaig escriure "Memòria de vida" (El Gall editor. Pollença, 2004), supòs que l'any 1999 o el 2000.
I sí, me vaig estorbar a publicar-la. (Vaig passar una molt mala època personal entre l'escriure-la i el publicar-la i segur que això va influir en tenir-la totalment abandonada per part meva)
I, malgrat la pèssima distribució i propaganda del tipus que sigui (sols es va fer una presentació a Pollença i res més), la majoria dels que l'han llegida (que no són molts, tot s'ha de dir, però són bons:-)) m'encoratgen dient que és una bona novel·la i, sobretot, dient que serviria per fer-ne una pel·lícula o un culebrot.
Tonina, t'atreveixes a fer un guió? Ho dic ben seriosament.
Jo ja tenc el principi:

Les campanes de l'església toquen a mort i es veu dues nines molt petites que les renten, les pentinen, les vesteixen i, una a cada mà d'una persona major, les duen a l'habitació on hi ha sa mare morta. És una habitació plena de cossiols i ciris cremant. La cara de les nines és de fred, d'espant i de no saber què hi fan allà.

Continuarà.....

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Les primeres classes de català

Crec, sincerament, que, en qüestió de la llengua, ja tenim la batalla guanyada.
I ara em ve de gust explicar les meves primeres classes de català.

Quan tenia 13 anys (ha plogut molt, des d'aleshores, però -a la llarga- ha plogut bé:-)) mon pare va decidir que jo anàs a classes de català. Decisió sàvia i intel·ligent com quasi totes les que prenia mon pare. Ho vaig acceptar de molt bon gust. Jo començava a escriure cosetes d'aventures i m'agradava molt llegir.
En aquell temps llegia, sobretot, "David Copperfield",
Mark Twain, "Miguel Strogoff", "Corazón" (que me va regalar el meu germà quan vaig fer 10 anys)...
i, sobretot, "Mujercitas" i "Hombrecitos" i "Aquellas mujercitas" i "Aquellos hombrecitos". M'agradava molt tornar a llegir llibres que ja coneixia i na Louise M. Alcott m'entusiasmava i omplia bona part del meu temps lliure que, de fet, era quasi tot el meu temps.
Les classes de català crec que era el primer any que es feien més o menys obertament i, organitzades per Obra Cultural Balear, es feien de 19,30 a 20,30 a l'Estudi General Lul·lià. Parl del curs 63/64. El professor nomia Toni Garcias, feia feina a una agència de viatges i ens en ensenyava molt bé. Passava, però, que només érem 3 (tres, sí) alumnes: un fill seu, un fill del dentista Forteza-Rey i jo mateixa.
Però fóssim 3 o fóssim 100 l'entusiasme per part nostra era el mateix.
Vaig continuar i després, a poc a poc, les classes es varen anar estenent i ja érem més.

Anys després vendrien les estimadíssimes classes amb n'Aina Moll al Joan Alcover. Les féiem d'1 a 2, després de les classes i apreníem, no només llengua, sinó també maneres d'esser, maneres d'actuar. El primer any que ella va fer aquestes classes les seves alumnes érem na Mª Antònia Oliver, na Paca Ferrer, na Margalida Tomàs i una de les germanes Mascaró (crec que n'Assumpta).

Ja sé que ho mir amb molta perspectiva i que ha passat molt de temps. Però, veis com tenim la batalla guanyada?



dijous, 11 d’octubre de 2007

terra banyada

Quan plou molt, els cossiols i les pasteres de la terrassa fan olor de terra banyada. És una olor coneguda i estimada desde sempre.
Ja diuen que "qui no se conforma és perquè no vol". I, per jo, l'olor de terra banyada dels cossiols de la terrassa és tan important i tan penetrable i tan meva com l'olor de totes les quarterades que pogués tenir. El destí m'ha duit a tenir cossiols i pasteres i en som feliç quan, com avui, ha plogut i se sent aquesta oloreta estimada.
Els veïnats me diuen que la nostra terrassa pareix una jungla.
I és que no hi cap ni un cossiol més, quasi.
I és que m'agraden tant les plantes que hi tenc que cada dematí en aixecar-me les vaig a veure.
I és que les veig créixer dia a dia.
I és que em compensen amb les seves fulles i les seves flors. I amb l'olor a terra banyada, com avui.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

desitjos i records

Calaixos plens
de records inesborrables,
maletes plenes
de paraules estimades,
butxaques estibades
de desitjos recurrents
intransferibles
urgents
irrenunciables.
Desitjos congruents
i incongruents.
Desitjos ja viscuts
i no viscuts.
Desitjos sempre
urgents
irrenunciables

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Son Espases o la confiança caiguda

Ja està decidit: es fa el nou hospital a Son Espases.
Tenia una gran confiança en el nou Govern, me pensava ens esperaven anys de progressisme i honestetat i el primer de tot que fan és allò que, durant la campanya electoral, havien dit que no farien. M'han decebut molt i sé que en som molts com jo. No vull caure en parlar malament dels polítics ni en dir que tots són iguals perquè no m'ho crec. Malgrat el que passa avui amb l'hospital i Son Espases, crec, encara, en els polítics, en AQUESTS polítics i en la política.
Però avui, i es veia venir, és un dia de desil·lusió, de desconfiança, de veure i tèmer mem què passarà.

divendres, 5 d’octubre de 2007

el tornado

Ahir un poc passades les 5 de l'horabaixa va començar a enfosquir-se fins arribar a esser nit tancada. Aleshores, de sobte i dins aquella negror, va començar tot: una bona barrumbada, calabruix, trons i llamps i, sobretot, una ventada grossa i estranya. El vent feia un renou espantós i l'aire era una mescla d'aigua i una cosa que pareixia terra i no-sé-què més. Diria que l'aire pareixia com un brou, tenia consistència, i el vent el feia moure a les totes. Allò que més m'ha quedat dins el cap és el renou del vent. El vent sempre fa renou però el d'ahir feia un renou especial: semblava que tocava a les portes, a les finestres, que ho volia governar tot. I l'espant era gros. Una experiència mai viscuda i amb ganes de no tornar-la viure.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Classes de rus

Ahir vàrem tornar a començar les classes de rus. Després de l'estiu sembla com començar de nou, però tirarem endavant i, a poc a poc, recordarem el que ja havíem après.
Quan no estava bé vaig decidir fer qualque cosa per mantenir el meu cap en funcionament i vaig decidir estudiar un idioma. Me vaig decidir pel rus perquè era com un repte que em posava a mi mateixa i sabia que era una llengua difícil: de molt joveneta ja havia estudiat rus un curs.
A cals meus pares teníem un veïnat rus, don Jorge, i m'havia ensenyat quatre coses i això i la seva personalitat estranya m'havien fet interessar, ja, per aquesta llengua. Qualque dia he d'escriuré sobre don Jorge.
Aquest serà el quart any que vaig a classes de rus. Vaig anar dos anys a l'Estudi General Lul·lià, però després el grup es va desfer. L'hivern passat i aquest vaig a ca la meva veïnada, na Nadia, que era la professora que teníem al Lul·lià. Som dos alumnes: n'Ignasi, professor d'IES de filosofia, i jo.
I m'agrada que ens doni deures. I m'agrada tenir el llibre de rus i el quadern de rus. I és, quasi, com si anàs a escola.

dissabte, 29 de setembre de 2007

Per sant Miquel, caragols

Per Sant Miquel féiem una caragolada. No déiem "si plou farem caragols": sempre plovia, per santmiquelada. A jo no m'agradaven gens, el que m'agradava era la bulla que suposava fer una caragolada. Crec recordar que a mon pare tampoc no li agradaven.
Dos dies abans ja hi havia trull per ca nostra.
Posaven dos ribells grossos a la pica del corral i allà feien nets els caragols. Per jo, petita encara, era tota una bulla veure aquells animalons com s'enfilaven pels braços de na Catalina però les baves me feien molt d'oi.
Ja gran, molts d'anys després, quan els caragols ja m'agradaven, a la casa estimada de la muntanya, era jo la que feia els caragols, si havia plogut i n'havia trobats. Me seguia agradant la bulla. I el primer any que els vaig fer nets jo tota sola me vaig prometre que mai de la vida no menjaria caragols segons on.
A Pollença per fer els caragols feim un brou de carn bastant fort. Feim coure els caragols a part i totsols, amb herbes i pebre coent (Després d'estar ben nets han de bullir devers dues hores). Després feim un sofregit amb negre (botifarra, varia....), camaiot (pernil) i costella de porc i si hi volem posar més carn, n'hi podem posar. Afegim el brou a aquest sofregit i els cragols ja cuits. Ho feim bullir tot junt i hi afegim un tassonet de llet i una cullerada o dues d'allioli. Per menjar-los,posam sopes dins cada plat i menjam primer el brou amb un parell de caragols i després, caragols fins que s'acabin.

dimecres, 26 de setembre de 2007

Tempestes amb trons i llamps, gínjols i codonyat.
L'aire net de la tardor m'envaeix i umpl la meva ciutat
d'olor de tardor,
color de tardor,
llum de tardor.
I els horabaixes són curts i les nits llargues....

Moments

La vida és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d'amor i moments de desamor.
La vida és, també, un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam. Un moment lent, però al cap i a la fi, un moment.
Vull aprofitar aquest moment de la vida tot el que pugui i més: viure el moment de la vida intensament és, quasi, com viure per a sempre.