Follow by Email

dimecres, 30 de maig de 2012

El curs del 98 i l'alumna alemanya.

Record amb molt de carinyo els meus alumnes. I veig que ells em recorden a jo, amb carinyo o sense -això és igual-, i per jo és la millor gratificació que puc tenir.
El curs del 98, l'any després de morir, sobtadament, Nadal Batle, fou un anys terrible i molt difícil per jo.
A l'assignatura de primer curs de Filologia tenia una alumna alemanya (no recordo el seu nom ni ganes de fer-ho) de la que ara em diríem que m'assetjava.
A més d'interrompre les classes sense ordre ni concert amb preguntes totalment doiudes i que no venien a to, em va denunciar al Vice-Rector d'Ordenació Acadèmica (en Santiago Cabanillas).

I per què em va denunciar? I, a més, diverses vegades.
Per coses com:

-Parlar de Nadal Batle a classe el dia que feia un any que era mort.

-Faltar a classe dues vegades, amb els alumnes avisats prèviament.

-No fer classe el dia del Dijous bo (aquí també varen entrar a la seva denúncia professors com, per exemple, na Carme Bosch) Vaig començar a fer classe el 75 i mai, en tots aquests anys, i tant a Magisteri com a la Facultat, no es feia classe el Dijous Bo. Era una mena de tradició que havia introduit l'Escola de Comerç.

-"Perdre el temps xerrant" I això us ho vull explicar una mica més:
Crec, i pens que cap professor de llengua em podrà defensar el contrari, que d'una llegua, a més d'aprendre la teoria, les tendències, les escoles..... (afegiu-hi el que volgueu) han d'aprendre a desenvolupar la seva competència lingüística. Sempre els hi explicat que el domini de la llengua és molt important en molts i molts d'àmbits.
Un dia per setmana, normalment, el dedicàvem a fer debats. Els alumnes triaven el tema del qual volien parlar.Jo funcionava de moderadora i "correctora" de manera general. La participació a aquestes clsses els podia augmentar la nota final, però mai baixar..Això sí: si es deia qualque disbarat (per desconeixement o per esser massa obvi, no me podia estar d'intervenir-hi.

En Cabanillas me va cridar al seu despatx. Els alumnes ho saberen (no els ho vaig dir jo) i mentre el Vice-Rector "em llegia la cartilla" varen fer un escrit, signat per tots els que hi eren en aquell moment, en defensa meva.

Al final no va passar res, però fou un any molt dur i mal de passar. I crec que fou així per tots, alumnes i jo.

divendres, 25 de maig de 2012

Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos


Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos

Joana Serra de Gayeta


"Retornarem a les antigues illes
i ens treurem dels ulls
les estrelles
que ens fan plorar" (Miquel Bauçà)



"és un mos
de terra dintre el blau, mallorca, arrapada verda,
crit de vaixells a les cales del diable, i no sap dir
adéu i resta quieta amb un singlot aturat a la gola."
(Joan Navarro)





I


Barcelona emboirada, saps totes les hores
i tots els homes.

El teu port és
l'arribada exacta d'un trimestre
a les vuit del matí
amb son
i dies de por per endavant,

l'arribada exacta d'un vaixell,
el teu port.
Fum i boira.





II


Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos
com si fossin
les mil lluminàries
de la darrera nit de la nostra vida.

Gotes de tardor dins la primavera
i el pati de la facultat banyat
i el sol llueix.





III


Gotes d'enyorança
que ens duen a estimar
coses absurdes
com és ara una platja.
O les pedres lluentes
que rodolen i es fan còdols
amb les onades de les cales.

Gotes d'enyorança
que ens duen a estimar
un tros de terra.





IV

"Illa: porció de terra voltada6
d'aigua per tots costats" (Del Diccionari)


Ja sé que no vendràs.
Sé sempre,
encara que no ho diguis,
que no saps
atrevessar els carrers.
Ja ho veus,
una cosa tan simple com això


V

j a r d í
d e l
a r b r e s
E l s
eren la nostra alliberació.

I sempre plovia.


VI


Davant un quadre de Juli Ramis


"No m'havien regalat res
que servís per a pintar el mar".
(Blai Bonet)

El rellotge del món s'ha rovellat
i és aturat a cap hora. Les agulles
del rellotge del món són invisibles.
No sabem ja
les paraules
ni pintar cap retxa.
Sabem només
entrar dins l'aigua,
tenyirnos de blau
i deixar una petjada a la platja.






VII


Volíem ensumar la terra, quan plovia.
I ens arribava
el crit de les xigarres que morien
dins un pinar.
I el sol cremava.

I l'aigua de la mar
molt fresca i clara.






VIII


Volen papers i corregudes amb por
rambles avall. Carrerons humits s'obrin
als nostres peus. Sirenes xiulen.
A la nit
carrerons humits s'obrin altra volta:
caminam, pausadament, rambles avall.
Les tasques s'obrin als nostres cossos.
Bevem, pausadament, un got de vi.





IX


Catedral de Girona a la nit.


Fa temps i plou.
Plovia i feia fred.
I érem feliços de tenir fred i ploure.
Érem contents al bar on visquérem
el temps per a una sola nit.
Catedral de Girona a la nit
i la ciutat banyada vora el riu.





X


Somniàvem
gotes de llum
davall els arcs de la tarda
i pensàvem
gotes de nit
per l'ample camí del migdia.






XI


Perquè no plovia enyoràvem les gotes
i més tard
ploràvem amb els núvols.
Volíem gratar la terra per cercar caragolins
i a la nit
somniàvem cuques de llum
trobades al jardí qualque dia.
Les fulles dels arbres
mai no podien esser nostres.
Pensàvem en coses incertes,
com és ara un paquet de tabac o la darrera pel.lícula
vista a un cinema de barri. O un retolador,
per subratllar els apunts.





XII


L'heliotropo del terrat era present
als nostres cossos.
El record i el desig
d'una alfàbia amb una planta
era ben nostre.
Podria esser, tal volta,
la nostra petita seguretat.





XIII

(Després d'haver llegit al diari que Puig Antich ha estat executat)


1



No seràs més amb nosaltres.
No hi has estat mai
però hem viscut amb tu les teves
darreres hores.

I sent ara dins mi
la finitud tan freda de la mort
que te roega el cos. I veig
la llosa sobre els teus ulls tancats.

I els nostres ulls,
que s'omplen de sal com d'aigua de la mar.

Mai no t'hem tengut, fins que et moriren.



2


És com si fos el darrer moment.
Com si una mà desconeguda
ens condemnàs a mort
i ens haguessen d'executar
a la matinada.

Com si tot el nostre cos fos impregnat de gotes d'oli amb olor
d'aiguarràs
i patinàs
dins les mans dels amics
quan ens agafen.

És com si el pati de la Facultat no fos quadrat
i les columnes de l'enfront no visquessin
l'harmonia del set.

És igual que si tenguéssem les mans
obertes
cercant el món.

Com si ens omplissen la boca
de llosques i vomitàssem damunt la gent
damunt el pati quadrat i embrutàssem les columnes.

Com si vomitàssem damunt el sol fins que la mar
no fos ja res més que una llosca apagada, marró.

3

Era molts d'anys després de quan em deien
que si em tocava un granet del triangle del nas
em
m
o
r
!
r
!
a.

Era molts d'anys després dels meus primers records
i les primeres
l l
l l i b e r t a t s l
i t l l i b e r t a t s
b l l i b e r t a t s b
l l i b e r t a t s t t e
r r a r
t l l i b e r t a t s t a t r e b i l l i
l l i b e r t a t s b r a b e r
t i e t t a
s l l i b e r t a t s t s
l l i b e r t a t s
l
l l i b e r t a t s

al cap del moll.

Era ara:
deu del matí.
Era avui:
dos de març de mil nou-cents setanta quatre.






XIV

"sombrero en mano conquistaré el mundo"
(escrit a la paret)





cap capell

tenc per

Jo no posar-me.
NO PUC CONQUERIR EL MÓN


A la "Bodega Bohemia"
no hi entra mai
la boira.






XV


Sitges


Els dits s'enfonsen dins l'arena i les campanes
de l'església ens arriben per dins
el sol del diumenge dematí. Els joves
estrenen roba nova i van a missa de dotze.

Nosaltres ens estenem damunt l'arena.

Més tard ho oblidam tot
menys el rellotge de l'església
a les tres i mitja d'una platja deserta.

Tenim la pell salada i el vent
ens mou
els cabells
a dos per hora.





XVI


Els escalons
de la cuina
han tornat petits.
Només
hi cap
ja
un peu
meu
del
trenta
set.






XVII


Diumenges decapvespre

"Yvonne de Carlo era el technicolor" (Vázquez Montalbán)

Compràvem el gran món per vuit pessetes
i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.
Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca
de fusta amb tots els colors a la pantalla
feien olor de mescla de gent i clovella torrada
amb gust de sal.

els homes xiulaven
l'al·lota rossa i americana es deixava besar
suaument la policia montada del canadà
arribava nosaltres aplaudíem ens movíem
nerviosament dins la butaca alain delon
havia raptat de mans del dolent de la pel·lícula
l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem
els capvespres de diumenge dins el cine
i érem feliços
quan les imatges passaven davant nosaltres
a una velocitat vertiginosa que desconeixíem
totalment. No importava.
No sabíem encara
que el gran món que valia vuit pessetes
era fet sols damunt paper de cel·luloide
(transparent, és clar)
i en deixar la pantalla de no-cinema-scope
imitàvem els fets
d'aquelles persones que havien estat devora
Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck
(americans i guapos, ells).





XVIII



Ens creim saber-ho tot
i conéixer cada una
de les fulles
dels arbres del jardí.
Aquest hivern ens hem construit
les nostres pròpies
alliberacions:
tenim dos cossiols,
un tros de pedra
i un poema d'en Rosselló-Pòrcel.
(El tenim escrit amb retolador
i aferrat amb cel·lo
a la part interior
de la porta de l'armari.)





XIX


No sabíem res
i ni tan sols allò que cantava al jardí
no era una òliba.
No volíem saber que ben prest
deixaríem d'agafar
l'autobús
per anar a classe, i que mai més no hauríem d'entregar
un treball
-a doble espai, per una sola cara-
el vint de maig.





XXI


Al "Sherlock Holmes"


Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.





XXI


Vivim la pluja que cau avui
damunt la ciutat nova que ja estimam
malgrat sigui tan lluny de la nostra
ciutat de l'horabaixa
dels darrers anys d'adolescents.





XXII


Ens va arribar a agradar
veure tot el fum damunt
la ciutat
i tenir fred mentre esperàvem l'autobús,
els dematins.

I creure que eren les cinc
amb tota la fosca damunt
la ciutat.

Arribàrem a aprendre que el sol
no surt mai abans de les nou.

Aprenérem a estimar
la ciutat
(3 milions d'habitants
per una sola boira.)





XXIII


Però, deixem-ho estar.
Segurament
és la distància que fa veure així les coses.
La distància, el pas del temps,
coses així com els diumenges que no passen.





XXIV



I ara
anys envant.
Ara
quatre cabells blancs,
quaranta-nou arrues
i dos centímetres menys d'alçada.
Ara
un amor, tres fills.
Ara
una felicitat suau
que m'impregna la pell.
Ara
les sensacions mateixes
d'anys enrera
es fan ben meves.
Ara,
avui,
tornaria a escriure tots els versos que heu llegit.
Ara
anys envant,
quatre cabells blancs,
quaranta-nou arrues
i dos centímetres menys d'alçada.


divendres, 18 de maig de 2012

Versió EPUB, per ebook, de "Una anul·lació total"!




L'amic Ximo Vaello ha fet un ebook de "Una anul·lació total".
El tenc al meu ordinador, però no el puc obrir perquè vaig amb güindous i, amb un programa gratuit, que es diu "calibre" el podeu tenir per PC o per Mac..
Si el voleu el me podeu demanar per correu
joana.serra@gmail.com
i us l'enviaré.
No el sé posar aquí

I aquí un enganxo l'enllaç a la wikipèdia del que és un EPUB:

http://es.wikipedia.org/wiki/EPUB

dimarts, 15 de maig de 2012

Una anul·lació total


Portada, per si s'havia de publicar, de Maria Serra de Gayeta Llobera






©Joana Serra de Gayeta


Era el dia del Ram.
Divendres capvespre na Lena havia anat a veure Chocolat tota sola i, en sortir, va comprar una palma a la Rambla per penjar-la al balcó com sempre feien. No sempre la penjaven al balcó, però sí sempre en tenien una. Enguany –després de quasi deu anys de no esser-hi- la penjarien al balcó de la casa de la ciutat.
Feia un poc més de dos mesos que havien tornat al pis on varen viure més de 10 anys quan els nins eren petits. Feia un poc més de dos mesos que havien tornat a la ciutat. N’Arnau –encara que no ho hauria reconegut- ho havia fet de mala gana, i forçat, en gran mesura, per la decisió anunciada de la filla gran de deixar temporalment la casa del camp. Tenia molt clar, deia ella, que la seva vida era a la ciutat i, a més, amb el mal ambient continuat que hi havia a aquella família no podia estudiar. Amb això darrer tenia tota la raó. I era un mal ambient cap a dedins: molts familiars i amics no se n’adonaven perquè ells –sense proposar-s’ho i sense saber perquè- procuraven no fer-ho massa palès. Quasi de sobte n’Arnau va decidir que el proper divendres anirien, ja, a viure a la ciutat i a na Lena li va explicar per telèfon des de la feina. A na Lena li va paréixer perfecte, sobretot davant la perspectiva que la filla gran se n’anàs, encara que fos temporalment. Això no ho podria resistir. I era una perspectiva bastant probable: uns amics dels pares li havien ofert, ja, la possibilitat d’estar a ca seva. Na Lena li havia dit a n’Arnau:
-No ho podria resistir, Arnau.Trob perfecte que hagis decidit anar a Ciutat, ja!.
Na Lena, després de deu anys de viure en aquella casa que li pareixia meravellosa i en un entorn fantàstic, salvatge i tranquil, n’estava contenta de partir cap a la ciutat. Darrerement i amb els fills ja crescuts es passava els capvespres tota sola i es feien llargs, massa llargs. Abans també els passava tota sola, però mai no els havia viscut tan llargs. A poc a poc i sense saber ni analitzar el perquè havia perdut l’interés per llegir, per escriure, pel cinema, pel treball. Inclús per veure els amics. I els seus capvespres es limitaven, quasi, a fer el sopar i esperar que arribassin. Ara no recorda què feia, abans, però és ben segur que no es limitava, només, a fer el sopar i esperar.
I feia estona que trobava que era ben necessari tornar a la ciutat. En parlaven i en discutien. N’Arnau volia, directe i indirectament, que fos decissió de na Lena. I ella, que feia molts d’ anys que no prenia decissions, no es veia amb cor de prendre’n una tan trascendent com aquesta, que els afectava a tots de manera tan important. I sempre, en el darrer moment, tornava enrera i deia que volia quedar per a sempre a la casa del camp. I afegia:
-Sí, sí, n’estic segura, ben segura.
La cara de n’Arnau, aleshores, era com un somriure. Potser un somriure intern i que només veia na Lena, però un somriure, al cap i a la fi.
Sabia que n’Arnau s’estimava massa exclussivament aquella casa i ella estava ben segura que no volia ni desitjava que l’anada a la ciutat, on havien viscut tant de temps abans, fos un “camí sense tornada” com expressava n’Arnau quan en parlaven. Encara que ni els nins ni ella no l’entenien i no aclarien de què anava allò. Però no volien que ho fos pel to que emprava n’Arnau per dir “seria un camí sense tornada”. No volia, na Lena, que una responsabilitat d’aquest alcanç caigués només damunt ella. Sobretot perquè estava acostumada a que no li deixaven tenir d’altres responsabilitats menys importants i, a vegades, fins i tot doiudes, com planificar un menú per uns convidats especials o posar un moble o un quadre aquí o allà.
La terra argilosa i les oliveres. Les roses vermelles, d’aquell vermell que els agradava tant. I el bosc, el bosc ombrívol: humit i fred en l’hivern i agombolador en l’estiu. I el cirerer que va rompre el vent. I el magraner agre. Les mongetes i tomàtigues que na Lena collia en l’estiu, posta de sol. La cuina gran on feia conserves. I la mànega de regar, que s’embolicava amb ella mateixa i fugia del grifó com un coet esporuguit. Els cossiols de canyes que cada dos o tres anys multiplicaven per devers Tots Sants. I les hortènsies, que mai no anaven bé. O les fúcsies que, a l’ombra de la porxada eren cada any esponeroses.
I les hores i hores.
I els dies i dies.
I els anys i anys viscuts a aquella casa estimada.
I la neu, que varen rebre una matinada d’hivern amb alegria infantil, foc a les xemeneies i un brouet ben calent.
I el sol d’estiu del migdia que encenia quasi els rostolls.
I els freds de l’hivern.
I el vent de baix que no parava durant dies i els feia tenir mal de cap.
A na Lena la romp sovint el vent, com al cirerer el primer hivern.



Na Lena necessitava gent, necessitava asfalt, necessitava carrer.
I, sobretot, feia temps ja que na Lena i n’Arnau necessitaven aclarir les seves postures, les seves idees, els seus sentiments... Vivien dins una voràgine de discussió continuada que els duia lentament i alhora de manera precipitada al desamor. O dins un desamor que els duia a una voràgine de discussió continuada. Tant se val: el resultat seria el mateix,
Era el dia del Ram i n’Arnau seia damunt el llit sense dir res, sense fer res, sense mirar en lloc. Na Lena havia intentat dormir al sofà llit del despatx, aquell que son pare va comprar quan va néixer la primera néta i que ja tenia les molles massa cedides i el matalàs massa prim. De totes maneres, allà o a qualsevol altra banda no hauria pogut dormir en tota la nit. Ni donava importància al dormir, aquell dia.
Ara n’Arnau preparava la seva roba per dur-la-se’n a la casa del camp i na Lena havia entrat a la cambra a esperar no sabia què. O potser sense esperar res: sols a contemplar el final. Tots dos estaven seriosos i en silenci i no es deien res.
De sobte n’Arnau parlà:
-Només te deman una cosa, Leneta.
-Diguès
-Que me continuis signant les pòlisses.
Qualsevol paraules esperava na Lena menys aquestes. En aquest precís moment es va trobar davant un desconegut. Era un moment massa important per treure a conversa la signatura de les punyeteres pòlisses. O potser per n’Arnau realment la signatura de les pólisses era més important que allò que els passava. Na Lena ni ho va voler pensar. I va respondre:
-Sí que les te signaré. Què més vols?
Esperava, creia encara, paraules tendres, paraules de recomençar, paraules de canviar, paraules com les que li havia dit n’Arnau darrerement. Paraules, però fets que no s’arribaren a complir.
I potser encara hagi estat la seva sort que, en aquell moment no hi hagués paraules tendres, paraules de recomençar, paraules de canviar. Potser si n’hi hagués hagut, na Lena no hauria recuperat la seva llibertat i, sobre tot, la seva entitat com a persona. I ben tètric és, en aquests moments, pensar en la llibertat i l’entitat com a persona. Però na Lena ni tenia llibertat moral ni era, quasi, persona: era com una tereseta que es mou segons els moviments de la persona que els dóna vida. Mirau per on, per ventura l’obsessió de n’Arnau per les pòlisses li salvaren el seu futur viure, el seu futur esser. Un futur ben negre, per altra part, negríssim i horrible perquè té les filles lluny físicament i moralment. I li fa mal. Molt de mal. Però té esperança. Abans del dia del Ram na Lena mai no havia tengut esperança de que res se li arreglàs. Ara sí: té l’esperança i el temps al seu favor. Sap que les filles tornaran. O, almenys, s’ho deixa creure. Si no fos així, sense aquesta esperança, na Lena no podria viure. Ni tan sols no podria plorar.
Quan tengué la roba preparada, n’Arnau entrà a l’ habitació dels nins, que encara dormien, a donar-lis una besada.
La nit abans i després d’un capvespre a El Corte Inglés comprant no recorda què i amb el seu pensament més enllà que no més aquí, na Lena havia entrat a la cambra i havia tancat la porta, cosa que no feia mai. Es va asseure al llit: n’Arnau llegia o, almenys, tenia un llibre obert. Aleshores es tragué tot el coratge que li havia mancat, el se tragué d’allà on no en tenia i li digué que ja no podia més, que no es veia ni amb forces ni amb ganes de continuar amb ell aquest tipus de vida. Ho havien intentat tantes vegades, aquests darrers temps...
Hi hagué poques paraules i, com sempre, gens de comunicació.
-Supòs que si dius això és que n’estàs segura i ho has pensat bé.
-Sí, clar que sí
-Idò demà me’n vaig.
-No cal que te’n vagis. Jo he estat al camp amb les mateixes circumstàncies
-Demà dematí me’n vaig. I vull que sàpigues que, quan davalli l’escala d’aquesta casa, no hi tornaré entrar mai més.
-Ja ho sé. –I no li feia pena. No pensava res, suposa, en aquells moments, però no tenia pena. Ja n’havia viscuda tanta, de pena, que la degué haver acabada tota i la que tenia l’hauria de guardar pels moments terribles que vindrien en el futur i que ella encara desconeixia. I li digué a n’Arnau:
-Hauríem de despertar els nins i dir-lis-ho. No es poden aixecar demà i no trobar-te aquí.
S’assegueren al sofà amb cara de son i de cansament. N’Arnau i na Lena, un a cada butaca.
Ningú no deia res.
-Nins –na Lena va intentar començar, però li costava molt- el vostre pare i jo ens separam definitivament. Us hem despert per dir-vos-ho ara perquè ell diu que se’n va demà dematí.
Hi havia una tristor produïda per la derrota, per damunt tots ells. I el silenci era tan feixuc que costava parlar. Na Lena creia que s’havia d’explicar i va intentar continuar:
-Sabeu, perquè hi éreu, que pels Reis el vostre pare em va demanar que quedàs i va prometre que canviaria de caràcter. Pens i veig que no ha estat així i crec ben de veres que el millor per tots és que el vostre pare i jo no visquem junts.
El silenci tornà, feixuc. I estaven en una situació límit. I na Lena no podia suportar el silenci en situacions límits.
-Aquesta és la meva versió, el que jo pens. I és el que li he dit al vostre pare. Voldria que, igual que joho he fet, ell us explicàs la seva versió.
-No tenc res a dir, ara. Ja parlaré amb ells.
Foren, aquestes, totes les seves paraules. Una vegada més, na Lena no comptava.I tothom partí al llit. No a dormir, perquè de ben segur que aquella nit no pogué dormir ningú en aquella casa. N’Arnau es colgà al llit de matrimoni i na Lena no va voler saber si seguia escoltant la ràdio i llegint o si es quedava pensant en el que havia passat just feia uns minuts. Na Lena agafà el pijama i, sense dir res se’n anà al sofà llit del despatx, aquell que son pare havia comprat quan va néixer la primera néta i que ja tenia les molles fluixes i el matalàs massa prim. Però, tanmateix, ni allà ni a cap altra banda aquella nit na Lena no hagués pogut dormir.
Feia dos, tres anys, que les discussions i els desacords eren continuats.
La primera vegada na Lena la té molt ficada al cap, amb una data molt concreta. I ho havia retret moltes vegades a n’Arnau perquè mai no ho havia acabat d’entendre. Mai no es va aclarir res, però, perquè els hi faltava comunicació. I ho duien arrossegant; almenys, na Lena.
Era abans d’un Nadal: na Lena arribava d’un viatge que havia fet per assistir a un Congrés i quan es posà a desfer la maleta, n’Arnau li digué, com qui no diu res:
-He pensat, Leneta, que ens hem de separar.
-Au, va! Que vas de broma!
-No, no, Leneta, que ho dic ben seriosament.
-I ara? I això? Què ha passat?
-No ha passat res.
-Idò?
-Estic desencantat.
-Desencantat? De què?
-No ho sé. De tot.
-Ho dius de veres que te vols separar?
-Sí, sí, ben de veres: estic desencantat.
Aquell estat de confusió durà un poc més d’una setmana.
Parlaven molt civilitzadament i, mentre preparaven la separació com qui juga a casetes, prenien tè o cafè al Colonial amb els dits entrellaçats i llàgrimes suaus als ulls de na Lena. Llàgrimes i desesperació, malgrat no acabàs de creure les intencions de n’Arnau de separar-se.
-He pensat que ho vendrem tot i ens ho partirem: serà la meitat perhom.
-No vull res, jo, si no et tenc a tu. I encara que no entengui el per què no et posaré cap trava per separar-nos.
Na Lena estava cegada per aquell home i devia estar encara a la lluna torta que varen veure un vespre anant per la carretera de l’aeroport. No ho entenia. Ella l’estimava, vivia amb ell, anava amb ell pertot i ara li venia amb què es volia separar. Déu! I què farien sols? I com aniria a cap banda ella sola?
-I els fills....
-No et posaré cap inconvenient amb els fills.
I les llàgrimes suaus seguien caiguent com una lleugera pluja per les galtes de na Lena.
S’arreglaren prest, entre ells. Però, com sempre que passava qualque cosa, no arribaren a parlar, quasi, més que les converses matinals al Colonial. Na Lena no havia entès absolutament res i va acceptar la reconciliació tot mirant cap al futur.
Però aquesta experiència va fer que na Lena –sense adonar-se’n al prinicipi- començàs a canviar de sentiments. I n’Arnau, així ho entenia aleshores per primera vegada na Lena, ja havia canviat els seus cap a ella. Mai més no va esser igual. Na Lena va començar a pensar que ella sí estava desencantada. I tan desencantada. Molt a poc a poc se’n va anar adonant que durant tants d’anys no havia estat ella: havia estat, en gran part, allò que n’Arnau havia volgut que fos. Havia estat una anul•lació de persona, una anul•lació total. I aleshores va canviar de manera lenta la seva manera de pensar; molt a poc a poc començà a esser ella mateixa.
S’hi havia esforçat molts d’anys, però n’Arnau no havia pogut aconseguir que na Lena fos una dona elegant i ben plantada, pendent de la seva cura física i del seu aspecte. I, a més, sempre que en tenia ocasió, li manifestava: a casa amb els nins, amb la família més àmplia, amb els amics. I na Lena no podia suportar aquesta postura de n’Arnau. Per anar a la feina quasi sempre usava calçons o texans amb jerseis amples. Si sortien a sopar a un bon restaurant o amb amics o anaven a noces o a qualque festa important, aleshores na Lena es canviava de roba moltes vegades i acabava sempre posant-se el que n’Arnau li deia, encara que no fos amb paraules, encara que fos amb una mirada o amb un gest.
I ella es sentia incòmoda, molt sovint, perquè mai cap petita lloança cap a cap aspecte del seu físic no li arribava, ni amb paraules, ni amb mirades, ni amb gestos de n’Arnau.

******

Quan es conegueren tot era diferent: eren joves i estaven enamorats. I n’Arnau feia bromes i tot dels eterns jerseis de coll pujat de na Lena.
Durant molt de temps s’entenien: vivien junts complicitats, moments i paraules. I utilitzaven el mateix llenguatge. I, sobretot, s’estimaven.
I això va durar, clar que sí; va durar fins uns anys abans de separar-se. I s’estimaven molt i eren molt depenents l’un de l’altra. Sobretot na Lena era molt depenent: tot ho havia de fer, ho havia de pensar, ho havia de parlar, amb n'Arnau. Fins que la seva convivència va esdevenir un malson.


Eren joves. S’estimaven aferrats a la penombra de La Fiera Mosca, ballant suaument a JB o mig ajeguts als sofàs de Babel’s. I parlaven de coses que els agradaven als dos: de llibres, de llegir, d’escriure, de fills, de cinema, de viure velleses junts, de ximenees amb focs encesos. I anaven sovint al Cap Blanc a veure postes de sol. I tenien una cosa exclussiva, una cosa que creien els partenyia sols a ells dos: una lluna torta que descubriren una nit anant en cotxe per l’autopista de l’aeroport.
-Mira! –les veus sonaren juntes- quina lluna més torta!
I tot això passava abans de parlar del seu futur seriosament. En aquell temps, l’única cosa seriosa de què podien parlar després de tenir una lluna torta era de casar-se. Fou na Lena la que prengué la decissió. I n’Arnau li digué que no, que tenia ben clar que no es volia casar amb ella. La nit s’acabà ràpida, aquell dia i l’endemà partí cap el seu poble. Dos dies després n’Arnau va telefonar:
-He de parlar amb tu.
-Idò vina.
-D’aquí a una hora seré aquí.
-T’esper.
Anaren al Port.
Aquell dia l’aigua del port estimat era més grisa que mai: el final de setembre l’havia impregnada de color de plom.
N’Arnau li va fer present d’una tumbaga d’argent amb el seu nom i la data gravats dedins i per ell en duia una altra, que també es va posar, amb el nom d’ella i la mateixa data.
Aquell dia ja fixaren, molt contents i molt compenetrats, el dia que es casarien.

******

Abans del dia de les tumbagues i abans de descubrir la lluna torta i abans de ballar suaument aferrats a JB. Abans d’aquestes i moltes altres coses na Lena vivia intensament la ciutat, vivia intensament la vida, vivia intensament els amics i les amigues, vivia intensament la seva primera joventud.
Coneixia perfectament les taules de marbre del Bar Bosch i les de fusta del Modern. Els escalons que baixaven al Brussel•les li eren molt familiars. Allà els amics i coneguts parlaven hores i hores i deixaven passar el temps amb una ginebra amb gel que es consumia lentament. De cada dia els llaços amigables s’estrenyien més i l’amistat passava al primer lloc.
N’Arnau va comparéixer un dia a les escales de l’Estudi General i molt a poc a poc al principi i ràpidament un temps després, la vida i la manera de viure la ciutat de na Lena va anar canviant.
L’amor, allò que en diuen enamorament, era ben present i ella deia que, en n’Arnau, havia trobat el que creia una estabilitat i la seguretat, que no sabia massa bé d’on venia ni, realment, perquè la volia.
A una d’aquella espècie de festa improvisada que na Lena organitzava sovint al mateix pis on havien tornat feia un poc més de dos mesos. Una festa que començava amb la partida dels pares al poble, la vinguda de na Mar i mirar l’agenda i començar a telefonar.
-Véns que hi ha festa?
Na Lena coneixia, encara, molt poc n’Arnau i era el primer dia que li telefonava perquè vingués a una d’aquestes festes, amb gent divertida i deshinibida i on tothom hi cabia i tothom parlava. Estaven en petits grups o en parella, tassó o copa en mà, i cendrers que vessaven de llosques. La música sonava i cadascú posava la cançó que volia. Havien decidit apagar els llums. Tots duien l’alegria dins el cos i dins la ment. Tocaren a la porta i era n’Arnau. Na Lena es va aferrar a ell i estigueren junts tota la nit.
Segurament tot va començar aquest dia. O abans, a les escales del Lul•lià. O abans encara, a un examen de català que n’Arnau no recorda i que per casualitat d’aquelles que pareixen de novel•la els tocà seure l’un devora l’altra.
Quan n’Arnau comparagué a la seva vida (podríem dir aquella nit al pis sense llum?) na Lena es va enamorar per sempre d’aquell al•lot que tenia els dits tan llargs i suaus i un posat seriós que li transmetia tranquilitat. I uns braços que, quan l’abraçaven, la feien sentir totalment protegida. Protegida de què? Ni ho sabia ni s’ho plantejava, però es sentia totalment protegida.
A Kabala, aquell soterrani estrany d’una travessia de Jaume III fou on n’Arnau digué a na Lena que no l’estimava per casar-se amb ella, que reaccionà ben airadament. Dos dies després vingué ell amb les tumbagues. Devora la mar, dins la tarda apacible de setembre, s’estimaven agafant-se les mans i caminant aferrats, els cossos ben junts, per davall els pins. I començaren a parlar de mil projectes de vida en comú.



Des de que havien tornat a la ciutat n’Arnau continuava tan incomunicatiu, o més encara, com quan vivien a la casa del camp.
Treballava molt, n’Arnau. Treballava moltes hores i, clar, arribava cansat. Na Lena no feia res. Només feia classe a la Universitat i se’n cuidava de la casa, dels fills i del marit amb l’ajut d’una dona, abans cada dia i ara uns dies a la setmana. No podia estar cansada, clar que no. A més, com ben clar li deia n’Arnau:
-Tens dones, Leneta
Ella creia que “les dones” (o “la dona”, ara) la tenien tots, no només ella. Ho havia intentat explicar unes quantes vegades però n’Arnau no l’escoltava. O almenys aquesta era la seva impressió i l’única deducció que en podia treure perquè, quan tornaven parlar del tema, ell tornava a dir:
-Però, Leneta, si tens dones!
S’acostumà, quan vivien a la casa del camp, que el seu arribar era, simplement, descansar; i que el seu descans era escoltar música o mirar la tele –els comandaments a les mans- en lloc de parlar amb els fills o amb na Lena. S’hi acostumà tant que, els darrers temps, en arribar anava del cotxe a la cambra, es posava el pijama i la bata i s’asseia a la saleta. Sols algun dia preguntava:
-Què hi ha per sopar?
Sopaven prest. Molt prest. I molts de dies, abans que na Lena no pujàs de la cuina, ell ja era dins el llit amb un llibre a les mans i la ràdio en marxa.
Si ella li comentava tant sola com es trobava, ell li deia:
-Si vols anar a la ciutat, agafa el cotxe i ves-hi.
-No és el mateix, no és això.
Si parlaven d’un espectacle que na Lena volia veure i no interessa n’Arnau:
-Ves-hi tu.
-No és el mateix, no és això.
Si na Lena opinava sobre la col•locació d’una cadira o d’un sofà o d’una taula.
-Fes-ho tu.
Si na Lena deia, de passada, que potser aniria bé comprar cadires noves pel menjador:
-Fes-ho tu.
S’havia accentuat tant aquesta manera de parlar-li i aquesta manera de descansar que na Lena es queixava sovint i li feia ben palès que li agradaria parlar amb ell del que fos, tant de coses importants com d’intrascendents. No hi havia manera. Un dia n’Arnau, empipat, agafà els comandaments de la televisió, que els tenia damunt, l’apagà i li digué:
-Parla. Au, parla!
Na Lena quedà sense paraula.
La incomunicació –i no només amb paraules- feia temps que els dominava, que els guanyava les seves vides, la seva estabilitat, el seu amor i el seu desig.
I fou aleshores quan na Lena començà a pensar. Molt lentament, però, massa lentament. Era una mescla d’anul•lació i de por. De por als silencis, de por a les arribades, de por a tenir quasi sempre totes les culpes, de por a haver de seguir dient “tens raó” per evitar discutir.
Quan el seu pensament s’accelerà una mica més es discutien sempre seguit i per qualsevol cosa.
I la vida entre ells dos es va fer insuportable i insostenible.
El desamor, tan irracional com l’enamorament, s’havia fet ben present. Ja feia temps, però pareixia que no sempre se n’adonaven. O no se’n volien adonar. O no se’n sabien adonar.
Eren ben concients, això sí, que aquest procés pel que passaven afectava directíssimament els seus fills. I na Lena començà a pensar que els havía d’afectar moltíssim tenir uns pares que per qualsevol cosa es discutien i que mai no es deien res agradable l’un a l’altre.


******


Quan n’Arnau comparegué a la seva vida i després de posar-se les tumbagues, na Lena anà canviant a poc a poc els seus costums.
Ja no anava al Brussel•les ni organitzava festes a ca seva. De cada dia escrivia menys. No anava a les manifestacions, no anava als mítins ni a fer tertúlia al bar Modern.
I es trobava bé així perquè tenia n’Arnau o perquè tenia n’Arnau es trobava bé així.
Cada horabaixa es solien trobar a la plaça de Santa Eulàlia i solien anar al cinema. El temps que na Lena havia estudiat a Barcelona, s’havia impregnat fins el moll dels ossos de cinema i n’Arnau semblava estar-hi des de sempre. A la nit era quan anaven a JB o a Babel’s. A JB sempre sols, a Babel’s normalment amb amics.
Una curta temporada anaven a sopar, sovint sovint. Deixaren de fer-ho, però, perquè varen gastar massa. Na Lena, quan entraven als millors i als considerats més bons restaurants de Ciutat, les mans agafades, la cara alegre i l’amor present a les seves mirades, sempre deia el mateix, fent broma de la seva manera de vestir:
-Se pensaran que som uns desalmados o els néts del rei de la coca-cola.
I reien, tots dos, les mans agafades, la cara alegre i l’amor present a les seves mirades.


******


Es casaren, contents i feliços tots dos, un dissabte horabaixa de començaments d’estiu.
Na Lena ara encara no es perdona no haver volgut fer dues coses que a son pare li feien moltes ganes: anar a peu de l’església allà on feien el sopar aconpanyats d’uns xeremiers; i ballar després del sopar.
Sí, però, va col•laborar molt en tot el que pogué. A l’altar es va emocionar quan va mirar el ram de flors que son pare havia fet posar als peus de la Verge, la que presidia l’església i que era tan amunt.
Estava contenta, molt contenta. I reia i somreia tot el temps. N’Arnau també estava content. I tota la família, amics i parents que eren a noces els auguraren una total i llarga felicitat.

******

Eren molt feliços a aquell pis que havien llogat i que, per a ells, era enorme. En l’hivern, sempre la xemeneia encesa. Molts de vespres, si feia fred, sopaven dins el llit amb una televisió petita en blanc i negre que posaven damunt una camilla de faldes verdes.
Allà, a principis de l’altre estiu hi va néixer el primer fill: una nina.
Desitjada com els altres dos que vingueren després. Cercada com els altres dos que vingueren després. Volguda, com els altres dos que vingueren després. I sempre, sempre molt estimada, com els altres dos que vingueren després.
Els hi omplí la vida, com cada un dels altres dos els hi omplí després.

Na Lena ja no escrivia gens i es feia amb molt poca gent dels seus amics d’abans. La veritat és que, en aquells moments, ella ho havia triat així ben lliurament. Vivia sols per la filla –igual que més tard visqué per cada un dels altres dos que vingueren- per n’Arnau i pel seu treball.
Sortia de la feina i anava a ca seva.
Quan encara vivien a la ciutat, anava amb els fills a cercar n’Arnau al treball i anaven a prendre qualque cosa. Quan es feia un sopar a la feina de na Lena ella sempre volia que n’Arnau hi anàs. N’Arnau no tenia cap amic d’abans de casar-se. Per tant, fou tan simple i tan fàcil trobar-se bé tots dos, reduir el seu cercle i mantenir-se amb alguns de quan na Lena era fadrina i d’alguns nous que eren amics del germà de na Lena.
Segurament no hagués passat res si aquest entorn tan restringit i del qual, per na Lena, l’únic cap visible era n’Arnau, fes que ella, sense adonar-se’n, es trobàs dominada i com dins una gàbia. En aquell temps ni ella ho veia ni, si ho hagués vist, no ho hagués sabut expressar perquè no ho hagués entès.
Na Lena començava a esser un mimetisme de n’Arnau i, molt a poc a poc, deixà de pensar per ella mateixa i comença a esser una anul•lació de persona, una anul•lació total.
Ella trobava normal que n’Arnau conduís les seves vides. Que n’Arnau fos el llest, l’organitzat, el que tenia el cap damunt les espatlles, el que solia decidir on havien d’anar i on, no. Na Lena era desordenada, deia dois, tenia un gust barroer. I tot això n’Arnau li deia amb un to previ de “Leneta.....”. I li deia més coses. I tant li era davant els amics, la família o si hi havia els nis.
I sempre seguit se sentien coses com:
-Leneta, aquest nin du caca”
-Leneta, obri que fa calor.
-Leneta, quin cossiol que has entrat.
-Leneta, mira com s’ha posat aquest ca.
-Leneta....
-Leneta....





Els primers estius anaven a cals pares dels dos, un mes a cada banda.
N’Arnau tengué una molt bona ratxa als negocis –en part produïda pels llibres que feia na Leneta amb grups de mestres- i es compraren un pis just damunt la mar i, quasi tot d’una, una finca amb una casa petita a un lloc meravellós.
Passaven estius al pis quasi penjat damunt la mar. Feren obra a la casa del camp i, anys després, hi anaren a viure i llogaren el pis de davant la mar. Ah! I molt abans compraren una caseta vella i petita al poble de na Lena, caseta que posaren en nom dels dos (tot lo altre era, sols, en nom de n’Arnau) i que ara encara no té ni una teula tocada , sols aquelles que ha espenyat el vent i que són moltes. Caseta que rompé moltes il•lusions i dugué moltíssimes discussions.
A na Lena, com és natural, n’Arnau no li demanava comptes del seu sou. Seria llarg d’explicar les despeses de na Lena –obligatòries i voluntàries, de tot hi havia- i, a més, aquest no és un llibre d’economia: basti dir que no estalviava res i no per mans foradades. Mentrestant, n’Arnau sí que estalviava. Es suposava que guanyava més que ella –mai arribà a saber què guanyava el seu marit-, clar que sí, però fos el que fos, estalviava i comprava unes antigüetats meravelloses i unes pintures modernes molt bones, a més de fer molta d’obra a la casa del camp. I allà han quedat –després del dia del Ram- les antigüetats, les pintures i l’obra feta. També ha quedat allà el pis que penja sobre l’aigua.
El pis de la ciutat on han anat a viure fa un poc més de dos mesos, que na Lena havia heretat dels seus pares, era tancat. N’Arnau hi anava després de dinar a descansar un poc i durant un temps molt curt se’n varen dur –pare i fills- el menjar fet de la casa del camp i anaven al pis a dinar.
Feia anys n’Arnau i na Lena hi varen fer obra i anaren allà a viure amb els seus pares. Encara no tenien vivenda pròpia i cercaven una casa gran per poder viure els pares de na Lena, ja vellets, amb ells. Com que el pis havia d’esser de na Lena, son pare els digué que fessin l’obra que volguessin i així com la volguessin. Durà quasi tot un hivern i, en tornar na Lena de Madrid de fer oposicions hi anaren a viure.


******


Tornam esser el dia del Ram.
N’Arnau partí.
Els fills digueren que havien de parlar i partiren.
Na Lena va parlar llargament per telèfon amb el seu germà i la seva cunyada i després anà a ca na Vi. Na Vi era la seva gran amiga que tot ho entenia i sabia com es feia per ajudar els amics. Na Lena moltes vegades pensa que no hi ha estat sempre que ella l’hagués poguda necessitar. És, com li va dir fa poc, una de les poques persones amb qui escriuria a la mateixa taula. I quasi també a la mateixa pàgina i potser, fins i tot, a la mateixa retxa.
Aquell dia, el dia del Ram, na Vi, i sa mare també, l’entengueren perfectament i saberen ajudar-la.
El vespre es trobà amb els fills a casa. Creu recordar que, quan se n’anaven la filla major havia dit una cosa així: “els germans ben units és el que importa”.
Li varen explicar els plans que havien fet per aquelles festes:
-Mamare, aquests dies de vacances anirem amb monpare i la setmana qui ve estarem amb tu que no hi ha classe.
A na Lena li va semblar perfecte.



Uns dies després de Pasqua na Lena va pensar que seria bo per tots, sobretot per ells, anar a parlar amb els pares de n’Arnau.
S’abraçaren, en arribar, i sa mare plorava sense parar. Volien saber què havia passat.
-No, no, no hi ha cap secret. Supòs que n’Arnau els hi deu haver explicat.
-N’Arnau diu que és perquè tu no estaves d’acord que anàs a caminar una hora cada dia.
Na Lena quedà plantificada, li fogiren els plors i els ais i cebes i li agafà una ràbria terrible contra n’Arnau. Si hagués pogut hauria fuit volant. Pobre gent –pensà- quina manera d’enganar-los, quina manera d’enganar-nos a tots.
-No, no és això. Això no és vera.
Sa mare de n’Arnau s’aturà en sec de plorar i només sapigué demanar:
-Què te mal-tractava?
-Per favor, per favor.... No, no és això. Li tornin demanar a ell, els hi sabrà explicar millor.
Arribà al pis i el primer que feu va esser telefonar a n’Arnau.
-Tu has dit als teus pares que ens hem separat perquè jo no volia que anassis a caminar una hora cada dia?.
-O no és així?
Els plors de na Lena, el sentir-se incompresa i fotuda, el sentir-se manipulada....... duraren fins ben entrada la nit. Tornà agafar telèfon:
-Arnau, d’aquí a una setmana ho vull tot arreglat.
El lendemà n’Arnau li telefonà:
-Leneta, jo vull que tu estiguis bé. Què vols?
-La mitja casa del meu poble! –li sortí com un desig d’un infant davant els Reis Màgics.
-D’acord. Tendràs una bona casa! –n’Arnau ho digué com amb una certa ràbia.
-I què més? De doblers, què necessites?
-No ho sé. He fet com un pressupost i de despeses generals, entre tot, me surten 250.000 peles.
-Idò, les vols? I 50.000 per cada nin? Ara venc a ca teva.
Li sonava tan estrany, a na Lena, sentir dir a n’Arnau “ca teva”....
-Sí.
N’Arnau tocà el timbre, ella li va obrir i entraren a la cambra de les nines. El paper, escrit a màquina, posava que li donava la mitja casa i 100.000 pessetes per ella i 50.000 per cada fill. Ella no ho havia entès així, innocent. I, amb aquell paper a la mà, li vengué al cap tantes i tantes coses com tenien, tantes i tantes coses com havien comprat. Va dir, només:
-Arnau, me pensava hi hauria qualque cosa més per jo.
N’Arnau comença a suar, a tocar-se el coll de la camisa i a parlar amb aquell to prepotent que utilizava quasi sempre darrerement.
-Leneta, això hi ha. I, si no hi estàs d’acord, posa’m una demanda.
I, a partir d’aquí, na Lena ja no pogué parlar mai més amb ell amb to normal.
I molt prest deixà de poder-hi parlar ni en aquest ni en cap to.
A la vegada enèsima que no li agafava el mòbil, na Lena va desistir a la força i de mala gana: tenien moltes coses per solucionar.

******

Abans d’arribar l’estiu na Lena anà a parlar amb un advocat per consultar-li la situació.
-Crec que no serà necessari fer res i que tot es resoldrà bé i aviat. Però venc a consultar-li com ho tenc.
Després d’aquest primer dia na Lena tornà anar cents de vegades a aquell despatx i hi feu cent telefonades. I aquell primer dia havia dit amb veu tímida que tot havia d’anar bé i aviat. No sabia encara, però, i li va costar molt assumir-ho que n’Arnau ho volia tot per ell. Na Lena es va trobar amb el pis que li havia deixat son pare i els mobles i quadres que sempre hi havia hagut. Ah! I mitja casa que quasi s’esbucava.
Sovint l’odi li puja a la gargamella i pensa si encara n’Arnau li pot fer més mal. És sent realment impotent davant tant d’egoïsme i tanta prepotència.
Ell no vol saber res, no vol parlar amb na Lena de res, ni dels fills, ni tan sols del fet que fa molt més d’un any que na Lena no veu ni té contacte amb les filles sense entendre, encara, el perquè. No la vol veure. Na Lena tampoc no té ganes de veure’l però no en fa, d’això, una qüestió vital: si no el veu, millor i si el veu, paciència.
El que na Lena té molt clar es que foren tots dos qui decidiren la separació. No ella tota sola. I, a més, n’Arnau ja en parlava quan ella ni tan sols hi havia pensat ni se li hagués ocorregut pensar que tenia motius.
Estaven instal•lats al pis de Ciutat na Lena i els tres fills. Encara era al principi, quan les nines havien quedat amb ella, i quan encara ningú ni pensava en pensions ni coses semblants. Era quan n’Arnau i na Lena encara se parlaven per coses necessàries.
-Arnau: necessitam una tauleta per tenir aquí.
-Una taula!? Tot! Divendres ho pots venir a cercar.
La nit del dijous na Lena la va passar sense dormir. En Joanet va tenir molt de mal d’orella i va haver de cridar un metge d’urgències. No va voler molestar el seu germà a aquelles hores i també per demostrar-se que ho podia fer tot totasola. Després de venir el metge va anar a cercar l’apotecaria de guàrdia. Ni tan sols es va recordar , en aquells moments de la nit, que a la Rambla n’hi havia una que no tancava mai. Es va equivocar de plaça, va veure la nit solitària de la ciutat i li varen vendre els medicaments –ella al carrer- per una finestreta per on quasi no passava la seva mà. En haver tornat a ca seva i, després de posar les gotes a en Joanet, es colgà altra volta mentre el dia començava a despuntar.
El dematí telefonà a n’Arnau per dir-li d’anar-hi un altre dia. Estava malament, cansadíssima, amb mal de cap i amb massa son.
-Què dius, Leneta? No, no pot esser! Els homes de la furgoneta ja són avisats.
I na Lena assentí, perdedora com sempre: hi aniria. Després de dinar agafà el cotxe i anà cap al poble. En esser a la casa ja va trobar preparat tot allò que era de ca seva, de cals seus pares, i tot allò que era personal seu. N’Arnau li digué:
-Dels regals de noces, jo me puc quedar amb la coberteria, que tu tens coberts de ca teva, i tu el joc de te i les altres coses d’argent.
Na Lena no gosava ni respondre, amb aquell ambient tan nefast on es trobava. Al contrari... mirant les coses d’argent, va agafar un centre gros, li va donar i quasi va cridar:
-Això és un regal de la teva germana!
I un altre més petit:
-I aquest de la teva tia!
N’Arnau ho agafava i deia:
-Ah, molt bé.
Estava nerviós i ni tan sols se n’adonà del to de conya de na Lena quan li donava aquestes coses.
Quina memòria pot tenir un home que ni recorda que aquell centre tan gros era un regal de noces de la seva germana?
Na Lena no va poder ni obrir un calaix ni entrar dins una habitació sense que la seva mirada no la fitàs com si ella fos una arpia que anàs a cercar qui sap què. La va copsar molt, aquella actitud de n’Arnau i és així com la seva memòria quedà durant molt de temps impregnada de tal com havia actuat aquell dia, quan se li feia present.
Ella se pensava, ho trobava ben normal, que hi podria tornar anar si deixava res. Innocent, Leneta....! I quantes coses va deixar? No ho sap.
Baixava l’escala i es girà a l’enorme llibreria.
-Els llibres...
-Ja els te faré arribar –un to sec i dur.
Es girà cap a la saleta:
-Fotos...
-Les te faré arribar.
I encara espera.
Després d’anys i judicis na Lena espera. A vegades pensa, innocent, que el temps farà justícia. Mai no ha perdut l’esperança: això no li han pogut prendre.



I fou na Lena la que va voler quedar a viure al camp. Ho havien comprat poc temps abans amb moltes ganes i molta d’il•lusió. Tot l’hivern hi anaven els caps de setmana: cremaven herba, agafaven caragols si havia plogut, convidaven família i amics a dinar i després voltaven per aquelles muntanyes. I feien plans, molts de plans. Aquell hivern havien fet una obra mínima que els permetia tenir cuina i quedar a dormir.
En l’estiu hi anaren per les festes i ja hi quedaren.
Na Lena i els nins anaven a nedar cada dia a la Cala i n’Arnau els dies que no tenia feina.
Els nins eren petits. Feren amics de manera molt fàcil i visqueren amb plenitud aquell primer estiu. I tots els altres que vingueren. I els hiverns. Perquè, mentre feien obra, pensaren que seria bo pels infants i per ells viure allà tot l’any. Molt aprop de la ciutat els permetia dur una vida en contacte amb la naturalesa. De fet, però, l’única que tenia contacte amb la naturalesa –tret de les excursions que solia fer n’Arnau els dissabtes o diumenges- fou sols na Lena. N’Arnau contemplava el poble i tot el paisatge assegut damunt la pedra que havien posat vora aquell pi tan gros. Na Lena disfrutava regant a les tardes. Regava les tomatigueres, mongeteres, pebrers, cebes i tot allò que un home que tenien a fer feina els sembrava. Regala les plantes i les flors i les mirava créixer. Disfrutava de collir olives a la tardor i a l’hivern i de cercar espàrecs a la primavera.
I tots disfrutaven de menjar aquelles tomàtigues tan dolces o les patates novelles que es fonien dins la boca.
Hi havia temporades que la cuina pareixia que s’embarcava: sobre tot els temps de les olives i el temps de les tomàtigues en conserva i de les de ramellet.





Els tres fills hi eren presents quan, el dia abans dels Reis de prest farà tres anys son pare –sense escoltar en cap moment na Lena- deia, sols: “ens hem de separar!”, “em vull separar!”. I fou ell qui, ja dins el llit i amb la decisió de na Lena presa d’anar-se’n demà, va cridar la major:
-Mamare, diu monpare que et quedis i que te promet que canviarà de caràcter.
Na Lena es va aixecar de la butaca i arribà quasi amb un bot davant la porta de la cambra. Tots tres hi eren.
-Ho heu sentit bé? Quedo per això i perquè vosaltres no em pogueu dir mai que no he fet tot el que era a les meves mans per intentar-ho.
I ara sembla que ja ho havien oblidat tot.
Quan es varen separar –tot just quasi tres mesos després- sense demanar-lis res s’organitzaren ells mateixos: quedaren a viure amb na Lena i els caps de setmana anaven a la casa del camp a estar amb son pare. S’havien reunit els tres germans i així li digueren a na Lena. Solien partir –tots tres- el divendres a la tarda o el dissabte al matí. Quan volien. I tornaven normalment el diumenge capvespre. Quan volien, també.
Aquella primavera fou suau, tranquil•la, fins i tot i en segons quins aspectes, divertida, entre mare i fills. Sovint anaven a El Cielo amb els seus al•lots, al•lots que na Lena ja coneixia feia estona i que entraven i sortien com si es trobassin a ca seva.
Aquell estiu na Lena va voler llogar un pis devora el mar perquè els seus fills –i ella també- tinguessin les vacances i les possibilitats de nedar que sempre havien tingut.
A aquell lloc meravellós del qual n’havia fruit plenament a la seva infantesa i primera joventud, aquell lloc on n’Arnau li havia fet present de la tumbaga amb el seu nom gravat dedins, na Lena es trobava de meravella i veia que els al•lots també.
Molt prest va recuperar persones, fesomies, llocs, pedres concretes, olors. Amics, amigues. Pins, mates, camins.......
En Joanet li va donar a sa mare una espècie de calendari amb els dies que estaria amb ella i els que estaria amb son pare. Les nines improvitzaven però estaven amb els dos. Tret de les angoixes de na Lena es pot dir que fou un estiu plaent.
L’oncle els duia en el seu vaixell sempre que volien, els al•lots de les filles venien quan volien i qualsevol que hagués mirat per un foradet hagués entès que les persones que habitaven aquell pis just devora la mar i que sortien a sopar sovint sovint per celebrar qualsevol cosa o, simplement, per sortir, es trobaven bé juntes.
Arribà el dia de presentar la demanda. N’Arnau ja feia temps que no agafava el telèfon a na Lena. Però aquell dia –a finals de juliol- na Lena ho va voler intentar amb la intenció de negociar i no haver de presentar la demanda: no li va agafar el telèfon i ella va cridar quatre vegades.
Asseguda al sofà i ben davant el ventilador perquè li donàs alè, na Lena plorava suaument i es deixava passar l’angoixa. Vingué la filla petita i samare li ho va explicar.
-Però ho fas perquè vols, mamare.
Na Lena s’aixecà i anà a la seva cambra a plorar i a deixar-se passar l’angoixa tota sola. Li faltava l’alè, li tremolaven les mans i les cames. I no podia prendre cap pastilla perquè havia de conduir per anar a ciutat a signar la demanda contra el pare dels seus fills.
I, ni amb converses amb amics comuns, ni amb la intervenció d’un capellà amic, ni amb bones paraules ni amb males ni amb res, n’Arnau no volgué arribar a cap enteniment. Ni na Lena va voler acceptar els possibles enteniments per part d’ell: tots eren molt semblants i inferiors al que hi havia escrit a màquina al paper que n’Arnau li va dur un dia a ca seva.
La data del judici s’acostava. Ja havien tornat a la ciutat. Els al•lots seguien igual: entre setmana estaven amb na Lena i els caps de setmana anaven amb son pare.
Molts pocs dies abans del judici na Lena, per indicació del seu advocat, va demanar a les seves filles:
-I vosaltres com vos organitzareu exactament?
No va dir res a en Joanet perquè era menor.
-Ah, sí! Ja n’hem parlat amb mon pare i estarem quinze dies amb cada un.
Na Lena es va aixecar de la butaca com una molla que rebota.
-Vaja! Amb el pare ja n’heu parlat i amb jo no?
-T’ho anàvem a dir avui o demà.
-Quinze dies amb cada un no és gens operatiu.
-Jo tens una amiga que ho fa així!
-Jo també!
-No, no, nines. Serà un embull. I com ho feim? Jo tenc 15 dies sí i quinze dies no la dona de fer net? I roba per aquí i roba per allà. Serà un embull total.
-Jesús, mamare! Per tu tot és un caramull!
-Ho volem així, ho hem decidit així.
-Tots els amics que tenim que tenen els pares separats ho fan així.
Na Lena agafà telèfon i començà la nit tètrica.
Marcà el número tan conegut de la casa on havien viscut tots junts.
Respongué una veu mig dormida. Na Lena cridà:
-Vull parlar de les nines!
Li penjaren el telèfon.
Ella tornà a marcar dues vegades més i no tengué resposta.
Cridant “No m’agafa el telèfon, el vostre pare” el tira en terra.
-A més, sabeu què passa? I heu de saber aquestes coses, així com va tot! El vostre pare a la resposta a la meva demanda diu que si viviu mig any amb cada un no m’ha de passar cap dobler per vosaltres.
La petita se li encarà:
-Jo trob ben just que no t’hagi de donar res pel temps que no estam amb tu.
-Calla! Calla si vols! No tens dret a opinar d’aquestes coses! Sobretot: fins ara no has volgut saber res. Idò, calla!
Elles dues anaren a la seva habitació. Na Lena hi entrà. Cridava. La gran plorava. La petita li va dir:
-Ah! Ens vols amb tu pels doblers?
Per molts d’esforços que fes, na Lena no ho podia suportar més. Se sentí un “No!” molt fort i també se posà a plorar.
-No tens dret a opinar sobre això sense saber com són les coses! He tret comptes i, amb el sou que tenc, després de les despeses generals necessàries em queden 28.000 pessetes per viure.
I continuà. Ara ja no es podia aturar. Sabia que hauria d’haver callat, però l’actitud del pare i ara la de les seves filles l’enfonsaren i la feren parlar. Continuava plorant.
-Què voleu? Què visqui amb 28.000 pessetes?
El plor es tornà fort, com un crit esgarrifador:
-M’hauré de fer puta!!
I totes tres ja ploraven. Na Lena creu que en Joanet ja era a dormir feia estona.
-Si voleu viure amb el vostre pare, ja hi podeu anar ara!
Tot el cos li feia mal, a na Lena i li tremolava la boca, les mans, les cames.... I el judici era massa aprop.
Les filles es tancaren dins la seva cambra i na Lena feia passes d’angoixa i de por per la casa.
Les filles se n’anaren i acudiren, com tantes d’altres vegades, a l’oncle, que va telefonar a na Lena per tal que es calmàs una mica.
Tornaren al cap de 10 minuts. Na Lena plorava suaument:
-Filles meves, nines, perdonau-me els meus nervis.
No hi havia resposta.
-Perdonau-me, ja ens en sortirem.
No hi havia resposta.
-Per favor, vos suplic, vos deman que almenys us replantejeu això de quinze dies amb cada un: ho accepto.
La petita, asseguda al wàter, contestà
-Les coses només es decideixen una vegada.
No sap quina de les dues li digué:
-Demà anirem a un notari a signar que volem viure amb el pare.
-Això ho heu de dir al jutge!
-No! No volem ni el pare tampoc.
Fou una nit llarga, amb llàgrimes per tot arreu, amb plors descontrolats, amb una mena d’atac d’angoixa de la major. Na Lena es va acostar al seu llit i ella, plorant i amb cara d’odi, va cridar:
-Mamà, què t’he fet jo?
I la petita:
-Mamà, no la toquis: deixa-la
Na Lena es sentia derrotada, imbècil, inútil, estúpida, mala mare, mala dona, mala persona. I encara no ha superat aquelles paraules ni aquella nit.
L’angoixa li augmentava pensant amb les seves filles tancades a la cambra i ella sense poder-hi entrar. Passà una nit plena d’angoixa, tristor i impotència.




Camina pels carrers de la ciutat i s’atura davant els mostradors de juguetes i de roba per infants. Fa el mateix, sense esser-ne conscient, del que ha llegit a vegades que fan les mares que tenen una filla morta.
I no té, tan sols, fotos familiars, ni videos per poder-les veure en moviment: n’Arnau no lis vol donar.
I na Lena a poc a poc, acaba les forces i no sap si se’n sortirà. I sortir-ne, per ella, ja només vol dir esser capaç de viure, sols això i res més que això. Esser capaç de viure sense les seves filles.
Arriba un moment que no es pot comunicar amb elles. Els correus electrònics cauen en sac buit: no n’hi responen ni un. I comencen a no agafar.li el mòbil.
Les seves ulleres són més profundes de cada dia i el seu pensament és a mil llocs diferents però quasi mai allà on toca. Però vol viure, vol viure per en Joanet. S’ha de posar bé, se vol posar bé per ella mateixa i perquè en Joanet i els que l’estimen puguin, a la fi, veure-la contenta. I a vegades riu i per dedins plora. I parla i discuteix i per dedins calla.

******

L’estiu després d’aquell estiu tan plàcid i després de tot un hivern de pràcticament no veure-les, na Lena encara tenia esperances que venguessen uns dies: necessitava estar amb els tres fills. Sempre ho ha necessitat i sempre ho necessitarà. I va llogar un altre pis just davant el mar. Semblava que no feien comptes venir, i a na Lena li costava molt assumir-ho. Només vingueren un dia a dinar. I quin dia!
Na Lena va tenir uns breus moments de felicitat:
-Què bé! Què voleu que fagi per dinar, nines?
-Albergínies farcides!
-I arròs de senyorets!
El dinar i la taula foren enllestits ben d’hora
Plovia sobre la mar: no podrien nedar.
Na Lena mai no recorda com començaren les discussions amb les seves filles. Ha agafat una depressió grossa i les pastilles que pren i el seu estat fa que a vegades confongui fets i situacions.
La petita li demanà:
-Pagues per estar aquí o el te deixen?
Na Lena, Desesperada davant la dessídia econòmica de n’Arnau en l’hivern havia enviat un correu electrònic més o manco públic on explicava –farta de no obtenir resposta d’ell- que intentava recuperar els doblers que eren seus i ell li retenia. Elles ho varen saber. Tanmateix, no ho feia gens d’amagat, na Lena.
-I això ho has de dir a una llista? -Demanà la gran-.
-A una llista? I per tot que ho diré! D’altra en faltaria que no pogués dir la veritat allà on sigui! I tu com ho saps? T’ho ha dit el teu cosí?
-No, una amiga.
Na Lena coneixia molt bé les llistes on havia enviat el correu i sabia que no hi havia cap “amiga” de cap de les dues.
Na Lena ja plorava feia estona.
-No en vull cap per jo, de dobler, tanmateix tots són i seran per vosaltres. Però són meus, aquests, no del pare.
Seguiren parlant del cosí, el nebot estimat de na Lena. I que va dir en públic que ara comprenia que na Lena mai no havia estat digna de la seva estimació.
-Ah, sí! Ja veig que estau d’acord amb el que el vostre cosí va dir a l’e-mail!
Tot el cos li feia mal, tota ella tremolava. I no podia aturar ni les llàgrimes ni les paraules.
-Sempre heu estat d’acord amb els altres, mai amb la vostra mare. Els altres són persones, jo no! No us importa que els vostres avis me girin la cara pel carrer! I, sobretot, si estau d’acord amb el que diu el vostre cosí, ja podeu partir!
Els plors començaren a esser compulsius i a poc a poc es transformaren en crits de na Lena:
-Anau-vos-ne! Si els altres i el vostre cosí pesen més que jo dins la vostra vida, partiu!
Baixaren l’escala estreta i dreta i semblaven estorades.
-Veis? Veis com jo no som res per vosaltres?
Na Lena, obsessionada, va buidar la cartera i començà a rompre els bitllets que pogué.
-No en vull ni un! Ni un! És a vosaltres que us vull!
Al carrer ja no plovia. Na Lena es va prendre dues pastilles i, dins el llit, li continuava el tremolor de tot el cos. Rebé al mòbil un missatge d’en Joanet: “mamà, si no te trobes bé, crida l’oncle. Ara vendré”.


******

Va plena de pastilles, tristor i desesperació. I buida de llàgrimes.
Els matins té la mirada perduda. No es renta, ni es pentina, ni surt. Fa dinar per en Joanet de quealsevol cosa. Ella a vegades menja un poc de formatge i fa unes llargues migdiades. Un cafè ben fort i es com si començas un nou dia. El capvespre es dutxa, es vesteix i surt a fer una volta per entre els llums de Nadal que han col•locat a tots els carrers del centre de la ciutat.
I així cada dia.
Racionalment veu que sempre ja serà així amb les seves filles. I el fet de veure-ho racionalment li produeix encara més desesperació. Pensa que no sabrà afrontar la vida i si veu una mare amb una filla li cauen unes llàgrimes suaus.
Un dematí, uns dies després de Nadal, del primer Nadal que no va passar amb elles, es desperta plorant i cridant:
-Vull veure les meves filles!
Entre plors i la boca seca de pastilles repeteix:
-Vull veure les meves filles! Encara que sigui un moment, encara que sigui d’enfora.
Té mal de cap, però no es pot aturar ni de plorar ni de dir:
-Vull veure les meves filles!
-Són filles meves!
Els plors i els crits es transformen en tremolors. Els seus músculs estan tensos i té el cap amb una sensació de ple. Va al bany per rentar-se la cara i no es reconeix. Les ulleres blaves, fondes. Té sang al front de tan fort com s’ha clavat una ungla a un gra quasi etern. Els ulls vermells. Els llavis secs li tremolen i respira fondo mentre l’aigua freda li cau per la cara com a únic consol.
Més de quatre mesos fa que no les veu, aquell Nadal. Ara ja fa un any i mig. Però no vol tornar folla ni es vol matar. Ha d’aconseguir sobreviure sense les seves filles, sense saber res d’elles i sentint el seu rebuig sobre el seu cos i la seva ànima.
Sap que no vindran. Han demostrat esser molt dures i na Lena, realment, no les sap reconéixer. Sap que no vendran però cada vegada que toca el timbre del carrer sent una felicitat inexplicable, felicitat que es transforma en un estat apàtic: la mirada fuita, el cos quiet, les llàgrimes suaus.
Quan arriba en Joan pensa: “Ara! Ara vendran amb ell”! I una vegada la seva felicitat d’uns segons s’ha transformat en apatia i plors, ella intenta amb totes les forces, dissimular davant aquell al•lot, aquell fill seu que no es mereix viure amb una mare trista.
Un dia que na Lena era al despatx i va arribar en Joan amb uns amics, estava segura que havia sentit les veus abans alegres de les filles. No, tampoc. I el fet que en Joan vingués amb amics i amigues li va permetre desaparéixer de la seva mirada.
I li pareixia mentida que els carrers continuassin enllumenats. I li pareixia mentida veure gent amb cara d’alegria pel carrer.
I voldria i necessitava compartir amb elles tantes coses...



I tota aquesta història ha vengut pel fet de trobar aquest paper mig espenyat i banyat de llàgrimes:


“Sols em queda lluitar cap al futur i dins el present, però crec que he perdut la batalla.
Penso, tan sovint, en temps passats, que hi ha moments que tenc por que el cap rebenti i els meus records quedin fusos. Aleshores deixaria d’existir. He de lluitar per ajuntar els records amb la realitat actual. Recordo –i sento a la meva carn i al meu pensament- l’embaràs i el naixement de cada un dels meus tres fills. Tenc dins mi el record de totes i cada una de les vivències amb ells.
Visc tots els records de les nostres vides com si fossin dins mi.
I vull dir-lis, als meus fills que les males èpoques sempre passen. Vull dir-lis que sempre –passi el que passi- poden trobar un sol somrient.
Lena”


Les tempestes


Fa dos dies que fa tempesta a la nit.
De dia, un sol meravellós i, sense saber d'on, surten quatre trons i quatre llamps i un ruixat gros. Segurament és resultat de la calor.
Les tempestes em feien molta por i em posaven molt nerviosa. Encara em posen nerviosa. Però abans, no durant la tempesta. Ensum els llamps, per dir-ho d'alguna manera. I mir el temps d'on ve i he deixat d'anar a algun lloc, algun dia, per una tempesta.
Ara simplement, les observ.
Crec que la por em ve de petita, a Pollença. Allà les tempestes no passaven i duraven molt de temps. I aquella casa tan gran les feia, encara, més intenses.
Fa molt de temps i estant a Palma amb el meu home, va pegar un llamp al campanar de la Seu. El renou fou estrepitós i sec. Després hi han posat un para-llamps. Sempre recordaré aquell llamp.
Igual que una xispa que un dia va entrar pel grifó de la cuina de Pollença.
No puc anar al Puig quan anuncien tempestes.
Però des de ca nostra ara ja no em fan por.
Ruixades, tempestes, sol esplendorós. Simplement, és la primavera.

dimecres, 9 de maig de 2012

Xesca Ensenyat i "Ciutat de l'horabaixa"






Amb motiu d'aquestes Jornades vull tenir un record per na Xesca Ensenyat i la seva "Ciutat de l'horabaixa" (Palma, 1969), amb pròleg de Josep Maria Llompart


"Avui, amb els braços estesos damunt la ciutat de l'horabaixa"

Aquests són els primers versos del seu únic llibre de poemes.
No diré que és un llibre, quasi, col·lectiu. Però gairebé ho podria dir perquè na Xesca cada dia ens anava llegint els versos que havia escrit. I ho vivíem intensament.

N'Antònia Vilà li va fer les il·lustracions, precioses.

Na Carme Simó, en Llorenç Capellà, n'Antònia Vilà, jo i supòs que algú més que ara no recordo, esperàvem els versos amb impaciència.
Anàvem al Bar Bosch o al Bar Modern a passar-hi l'horabaixa.
I estimàvem molt aquella nostra Ciutat de l'horabaixa, ña deñs versos i la real.

I, casulaitats, vaig "apadrinar" la paraula "horabaixa" a "aPARAULA'm":

Apadrina una paraula i participa en l'acte homenatge de la catosfera a l'Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
La crida inicial: http://vpamies.dites.cat/​2012/04/aparaulam.html

Avui, dia 9, es farà públic el llistat de paraules escollides.
M'agradaria que hi fos "horabaixa".







dissabte, 5 de maig de 2012

Aina Moll, la professora






Vaig tenir la gran sort que n'Aina Moll era professora de francès a l'Institut Joan Alcover. La vaig tenir durant 3 cursos.
I, encara que paresqui un tòpic, era una gran Mestra.
Les seves classes eren amenes i ens ensenyava, no només la llengua francesa, sinó també cultura i civilització francesa.
Era molt honesta i recta.
I apreníem molt.
No només francès.
També, i sense adonar-nos-en aleshores, apreníem a esser nosaltres mateixes, com a persones i com a poble.

La seva figura alta i espigada i la cara simpàtica i riallera ens acompanyava tres pics per setmana durant tot el curs.
Tan recta era que jo, per exemple, no vaig passar mai del 6. Però, amb el francès que ella me va ensenyar, vaig poder fer classe -molts d'anys després- de francès, precisament, al Joan Alcover. Havia tret oposicions i me donaren a triar entre Formentera, Llengua, o el Joan Alcover, Francès. No ho vaig dubtar i em vaig llançar a l'aventura. Me va anar beníssim, la veritat.

N'Aina ens feia aprendrfe de memòria poemes dels millors poetes francesos. I encara els me sé!

Quan féiem PREU ens va proposar, a un grupet, de fer classes de Català d'1 a 2. Diguérem que sí entusiasmades.

Vaig aprendre molt, amb n'Aina Moll. I se mereix paraules més autoritzades que les meves.
Jo, aquí, només he volgut deixar-hi el meu record, sempre present, de la meva estimada Professora de Francès.

Aina, Gràcies per tot!

dimecres, 2 de maig de 2012

L'Hospital





En Bauzá i el seu Govern han tancat dos hospitals importantíssims per Mallorca: l'Hospital General i Caubet (Joan March)
Des d'aquí el meu homenatge a tots els professionals que hi han fet feina (personal sanitari i no sanitari) i un record per a totes aquelles persones que hi han hagut d'estar per malaltia.

El meu lligam amb l'Hospital ve des de fa molts d'anys.
Quan el meu germà Miquel va acabar Medicina i, després d'estar uns mesos a Ses Salinas, va començar la seva feina a l'Hospital. Era metge de guàrdia.
Després hi va treballar amb el magnífic equip del doctor Miquel Mora, de medicina interna.

Hi he tengut ingressats parents directes i amics molt amics.
Allà varen operar na Dori de varius.
Allà hi va morir el tio Joan, germà petit de ma mare.
I, no fa massa, hi va morir, també, la meva cosina Maria Conxa Serra de Gayeta.
Tots, molt ben cuidats, molt ben vigilats, i molt ben atesos.

Aquelles habitacions amb sòtils alts.
O aquella habitació individual quan ja no hi ha res a fer i els paliatius són l'única solució possible.

Mallorca no es mereix el tancament de dos bons hospitals, hospitals per on hi ha passat tanta i tanta gent i amb els quals sé cert que la mojoria hi tenim històries o vivències personals.

Mallorca no pot permetre aquests tancaments.