Follow by Email

diumenge, 29 d’abril de 2012

Es Trenc




Des del 77 al 83 vaig anar moltes vegades a nedar a Es Trenc.
Els meus sogres estiuejaven a Sa Colònia de Sant Jordi i n'Andreu i jo hi anàvem a passar un mes.



La primera vegada que hi vaig anar, el 77, ja vaig quedar entusiasmada amb aquell arenal tan extens i aquella platja d'aigües tan verdes i netes. Per jo, acostumada a les meravelloses, però petites, cales del nord de Mallorca, era un descubriment que em va copsar.
De tant en tant passava una parella de la Guàrdia Civil, tots suats i cansats de caminar per l'arena, cercant nudistes.
El 83 va néixer na Coloma i, amb dues nines petites, ja era més complicat.
Tenia fama d'esser una platja perillosa: cada any s'hi solien ofegar un parell de persones perquè desconeixien la platja o no anaven alerta amb les corrents o el desnivells que hi ha.
Tot era silenci, aigua verda i transparent, arena....

dissabte, 28 d’abril de 2012

L'egipci del meu carrer

Sé que nom perquè m'ho va dir, però és un nom tan extrany per a mi que no me'n recordo mai.
Ven quadrets als turistes just davall ca nostra, a la sortida del Museu de la Seu.
Fa anys que ve cada dia. Viu a fora vila, per Felanitx, i està casat i té una nina petita.
Na Conxa (90 anys), la veïnada, té un cotxe sempre aparcat i li deixa guardar els quadrets dins el maleter.
En l'hivern de ple no ve i sol anar a Egipte a veure la família un pic cada any.
És un veïnat més del nostre carrer.
A vegades m'ha duit rem o pomes.
L'altre dia me va regalar un papiro que havia duit d'Egipte i jo li vaig dir que li faria una coca. Ara és dins el forn.
Sol arribar passades les 9 i està tot lo dia. Els dissabtes i diumenges sol venir només el dematí i se posa davant l'entrada de la Seu perquè el Museu és tancat.
Ha triat un lloc fabulós: tots els turistes que visiten la Seu passen per la seva parada. I me va dir que així mateix venia quadrets, sobretot a russos i gent de països de l'est.
Li desitjo sort.

divendres, 27 d’abril de 2012

De matinada

És fosc i sent el rossinyol al jardí del veïnat.
M'aixec prest, massa prest. Però no sé estar desperta al llit.
No tenc capacitat de concentració per llegir i, a aquestes hores, vénc a la xarxa a veure què passa pel món.
Abans m'he fet un cafetet, he obert vidres perquè s'oretgi la casa i he mirat el cel per la finestra de la cuina.
Els llums de la ciutat encesos i la ciutat dormida.

dimecres, 25 d’abril de 2012

La bruixa Lonieta


Dels pocs que he escrit, "La bruixa Lonieta" (Edicions Cort, 1992) és el que m'ha donat més satisfaccions.
El vaig escriure un estiu a Valldemossa i quasi d'una tirada.
I moltes escoles l'agafaren com llibre de lectura pels nins més petits, a partir de 7/8 anys.
Després, jo anava a l'escola a parlar amb els nins que l'havien llegit. Els solia agradar i em feien preguntes ben interessants.
Record especialment l'escola del Molinar, on vaig anar diversos anys seguits. N'Antònia Alorda m'hi convidava cada any.
A aquesta escola la majoria eren nins gitanos. I la llegien. I els agradava. N'hi va haver un que no sabia llegir i tenia devers 10 anys. Ara no record el seu nom, però l'he tengut present moltes vegades. Què se deu haver fet d'ell? Li vaig prometre que, quan sapigués llegir, li regalaria "La bruixa Lonieta". No ho he pogut fer mai i a vegades hi pens.
També vaig anar a l'escola del Rafal Vell. I a moltes altres.
Es va publicar a la Col·leció Vell Marí, de llibres per infants i joves, col·lecció que, aleshores, jo dirigia.No vaig esser jo, però qui va decidir publicar el meu llibre.
Teníem la política d'apropar els escriptors a l'escola, una vegada els nins haguessin llegit els llibres.
I, no us ho creureu, però ens esperaven amb cara d'admiració i satisfacció i amb una llista de preguntes i comentaris que havien preparat a classe. I, fins i tot, ens feien firmar a un paper i dedicar-les la firma:-)
Per un escriptor la major satisfacció és que el teu llibre es llegeixi. I, amb aquestes visites, jo sabia que el meu llibre el llegia el públic pel qui el vaig escriure. I era una satisfacció enorme. I un quedar satisfeta del treball ben fet.
Sé que encara es llegeix. I ho sé, sobretot, per comentaris que me fan pares i padrins que l'han regalat als seus fills o néts.

dilluns, 23 d’abril de 2012

El meu primer Sant Jordi


Aleshores na Xesca Ensenyat i jo érem molt amigues.
Anàvem, entre moltes altres coses, a les lecures de poesia que organitzaven a ca seva En Pep Llompart i n'Encarna Viñas.
I, xerrant xerrant,(la veritat és que no sé exactament de qui fou la idea) ens vàrem trobar, el Dia del Llibre, ajudant a la parada de la Plaça de Cort d'Editorial Moll.
A més dels Moll (don Francesc inclòs, així com en Pep llompart i en Xesc, molt jovenet) hi havia també uns joves que ajudaven.
No ho record tot amb molta claretat. Sé que, des dels meus 17 ò 18 anys, vaig disfrutar i m'ho vaig passar molt bé.
Hi havia una pissarra on escrivíem els autors que signaven llibres. Na Xesca i jo, escriptor que passava, escriptor que "raptàvem".
Dinàrem al Bar Modern, amb Francesc de B. Moll, d'uns entrepans.
I fou un dia llarg. A les 8 ja hi érem, molt entusiasmades, i crec que era devers les 10 del vespre quan cadascú se'n va anar a ca seva.
Tenc molts de Sant Jordi per recordar.
Però avui he volgut explicar la meva primera vivència directa amb el Dia del LLibre.

I és allò de:

Recordo tantes coses,
que no sé on posar-les ni a qui dir-les.
I les pos a un paper.

diumenge, 22 d’abril de 2012

L'accident


El cotxe, vermell i nou, agafà massa fàcilment la velocitat vertiginosa i alhora desitjada. El sol dins el cap i restes d’arena i d’alegria al cos ajudaren a començar el joc d’adelantar els amics a aquella recta tan recta. En Joan feu sonar estrepitosament la botzina com a salutació cap als seus companys i la cara de na Tiana era una rialla plena, una felicitat feliç. Dins el seu cap i a cada trocet del seu cos hi eren ben presents els moments de felicitat compartida amb en Joan, just devora el tamarell. Aquell tamarell devora el que es posaven sempre per guardar-se del sol i que, el pas del temps i el vent fort de xaloc que solia bufar a les totes en l’estiu, havia entortit i l’ havia transformat en una caballera escambuixada.
Una brusca i coneguda curva, però en aquells moments inesperada i oblidada dins l’alegria compartida amb el sol ponent, va provocar l’esglai. En Joan va intentar girar el volant i pitjar fortament el pedal de frenada. El cotxe, vermell i nou, anava com un coet borratxo per aquella carretera tan coneguda, massa coneguda. Na Tiana només tingué temps d’aferrar-se al seient. El coet borratxo es transformà en una sucessió imprevista de focs d’artifici fins que, igual que una rodella, s’alçà pels aires per fer l’esclafit final.
Després vingué un silenci esgarrifador romput pels crits d’en Joan, crits que cremaven dins les orelles dels amics a qui, feia sols tres segons, havia saludat amb sons estrepitosos de la botzina. Sons que volien mostrar la seva alegria de viure.
Els crits es perderen dins l’espai i el temps per a sempre mai més i na Tiana, plena de sang, restava inconscient entre els terrossos.
Les sirenes de les ambulàncies es sentiren prest, molt prest.
Però massa tard ja per a poder recuperar ni tan sols fos un petit alè d’en Joan.
En Joan s’havia perdut per a sempre, com els seus crits, a l’espai i el temps.

Na Tiana restà dins el silenci i la fosca. Tan de silenci i tanta fosca li omplien el cap, que ella ni tan sols no se n’adonava que encara existia. No sabia que una espècie de pulmó artificial l’ajudava a respirar i que una mena de pantelleta deixava veure sense parar les seves constants vitals. No sabia que estava totalment connectada a una multitud d’aparells que li permetien no anar a l’espai i al temps per a sempre mai més.
La sang espantosa que la rodejava dins els rostolls va desaparéixer prest. Es va transformar amb tot de punts al front, just damunt les celles.
I el seu estat inconscient, que damunt els terrossos tots esperaven i desitjaven momentani, n’era el culpable del viure dins el silenci i la fosca. Després que els metges examinassin tots els reconets del seu cos, hagueren de comunicar als familiars que, en sortir del silenci i la fosca, no podria moure ja mai més les cames, que el seu cervell no respondria com abans i que necessitaria molt d’ajut per poder arribar a assumir la seva nova situació. Si és que arribava a entendre que vivia i que vivia una situació que era desesperant.
Ara, però, ningú no pensava en el després. Ara tots esperaven que el seu cervell li donàs ja, d’una vegada, l’ordre de despertar-se. Més tard li ho explicarien. Quan entraven a aquella cambra tan silenciosa, tan blanca i tan freda li parlaven suaument, l’acaronaven i li demanaven, amb desesperació no mostrada al to de les paraules, que s’acabàs aquest malson. Fixaven la vista continuament en les formes que es veien a la pantalleta i els produia una gran por que poguessin desaparéixer en qualsevol moment: algunes d’elles podrien tornar més brusques i perdre l’harmonia que mantenien; unes altres podien deixar de tenir formes diverses i, en qualsevol moment, transformar-se en la forma més simple de totes: una recta.

Tres mesos després na Tiana sortia de l’hospital.
Hi havia entrat fruint platges i aigua salada i en sortia amb els carrers de la ciutat plens de fulles grogues caigudes dels arbres.

Na Tiana tenia una cadira de rodes, les cames immòbils i insensibles, els dits de la mà esquerra encaragolinats sobre ells mateixos sense moviment possible i un posat absent: aquest d’ara ja no era el seu món. Li havien explicat que era com si hagués tornat a néixer i que ara hauria de tornar aprendre a viure. En Joan no era prop d’ella, per ajudar-la. Ni per estar, simplement, no hi seria mai més. Ella encara no ho sabia.

Primeres classes de Català a Pollença



Crec que era l'estiu del 75.
L'OCB va organitzar classes de català als pobles de Mallorca.
Jo en vaig fer a Pollença.
El Club Pollença, sempre disposat a activitats culturals, ens va deixar el local. I féiem les classes al teatre que té.
Eren molt pocs alumnes, poquíssims, i me pareix que els record tots, encara que -me sap greu- no tots els noms.
Hi havia en Mateu Cerdà, n'Antònia Ordinas i el seu -aleshores- "novio" Xisco , n'Encinas i la seva dona...
I, si recordau algú més, ja m'ho fareu arribar:-)
Les féiem el vespre i sempre ens hi trobàvem tots.
Quan les classes s'acabaren organitzàrem una anada al Puig. També hi érem tots. Vàrem passar allà tot lo dia i en tenc fotos guardades.
Record amb molta estimació aquesta gent, amics meus, a més, fora de les classes.
I ara, veure aquesta foto del Gall de l'Almoina enllaçat m'ha emocionat i m'ha fet recordar aquelles primeres classes.
Un agost calorós i humit, com tots els agosts a Pollença.

divendres, 20 d’abril de 2012

La RAE

He estat professora de Llengua Castellana durant 30 anys.
He procuirat posar-me al dia, per als meus alumnes, en les publicacions i les diverses tendències que han anat sorgint des de 1974, any en què vaig acabar els meus estudis. I de les anteriors, que no em varen descobrir quan jo estudiava.
Us puc ben assegurar que no dec res a la RAE.
Està anquilosada i és patètica.
Sempre va molt per darrera els usuaris de la llengua i s'estorba molt a incorporar paraules al seu Diccionari i a mostrar les tendències, noves i no tan noves, dels estudis lingüístics.
En relació a la seva gramàtica he de dir que està estancada a la gramàtica normativa i descriptiva. No estudia la llengua, sinó que diu com és i com s'ha d'utilitzar.
No publica estudis nous, no dóna a conéixer noves idees ni noves tendències.
Clar, perquè la RAE no és formada, bàsicament, per lingüistes, sinó per "cultivadors" de la llengua.
Una acadèmia de la "llengua", sigui aquesta la que sigui, no ha de tenir els seus membres per qüestions honorífiques o per bons escriptors, historiadors, filòsofs... Els seus membres haurien de ser els estudiosos de la Llengua. I només aquests.

dijous, 19 d’abril de 2012

Els meus primers anys devora la mar




La mar i jo sempre hem estat molt lligades.
Nascuda al nord de Mallorca a un poble que té un Port (U Moll) i moltes cales.
De petita cada any per Pasqua mon pare obria l'hotel i ens en anàvem a estar allà. Canviava d'escola per uns mesos: les mateixes monges que a Pollença. El meu germà seguia a l'Institut i hi anava cada dia amb el correu. Mon pare anava a la Caixa, primer amb una guzzi i després amb un cotxe de dues places que li déiem "el periquito" perquè era d'un verd encès. Darrera tenia com una porta i hi havia uns seients: allà anàvem el meu germà i jo.
Vivíem a l'hotel, a la part de darrera. Donant al corral, que per jo era immens. I hi havia una enramada que ens protegia del sol de l'horabaixa.
Les rajoles blanques i negres de la terrassa les tenc ben presents.
I m'agradava molt jugar amb els cambrers. Record, especialment, en Guillem "Tortet" i en Joan "Pageset. Tenien molta paciència amb jo.
Nedava als escalons de l'hotel o a la platja de ca'n Paparrí, si m'hi acompanyaven.
I era lliure, l'estiu.
Els dematins, a nedar.
Els capvespres a cercar crancs o pegellides. O a prendre un gelat amb na Margaritín i anar fins el Cap del Moll.
Venia la meva amiga Antònia Arbona a temporades i estava a cals seus oncles.
També venia sovint na Maria "Marratxa", més gran que jo, amiga i veïnada de Pollença,amb la que passava boníssimes estones.
Teníem una beta i el meu germà solia anar a cercar pops i nacres. Ell ja anava a nedar al Cap del Moll.
Aleshores, per jo, viure tan prop de la mar era ben natural. És el record, que ho magnifica.
L'aigua tan neta, tan clara.
U Moll amb poques cases i poca gent.
U Moll, sempre viscut, sempre estimat, sempre present.

dimecres, 18 d’abril de 2012

Després del grip


Me vacun cada any del grip. Però, pel que sembla, l'anomenat "grip de panxa"no hi "entra".
Ara ja estic bé de la panxa i se pot dir que ja no faig dieta. Però m'ha semblat una eternitat.
I m'ha deixat fluixa, com feia anys que no m'hi trobava.
Vaig tenir el grip una vegada, fa 34 anys, i encara record així com em va deixar: sense forces. I m'havia de cuidar molt perquè estava embarassada de na Tonina.
Encara no he sortit a passejar i a vegades em marejo un poc.
Ja me pensava que tenia de tot. Però la visita a la meva metgessa, Patrícia Palmer, del PAC Escola Graduada em va tranquilitzar totalment. Va estar més de mitja hora demanant-me coses i "estudiant" la meva panxa.

Per esser de MUFACE puc triar entre diverses assegurances privades.
Però sempre havia de canviar perquè la companyia deixava el conveni amb MUFACE o perquè no hi havia els metges que jo necessitava. A més havia d'anar sempre seguint passant la tarjeta o donant una fulla del talonari i a recollir impresos per receptes.
Deu fer 4 o 5 anys el meu germà Miquel, metge ja jubilat, me va aconsellar que triàs la Seguretat Social. Així ho vaig fer i n'estic molt contenta, d'haver-ho fet.
Fins fa un any no hi vaig anar, no ho necessitava.
Estic molt agraïda a la meva metgessa i tot el seu equip. L'infermera, que nom Custodia, i el MIR que fa les pràctiques amb ella.
És un Centre de Salut net, silenciós, de construcció moderna.

Per tant, som pàrtidària de la Sanitat Pública.

dimarts, 17 d’abril de 2012

Les hores són lleugeres





Les hores són lleugeres. Pareix que volen
per damunt la llum dels nostres dies.
Les hores fugen
com els ocells que escapen del fred i de la pluja.
Quan el dia apagui la darrera llum
quan no hi hagi hores
quan tots els temps siguin buits
i hi sigui res i tot a la vegada,
llavors, tancant els ulls,
me n’aniré cap a un món nou,
desconegut,
on les hores pesaran molt menys encara
i on els dies no hi seran
perquè el vaixell que hauré agafat
-un vaixell molt gros i blanc-
partirà nord enllà sense allunyar-se.

12 desembre 1968

dilluns, 16 d’abril de 2012

Na Catalina Posadera


Na Catalina i el seu home, Biel -que feia de traginer a ca'n Villalonga- vivien a ca nostra, a Pollença, a la part de baix.
La seva feina era cuidar la casa, que estàs sempre oberta i que els cossiols fossin una meravella.
Tenien una cuina enorme amb un escalfapanxes sempre encès en l'hivern, dues habitacions i una saleta amb una camilla i una silleria de quan es varen casar.
A la seva habitació, damunt el canterano, hi tenia una foto del que més va estimar: la seva nina morta quan tenia just 1 any.
Però na Catalina passà a formar part de la família. Tots l'estimàvem molt.
Quan va venir a ca nostra el meu germà Miquel tenias 2 anys i jo encara havia de néixer. Per nosaltres era, realment, part de la família.

Quan jo vaig néixer ella hi era i ajudà i féu companyia ma mare tota la nit, fins que va venir el metge, don Daniel Medina, ja dia 15 dematí.Vaig néixer a les 11 del matí. I feu companyia a mon pare, nerviós a la sala. Hi fou tota la nit. La meva àvia era al llit, que ja no estava molt bé i que es va morir quan jo tenia 3 anys. Al meu germà l'havien enviat a ca don Lluís Oliver.
Sempre hi era.
Quan me varen desmamar em varen baixar a dormir amb ella.
Quan teníem l'hotel, per la Patrona venia d'u Moll a estar amb ella i en Biel.

Baixava sovint l'escala i, des del replà demanava: "Catalina, tens un troç de coca maldament sigui rostida?" I sempre en tenia. I tenia una olla grossa d'alumini on hi guardava torró, caramels, dolços...
Em feia patates fregides i les me posava dins un platet damunt una cadira.
Quan va quedar vídua, massa prest, pujava a estar amb nosaltres cada vespre, a la camilla. I, al migdia, ens feia el dinar, un menjar meravellós i simple.

De petita me duia per tot.
Amb ella vaig anar en tramvia per única vegada a la meva vida.
Les meves amigues de la infància també l'estimaven i sé que encara la recorden.

Hi va esser sempre: quan me vaig casar, quan vaig tenir cada un dels meus fills. I quan va néixer cada una de les meves nebodes.
Era molt infantera.
Tenia més de 90 anys i encara agafava en Miquelet en braços.

Sempre la recordaré.
I sempre recordaré en Biel,que va morir un diumenge del Ram quan jo tenia devers 14 anys i que pegava un cop molt fort damunt la taula per espantar-me quan la llet que na Catalina havia posat a bullir vessava. O que em duia avellanes que havien surtit del sac que duien de Palma els traginers per fer gelat a Ca'n Butxaca.

I va arribar un dia que va haver d'anar a viure amb els nebots. Fou decissió seva perquè no es trobava gaire bé.
Vaig plorar, quan ho vaig saber. I jo ja era ben gran: tenia 3 fills i un marit.
Anàvem sovint a veure-la a cals nebots, gent encantadora i que la cuidaven molt bé.
Anà perdent la vista i agirebé ja només veia ombres: havia de fer 100 anys.
Però es va rompre el ballador de la cama i la varen haver de dur a Son Dureta. No la vaig voler deixar: la seva neboda i jo féiem torns perquè no estàs tota sola.
Una nit jo hi era i, de matinada, amb calma i tranquila, va deixar de respirar. No va poder arribar als 100 anys.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Vaig veure un OVNI


Un OVNI (o UFO) no és res extrany, és, simplement, un Objecte Volador No Identificat.
Hi ha moltes històries d'OVNIs, algunes d'elles vertaderes i d'altres, supòs, producte de la imaginació.

El fet és que en vaig veure un.

Era a finals d'agost de 1969.
Anava en cotxe amb mon pare i ma mare i veníem del Port de Pollença cap a Pollença. Era tard ja: havíem anat a sopar a ca la meva cosina Maria Conxa. Era passat "La Punta", a l'altura d'un magatzem que hi ha ara (i crec que ja hi havia) de material de construcció.
Darrera nosaltres venia un altre cotxe. Anys després vàrem saber qui eren perquè l'home explicava la mateixa visió que vàrem tenir nosaltres a una conversa on també hi havia mon pare. En parlaren, ells dos i coincidiren en tot.
Jo seia darrera, a la part dreta, i mirava per la finestra cap a dalt.
De sobte vaig veure, molt amunt una bola petita, vermella, rodona, estàtica.
Vaig dir, només: "Mirau allò".
Mon pare anava a aturar el cotxe i ma mare es va posar histèrica.
Aquella bola, en qüestió de segons va baixar en línia recta i es va posar a terra, entre la muntanya i nosaltres. Sé que era entre la muntanya i nosaltres perquè va il·luminar la silueta dels arbres. I es va apagar el vermell-taronja d'aquella bola.
I, sense haver tengut temps d'aturar el cotxe, partírem cap a ca nostra sense dir-nos res. Teníem la por dins el cos. Sí, és una sensació molt extranya: por i silenci.
En arribar a ca nostra mon pare va tancar totes les finestres de la casa, vidres inclosos, malgrat la calor que feia.

Ho vàrem comentar amb el meu germà. Tenia un company de feina, el doctor Spats -que era una cosa així com Delegat a Mallorca (o a Espanya, no ho record bé) de l'Associació internacional que estudiava els avistaments, amb base a EEUU. Va voler parlar amb nosaltres.
Ens posaren a una habitació diferent a cada un (mon pare, ma mare i jo) i ens feren fer un dibuix del que havíem vist i ens va fer, per separat, una mena d'interrogatori.
En va publicar un article a la revista d'aquesta associació.
Conclusions:
Sembla que era un avistament real d'un OVNI, en aquest cas extraterrestre.
A més, pareix esser que els OVNI apareixen quasi sempre allà on hi ha aigua. I, just allà on es va posar aquest, hi ha, precisament, una font molt coneguda a Pollença, tan coneguda que ha donat nom al lloc.

dimecres, 11 d’abril de 2012

L' "institut" de Pollença


Li deien, i li dèiem, l'Institut.

No en sé els orígens, però ho averiguaré. Ara és el Centre Cultural Guillem Cifre. I aquestes foto són actual, però era així.
Actualment és de la Caixa Colonya i supòs que aleshores també ho era.
Segurament era el lloc allà on Guillem Cifre de Colonya hi tenia la seva escola, inspirada en la Institució Lliure d'Ensenyança.





Allà preparaven els alumnes pel batxillerat, i anàvem a examinar-nos a Palma, a l'actual Ramon Llull i que aleshores era, simplement, l'Institut, perquè era lúnic que hi havia a Mallorca.

Hi havia dues sales d'estudi, una per nins i nuna per nines.
Les classes les féiem junts, nins i nines.
Don Juan guardava els nins i venia material escolar a la mateixa sala.
Na Coloma, tot fent jersei, guardava les nines.
Teníem, en l'hivern, una estufa de serradís que encalentia d'allò més bé.
Hi anàvem el matí i el capvespre, l'horari escolar normal, de 9 a 12 i de 3 a 5.

Els professors -tret d'Àngel Morado, que era mestre- eren improvitzats.
L'administrador de correus, Francesc Bonnin- ens feia matemàtiques. El vicari, don Vicenç, llengua. El pintor Mateu Llobera, dibuix. El batlle i advocat, Martí March, geografia I així molts més.
I hi vaig fer el primer curs de Batxillerat el curs 60/61. L'ingrés l'havia fet el curs abans a Barcelona, que vivíem allà.
I allà vaig aprendre molt.
Eren bons professors, la veritat, i vist en perspectiva.

Tenc molt bons records de l'Institut.

El meu germà Miquel ja hi havia anat i havia fet allà fins 3er.

Hi havia un pati central amb una estàtua de don Guillem Cifre de Colonya.
I un museu molt interessant, que va fundar don Lluís Oliver, el farmacèutic i que feia classe de química.
Anàvem a examinar-nos amb u correu. Partíem ben dematí i dinàvem a Palma a un lloc que hi havia devora la Plaça dels Patins. Tornàvem el capvespre.
I tréiem bones notes. I en sabíem perquè ens havien ensenyat bé,
Féiem el "recreo" a un carrer que no passa, just aferrat a l'Institut. Allà jugàvem, nins i nines, a banya, a córrer, a pilota.... i berenàvem.
I, fins i tot, teníem un himne. Himne que havia surtit d'alumnes que ens havien precedit en el temps.
I és així, amb un ritme de bum-bum.

En casa de la madona,
chimbiribim macaao
iumba iumba iumba,
iumba, uai.
Escarabat con queso,
escarabat macao
iumba iumba iumba,
iumba uai.
Escurrai.

Quan don Francesc Bonnin es va jubilar de Correus els ex-alumnes li férem un sopar d'homenatge i agraïment.
I tots junta, diverses edats, diversos interessos, diversos projectes de vida, vàrem cantar ben fort i entusiasmats "En casa de la madona"

dilluns, 9 d’abril de 2012

Quina Pasqua!


Un virus de panxa que ja em rondava feia estona em fa estar a ca nostra des de dimecres.
Estic histèrica.
No tenc febre, però no tenc forces per res.
Estic a dieta d'arròs bullit i pomes al forn.

Ahir va esser el primer dia de Pasqua, en 61 anys, que no ho vaig poder celebrar amb la família.

No sé on mp'he de possr ni què he de fer.

Vaig del llit al sofà, del sofà a la cuina, de la cuina a l'ordinador...
I, de tant en tant, surt a la terrassa per oretjar-me una mica.

dijous, 5 d’abril de 2012

Han florit les clívies


Un dia d'aquests m'hauria de dedicar a les plantes de la terrassa.
Les clívies han florit, puntuals a la seva cita de Pasqua.
Hi ha una quència, una alzineta que fa més metre i mig, l'hibiscus que espera l'estiu....
Hi ha flors de temporada que hauria de substituir.
I molta cosa verda que alegra la vista i el pati.
Ma mare hi tenia sembrats molts de geranis preciosos. Però, ara, amb la papallona aquesta no en puc sembrar: ho vaig provar i se moren.
Si no tenim calendari sabem que s'acosta Pasqua perquè les clívies floreixen.
I perquè l'aire fa una altra olor, olor de primavera.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Avui na Coloma fa 29 anys!





Era el dia de Pasqua.
Havíem dinat de panades, sopa de brou, be rostit, robiols i formatjades.

Tu encara no hi eres.

Però arribares a les 12 i mitja de la nit, amb tantes presses que vares néixer abans d'arribar el metge.
Morena, rodoneta i tendre, molt tendre.

Fins els 3 anys vares esser un vertader desastre.
Tenies 7 mesos i te tiraves del llit, t'enfilaves per la reixa del parque. Te posàvem sabates perquè no ho fessis i les te treies.

Més envant, tot t'ho menjaves.
No sé com, perquè les medecines estaven enfilades, te vares prendre un tranxilium.
I a l'escoleta (Es Teix)te menjaves les llenties crues que us donaven per jugar. I un rotolador sencer.

I els alls, més envant.
Com t'agradaven les patates fregides amb alls!
I cruus.
Un dia te'n menjares una cabeça i tota la casa feia pudor d'all durant uns dies.

Quan va néixer en Miquel tenies tres anys i et transformares.
Tornares tranquila: ja no jugaves amb els perills.

Disfrutares molt els anys que vivíem a Valldemossa.
Amb el cotxe te baixàvem i te veníem a cercar cada dissabte i diumenge i, en vacances i en l'estiu, cada dia. Jugaves pel carrer, lliure, amb na Xisca i els altres amics. La padrina de na Xisca, na Magina, us donava berenar a tots.
I anàvem a nedar a Sa Marina amb els teus germans.

I ets una persona tranquila, dolça, calmada.
Sempre has estat molt feinera.

Ara ja ets gran, vius amb en Rafel a Ca'n Picafort i fas feina.

Però per jo sempre seràs na Co, na Colomí, na Colometa.

Molts d'anys i una besada, petita.

dimarts, 3 d’abril de 2012

Els doblers dels contribuents i l'església catòlica




En teoria Espanya és un estat aconfessional.
Però a la pràctica és un estat catòlic.
Aquest BOE ho diu ben clar: 13.000 milions d'euros cada mkes paga l'Estat a l'església Catòlica.
I d'on surten aquests doblers? Dels contribuents, de cada un i de tots nosaltres.
Per què TOTS hem de pagar l'església catòlica?
Em direu pel Concordat, ja ho sé.
Però vull anar més enllà.
A la Declaració de la Renda ja hi ha una casella per l'església.
Que pagui qui vagi a missa, qui vagi a les processons, qui resi sovint.... que no el limitin a donar 1 euro a la bacina dels diumenges.

I TOTS els que, per un motiu o altre l'església ens separa d'ella, hem de pagar.
Aquest TOTS pot incloure els que practiquen altres religions, els que promouen la llei de l'abort i els que els voten, els divorciats, els homosexuals i lesbianes, els matrimonis que controlen la natalitat, les parelles que no es casen o que es casen pel civil....... una llarga llista.

Jo, divorciada, NO vull pagar a l'església catòlica.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Francesc d'Asprer i Oliver


L'avi de mon pare va quedar vidu molt jove, amb dues nines molt petites: la meva àvia Joana i la tia Coloma.
Molts d'anys després, quan quasi passava els 70 anys i ja tenia néts, es va casar amb una al·lota jove, Sebastiana Oliver, i tengueren tres fills: Francesc, Carme i Catalina.
A Pollença les coses no els anaven massa bé i partiren a viure a Barcelona.
L'oncle Francesc era fadrí i la tia Carme va quedar vídua amb un fill. La tia Catalina es va casar amb el pintor Pep Adrover, de Llucmajor.
Tots ells sempre varen viure a Barcelona.
Francesc i Carme vivien al mateix pis, al carrer Floridablanca, i quan jo estudiava a Barcelona hi anava a dinar sovint.
Abans ja ells dos venien molt a ca nostra a Pollença i tots sabíem la seva vida, la seva història.

Un capvespre de primavera, persianes mig tancades mentre s'anava fent fosc, a una clínica de Barcelona amb la tia Carme amb una cama rompuda, l'oncle Francesc em va contar la seva història de la guerra.

Feia feina a Can Jorba i s'havia afiliat al POUM.
El detengueren, va estar a Montjuic i fou condemnat a mort. Una matinada el varen cridar però, encara no sabem per què ni com, no el varen matar: el varen deixar fugir.
I aleshores començà el seu exil.li.
Anà, amb un guia, a peu fins a França. Contava que, en arribar allà duia els calcetins aferrats, de sang que tenia als peus.
Va estar un temps a un camp de concentració fins que es va escapar i va partir cap Alemanya. Poc després començava la Segona Guerra Mundial. Feia de descarregador al moll de no sé quina ciutat i, tot junt, el superava tant que es va deixar caure una barra de ferro damunt un peu i va estar uns mesos a l'hospital.
Anys després pogué tornar i va anar a viure amb la seva germana Carme al pis familiar. Es va dedicar a fer barnussos de tovallola a ca seva. Va muntar una habitació com taller i allà tallava la tela i després una dona els hi cosia. Els venia, sobretot, a Mallorca.
Li agradava l'òpera i estava abonat al Liceu.
Sempre, quan en Franco anava a Barcelona l'anaven a cercar i el duien a la presó els dies que en Franco era a la ciutat.

M'agradava molt anar a ca seva. La tia Carme feia unes amanides fabuloses i el tio Francesc i ella tenien una conversa molt agradable.

Ara fa uns dies el meu cosí Gil d'Asprer va trobar a l'hemeroteca de La Vanguardia aquesta citació del novembre del 39:


CITACIONES Y LLAMAMIENTOS
Debe presentarse en el Negociado primero
del Gobierno Militar el capitán don Luis
San* de Gobatttes.
—Francisco Asprer Oliver, empleado que
fue de los «Almacenes Jorba,. S. A.»,'del
cual se ignoran las demás circunstancias,
deberá comparecer, en el imprirrógable término
de ocho días, ante el Juzgado Militar
numeró 3. - • . • .


I Francesc d'Asprer i Oliver ja era a França.

diumenge, 1 d’abril de 2012

Els meus estudis a Barcelona


Quan havia de fer 4at vaig anar a estudiar a Barcelona i hi vaig estar 2 cursos, al carrer Copèrnic, 88.
Havien canviat el pla d'Estudis i hi havia moltes assignatures optatives. A aquestes coincidia amb molts que venien un curs després de jo. Biel Bibiloni, Toni Artigues, Biel Majoral, Jaume Corbera..... que ja podien fer Filologia Catalana.
Con tinuaven els amics d'absns, clar. La majoria féiem Filologia Hispànica.
Professors com Sebastià Serrano, Joan Veny, Ramon Cerdà, Francesc Marsà..... encara els tenc ben vius dins la memòria.
Els dissabtes quedàvem a Canaletes i anàvem de tapes i de trui. En Toni Artigues a vegades duia les xeremies.
I les Rambles i els seus carrers estrets s'obrien al nostre cos i a la nostra alegria.
D'aquell temps és aquest poema:


Volen papers i corregudes amb por
rambles avall. Carrerons humits s'obrin
als nostres peus. Sirenes xiulen.
A la nit
carrerons humits s'obrin altra volta:
caminam, pausadament, rambles avall.
Les tasques s'obrin als nostres cossos.
Bevem, pausadament, un got de vi.


Forma part d'un llibret de poemes que vaig titular "Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos i que vaigh presentar als Premis Octubre. Aquell anys va guanyar el premi Joan Navarro, amb "Grills esmolen ganivets a trenc de por", va quedar finalista Salvador Jàfer. amb "L'esmorteïda estela de la platjs", i jo vaig quedar tercera, molt empatada segons les votacions que varen sortir a Serra d'Or.

Era temps de manifestacions contínues, de grisos a peu i a cavall, de tirs de bales de goma, de la Universitat tancada, de furgonetes de grisos amb presència perenne a la Plaça Universitat.

Anàrem a Girona, un cap de setmana, amb n'Aina, na Neus, na Dolors, en Tolo i en Tomeu. Va ploure tot el temps, però la ciutat ens va entusiasmar. I recordant aquells dos dies vaig escriure aquest poema:

Fa temps i plou.
Plovia i feia fred.
I érem feliços de tenir fred i ploure.
Érem contents al bar on visquérem
el temps per a una sola nit.
Catedral de Girona a la nit
i la ciutat banyada vora el riu.


Vàrem aglapir el "Calendario Juliano" i estàrem tres mesos -d'octubre a desembre- sense classe. I molts més dies, que s'havien de suspendre o per tancament de l'edifici o per presència policial o per assemblees.

Eren temps que sempre seran dins mi.
Malgrat tot, eren temps feliços.