Follow by Email

dissabte, 30 de juny de 2012

Sa Marina de Valldemossa



Aquella carretera tortuosa i que alguns troben perillosa ja ens la sabíem de memòria.
Durant molts d'anys anàvem a nedar cada dia a Sa Marina.
Primer, quan els nins encara eren petits, nedàvem a s'escar, que no tapava. Les nines, més grandetes, nedaven per tot i en Miquel i jo quedàvem a s'escar.
Els dissabtes i diumenges, com és natural, també hi venia n'Andreu.

El primer estiu que hi anàrem era el 89. I el febrer del 93 quedàrem a viure a Valldemossa. Jo, fins el gener del 2001.


Més tard sempre anàvem al mollet.

L'aigua era màgica, verda, clara, neta.
Anàvem nedant fins al Lleó, una roca molt bona de pujar i molt alta des d'on -sobretot la gent jove- es tirava. Allà sí que l'aigua era màgica. i verda. I transparent.

Contemplàvem la Punta de Banyalbufar.
Véiem passar el vaixell de Barcelona, que deixava una estela que ens arribava.
Si hi anàvem el capvespre gaudíem d'unes postes de sol meravelloses.


I ara, per jo, és un món esvaït, passat per sempre.

No hi he tornada anar.

Ara visc, amb plenitud, altres temps, altres imatges, altres platges.






dijous, 28 de juny de 2012

La situació que vivim

La situació que vivim em fa estar callada.
Medicaments necessaris que s'han de pagar.
La pujada de llum per diumenge.
La pujada de recollida de fems.
La pujada.....
El PSIB-PSOE que s'abstèn a la votació al Parlament per la igualtat jurídica del català.
I pareix que l'únic important és que la Roja ahir va guanyar.
Haurem de tornar treure espelmes i quinqués i, com diu una veïnada meva, tots engreixarem de menjar patates i llegum.
I veig passar les hores.
I veig passar els dies.
I no veig ningú que pugui aportar cap solució.

Aquí teniu el llistat de medicaments que haurem de pagar:
-Tratamientos para el exceso de secreción gástrica:
Compuestos de aluminio, combinaciones de complejos de aluminio. Es decir, antiácidos como el Almax.

-Tratamientos del estreñimiento:
Laxantes generadores de volumen, laxantes osmóticos, antagonistas de opiáceos (receptor opiáceo periférico).

-Tratamientos antidiarréicos:
Preparados con carbón antipropulsivos (loperamida). Lo que dejaría fuera medicamentos como el Fortasec.

-Tratamientos de la migraña:
Tratamiento clásico de migraña leve, alcaloides de Ergot (cornezuelo).

-Tratamientos del deterioro congnitivo asociado a la edad:
Vasodilatadores periféricos (vicamina, vinburmina, buflomedil, naftidrofurilo), piracetam, pirisudanol, ésteres de deanol, extracto de ginko folium.

-Tratamientos de hemorroides:
Corticoides (flucinolona, beclometasona). Lo que afectaría a cremas como el Synalar.

-Tratamientos de varices y hemorroides:
Bioflavonoides (diosmina, troxerutina, hidrosmina, rutosido escina). Es decir, pastillas como el Venoruton.

-Tratamientos de la dermatitis del pañal:
Cremas con bajas dosis de miconazol (derivado del imidazol).

-Tratamientos de la psoriasis:
Extracto de calaguala.

-Tratamientos de virosis tópicas o superficiales:
Idoxuridina, tromantadina, aciclovir, podofilotoxina, imiquimod. Quedarían por tanto fuera tratamientos para dermatosis, lesiones de la piel e infecciones víricas. Algunas importantes, como los codilomas acumulados, una enfermedad de transmisión sexual producida por el virus del papiloma humano, que se trata con podofilotoxina o imiquimod.

-Tratamientos de inflamaciones de origen traumático:
Antiflamatorios no esteroideos tópicos (etofenemato, piroxicam, ketoprofeno, diclofenaco, ácido niflumico, suxibuzona, indometacina, aceclofenac, fenilbutazona, bencidamina mabruprofeno, desketoprofeno, piketoprofeno, fepradinol). Esto afectaría a cremas como el Voltarén, Fastum o Calmatel.

-Tratamientos de la ansiedad leve:
Extracto de passiflora y crataebus, oxitriptan.

-Tratamientos de la sequedad de vías respiratorias superiores:
Mucolíticos (acetilcisteína, bromhexina, carbocisteina, mesna, ambrosoli, sobrerol). Un gran grupo, indicado para el tratamiento de resfriados.

-Tratamientos de la tos:
Alcaloides del opio (codeína) y derivados (noscapina, dextrometorfano, dimemorfano, dihidro codeína). Muchos jarabes, como el Bisolvon, tienen como base el dextrometorfano.

-Tratamientos de la sequedad ocular:
Lágrimas artificiales con carmelosa como agente humectante.

-Tratamientos de la inflamación reumatoide leve:
Diacereina. Productos indicados para la atrosis de rodilla.

-Tratamientos de dislipemias leves:
Triglicéricos omega 3. Indicados para afectaciones leves de los triglicéridos (como el Omecor).

-Tratamientos sintomáticos de la congestión nasal asociada a gripe o resfriado:
Fármacos simpaticomiméticos (pseudoefedrina, fenilefrina).

diumenge, 24 de juny de 2012

Les meves Joana

Som -i han estat- moltes les Joana de la família.
La primera que coneixem és Joana Martorell, de Pollença,que es va casar amb el primer Asprer que, des de Sant Joan de les Abadesses, va venir a Mallorca molt a principis del XIX.
Enmig n'hi ha més però ara no les tenc a la memòria.
Vaig sentir parlar molt de la tia Joaneta Asprer, (tia-àvia de mon pare) que es va casar amb un militar aragonés i que, ja vídua, va tornar a viure a Pollença, a Ca n'Asprer perquè era ca seva i per cuidar-se de les seves nebodes Joana i Coloma, que havien quedat orfes de mare molt petitones.

Joana d'Asprer, una d'aquelles dues nines, era la meva àvia paterna. I Joana Suau, la meva àvia materna.

Joana d'Asprer era casada amb Miquel Serra de Gayeta, de Sa Pobla.

Joana Suau era casada amb Ignasi Martí, Guàrdia Civil, que va estar destinat molts d'anys a Sóller i, per això i perquè allà vivia amb el seu fill, també Ignasi, li déiem "la padrina de Sóller. Allà va morir quan jo tenia 17 anys.I en tenc molts bons records. Era baixeta, prima, etxerevida, carinyosa... Va tenir 4 fills, un d'ells ma mare, Joana Martí Suau.

L'àvia Asprer en va tenir dos: Gabriel i Francesc, mon pare. Va morir que jo tenia just 3 anys i la record molt bé asseguda a la seva butaca de vímet. Quan jo vaig néixer va tenir una ambòlia. I ja mai va estar bé.

Després vénc jo, Joana.

La meva cosina Joana Martí Perelló, la seva filla Joana Vanrell Martí.

I la meva estimada neboda, Joana Serra de Gayeta Llobera. Jo vaig esser na Joaneta, fins que va néixer ella: ara és ell na Joaneta:-)

Quan era petita i joveneta ma mare sempre per Sant Joan feia coca d'albercocs i gelat d'albercocs amb la bomba de gel.

Ara solem fer un dinar per cel·lebrar Sant Joan, però sense data fixa.

No és previsible que hi hagi més Joana a la família.

Molts d'anys, idò, a les meves Joana!

dimecres, 20 de juny de 2012

El xiclet bazooka


Amb aquesta entrada don per acabada aquesta petita "sèrie" de records de la meva primera infància







Et quedaven un parell de cèntims per a comprar caramels de colorins embolicats amb paper transparent a Ca N'Oreano i un bazooka de maduixa. T'agradava més el bazooka que no aquells altres xiclets grocs, vermells o verds, que eren rodons i grossos. Si hi ficaves una peça de deu i feies girar una maneta de ferro sortien d'una maquineta, que a la banda de dalt tenia una bolla molt grossa de vidre transparent. Miraves enlluernada la màquina i et posaves el bazooka a la boca amb gran delit.
El bazooka tenia tres parts com a tres rodes i anaves roegant cada tros per endolcir-te la boca. Tornaves embolicar el que encara et quedava, el guardaves a la butxaca, i observaves amb disgust que de cada vegada tornàs més petit. Feies bolles, qualcuna tan grossa, que rebentava i se t'aferrava al nas. Fregaves amb el dit per a llevar-te el xiclet de la pell i si arribaves a fer com una bolleta petitona que esclatava quasi com un coet petit, te l'aficaves a la boca fàcilment.

dimarts, 19 de juny de 2012

Els meus carrers



En sortir d'escola, els dies feiners, anaves a jugar a plaça, sovint.
Quan no plovia.
I ensumàveu la llibertat d'esser al carrer. Vivies una petita i gran llibertat, que comparties amb les amigues. Totes éreu amigues, quan éreu al carrer o a plaça.
Quan plovia -plovia dies sencers, aleshores, creus- ta mare et preparava les katiuskas negres, per anar a escola. Tenies els dits dels peus freds tot el dia, però et podies ficar dins els bassiots i fer xap-xap pel fang dels carrers que encara no coneixien l'asfalt.
Els carrers ahir estimats, avui estimats, sempre estimats. Els carrers que en l'estiu, després de dinar, quan cada dia passava el mantecadero amb gelats de vainilla, ametlla i avellana, eren coberts d'un bater de sol i d'una pols marró que es mesclaven amb la cançoneta de al rico helado! i que molts d'anys tu vares sentir com erri cuelao!. No entenies què deia: sols sabies que volia dir que el mantecadero passava, tanmateix era aquest l'únic significat que t'interessava.
La pols hi era fins que, horabaixa, totes les veïnades regaven i agranaven la carrera, abans de treure un balancí per seure defora i prendre la fresca.
Fred i fang en l'hivern i sol i pols en l'estiu, així eren els teus carrers.
Però t'agradava més el fang i els bassiots que no la pols de l'estiu. I no sabies res encara de sequeres ni d'incendis forestals. Simplement, t'agradava ficar-hi els peus i et divertia poder-te banyar aquelles sabates tan llargues de goma dura sense que et renyassen.
Un any va ploure tant i tant -i tants de dies sense parar- que, a l'entrada de cal veïnat, varen rebentar ufanes i tots hi anàveu, a veure l'aigua com inundava la casa.


diumenge, 17 de juny de 2012

Petit poema

Ara, embambada
amb les paperines de la plaça,
esperes la suor de les sis del capvespre

i t'agrada pensar
que et fan un poc de por
les cares pintades amb carbó.

Avui és festa
i a la nit no aniràs a dormir prest.
Prendràs un gelat
i quedaràs meravellada
en veure els focs.

La traca et farà por,
però ensumaràs ben fort
perquè l'olor de sofre,
que umpl tot el poble un pic a l'any,
t'entri ben endins del teu cos.

Aniràs a dormir
amb mil colors dins els ulls.

(Música. Records
difusos de pols,
trompetes, pilotades,
pistoles d'aigua i ventalls
de colorins)

dissabte, 16 de juny de 2012

Els dissabtes

Els dissabtes hi havia un bon trui.
El dematí feien neta tota la casa.
Treien els cossiols al corral per a regar-los i, quan havia sortit tota l'aigua pel foradet de baix i ja no gotejaven, els tornaven a entrar. La casa era plena de canyes, dins tests que semblava havien de rebentar. Na Catalina col·locava els broscos de manera que en semblassen un tot sol, enorme. I el més de juny estava molt gojosa de les hortènsies. Pel Corpus, que la processó passava per la casa gran, les treia al carrer i comptava quantes flors havia fet cada una; se'n recordava d'un any per l'altre i les comparava amb les de les veïnades: les que ella havia podat per Sant Rafel sempre tenien més flors que les altres. I la quència -solemne, senyorial, altívola, quasi ofensiva- era sempre ben al centre de l'entrada.
El capvespre et rentaven. Abans havien encalentit el bany amb esperit cremat dins una ribelleta blanca. A vegades ta mare et passava els cabells amb vinagre, perquè fossin més suaus i lluents. Potser també per a combatre els possibles polls? Potser sí, tu no ho sabies. El dematí t'havien enviat a la botiga a comprar el paquetet de xampú d'ou que bastava per a una sola rentada i que era dins un plàstic que s'havia de tallar amb unes estisores.
I després, amb l'oloreta de sabó damunt el teu cos i l'olor forta d'aigua mesclada amb lleixivet al trespol de gerrer, que fregaven cada dissabte capvespre, també, t'asseies al portal amb el berenar: galletes d' Inca i xocolata Batanga.. Primer te menjaves les galletes, després la xocolata. Sempre has tengut el costum de deixar allò que més t'agradava pel darrer de tot.
Guardaves el cromo de cada dissabte i l'àlbum a poc a poc era més ple d'animals salvatges i de paisatges esquerps i desconeguts; els uns plens d'arena amb palmeres o fessers i cactus gegants: devia esser el desert, d'altres amb llacs i rius i arbres i plantes que semblava arribaven al cel: devia esser la selva. Miraves l'àlbum, sovint, i sempre pensaves que te'n faltaven molts, encara, de cromos, per a completar-lo. Quan l'àlbum seria ple, si l'enviaves a Madrid et ferien un regal: un llibre on es contaven històries de la selva i el desert i amb unes fotografies meravelloses. Això deia, almanco, el paper amb el que venia embolicada la pastilla de xocolata. Mai, però, no el vares completar. Te'n sortien massa de repetits.
El que sí feies era una bolla ben grossa amb el paper de plata que l'enrevoltava.
Cada setmana creixia un poquet més i la tenies guardada com un petit tresor. I us mostràveu la bolla, les amigues, a veure qui la tenia més grossa i quina havia crescut més desde la darrera vegada que les havíeu comparat.

divendres, 15 de juny de 2012

Els capvespres dels diumenges, al cinema.

Cada diumenge decapvespre anàveu al cinema. Abans havíeu anat a la porta de l'església a mirar com eren qualificades les pel·lícules. Cada setmana el capellà ho posava el dissabte i, en sortir de missa escolar, us abocàveu als paperets. Les monges us deien que ho havíeu de fer. I, per això, ho féieu. Si qualque vegada n'hi havia una de 3R teníeu unes ganes loques d'anar-hi. No saps ara si ho vàreu arribar a fer mai. Segurament no, però. No us devíeu atrevir perquè el porter no us hauria deixat passar, que ell n'era el responsable davant el propietari del local i davant les autoritats. Si sabíeu que les pel·lícules que feien eren para mayores, sense fixar-vos en el 2 o 2R, sí que us deixaven passar, segons quins dies.
Al cinema hi havia dies que tampoc no entenies res, però era un ritus seure bocabadada a la butaca de fusta i menjar pipes. I sempre t'agradava.
T'agradaven les imatges, les persones.
T'agradaven aquelles cases americanes, tan grans i lluminoses. I amb geleres enormes i una capseta quadrada per on es veia gent i persones o dibuixos que es movien, com en el cinema, i que allà, a la pel·lícula, tenien dins el menjador, un menjador un poc estrany, que feia un sol espai amb la cuina i era el lloc on passaven tot el dia.
Sempre prenien llet, els americans. I els més grans, cerveses. Menjaven patates frites i crispetes mentre miraven fixament la capsa quadrada. I es deixaven notes l'un a l'altre enganxades a la porta de la gelera, que era molt grossa i blanca i tenia dues portes, una a dalt i l'altra a baix.
T'agradaven les al·lotes rosses i d'ulls blaus que duien calçons curts mentre regaven un jardí preciós, com si fos col·locat allà només aposta per la pel.lícula. Segurament ho era, així, però tu no ho sabies. I el vespre un al·lot molt pentinat amb els cabells ben untats de brillantina que feien com una ona i li tapaven un poc el front la passava a recollir. L'al·lota s'havia posat un vestit vaporós que pareixia de garsa i ara duia els cabells amollats amb un turbant, o agafats a una coa de cavall perfecta. Ell solia dur corbata i a vegades arribava a cercar-la amb un ramet petit de flors que ella es col·locava als cabells o s'enganxava al vestit. Partien tots dos dins un cotxe gran, molt gran. Però sobretot llarg, molt llarg.
I t'agradaven també les besades i abraçades que es donaven. Quan es besaven, la gent xiulava i feia renou. Et feia ràbia, perquè tu ho trobaves emocionant i t’hagués agradat esser la protagonista. Ells també, segurament, però així se'n devien treure les ganes, potser. O volien mostrar que les besades de colorins, per molt emocionants que fossin, no tenien cap valor: només es podien veure.
El teu món real era un món fet d'amics, de prunes verdes d'aquella prunera d'enfora, a l'Horta, que les feia tan bones, de missa escolar a les nou amb cançons que les monges us ensenyaven, de corregudes amb nins pels carrers del poble i de capvespres de diumenge dins el cinema.









dimecres, 13 de juny de 2012

Ara, més que mai.

Ara, més que mai, parlarem sempre en català.
Ara, més que mai, demanarem els impressos de l'Administració en català.
Ara, més que mai, exigirem llibres en català per l'escola.
Ara, més que mai, seguirem essent nosaltres.
Ara, més que mai, seguirem lluitant per la nostra terra i per la nostra llengua.
Ara, més que mai, no aguantarem imposicions absurdes i anti-democràtiques.
Ara, més que mai, "ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

dissabte, 9 de juny de 2012

Els anys 70

Tots érem a París, aquell maig del 68.
Tots hauríem volgut esser en Con Bendit.
Tots assistíem a reunions clandestines, a principis dels setanta.
Tots estàvem fitxats per la policia.
Tots érem delegats de curs.
Tots déiem "company" o "companya", a les assemblees, per a no identificar els altres amb el seu nom.
Tots fumàvem porros i bevien cervesa.
Tots érem secretari general de qualque partit o comisari de qualque cèdula de reunió i discussió.
Tots havíem estat almanco una nit retenguts per la policia.
Tots enteníem perfectament quina era la diferència exacte i els punts en comú que hi havia entre en Marx i n'Engels.
Tots créiem en un futur on regnaria l'igualtat total.
Tots anàvem molt justs de doblers i el fet d’estudiar era un sacrifici econòmic per a les nostres famílies.
Tots pensàvem que els sentiments no eren importants i no s'havien de manifestar.
Tots déiem sempre que havia arribat el moment de passar a l'acció.
Tots teníem penjat el Che Guevara a la nostra habitació.
Tots estàvem compromesos fins a l'arrel dels ossos amb les ideologies del que aleshores anomenaven extrema esquerra.
Tots havíem de semblar infeliços.
Tots érem fills d'obrers.
Tots els que no érem fills d'obrers érem incompresos pels nostres pares, però teníem -o havíem tengut- un avi republicà.
Tots llegíem poesia social. En Gabriel Celaya era el nostre ídol.
Tots teníem en Miguel Hernández com un mite.
Tots anàvem a veure les pel.lícules de les sales d' "arte y ensayo".
Tots llegíem “Fotogramas”.
Tots escoltàvem embadalits i entusiasmats les paraules d'en Raimon i en Paco Ibáñez.
Tots quedàrem marcats pel Procés de Burgos. I per l'execució d'en Puig Antich.
Tots havíem corregut davant els cavalls de la policia.
Tots havíem sentit qualque tir.
Tots llegíem en Vázquez Montalbán.
Tots estudiàvem molt poc i demanàvem aprovats generals per motius polítics o socials.
Tots érem joves i potents.

dijous, 7 de juny de 2012

El Corpus a Pollença








Era sempre en dijous, clar.
El dematí anàvem a l'ofici i véiem ballar per primera vegada les Àguiles i Sant Joan Pelós.
En acabar, feien "les Taules": anaven a ballar davant moltes cases per demanar doblers. Era "el ball de les Taules".
El capvespre, tots els carrers endomassats i els portals guarnits amb pi o alzina o fulles de palmera i tots els cossiols defora, era la processó.
El ball magestuós s'acostava amb la seva música elegant i suau.

Les nines que feien d'Àguila les triaven les monges i havien d'esser de la mateixa estatura.

El 81 vaig fer el Pregó de la Patrona i, entre moltes altres coses, vaig dir:
"Mai no me varen triar per esser res: ni Àguila, ni Mare de Déu dels Àngels, ni Dona de Ca'n Salas, ni Reina a la processó de la Rosa...."
Hi havia una monja molt espabilada -sor Elvira- que va pensar: "I si les sortejàvem?" I d'aleshores ençà es sortegen.

dimecres, 6 de juny de 2012

Petit record de Miquel Bauçà




Això només és un petit record d'en Miquel Bauça, una anècdota, una vivència, pels carrers de Ciutat i a Pollença.
Devia esser l'any 67.
Na Xesca Ensenyat i jo anàvem a les lectures poètiques que organitzaven en Josep M. Llompart i n'Encarna Viñas a ca seva. (d'això en parlaré un altre dia, que paga la pena recordar-ho).
Allà vàrem conéixer en Miquel Bauçà, un al·lot espabilat i molt simpàtic que havia publicat ja "Una bella història".
En Miquel vivia a ca'n Llompart, on s'hi havia traslladat des del seu Felanitx natal. Si jo tenia 17 anys, ell en devia tenir 27.
Féiem llargues passejades per Ciutat, en sortir de l'Institut. I anàvem, alguna vegada, al bar Bosch.
En Miquel, sempre, amb una americana i una cartera negre molt grossa. Cartera de la qual no hi havia manera d'aclarir què hi duia dedins.
Cantussejava sovint allò de "c'est l'histoire d'un amour, eternelle et banal....."

A ca nostra anàvem cada dissabte i diumenge a Pollença.
Un dia decapvespre de començaments d'estiu em va dir mon pare: "hi ha un al·lot que demana per tu". Era en Miquel Bauçà. Havia vengut a Pollença amb el bus per passar-hi dos dies.
El vàrem allotjar a la Fonda de cal Lloro. Va sopar a ca nostra, supòs que de sopes, com féiem cada dia.
L'endemà era el dia del Corpus. El dematí endoiàrem per Plaça i anàrem a prendre un vermut al bar Romà. Després vingué a dinar a ca nostra i estàrem tot el capvespre asseguts a un balancí de la sala, tot fent tertúlia amb mon pare.
Va esperar per veure la processó i el ball de les Àguiles. I la vérem des del balcó.
No sé com se'n va anar de Pollença, perquè a aquelles hores ja no hi havia bus. Supòs que va tornar amb nosaltres.
Un dia qualsevol, un dia del Corpus, amb en Miquel Bauçà, jovenet i simpàtic.