Molts d'anys, Miquel!

Era el Divendres Sant de 1986 quan arribares al món.
I ja has fet tantes coses.....

Com tu mateix dius al teu perfil "experimentes" a Cultura a Casa, Sr. Ferrer i Bilibú editorial expandida.

T'has sabut adaptar sempre a les situacions que t'han tocat viure i has treballat de valent. Estudiar no ho feies massa, però les teves notes sempre varen esser envejables.
Jo era a Marsanne quan telefonares per dir-me que havies acabat Dret. Però els teus camins professionals eren uns altres.
La cultura, els llibres, la creació. I, sobretot, organitzar actes i cursos.

Tingueres la sort de topar-te amb Tina Codina (i ella de topar-se amb tu)i tots dos feis un duet professional perfecte.

Però ets també, i sobretot, fill, germà, tio, padrí jove "cívic", nebot, cosí, amic. Estimes la família i els amics i tots noltros t'estimam a tu.

Sempre t'hem fet costat i sempre te'n farem, Miquel.
Molts d'anys i que sempre tenguis sort i, sobretot, que sempre siguis feliç.
Avui en fas 28.
Una besada.

Na Klara ja té el taronger

Klara, ja tens el taronger de la padrina.
Taronger que s'ha transformat en el taronger de la padrina i el tio Toni.
Però, per tu, sempre serà "l'arbre de la padrina".
I qualsevol dia que anem a Consell la teva padrina vol escriure al tronc "Klara" amb la punta d'un ganivet.
Creixerà amb tu i, quan jo ja no hi sigui, seré present a ca vostra amb el taronger. Sobretot, hi vull esser present per tu.
Férem una torrada i ta mare te va fer una cançó: "Klara bee" mentre ton pare et feia fer d'abella per entre les flors i les fulles.

Tots ens vàrem voler fer una foto amb tu i el teu arbre. Aquí són com record d'un dia fantàstic:

Klara, et veig créixer plenament, te visc, te compartesc. Ets la meva alegria i la meva vida.

El teu regal per la padrina serà créixer sempre com ara ets: observadora, riolera.
En el futur l'important no és que siguis una gran persona, basta esser una persona honesta, fidel als teus principis i les teves idees, que estimis sempre els teus pares, padrins i els tios i la tia. I n'Aina, la teva cosina "gran".
I et mantenguis unida sempre a les teves dues arrels: Polònia i Mallorca.

Ai, les nétes...

Darrerament faig molt de padrina. I això m'omple de goig.
Ahir n'Aina i na Coloma vingueren a ca nostra. Dinàrem junts en Miquel, en Toni, na Coloma i jo.
N'Aina jugava i caminava d'una banda a l'altra. Va menjar quiche i li va agradar molt.
Després va dormir i els grans férem tertúlia amb una molt agradable companyia.
Ara -a més, clar, dels fills- n'Aina i na Klara són la meva vida.
Després d'una època molt obscura i que ja no recordo ara les disfrut amb tranquilitat i molt d'amor.
Vull per elles una vida en llibertat i justícia. I per això lluito.
Aina, petita, el teu somriure i la teva cara -exactament igual a la de ta mare quan tenia la teva edat- són la meva vida. I les teves "xerrades".
Per elles,pels seus pares i per en Miquel:

I sí, tornarem a véncer!

...i no hi haurà platges ni peixos

No hi haurà peixos i s'hauran acabat les platges i cales -poques. ja- que encara queden verges. Les aigües cristal.lines ja no acaronaran els nostres cossos. No podrem posar els peus en remull.
Moriran molts de peixos i d'altres essers vius marins.
Potser hi hagi petits terratrèmols i tot.
La fi del món? no: les prospeccions petrolíferes.
El cap i la mà de l'home destruirà vida per una decisió governamental.
Anam contra nosaltres mateixos i el que ens envolta.
Per això hem de dir NO ben fort, hem de sortir al carrer. Sortirem? Ai, això ja ens costa més.
Qui sap....

Coses domèstiques

Tenim la part de la cuina i el menjador totalment desordenat. A l'entrada ja no hi caben més coses.
Una escurada impressionant.
Però la felicitat ho compensa tot.
Que vénen n'Adam, na Tonina i na Klara a passar el dia m'umpl d'alegria. I si, a més, ve en Miquel a dinar ja és quasi la felicitat total.
Ens duen un pa de Consell, el pa més bo que he menjat en la meva vida.
Dinam tots junts.
N'Adam pinta i arregla coses de la bugaderia i de la cuina.
Na Tonina, en Toni i jo feim tertúlia. I tenc la meva néta en braços i li cant cançons.
Per fumar hem de sortir a la terrassa, però compensa veure aquesta nina somriure quan li parl i quan li cant.
I estic tan feliç d'haver recuperat la meva filla, mai perduda per altra banda, que les paraules me falten.
Gràcies, Tonina i Adam per compartir la vostra vida i la vostra filla Klara amb nosaltres.

Felicitat suau

Felicitat suau, madura, tranquila.
Felicitat lliure.
Un amor,
tres fills,
dues nétes.
La vida recomença.
Cabells grisos,
mans tendres.
L'amic,
l'amor.
El meu "moment" de felicitat
ha tornat a la meva vida.
I sí,
com sempre,
la vida és feta de moments,
moments que poden esser eterns
suaus,
tranquils...

josep maria llompart, l'amic

Fa ja 20 anys que ens deixà un dematí, sobtadament.
Uns dies abans ens trobàvem a ca seva per tal de veure i revisar les darreres proves del seu llibre "Camins", selecció de poemes feta per ell mateix pensant en infants i joves, per a Edicions Cort.
I el dematí que va morir jo havia quedat a l'editorial amb en Pere Muñoz, per tal de coordinar la presentació de "Camins" amb l'obra cultural balear. Em va telefonar i em va donar la nefasta nova.
El vaig conéixer de molt joveneta quan, gràcies a les tertúlies que ell i n'Encarna organitzaven a ca seva, em començava a introduir al món cultural i literari de Palma.
Vaig fer el primer curs de Filosofia i Lletres al Lul.lià i vaig tenir la immensa sort que fos el meu professor de Literatura Catalana. Record perfectament les seves classes, a l'aula 13, entusiastes i plenes de saviesa i bon humor.
L'amistat va anar més enllà. Havia tingut n'Encarna de professora d'Història de l'Art al Joan Alcover. Anys després coincidia amb ella a l' Escola Normal Normal de Palma i ens férem bones amigues.

Varen venir tots dos a les meves noces, a Pollença, i varen gaudir de la festa.

Amb en Pep ens trobàvem sovint, ell camí de l'editorial Moll, i conversàvem molt.
havien vengut a ca nostra, a Palma i, temps després, a Valldemossa.
    Nosaltres anàvem a ca seva, a Deià, amb els nins i, prop de la xemeneia, n'Encarna els llegia contes
Tot ja s'ha dit sobre Josep Maria Llompart. Però no podia ni volia deixar passar els 20 anys de la seva mort sense recordar-lo aquí.

No diré res nou.
Et recordam Pep, amic.
Et seguirem sempre, Pep lluitador.
I continuarem fent-te viu a través dels teus poemes.

Pep Llompart es mantingué sempre fidel al servei d'aquest poble.

Un taronger per na Klara

Quan va néixer na Klara vaig dir als seus pares que li volia regalar un arbre i que així tendria sempre l'arbre de la padrina.
El sembraran al corral, a ca seva de Consell.
hem pensat molt i, a la fi, els seus pares han decidit que volen un taronger per ella.

Ens han dit que hem d'esperar que passi el fred de febrer per a sembrar-lo. I així ho farem. després tots anirem a triar el taronger i son pare farà el clot.
La nina sabrà que aquell és l'arbre de la padrina. Veuré créixer na Klara i també el taronger dins el corral.
Encara no té dos mesos i ja té un arbre.

Petita, rosseta, tendra, blanqueta de pell.... la teva padrina serà present per tu quan miris el taronger. I quan en mengis taronges.

mitja del nord, mitja del sud, el teu arbre serà del sud i es carregarà de flors, que escamparan la seva olor pel corral i per tota la casa.

capitâ goneya

mai no havia rigut tant escoltant un programa de "mallorca en xarxa" de benjamí villoslada com ahir vespre.
a les 20 hores en punt va començar a emetre's per "ona mediterrània", dial 98.0 fm. abans havia estat durant bastants d'anys un molt bon programa a "ona mallorca".
després d'una tertúlia molt amena, interessant i molt ben ben conduida, a la fi va sortir en antena el convidat especial d'ahir, el "superheroi" "capitâ goneya"
a més d'una bona panxada de riure amb el que deien tots dos vaig entendre, a la fi, d'una manera ben clara que l'esmenat personatge és una pura ficció creada per una ment intel.ligent i, crec, amb les idees clares sobre el nostre país i la nostra llengua: el català.
no sé dir exactament si per les preguntes que li feia en benjamí o per les respostes que donava ell.
quan "capitâ goneya" va aparéixer per tuiter me prenia molt seriosament el que deia i moltes vegades li contestava per dur-li la contra. una temporadeta el vaig tenir blocat i tot. ahir, després del programa, el primer que vaig fer va esser felicitar en benjamí i començar a seguir "capitâ goneya".
com veu, capitâ, jo ara també tenc problemes amb les majúscules. però he vist que me deixa posar circumflexes.
llarga vida a la nova etapa de "mallorca en xarxa"!

L'Abuela

Pasades les 5 del capvespre has deixat d'existir, abuela.
Discreta, com sempre.
Sense donar creu, com al llarg de tota la teva vida.
Maria, eres sa mare de la meva cunyada Antònia, però des de sempre tota la família et vàrem dir l'abuela.
Dona valenta, decidida i treballadora vares estimar sempre amb locura i generositat la teva única filla Antònia, el teu gendre Miquel i les teves nétes Joana i Maria. I després els homes de les nétes i els fills de les nétes. I a jo. I jo a tu.
Morir sempre és trist, però morir el dia de Nadal pareix que encara ho és més.
T'enyorarem molt, abuela, i pensarem i parlarem de tu moltes vegades.
El primer dia que vaig venir a dinar a ca teva -n'Antònia i en Miquel encara festejaven- ens feres unes albergínies farcides fabuloses. Sempre les he recordades. I després n'he menjat tantes vegades.....
I sempre vares esser present a la meva vida. Quan mon pare se va morir vares tenir les teves nétes i les meves filles a ca teva un parell de dies.
Quan n'Andreu i jo ens vàrem casar vares ornar l'església de flors. I també el buffet del sopar. Quan els meus fills feien la primera comunió tu també feies els rams.
M'agradaria despedir-me de tu i no sé com fer-ho.
Procuraré fer-ho discretament.
Sempre et tendrem present.
Descansa en pau.

Posem llaços a les finestres

Posem llaços i símbols a les finestres i balcons.
No queda més remei si volem continuar defensant les nostres llibertats.
Defensam i recordam així la nostra identitat de poble i de persones.
I la nostra dignitat, darrerament tantes vegades trepitjada i menyspreada.
No volem renunciar ni oblidar la nostra història personal i col.lectiva.
En el meu cas, a més, ho faig com un petit homenatge a mon pare, Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer que, gràcies a un aleshores joveníssim Tomeu Lamo, ja el 75, éstà enterrat amb un llaç quatribarrat.

I en record i homenatge al meu avantpassat Francesc d'Asprer i Talrich, nascut a Sant Joan de les Abadesses i mort al setge de Barcelona dia 7 d'agost de 1713. Del qual diu la Vikipèdia:

"Francesc d'Asprer i Talric (? s.XVII - Barcelona 1713) fou militar català durant la Guerra de Successió Espanyola. Destacat austriacista, participà en la presa de Barcelona l'any 1705. Fou nomenat Governador de Tarragona i assolí el grau de General de Batalla.
Després de la retirada per motius de salut del Coronel Cordelles, el General de Batalla Asprer fou posat al front del Regiment de la Ciutat de Barcelona el 29 de juliol de 1713. Però poc més d'una setmana després, el 7 d'agost, el Coronel Asprer caigué abatut i morí. Probablement és enterrat al Fossar de les Moreres."
I a qui Carles d'Àustria concedí el títol de Comte de Fogonella.

Na Klara

Petita meva, petita nostra, t'ha costat molt néixer i també ha costat molt a ta mare.
Però des d'ahir vespre ja ets amb nosaltres.
Els teus padrins polonesos han pogut saber del teu naixement només per telèfon: més envant vendran a veure't.
Ets de Consell perquè allà hi viuen els teus pares i perquè allà t'hi inscriuran.
Blanqueta, rosseta.... ja ets aquí. Ja ets a Mallorca, la terra de ta mare i allà on heu vingut a viure per sempre. Parlaràs polonès i català. I anglès, que és la llengua en què s'entenen ton pare i ta mare.
Molt ploradora. Shit, calla un poquet, reina meva, i dorm com has fet tot el dematí.
T'ha duit un fred gèlid, com a la teva cosina Aina l'any passat.
I el canvi de lluna. Avui no hi ha lluna i la nostra lluna ets tu.
T'he de regalar un arbre per sembrar al corral, però encara estam triant quin ha d'esser.
T'estim ja fa temps i ara que ets amb nosaltres t'estim més, encara. Sempre t'estimaré i sempre tendràs la padrina al teu costat.
Benvinguda al món, Klara, un món que et desig amb totes les meves forces sigui millor que el que hem viscut nosaltres i, sobretot, millor del que vivim ara.
Estic convençuda que tu ajudaràs a fer-ho possible.

Réquiem per "La bruixa Lonieta"

Fa uns dies vaig demanar per comprar exemplars de "La bruixa Lonieta" a Edicions Cort.
Idò la meva bruixa ja no existeix: se'n va anar -sense granera- amb el concurs de creditors.
Vaig escriure la bruixa a Valldemossa en una setmana amb un Mac Classic, dins l'habitació d'abaix.
Vaig gaudir molt fent-ho i llegint-la i llegint-la.
On deu esser la meva bruixa?
Estic trista.
I no només per "La bruixa Lonieta"

Petita i personal visió d'en Benjamí Villoslada

Mantenim una bona amistat des de fa anys. No ens veim massa, però som bons amics.
El vaig conéixer el 96. Virtualment, clar.
Ell vivia a Calafell i jo a Valldemossa. I ens trobàrem per Internet. Coincidíem a la llista de correu "Internauta" , de tan bona memòria i de la que guard molts bons records i moltes persones. Ricard Vaqué: no te n'escaparàs que un dia expliqui la història dels filtres :-D
És mallorquí i sempre s'hi ha sentit. Potser per això començàrem a escriure'ns i parlàvem de Mallorca i de coses diverses de la vida.
Moltes vegades li escrivia des de la UIB i record que tenia un programa de correu que es deia "Ean", complicadíssim. A ca nostra utilitzava l'Eudora.
En Benjamí ja havia començat amb el seu blog "bitassa". Aquesta paraula sempre m'ha agradat molt i jo li deia que l'havia de patentar. Trobava -i trob- que era una gran troballa. El que no sé ni he sabut mai és si les paraules es poden patentar. En pàrlàrem molt, de la seva "bitassa".
No record exactament quan ens vàrem desvirtualitzar. Potser fou a un sopar a Ca'n Marió (Amb na Núria -la seva dona- i n'Andreu -el meu home-) I n'Arnau acabat de néixer. Potser fou un poc abans que vingueren a ca nostra quan l'aigua ens havia destrossat molts de marges i el camí era ple de pedres.
Un dia férem una fabulosa calçotada. Na Núria va fer la salsa i son pare d'en Benjamí li va fer arribar de Reus caramulls de calçots.
Férem foc enmig del camp i armàrem una "rejilla" per torrar, férem fotos -no en tenc cap- ens ho passàrem bé i els nins -els seus i els meus- disfrutaren.
Quan em vaig separar fou un puntal de recolzament per jo. Anava a Sineu, a ca seva, quan volia. I solíem anar a menjar una paella de bacallà. N'Oriol ja tenia accent sineuer.
Vaig viure el neixement de Menéame. I el seguia a la ràdio i a la televisió.
No parlaré dels seus coneixements i de la seva manera tan clara d'explicar-los. Ni dels seus articles,
Ara quan ve a Mallorca si podem ens veim. Li dec una llampuga al forn, però ja serà el setembre qui ve.
Vaig conéixer n'Anne Sophie i és una persona meravellosa.
Noméss vull afegir una cosa: Benjamí VIlloslada i Gil: Has d'escriure més!

Records de la Fira de Pollença

Quan era petita esperava la fira amb una gran il.lusió.
Venien els "caballitos", que se posaven davant ca na Tonina Salas.

Just enfront, davant ca n'Olesa, també a la plaça, se posaven les barques on ens gronxàvem hores i hores.

Hi havia un teatret de teresetes.

I tómboles.

ELs fireros ja havien arribat i venien torró, avellanes, coco... i qualque jugueta.
Les drogueries i les botigues de juguetes treien al carrer coses per vendre.
Anava amb nunare als fireros a comprar torró per després de dinar i solíem menjar llom amb col i bunyols, a vegades comprats a la xurreria acabats de fer i a vegades fets a casa.

A mon pare li agradaven tant els cotxets de xoque que hi duia en Miquel, molt petit, per poder colcar ell, I deia: "és que al nin li agraden molt".

I firàvem coses: una giradora nova, un colador, soperes i greixoneres. I una jugueteta.
Anàvem a la tómbola amb mumare i un any me varen tocar 4 pepes!
I el capvespre féiem voltes i voltes amb les amigues. Si dúiem doblers colcàvem o anàvem a les teresetes. I si no en dúiem miràvem, jugàvem i voltàvem per Plaça,

Molt a principis dels 60 va venir el "balancé" i fou una revolució, L'atracció quasi màgica.

Paraules per n'Aina

Aina, petita, avui fas un any.
Te diré poques coses, que les padrines a vegades som pesadetes.
T'estim molt, si encara no ho saps ho sabràs sempre.
Te desig que siguis una persona lliure. Una persona lluitadora, inconformista. Una persona justa
Una persona tan viva i entramaliada com ara.

Sa padrina de Palma avui, que fas un any, se n'ha recordat que té un bloc. I que hi havia d'escriure.
Escriure per tu. Escriure pels teus pares. Escriure pels teus oncles i tia. Escriure per la teva cosina Klara, que neixerà ben prest.
I per tots els infants com tu.
Infants que heu nascut a una època molt difícil. Però, Aina, encara que en esser gran t'ho diguin, no ens hem rendit ni ens rendirem mai per pròpia voluntat.

Te'n vas per davall la taula, no saps estar quieta.
La teva mirada em fa viure.
Els teus ulls són presents sempre.
La teva cara riolera em dóna força i vida.

I això i més coses te diria.

Sa padrina de Palma estarà sempre al teu costat.
I t'estim i sempre t'estimaré.
Compta amb jo, Aina!

Moments intensos

Vivim uns moments molt intensos i amb molta d'esperança.
Moments de lluita. Moments d'admiració i suport als Docents en vaga.

Bauzá i els seus no deuen esser conscients que cada cosa que diuen, casa cosa que fan arrossega més gent al carrer. Som molts, ja. I serem més, encara.
L'odi cap al Català és la seva obsessió.
I no ens deixarem trepijar.
Sonam suport als Docents en vaga.

I nosaltres i els nostres fills i néts els haurem d'estar agraïts per haver començat aquesta lluita.
La llengua és el suport i el mirall d'un poble. Si la nostra llegua desapareix desapareixerem nosaltres com a poble.
I no ho hem de consentir.

Vivim un moment històric. Els que ja tenim una certa edat ja n'hem viscut d'altres.
Si no ens han pogut tombar,ara Bauzá tampoc podrà.

I clar que sí!

I clar que sí.
que tornarem a véncer.
Estam, ja, molt acostumats a esser ofegats en massa ocasions.
I sempre n'hem sortit.
No vaig poder anar a escola en català.
Els meus fills sí que hi pogueren anar.
I vull que les meves nétes també ho puguin fer.
I per això lluitaré
I per això viuré.
I, entre tots, ho aconseguirem.
I clar que sí.
I lluitarem.
I guanyarem.
I no, no ens podran fer callar.

I Festival domèstic necessita mecenes

Cultura a casa va presentar al terrat el I Festival domèstic que es durà a terme a Palma del 19 al 29 de setembre, per tal de celebrar el primer any de la seva existència.
I ho va fer, amb un fantàstic concert de jazz, al terrat dijous passat.
Vaig demanar permís al veïnats i digueren tots que sí encantats. Tots hi pujaren.

Ja he tengut d'altres experiències amb actes de Cultura a casa. Sempre han sortit bé i els organitzadors s'han cuidat de tot i ho han deixat, després, tot al seu lloc.

Aquí us podeu informar del que pretenen amb aquest Festival domèstic:


http://culturaacasa.org/i-festival-domestic/


I aquesta és la primera foto que sortí a la premsa presentant aquest festival:

Però, clar, per un aconteixement d'aquest envergadura necessiten ajuda econòmica. I per això, a través de Verkami, cerquen mecenes, amb aportacions des de 5 euros.
Queden 12 dies per poder-hi fer aportacions. I, si els voleu i podeu ajudar ho podeu fer des d'aquí:

http://www.verkami.com/projects/5894-i-festival-domestic-cultura-a-casa

Esperar què?

Estic molt, massa, cansada d'esperar un canvi.
De cada dia la situació és més insuportable i aguantable.
A la meva jOventud ja vaig viure el franquisme. I ja hi tornam esser!
I quin canvi espero?
La veritat és que se me fa difícil concretar-ho.
Que s'acabi, ja!
I que deixem de parlar-ne.
I que oblidem el Círculo Balear i els seus seguidors.
I els consellers
I el President.
Tenim dret a un altre tipus de vida.
Ja es fa massa llarg i sembla que estam a un camí sense sortida.

Jaume Pomar, l'amic.

(A un sopar a ca nostra amb més amics, a la dreta amb barba, amb qui després seria el meu home)

Era un gran poeta. Això ja s'ha dit als mitjans de comunicació i a diversos escrits.
Però per jo era, sobretot, un amic.
Era previsible que ens deixàs en qualsevol moment. I ja ha arribat la seva desaparició física per sempre.

El vaig conèixer una nit de Cap d'Any del 1974. Féiem una festa a ca nostra (els pares eren a Pollença) amb amics i hi va venir, no sé com, amb en Joan Miralles i na Coloma Cabot. I, des del primer moment, vàrem començar a xerrar. I parlàrem tota la nit. El meu germà i la meva cunyada varen arribar a les tantes i encara parlàvem de poesia davant la xemeneia.
El vaig veure i parlar molt fins que em vaig casar. Vaig començar una altra vida i només ens telefonàvem de tant en tant.

I, quan em vaig divorciar, ho va saber i aquella temporada -per jo mala de passar- en Jaume me feia sortir i anar a llocs. Me va ajudar molt.
Ens trobàvem, el capvespre, al Diplomàtic, i parlàvem i parlàvem.

Abans d'això i des del 74 mateix, solia venir a ca nostra a prendre cafè. Ell i mon pare parlaven de moltes coses. Després solíem anar al bar del Saratoga.
Em féu conéixer el Bruseles que, per jo, va esser una meravellosa experiència.
Havia acabat d'arribar d'estudiar a Barcelona i la veritat és que, després de tres anys, coneixia molt poc la vida de Palma.
Quan vaig publicar "Taules de marbre" en Jaume escrivia a la Última Hora i me va fer la primera entrevista de la meva vida al bar Formentor.
També li he d'agrair que em presentàs n'Andrés Sánchez Pascual, aleshores director de l'Escola Normal, perquè fou així com vaig trobar feina. El gener del 75 hi començava a fer classes de català i ja hi vaig quedar per tota la vida.Devers el 85 vaig passar al Campus de la UIB, al Departament de Filologioa espanyola.

El record d'en Jaume per jo és agradable i molt amistós.

El vaig veure un parell de vegades quan ja estava malalt i sempre el trobava animat i positiu.
Quan la seva enfermetat se va agreujar va deixar ca seva de la Plaça Major i va anar a una residència. Parlàvem sovint pel mòbil. Poc temps perquè ell estava, reralment, molt mala ment físicament. Però sempre va creure que superaria la seva enfermetat. I no ha estat així, com era d'esperar.
Els darrers dies vaig poder parlar amb la seva al.lota, que el va cuidar tot el temps. Me va dir que estava sedat i que havia deixat escrit que no volia que se fes pública la seva mort.

Jaume, sempre te recordaré en les teves paraules i els teus poemes.
Descansa en pau.

Primer Festival domèstic "Cultura a casa"

Són joves i tenen molt d'entusiasme.
Treballen per la Cultura i això sempre és important.
Amb molts pocs recursos i amb moltes ganes començaren l'aventura de "Cultura a Casa" el setembre de l'any passat.
Tenc el gust de poder dir que a ca nostra hi feren el segon concert amb BOSQUE ADENTRO.

I, més envant, n'hi repetiren dos més.
El primer de FEE REEGA

I el de JOHANNA GREULICH

I ara, per commemorar el seu primer aniversari, es proposen dur a terme un Festival domèstic del 19 al 29 de setembre.
Per a poder-ho fer han obert el seu projecte a Verkami i, clar, es cerquen mecenes.
Els ajudam un poc?
A

http://www.verkami.com/projects/5894-i-festival-domestic-cultura-a-casa

ho podem fer, amb aportacions des de 5 euros.

No deixaré de lluitar

I els colors reneixen.
I comença el dia.Esperança,alegria com si tengués tota una vida per davant. I la tenc, encara.
I no deixaré de lluitar dia a dia, hora a hora, minut a minut.
No sentiré el rossinyol perquè m'aixec més tard.
Però regaré els cossiols i escoltaré la glosa d'en Mateu Xuri a l'AraBalears.
I tornaré llegir. I tornaré anar a les manifestacions.
I lluitaré sempre pel català i el nostre país. Per la justícia social i, sobretot, per la llibertat.
I tornaré escriure.
Fet.
En marxa!

n'Antònia Arbona, la gran amiga

Avui dinarem juntes. Fa 60 anys que som amigues: en teníem 3, només, quan començàrem a esser-ho.

I Sr. Ferrer, Sr.Ferrer.com, ens ha immortalitzat a una de les seves postals.

Anàvem a escola a ca les Monges Velles i els seus padrins i els meus pares érem veïnats. I començàrem a jugar i encara no hem acabat d'esser amigues.
Els seus pares tenien un bar i es pot dir que n'Antònia vivia pràcticamernt a cals padrins. Després tengué la desgràcia que sa mare es morí quan ella tenia 11 o 12 anys i passà, ja, a viure a cals padrins.

De ben petites jugàvem sempre juntes. I solíem sopar juntes, o cals seus padrins o a ca nostra, d'un pa amb oli molt bo.

Mai no ens hem barallat ni discutit.
I hem compartit sempre les nostres vivències.

Les amigues, les voltes per Plaça els diumenges decapvespre, les passejades per l'Horta.
La primera cigarreta, a la comunió de la seva cosina Margalida Plomer.

Els primers "novietes", la primera anada a un bar, la primera copeta, les primeres sortides "nocturnes" i les primeres anades a la discoteca.

Ella es va casar amb en Pep Rotger, gran persona i bon amic.

Hem compartit sempre les nostres alegries i els nostres problemes. I ens hem ajudat sempre que hem pogut.
I ens ajudam encara.

És la "meva" amiga".

Resistirem

Potser haurem de tornar a fer classes de català quasi clandestinament. Però en farem.
Se pensen que ens maten un poc com a poble amb cada disbarat que fan, però ens donen més força. I la mantendrem.
I resistirem el que vengui i el que sigui.
Record moments pitjors que els d'ara. I els vàrem superar. I ho tornarem a fer.
Amb totes les nostres forces.
Tots units.
Endavant i fortça.
No ens faran callar. No podem callar. I, sobretot, no volem callar.

Angoixa

A aquest blog hi ha de tot.
Un poc de creació, històries verídiques, bastant de la meva vida, molts de records, el viure dia a dia.....
I també hi és present la meva angoixa, angoixa que ara quasi m'acompanya cada dia.
Fa molts d'anys, per motius que ara no explicaré, que patesc d'angoixa.
Pels qui no n'han tenguda mai és difícil entendre-ho.
Me despert dematí, massa dematí, i la fosca del carrer m'acompanya encara una bona estona.
I, en primavera, el rossinyol.
La respiració feixuga, una sensació estranya.I, sense adonar-me'n m'escolt sospirar de manera quasi continuada.
Ja he pres les pastilles, però sé que encara durarà una bona estona. I que segurament tornarà encara, avui, més vegades.
És una mala companya, l'angoixa.
I molt sovint em té aturada
Darrerament s'ha accentuat i ve acompanyada d'altres problemes físics que, moltes vegades, m'impedeixen fer vida normal.
I per què ho escric? I jo què sé! Supòs que per justificar-me, en part, a mi mateixa pel fet de no escriure res. Supòs que per sentir-me millor, supòs que perquè necessitava fer-ho.

I també per dir que aquest blog, Moments, continua viu.

El primer rossinyol

Els que em llegiu sovint ja sabeu que m'aixec molt prest, de matinada, amb fosca negra.
I avui he sentit el primer rossinyol!
En ple centre de Palma, tenc la sort que hi ha jardins i patis a diverses cases i, cada any, hi vénen rossinyols.
Ha estat -i és, perquè encara continua- escoltar el cant del rossinyol.
La primavera ja arriba i el rossinyol ja és aquí!

Cultura a casa: Fee Rega

Dissabte vaig tenir el gust de tornar a Col·laborar amb "Cultura a casa". Aquesta vegada un concert de Fee Rega.
Me va entusiasmar. Quina veu!



I quina amabilitat per part dels organitzadors. I quina eficàcia.
Si voleu deixar ca vostra per fer un acte, no ho dubteu. No heu de fer res: ells ho organitzen tot.