Petit record de Palma a finals dels 60

 

A mitjans i finals dels anys 60 Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa  (Títol d'un llibret de poemes que aquells anys va publicar Xesca Ensenyat amb dibuixos d'Antònia Vilà). 

Descobríem el món. 1 el descobríem a l'Institut, al bar Bosch, al bar Modern, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem parlant. 

Parlàvem sempre, parlàvem,  tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i don Francesc Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2021. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 

Quan era professora meva no m'agradava massa, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. I a mi això me sabia més greu que els altres professors que s'enfadaven.
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. 

Molts d'anys després en vaig parlar diverses vegades llargament amb n'Aina. I vaig poder dir-li que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. I, fins i tot, en la meva manera d'actuar respecte a la llengua.
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 

I ens feia classe de català. 

La teníem a la una del migdia i érem 4 o 5, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim "Farsa" d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula 13 que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 
 

La nostàlgia és perillosa: la "meva" família Moll

(Nota introductòria: Quan va fer un any que morí Francesc de B. Moll els diaris de Palma se'n feren ressò amb diversos articles. 
La meva amiga i escriptora Xesca Ensenyat en publicà un on explicava la seva visió de la família Moll. Com que totes dues tenguérem més o manco les mateixes relacions amb els Moll i com que la seva visió no coincidia amb la meva vaig escriure aquest article que fins ara no ha estat publicat.) 

Palma no era droga pura, aleshores. Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa. Descobríem el món. 1 el descobríein a l'Institut, al bar Bosch, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem xerrant. 
Xerràvem sempre, xerràvem tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i en Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2019. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 
Quan era professora meva no m'agradava gens, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. 
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. Tot això li vaig dir a n'Aina i li vaig enviar una còpia d'aquest article (o parescut) que havia sortit a la revista "Miramar" de Valldemossa el 1992 i que ara ja no es troba en paper. 
I li he dit en alguna ocasió que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. 
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 
I ens feis classe de català. La teníem a la una del migdia, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 

Per tot això i per més coses crec, Xesca, que Palma no era una droga pura: era una meravellosa Ciutat on nosaltres donàvem les primeres passes d'adult amb molt poca por i moltes ganes. Ganes de tot. 

Aina Moll, la professora

Vaig tenir la gran sort que n'Aina Moll era professora de francès a l'Institut Joan Alcover. La vaig tenir durant 3 cursos.
I, encara que paresqui un tòpic, era una gran Mestra.
Les seves classes eren amenes i ens ensenyava, no només la llengua francesa, sinó també cultura i civilització francesa.
Era molt honesta i recta.
I apreníem molt.
No només francès.
També, i sense adonar-nos-en aleshores, apreníem a esser nosaltres mateixes, com a persones i com a poble.

La seva figura alta i espigada i la cara simpàtica i riallera ens acompanyava tres pics per setmana durant tot el curs.
Tan recta era que jo, per exemple, no vaig passar mai del 6. Però, amb el francès que ella me va ensenyar, vaig poder fer classe -molts d'anys després- de francès, precisament, al Joan Alcover. Havia tret oposicions i me donaren a triar entre Formentera, Llengua, o el Joan Alcover, Francès. No ho vaig dubtar i em vaig llançar a l'aventura. Me va anar beníssim, la veritat.

N'Aina ens feia aprendrfe de memòria poemes dels millors poetes francesos. I encara els me sé!

Quan féiem PREU ens va proposar, a un grupet, de fer classes de Català d'1 a 2. Diguérem que sí entusiasmades.

Vaig aprendre molt, amb n'Aina Moll. I se mereix paraules més autoritzades que les meves.
Jo, aquí, només he volgut deixar-hi el meu record, sempre present, de la meva estimada Professora de Francès.

Aina, Gràcies per tot!

Els meus primers passos

A ca les monges, a Pollença, sempre ens xerraven en mallorquí i ens ensenyaven vocabulari en castellà, fent cançoneta, per poder seguir els llibres. No record que tenguéssim mai cap dificultat. Les oracions també ens les ensenyaren en mallorquí. Tenia 13 anys, i ja a Ciutat, (per tant el 1963) quan mon pare me va enviar a classes de llengua catalana a l'Estudi General Lul.lià. Sempre li estaré agraïda. El professor era un home molt alt, amb mostatxos -del qual no he tornat a saber res més- que nomia de llinatge Garcies. Érem tres alumnes: un fill del professor, un Forteza-Rey (no record el nom) i jo. Apreníem ortografia i llegíem textos curts. Crec que hi vaig anar dos anys. I els mateixos alumnes. A l'Institut Joan Alcover n'Aina Moll ens feia unes classes de català d'1 a 2. Érem poques, però ho féiem amb entusiasme i ganes. N'Aina ens ensenyava poemes, ortografia, lèxic. Ens obria els ulls cap a nosaltres mateixes. Aquests varen esser els meus primers passos dins la llengua catalana. I l'exemple de ca nostra, clar.