Ja sabem que el geni dels pinzells, Anglada Camarasa, se va establir a n'u Moll el 1947.
Vivia just devora "can Pescador" on, des del final de la guerra civil, hi vivia el gran pintor Pascual Roch Minué amb la seva dona Felisa.
Mirant a la mar, cap a la dreta hi havia "ca l'Adroguer" i "can Nogués".
Aquesta darrera casa era de la meva família paterna. Allà anaven -i anàvem quan jo vaig néixer el 1950- a passar l'estiu. És la mateixa on, el 1952, mon pare hi va fer l'hotel "Sis Pins". I allà anàvem els estius fins el 1959.
I a què vé tota aquesta història i localització de cases?
Aleshores u Moll era, encara u Moll amb l'aigua verja i amb un encant que encara m'impedeix passejar amb calma per la primera línia. Però tot evoluciona i sempre he defensat i he acceptat les evolucions i els canvis. No podem viure del passat. No podem viure de nostàlgies.
Tornem enrera. Els veïnats nedàvem just davant aquela espècie de conjunta de cases.
Hi havia un mollet i, just aferrat, "u raconet", ple de pedres grosses i llises i amb crancs peluts i pegellides enormes.
I allà on nedàvem, era ple de pedres com còdols defora i un poc d'arena quan entràvem a l'aigua. Després, el que aleshores en déiem algues verdes i més tard hem sabut que es diu posidònia. Nedant seguíem entrat a la mar i segons me contaven sempre n'Anglada anava a passar una bona estona en remull a una clapa molt grossa d'arena que hi havia -jo encara hi he nedat i sé que hi és- devers 50 metres endins.
Quan sortia deia: "Ai, som un home feliç".
Tant ho deia que aquella clapa d'arena a 50 metres de la vorera els veïnats començaren a anomenar-la "l'home feliç".
I durant molts d'anys així va quedar. He anat amb amics i els meus fills a nedar a "l'home feliç" i molts dels que em llegiu segurament també, sense saber-ne ni el nom ni el per què.
Entrades
