Moments: "Memòries d'una estàtua"

diumenge, 9 de juny del 2019

Bernat Vidal i Tomàs

Hi ha moltes persones que, en uns moments donats i per diversos motius han estat importants dins la nostra cultura, i que, amb el temps, la memòria col.lectiva no els té presents, però sí el món de la cultura literària.
Intentaré escriure sobre elles en diversos posts.
Avui començ per Bernat Vidal i Tomàs.

No sé quin any era, però un dia d'estiu que els russos amollaren un sputnik cap a l'espai nosaltres érem a Cala s'Almunia a cercar fonoll marí. Jo havia anat amb mon pare i ma mare a Santanyí a veure l'apotecari, amic de la família, que havia tengut una embòlia. Per fer temps ma mare degué dir: «Podríem anar a cercar fonoll marí». Més tard sèiem a la camilla de l'apotecaria.

Sabeu que, abans, a les apotecaries s'hi solien fer moltes de tertúlies. Mai no havia conegut ningú que hagués tengut una embòlia. El devia mirar fixament perquè, intentant un somriure, em digué: -Què? No trobes que paresc un quadre d'en Picasso? Des d'aleshores i, sobretot, quan vaig comprendre realmet què era una embòlia i quines comseqüències podia tenir, vaig sentir sempre una admiració humana i una gran simpatia per en Bernat Vidal i Tomàs. No sabia, encara, des de la meva edat, que era un gran escriptor i un bon activista cultural.

Amb la seva feina diària pel nostre país i amb les seves "Memòries d'un estàtua", havia aconseguit que Santanyí -sobretot la seva apotecaria- fos com una mena de centre cultural. Un centre cultural reduït, però un centre cultural. Record com el meu germà va anar amb uns amics a fer la volta a Mallorca amb mosquito i contava que s'havien aturat a l'apotecaria de Santanyí a comprar pastilles Juanola per veure en Bernat Vidal. La seva dona, que era qui els despatxava, molt intel-ligent, va entendre que aquells jovençans no volien només pastilles Juanola i els feu entrar i seure a la camilla perquè el coneguessen i parlassin amb ell.

Des de Pollença, un grup de matrimonis amics foren convidats a menjar caragols a Son Danús, a Santanyí, a ca don Rafel Llobera i na Maria Dolores Llorente. Hi havia també en Bernat Vidal i la seva dona, Coloma. Don Bernat en va parlar moltes vegades d'aquells caragols: la persona que els va cuinar -es de suposar que no en devia haver fet mai- els va tirar dins l'olla quan l'aigua bollia. Tots es ficaren dins la closca i no en pogueren menjar ni un. Si ell n'hagués escrit una història s'hagueren pensat que era el seu humor allò que havia fet aficar els caragols dins la closca.

Va mantenir durant molts d'anys el setmanari Santanyí i fou qui va animar n'Antònia Vicenç a començar a escriure novelles després de Ilegir uns articles seus que ella li dugué per demanar-li consell. Anys després vaig conèixer la seva filla Bel a l'Institut de Ciutat. Crec que d'aleshores ençà l'he vista sols un parell de vegades pel carrer i sempre de casualitat. Record que ens contava que de petita jugava amb son pare a reconèixer fotografies de literats, artistes i personatges que, d'una manera o altra, havien tengut o tenien relació amb Bernat Vidal o amb Mallorca. L'apotecari havia trobat una manera agradable, simple i divertida d'anar introduint els seus fills, Bernat i Bel, dins el món de la cultura.
Morí abans d'hora i sobtadament. Sobtadament malgrat l'embòlia de la qual he parlat al principi.
Sortia del Teatre Principal amb en Llompart i n'Encarna i va caure a terra. Fou un home discret al qual pens que no se li ha fet el reconeixement que es mereixia. Tant per la seva labor literària com pel seu quefer diari pel nostre país i la nostra cultura. És trist comprovar que a vegades la mort fa que s'oblidin les persones i la seva obra.

Llegiu "Memòries d'un estàtua" i sé cert que sempre el recordareu.