Anglada Camarasa i "l'home feliç"

Ja sabem que el geni dels pinzells, Anglada Camarasa, se va establir a n'u Moll el 1947.

Vivia just devora "can Pescador" on, des del final de la guerra civil, hi vivia el gran pintor Pascual Roch Minué amb la seva dona Felisa.

Mirant a la mar, cap a la dreta hi havia "ca l'Adroguer" i "can Nogués". 

Aquesta darrera casa era de la meva família paterna. Allà anaven -i anàvem quan jo vaig néixer el 1950- a passar l'estiu. És la mateixa on, el 1952, mon pare hi va fer l'hotel "Sis Pins". I allà anàvem els estius fins el 1959.

I a què vé tota aquesta història i localització de cases?

Aleshores u Moll era, encara u Moll amb l'aigua verja i amb un encant que encara m'impedeix passejar amb calma per la primera línia. Però tot evoluciona i sempre he defensat i he acceptat les evolucions i els canvis. No podem viure del passat. No podem viure de nostàlgies.

Tornem enrera. Els veïnats nedàvem just davant aquela espècie de conjunta de cases. 

Hi havia un mollet i, just aferrat, "u raconet", ple de pedres grosses i llises i amb crancs peluts i pegellides enormes.

I allà on nedàvem, era ple de pedres com còdols defora i un poc d'arena quan entràvem a l'aigua. Després, el que aleshores en déiem algues verdes i més tard hem sabut que es diu posidònia. Nedant seguíem entrat a la mar i segons me contaven sempre n'Anglada anava  a passar una bona estona en remull a una clapa molt grossa d'arena que hi havia -jo encara hi he nedat i sé que hi és- devers 50 metres endins.

Quan sortia deia: "Ai, som un home feliç". 

Tant ho deia que aquella clapa d'arena a 50 metres de la vorera els veïnats començaren a anomenar-la "l'home feliç". 

I durant molts d'anys així va quedar. He anat amb amics i els meus fills a nedar a "l'home feliç" i molts dels que em llegiu segurament també, sense saber-ne ni el nom ni el per què.

Una trobada virtual entranyable

 

Ahir vaig rebre un missatge pel messenger:

"Hola Joana, som na Catalina que te cuidaba quan eres petita a Pollença i al Moll. T'estimava molt i de casualitat t´he vista al Facebook i m'he alegrat molt de saber de tu.Una abraçada molt forta"

Na Catalina Suau, de la que no havia tornat a saber res. Ni ella tampoc de jo.

La vaig recordar totd'una. De fet, mai no l'havia oblidat.

La record tal com estam a aquesta foto. I tal com estam a d'altres.

Hi ha relacions i estima que perduren dins nosaltres i que afloren per una casualitat com la d'ahir.

Na Catalina era la meva "teta" i munpare i mumare posaren tota la confiança en ella perquè em cuidàs quan era molt petita.

Tenia 2 anys i era l'any que es va inaugurar el Sis Pins i els pares anaven ben enfeinats darrera l'hotel i munpare, a més, amb la feina a la Caixa dematí i capvespre.

No sé exactament quant de temps me va cuidar, però degué esser un temps molt intens el que passàrem juntes per recordar-nos tan bé l'una de l'altra, tants d'anys com han passat.

Me duia a passejar, per Pollença o per u Moll. I jugava amb jo al corral de ca n'Asprer o a la terrassa de l'hotel.

Gràcies, Catalina, per haver.me cuidat tan bé.

Persones del "Sis Pins"

 No sé exactament quan però, abans de l'estiu, ens traslladàvem al Sis Pins. Segurament carregats de coses: en Miquel Vives, "Marratxo", tenia un taxi i, ben prest, mon pare li va proposar esser el taxista de l'hotel, tant per noltros com pels clients. Amb el seu taxi partíem tota la família i totes les coses personals. No devia bastar un viatge, clar.

Als anys 50 del segle passat no teníem cotxe.

Tot el temps que érem al Sis Pins mon pare anava i venia (feia feina a La Caixa) amb la guzzi, en Miquel germà anava i venia de l'Institut de Pollença en bicicleta, a mi em canviaven a ca les Monges del Moll i mumare començava a fer confitures pels clients, una immensitat de botelles de tomàtiga en conserva i una altra de pebres torrats.

A Ca'n Roqueta (botiga familiar fantàstica on venien de tot i que estava allà on ara hi ha "El Casinet" i també la casa de veïnat) eren els proveïdors del Sis Pins. 

L'hotel -abans casa familiar d'estiueig- tenia un mollet que encara existeix. I davall el mollet mon pare hi tenia un viver de llagostes i un de peix gros. Quan feia mala mar els pescadors no podien sortir i, d'aquesta manera, el Sis Pins estava proveit de peix pràcticament tot l'estiu perquè s'anava menjant i, per tant, renovant.

Encara sent el renou que feien per tupar la quantitat enorme de pops que agafaven en Miquel i els seus amics anant vorera vorera amb la beta. El pop no era pels clients: era per nosaltres i per les famílies dels amics que havien anat en la beta. Vaig menjar pop cuinat de cent maneres diferents i sempre m'ha agradat: el dec dur impregnat dedins des d'aquells anys. I crancs peluts a rompre que anaven a l'arròs de peix, clar.

Jo anava a agafar pegellides -enormes, abundants- que mumare i na Joanaina torraven amb molta llimona per damunt: una delícia pel paladar i un gust d'infancia que no pot tornar. També, amb en Miquel, anàvem per la Gola a veure si teníem sort i podíem agafar cloïsses: dos foradets minúsculs a l'arena, hi ficàvem els dits curosament i en trèiem una, i una altra i una altra.....fins que ens cansàvem.

A mi les mordales dels crancs peluts me feien por i n'agafava de sabaters i -quin desastre- els xupava vius. Ara seria incapaç de fer-ho.I no perquè fossin vius: no puc suportar el peix cruu i no ben cuit. També al mollet amb una canyeta i pasteta pescava sempre un parell de peixos: donzelles, esparralls, qualque tord...que anaven -amb els crancs peluts den Miquel- a l'arròs.

Record amb molta estimació totes i cada una de les persones que feien feina a l'hotel. Tots junts érem com una gran família.

En Jordi (que després va tenir el "Bec Fi") era el botones i ell i en Miquel jugaven els moments que no hi havia feina i jo també hi jugava: en Jordi tenia, tot just 14 anys o menys.

N'Andreu Cànaves "de la Punta" era el conserje: molt elegant amb el seu uniforme, i el somriure sempre a la boca.

En Guillem Matheu, "Tortet" era el maitre. La seva vídua, na Magdalena, passa per ca nostra sovint per anar a comprar i, si ens veim, feim la xerradeta.

En Joan "Pageset" -no record gens el seu llinatge- era cambrer i qui més jugava amb jo. Quan munpare va vendre l'hotel va muntar a Sant Vicenç l'"Hostal Oriola" que crec ara duen els seus fills.

Na Margarita, la cuinera. Una dona baixa, nerviosa i que cuinava de meravella Tenia un fill que nomia José, un poc més gran que jo, i que fa un grapat d'anys vaig retrobar-lo i ens vàrem reconéixer al bar de la platja de Formentor.

Un altre dia parlaré de les camareres, les meves estimades camareres.

Els inicis de l'Hotel Sis Pins (1951-1958)

Mon pare, Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, fou qui -de la casa d'estiueg familiar- creà l'Hotel Sis Pins que s'obrí a finals de primavera de 1952.
De fet era la casa d'estiueg de la família Nogués, que -sense descendència- la deixà a la seva cosina, la meva àvia paterna- Joana d'Asprer i González de Cepeda i aquesta a mon pare.
Abans, quan mon pare i el seu germà Gabriel eren jovenets, quasi infants, son pare se va fer fer una casa, just devora la de don Bartomeu Garrit, a un solar gran que també havien heredat dels cosins Nogués i que passà a esser de l'oncle Biel, el germà major de mon pare que vivia a Barcelona. Allà, anys després, la seva filla Maria Conxa Serra de Gayeta Perich amb el seu home Alfonso de Oleza Llobera, feren uns pisos molt discrets seguint lpestructura de la casa primera i, devira la barrereta d'entrada, hi feu posar una rajoleta -que encara hi és- i que recorda que era, i encara és, ca n'Asprer. Ara hi estiujen els seus fills i néts.

Mon pare es va trobar responsable d'una família amb molts de membres i una gran casa que mantenir (Ca n'Asprer de Pollença) i supòs jo que la seva feina a La Caixa de Pensions no donava per tant. Amb uns diners heredats d'una tia llunyana del Ferrol (que ni era tia, però això serà per explicar un altre dia) mon pare va envestir a fer l'Hotel. A ca nostra sempre en diguérem "l'Hotel", mai el Sis Pins. Li va posar aquest nom perquè a la terrassa de davant hi havia, exactament 6 pins.
A todocoleccion.com vaug trobar fa anys una enganxina de les que posaven a les maletes i la vaig comprar.

Va fer aquesta obra el Mestre d'Obres de la família, Mestre Ramon "Blai". Mentre es feia, en l'hivern desde la Base d'hidros d'u Moll, alertaren de lapossibilitat que hi hagués un fibló. Mon pare i Mestre Ramon trobaren necessari enviar uns homes a aguantar una paret que estaven alçant perquè no caigués. Aixó ho feren. Ni cicló, ni res.
Fer l'hotel no va esser un destruir, va esser un, el que ara dirien, "remodelar" per tal de crear 12 habitacions, una cuina i un restaurant per l'hotel, un gran menjador per les persones que hi treballaven -i on jo disfrutava mot de dinar.hi- i mantenir la vivenda d'estiuej per nosaltres a la part esquerra dels tres arcs .mirant desde la mar- i a la part de darrera, on hi havia un enorme corral, una cotxeria i unes habitacions per si el personal que hi feia feina volia dormir allà.

Quan s'obrí l'Hotel mon pare va fer venir en Joan Cerd'a, "Bestard" per tal de fer les fotos de propaganda de l'Hotel i aprofità per retratar.nos els quatre.

Tal com el veis era l'Hotel vist desde la mar.

Mon pare havia demanat una conseció a Obres de Port per poder fer una terrassa i allargar i acondicionar el mollet que ja hi havia. Entre l'Horel i la terrassa hi havia un carreret sense asfaltar, però on pare tenia ordre del Cap de Turisme d'aquell temps, en Soriano, de no deixar-lo travessar en banyador: els turistes s'havien de posar un barnús per caminar unes passes i anar a la mar.

Abans que s'obrís i els primers anys que funcionava passaren tantes anècdotes que en podrien escriure un altre post. I un llibre.

A l'abril anàvem a l'Horel. Mon pare continuava anant a treballar a la Caixa en guzzi i en Miquel a l'Institut de Pollença en bicicleta. Jo, 8 anys més petita, canviava de monges: d'abril fins que s'acabava el curs anava a ca les Monges Velles d'u Moll. Per tant, gosaria dir que ma mare quedava sola al frente de l'Hotel. Sola però amb una gent fantàstica. Hi treballaren n'Andreu Cànaves ("de la Punta"), que era el conserje; en Guillem Matheu ("tortet") fou el maître; na Margarita, la cuinera; en Jordi (quedesprés duguñe molt de tems el Becfí) amb 13 anys començà a fer de botones i jugava sovint amb el meu germà, en Joan ("Pagaset", que després muntà l'Hostal Oriola) era el cambrer. I un grapat de cambreres que podria anomenar quasi una per una.... En Jordi dui uniforme i gorra de botones i jugava amb en Miquel. Si n'Andreu li deixava manejar la centraleta, el meu germà era feliç. Les cambreres per fer net duien un unidorme amb retxetes grisses i, per servir a la taula, anaven de negre amb una còfia i un davantal blanc. Les podria anomenar una en una, encara.

Per part dels pares tot el personal era estimat cim de la família.

Ma mare i na Joanaina eren les encarregades de la inrendència: es passaven dies i dies fent botelles de tomàtiga i de pebres torrats, alhora que confitures diverses.

En Rafel Bordoy -molt amic de mon pare malgrat la diferència d'edat- feu els cendrers i encara en conservo un.

En Roch Minuer, amic i veinat, un cpvespre que seia a la terrassa de l'hotel va fer un dibuix a tinta, que no sabem ni qui el té ni on pot esser, de la terrassa i es va convertir en una postal turística de Pollença

Pau, tranquilitat, tot el temps del món a la terrassa de rajoles blanques i negres, les mateixes que hi ha ara.

La monea del Museu de don Lluís Oliver

Façana del que va esser Institut de Pollença Cifre de Colonya, allà on hi havia el Museu de Ciències Naturals.

Mon pare i ma mare un horabaixa d'estiu anaren amb en Miquel a veure, a n'u Moll, a dona Dolores Alcover.
Asseguts davant la mar devien fer tertúlia de mil coses.
A un moment donat dona Dolores va demanar a en Miquel:
-Nin, vols una monea?
I el nin va fer que sí amb el cap davant l'espant de mon pare i ma mare.
-L'ha regalada un de la Base a la meva filla. Està embalsamada i duu un vestit de topos de sevillana. Ah què sí, que te fa il.lusió?
El nin no sabia ni si li feia il.lusió, els que sabien que no els hi feia eren mon pare i ma mare. Què farien amb aquella monea? On la posarien? La tirarien?
L'endemà dematí, en obrir el Sis Pins ja hi havia una dona que treballava a ca dona Dolores amb la monea tapada amb un pedàs.
Va estar tapada tot l'estiu i, en tornar a Pollença, vengué amb nosaltres.
I què feim? I què no feim? I si la pujàssem al porxo?.....
I un dia don Lluís Oliver va obrir els ulls a tots:
-I per què no la donau al Museu de l'Institut? Sense vestit, clar. No n'hi ha cap, allà, de monea.
I allà quedà.
M'agradaria saber què s'ha fet la monea.

Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer

Com que a mon pare li dec moltes de coses, avui, que fa 31 anys que va morir, vull parlar d'ell.
Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer vivia a Barcelona quan va esclatar la Setmana Tràgica. D'això, però, no se'n recordava perquè només tenia mig any. Molt jovenet -un estiu a Pollença- es va enamorar de ma mare, però, entre guerres, malalties i morts de familiars i d'altres problemes no es casaren fins
el 1942.

Des de sempre s'havia interessat pels moviments catalanistes i nacionalistes.
Ell contava que, quan laGuerra Mundial, era a la llista dels pollencins que havien d'eliminar si guanyaven els alemanys. En aquell temps, els vespres sintonitzava la BBC. I anys després, Ràdio París i la Pirenaica.
A ca nostra, a Pollença, hi havia -hi ha- un arxiu ple de manuscrits. Però els seus estudis històrics no començaren en aquest arxiu, fou d'una manera bastant curiosa: quan a ca nostra férem la teulada nova ma mare organitzà un dissabte general al porxo i d'aquesta neteja se'n varen salvar uns coves enormes plens de «papers antics». Els horabaixes d'hivern els intentaven llegir. Hi havia una mescla de cartes d'avantpassats i de documents interessants. Fou esbrinant de manera molt concreta els seus orígens catalans -pel llinatge Asprer- i, una vegada jubilat, anava als arxius de Ciutat i de Pollença. Féu estudis -publicats a la revista
Lluc, al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul.liatia i d'altres- que van des d'esclaus mallorquins en «terra de moros», a descobrir i demostrar l'existència real del fins aleshores llegendari heroi pollencí Joan Mas. Es va interessar, i també en va escriure articles o en va fer conferències, per Guillem Cifre de Colonya i la Institución Libre de Enseñanza i, sobretot, per defensar el caire poètic i catalanista de Miquel Costa i Llobera.
L'any 1952 va fer un hotel al Port de Pollença, l'hotel "Sis Pins".

 Però, s'ho havia pres tan seriosament i era tan passador de pena i gens amant dels lios, que el primer dia -un vespre- que la Guàrdia Civil va dur un client begut, va decidir vendre'l, i ho va fer en contra de quasi totes les opinions.
L'any 1959 ens va transl.ladar a tota la família a Barcelona, i no arribàrem a estar-hi dos anys. Va agafar una depressió i una neurastènia tan grossa que enyorava les mosques i ens duia en tren a Sant Cugat per trepitjar terra. Embalarem de nou els trastos i tornàrem.
Vivia per la conversa. Fruïa de contar i contar.

 A vegades pensam que l'hauríem d'haver escoltat més. I a vegades també deim: «això mon pare ho sabria».
Mai no renyava i feia pocs sermons: ens ensenyava amb les seves paraules i les seves actuacions. Va aconseguir que els seus fills i néts l'estimin sempre i una unió familiar al seu voltant que encara dura, malgrat la seva absència física.
Tots els qui el coneixien li tenien respecte i l'apreciaven.
Te recordam, t'enyoram i t'estimam, mon pare.