Ja te puc esperar debades, Toni.... Quina putada.
Darrerament, quan t'ingressaven a l'Hospital d'Inca,
el dia que sabia que tornaves el meu cor s'eixamplava, encara amb petites
esperances impossibles.
Ara sé que no tornaràs mai més.
La matinada d'ahir partires per sempre.
I ho feres tal com havies viscut: discretament.
Ara ets un record per tots els que t'estimàrem i
t'estimam encara.
I mentre et recordem, seràs ben viu per nosaltres.
Ara, com
déiem i créiem tu i jo, ets energia, ets terra...
I formes part d'aquesta terra
pollencina que arribares a estimar tant.
Ahir dematí, quan ja havies partit per
sempre, escoltava les cançons que t'agradaven i això me conhortava.
Vaig
escoltar moltes vegades "Mediterráneo" i les llàgrimes sortien
suaument quan sentia i repetia el tros que més t'agradava:
"Ay, si un día para mi mal
Viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
Con un levante otoñal
Y dejad que el temporal
Desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
Entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
Más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
Le daré verde a los pinos
Y amarillo a la genista.
Cerca del mar.
Porque yo
Nací en el Mediterráneo."
La mar, el mar....que estimaves tant i que vares viure intensament tota la teva vida.
I saps? Et vull dir que estic contenta que et comprassis l'Amika, el teu veler, encara que fou la teva darrera locura grossa i que -per què no dir-ho- tingué unes molt males acaballes.
Ai, Toni, la casa és buida sense tu i les meves matinades estimades són més solitàries que mai.
No tingueres fills, però deies sempre que els meu fills eren els teus, també. I ells ho saben i ho senten.
I t'estimen.
I les menudes també.
I et recorden ( "tio Toni sempre seràs amb nosaltres", va dir i escriure ahir na Klara i sa mare m'ho va enviar en un video molt emotiu) i et recordaran sempre: viuràs dins ells com viuràs per a sempre dins jo mateixa.
I en Miquel, des del confinament, me donava consells i carinyo.
I amb na Coloma vaig estar parlant molt de temps per telèfon.
Quin temps més fotut que has triat per morir, Toni: tots confinats i sense poder-se moure ningú.
No veuré mai més el teu innat moviment de braços i dits intentant imitar Lalá, el teu avi estimat, quan anava a ballar de pagès a la Victòria.
I el Mal Pas el duies ben endins.Tant, que na Tonina pel teu 70 aniversari et volia regalar dur-t'hi així com fos.
Ja no podrà, però t'hi durem amb el pensament.
I els teus amics "malpassers", sobretot en Joan, sé cert que aniran a beure "sa colgadora" en record teu. Perquè saben, com tu:
"Qué le voy a hacer
Si yo,
nací en el Mediterráneo"
Entrades
