Ciutadella en el record ara que ve Sant Joan

Arribar el dia abans del Diumenge des Bè i tenir la sort que Sant Joan fos en dijous: ho havíem triat així per poder-ho viure tot. Una setmana a Ciutadella.

N'Andreu i jo ja hi havíem anat abans en motiu de la presentació d'una re-edició ampliada de les "Rondaies Menorquines" del seu avi Andreu Ferrer i Ginard. En una altra ocasió parlaré d'ell i la seva ingent i important obra.

Aquesta vegada, a més de passejar per Ciutadella, anàrem a Es Migjorn Gran, allà on havia fet de mestre el seu avi i hi havia creat una banda de música. 

Tinguérem la sort de poder conéixer i compatir un capvespre amb qui havia estat gran amic seu, en Joan Riudavets, que ja tenia 107 anys (va morir als 114) i de conéixer un ex-alumne seu de quasi 90 anys que feia de pagès i que havia tocat la flauta a la banda. Em va cridar l'atenció que dugués albarques en ple hivern

Aquesta vegada que hi anàrem per Sant Joan ho férem amb els amics  Sebastià Trias i Antònia Prats. 

A través de llista de correu d'Internet "ciberdones" jo havia fet amistat amb Magda Marroquín Camps i quan va saber qui hi anava ens va convidar a dinar i a veure Es Caragol des Born des de ca seva: va esser una coneixença amb uns bons fruits personals: converses, telefonades....i tornar a retrobar-nos deu fer devers un mes.

Els amics Nela i Avel.lí, d'Edicions Nura, ens aconsellaren que, per una setmana, llogàsim un pis a una amiga seva i que ells mateixos ens varen proporcionar:cèntric, gran, tranquil i amb un boider.......

El mateix dia que arribàrem -preciós Port de Ciutadella- el vespre anàrem a Sa casa des Bè: el mostraven i el tenien ja preparat per lendemà. Allò era com una màgia i un adorament total al Bè que ben pentinat i desfets els nuus de la llana es deixava adorar. Era gros, majestuós....

Lendemà , el Dia des Bè, anàrem el capvespre a ca na Nela i n'Avel.lí perquè "s'home des Bè" entrava a ca seva i hi descansava un poc posant el Bè enterra ja que el seu fill era regidor de l'Ajuntament. Els ginets anavem a totes.

"Es toc de fobiol", escoltat davant cas Caixer Senyor amb una gran calorada i una immensa multitud assenyalava el principi. Sa "somereta" recorria els carrers amb aquell so alegre i festiu del fobiol.

Des d'escoltar havaneres els vespres al bar devora allà on estàvem fins a sopar, el dissabte de Sant Joan, de pilotes amb tomatigat i xocolata amb ensaïmada a ca na Nela, on també hi convidà el meu germà Miquel i el seu bon amic Pasqual Oliver que cada any solien anar a Sant Joan amb el "Furó" i que els vàrem veure quan amarraven. 

Començàrem a sentir cavalls pels carrers i ja no aturaren en dos dies  Ells dos després de sopar anaren"a tirar-se al trui" Jo, passadora de pena com sempre, veia els cavalls d'enfora però així mateix em vaig atrevir a anar a  Ses Voltes. Fantàstic, fabulós, indescriptible...... S'ha de viure i mai basten les paraules. Anàrem a ca una germana de na Nela per poder veure i sentir, en el més ampli sentit de la paraula, Es Caragol de Santa Clara. 

Descansant després de dinar al pis de la calor i el trui alegre dels carrers, ja no sé quin dia però supòs que dos dies abans de Sant Joan me va parèixer sentir un cavall per darrera. Hi havia unes finestres i hi vaig guaitar: just devora hi havia un corral ben gros on un cavaller preparava el seu cavall per Sant Joan. Sempre m'han dit i me diuen que som molt xerradora i és ben vera. I, en aquell moment. vaig començar una conversa amb aquell home que va esser molt interessant, tant que ben prest tots quatre ja parlàvem amb ell. Sa mare anava i venia de dins la casa i a un moment donat ens va dir: "veniu a ca nostra que els cavalls entren a sa cotxeria" Li agraïrem la convidada i la vàrem acceptar. Va esser molt emotiu: una cotxeria enorme plena de gent ben atensada a la paret i nins damunt carros esperant els Caixers i els cavallers. Hi entraren tots, tot fent una volta i els bots possibles i tornant a sortir. Podria esser anant a Sant Joan de Missa? no ho recordo bé.

Tinguérem temps d'anar a Es Mercadal a comprar peces de formatges i albarques.

Tinguérem temps de menjar oliaigua i musclos.

Tinguérem temps de menjar albergínies farcides de verdures.

I Tinguérem temps de menjar un bon peix torrat.

I tinguérem temps de comprar carn i xulla

Però encara me falta fer i veure més coses, o les mateixes, a Ciutadella: un dia hi tornaré.

La REVISTA CORT i jo

Des de sempre, per mon pare, havia sabut de l'existència de la Revista Cort i de la figura i obra de don Andreu Ferrer Ginard. Estic molt orgullosa de dir que és el besavi dels meus fills i del qual diu la Wikipèdia:

Andreu Ferrer Ginard (Artà, 1887 - Palma, 1975) fou un folklorista i escriptor mallorquí.

Nascut a Artà, va estudiar magisteri. Exercí de mestre en el Migjorn Gran (Menorca), Artà i Palma. Interessat pels estudis sobre la cultura popular, arreplegà un abundant material, publicat sols en part a les revistes, fundades per ell a Artà, "Llevant" (1917-1930) i "Tresor dels avis" (1922-1929). També publicà materials al diari "El Dia", a "La Veui de Mallorca", "Cort", etc. El 1914 inicià la col·lecció “Folklore Balear”, on aparegueren els seus reculls "Rondaies de Menorca" (1914) i "Cançonetes menorquines" (1922) i unes notes sobre aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore (1924). El 1965 publicà el llibret "Folklore balear", i a partir del 1959 promogué la Fundació Tresor dels Avis, amb la intenció de formar un arxiu folklòric i bibliogràfic de les Balears, de la qual edità un “Bolletí Informatiu”.^[1] Publicà obres de caràcter pedagògic, dedicades a l'ensenyament del català i del castellà com "Nocions d'ortografia mallorquina" (1921). També és autor de "Rondaies populars de diferents autors i països arreglades al mallorquí vulgar"

Amb ell comença la Impremta Politècnica i el que després seria Edicions Cort, que va fundar (sense aquest nom, encara), tenc entès, - a Artà, on era i és conegut com "es mestre Sagristà", per tal de publicar els seus llibres escolars.

Casat amb Mª Magdalena Sureda Blanes, també d'Artà, tingueren 7 fills. 2 dones i 5 homes. A cada un d'ells o els donà estudis o els va muntar un negoci.

Miquel Ferrer Sureda, el meu sogre i avi dels meus fills es féu càrrec de la impremta Politècnica i de l'editorial Cort.

Don Miquel era un home entranyable, simpàtic, alegre, feiner. El vaig estimar molt. I sé que se duia molt bé amb els treballadors. Ell i la seva dona, àvia dels meus fills, en tingueren 3: Maria Magdalena, Maria del Carme i Andreu.

Vaig passar a formar part de la família de la Politècnica i Cort quan em vaig casar amb Andreu Ferrer Artigues, el 18 de juny de 1977, a la Parròquia de Pollença. (El primer a la dreta a una foto de bastant de temps després. De jovenets i de mitjana edat no en tinc cap: allà varen quedar, a la casa familiar de Valldemossa)

Però jo ja era de Cort. Escrivia cada quinze dies a la Revista.

Quan vaig tornar d'estudiar de Barcelona, vaig conéixer n'Andreu a les escales del Lul.lià, on me demanà si jo era jo i si ens podíem trobar un dia per parlar de les meves possibles col.laboracions a la revista Cort.

Era quinzenal i hi vaig començar a escriure, amb una entrevista a escriptors reconeguts, molt "sui géneris" meva i també hi escrivia d'altres coses amb el pseudònim de "Trípode". Figurava que la revista la duia don Miquel però a la pràctica ja la duia n'Andreu, el seu fill.

Qui no recorda la portada amb en Tarabini dins el llit a l'Hospital General?

També en Miquel López Crespí me'n féu una a jo:

Per un article on Josep Melià parlava del Governador aleshores Carlos de Meer va entrar la policia a l'Impremta a segrestar la Revista.

Quan els col.laboradors ho sabérem n'estàrem molt contents. Reberem molts de recolzaments, tant de les Illes com de Catalunya.

Gens content estava, però don Miquel ni qui aleshores n'era el Director, Gaspar Savater Vives.

No me demaneu per què, però quan jo entrava era quan don Miquel renyava a tothom, estava molt enfadat i vaig quedar tota sola davant ell (ja casada amb n'Andreu ho vàrem recordar moltes vegades)

N'Andreu en va agafar les riendes i va seguir amb la seva transformació de la revista: nou Director (En Pere Bosch) i molts de nous col.laboradors.

Més envant vaig fer molta feina per Edicions Cort, però això ja us ho explicaré un altre dia.

Només dir, per acabar, que amb n'Andreu vaig viure 24 anys de matrimoni i vàrem tenir tres fills meravellosos: Na Tonina, Na Coloma i en Miquel. El 2001 ens vàrem divorciar i, malhauradament, el 2011 Edicions Cort acabà en entrar en Concurs de Creditors.

Molts d'anys, Miquel!

Avui fas 29 anys, Miquel. 

Nasqueres llarg i ros la matinada del Divendres Sant. A hores intempestives, clar :-)
Entramaliat i caperrut eres -i continues essent- un encant de persona.
Per jo, ja ho saps, has estat el meu puntal, la meva ajuda en hores difícils i la meva alegria sempre.
I sí, vull dir que estic molt gojosa que siguis tan feiner i siguis capaçde fer tantes coses alhora.
Estudiares Dret. Però dediques la teva vida a la cultura. I me fas enveja, sí. Ja m'agradaria, ja, quan tenia 19 anys, poder i saber fer totes les coses que fas.

Però, vaja, la teva vessant humana és el millor de tu.
Ets un bon fill, germà, oncle, nebot, cosí...
Ets un bon amic, Miquel, me diuen.

Estau sempre units: és la millor alegria que me donau ara i que me podreu donar sempre: