Els capvespres dels diumenges, al cinema.

Cada diumenge decapvespre anàveu al cinema. Abans havíeu anat a la porta de l'església a mirar com eren qualificades les pel·lícules. Cada setmana el capellà ho posava el dissabte i, en sortir de missa escolar, us abocàveu als paperets. Les monges us deien que ho havíeu de fer. I, per això, ho féieu. Si qualque vegada n'hi havia una de 3R teníeu unes ganes loques d'anar-hi. No saps ara si ho vàreu arribar a fer mai. Segurament no, però. No us devíeu atrevir perquè el porter no us hauria deixat passar, que ell n'era el responsable davant el propietari del local i davant les autoritats. Si sabíeu que les pel·lícules que feien eren para mayores, sense fixar-vos en el 2 o 2R, sí que us deixaven passar, segons quins dies.
Al cinema hi havia dies que tampoc no entenies res, però era un ritus seure bocabadada a la butaca de fusta i menjar pipes. I sempre t'agradava.
T'agradaven les imatges, les persones.
T'agradaven aquelles cases americanes, tan grans i lluminoses. I amb geleres enormes i una capseta quadrada per on es veia gent i persones o dibuixos que es movien, com en el cinema, i que allà, a la pel·lícula, tenien dins el menjador, un menjador un poc estrany, que feia un sol espai amb la cuina i era el lloc on passaven tot el dia.
Sempre prenien llet, els americans. I els més grans, cerveses. Menjaven patates frites i crispetes mentre miraven fixament la capsa quadrada. I es deixaven notes l'un a l'altre enganxades a la porta de la gelera, que era molt grossa i blanca i tenia dues portes, una a dalt i l'altra a baix.
T'agradaven les al·lotes rosses i d'ulls blaus que duien calçons curts mentre regaven un jardí preciós, com si fos col·locat allà només aposta per la pel.lícula. Segurament ho era, així, però tu no ho sabies. I el vespre un al·lot molt pentinat amb els cabells ben untats de brillantina que feien com una ona i li tapaven un poc el front la passava a recollir. L'al·lota s'havia posat un vestit vaporós que pareixia de garsa i ara duia els cabells amollats amb un turbant, o agafats a una coa de cavall perfecta. Ell solia dur corbata i a vegades arribava a cercar-la amb un ramet petit de flors que ella es col·locava als cabells o s'enganxava al vestit. Partien tots dos dins un cotxe gran, molt gran. Però sobretot llarg, molt llarg.
I t'agradaven també les besades i abraçades que es donaven. Quan es besaven, la gent xiulava i feia renou. Et feia ràbia, perquè tu ho trobaves emocionant i t’hagués agradat esser la protagonista. Ells també, segurament, però així se'n devien treure les ganes, potser. O volien mostrar que les besades de colorins, per molt emocionants que fossin, no tenien cap valor: només es podien veure.
El teu món real era un món fet d'amics, de prunes verdes d'aquella prunera d'enfora, a l'Horta, que les feia tan bones, de missa escolar a les nou amb cançons que les monges us ensenyaven, de corregudes amb nins pels carrers del poble i de capvespres de diumenge dins el cinema.

Incomunicada i "El sexto sentido"

He estat dos dies sense telèfon ni internet. Ha estat un problema a la central que, segons sembla, s'ha arreglat en un minut, però com que ahir era festa...
I quin dia més llarg, ahir!
A vegades -molt sovint- me pas tot lo dia dins ca nostra i m'agrada molt i trob mil coses a fer: llegir, escriure, arreglar la cuina..., però ahir només de saber que no podia anar caminant pel carrer i, a més, no tenia ni telèfon ni internet crec que em va paréixer el dia més llarg de l'any.
Vaig veure "El sexto sentido". Anava preparada per passar por i gens ni mica: aquestes coses tan absurdes no me fan por, me fa més por la intriga i aquelles coses que poden esser reals. Amb això no vull dejectar la pl·lícula, que és molt bona, només dir que, en contra de a la majoria de persones que conec que l'han vista, a mi no em va fer gens de por.

El cinema

Diumenges decapvespre

"Yvonne de Carlo era el technicolor"

(Vázquez Montalbán)

Compràvem el gran món per vuit pessetes

i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.

Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca

de fusta amb tots els colors a la pantalla

feien olor de mescla de gent i clovella torrada

amb gust de sal.

els homes xiulaven

l'al·lota rossa i americana es deixava besar

suaument la policia montada del canadà

arribava nosaltres aplaudíem ens movíem

nerviosament dins la butaca alain delon

havia raptat de mans del dolent de la pel·lícula

l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem

els capvespres de diumenge dins el cine

i érem feliços

quan les imatges passaven davant nosaltres

a una velocitat vertiginosa que desconeixíem

totalment. No importava.

No sabíem encara

que el gran món que valia vuit pessetes

era fet sols damunt paper de cel·luloide

(transparent, és clar)

i en deixar la pantalla de no-cinema-scope

imitàvem els fets

d'aquelles persones que havien estat devora

Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck

(americans i guapos, ells).

"Memòria de vida" i el cinema

No sé exactament quan vaig escriure "Memòria de vida" (El Gall editor. Pollença, 2004), supòs que l'any 1999 o el 2000.
I sí, me vaig estorbar a publicar-la. (Vaig passar una molt mala època personal entre l'escriure-la i el publicar-la i segur que això va influir en tenir-la totalment abandonada per part meva)
I, malgrat la pèssima distribució i propaganda del tipus que sigui (sols es va fer una presentació a Pollença i res més), la majoria dels que l'han llegida (que no són molts, tot s'ha de dir, però són bons:-)) m'encoratgen dient que és una bona novel·la i, sobretot, dient que serviria per fer-ne una pel·lícula o un culebrot.
Tonina, t'atreveixes a fer un guió? Ho dic ben seriosament.
Jo ja tenc el principi:

Les campanes de l'església toquen a mort i es veu dues nines molt petites que les renten, les pentinen, les vesteixen i, una a cada mà d'una persona major, les duen a l'habitació on hi ha sa mare morta. És una habitació plena de cossiols i ciris cremant. La cara de les nines és de fred, d'espant i de no saber què hi fan allà.

Continuarà.....