Sa Marina de Valldemossa

Aquella carretera tortuosa i que alguns troben perillosa ja ens la sabíem de memòria.
Durant molts d'anys anàvem a nedar cada dia a Sa Marina.
Primer, quan els nins encara eren petits, nedàvem a s'escar, que no tapava. Les nines, més grandetes, nedaven per tot i en Miquel i jo quedàvem a s'escar.
Els dissabtes i diumenges, com és natural, també hi venia n'Andreu.

El primer estiu que hi anàrem era el 89. I el febrer del 93 quedàrem a viure a Valldemossa. Jo, fins el gener del 2001.

Més tard sempre anàvem al mollet.

L'aigua era màgica, verda, clara, neta.
Anàvem nedant fins al Lleó, una roca molt bona de pujar i molt alta des d'on -sobretot la gent jove- es tirava. Allà sí que l'aigua era màgica. i verda. I transparent.

Contemplàvem la Punta de Banyalbufar.
Véiem passar el vaixell de Barcelona, que deixava una estela que ens arribava.
Si hi anàvem el capvespre gaudíem d'unes postes de sol meravelloses.

I ara, per jo, és un món esvaït, passat per sempre.

No hi he tornada anar.

Ara visc, amb plenitud, altres temps, altres imatges, altres platges.