Visió personal de la generació dels 70

Fins que se va dur a terme, l'octubre del 2020, per part d'Editorial Moll una nova edició del meu llibre "Taules de Marbre" (1974) no era gens conscient -i encara no ho som- de pertànyer a una determinada Generació Literària (en aquest cas la de Narrativa dels 70) Això que me considerin part d'una generació d'escriptors m'impresiona un poc, m'alegra i al mateix temps me fa veure tant ràpid com passa el temps.

Per jo el concepte de "generació lierària" era cosa de quan estudiava o de quan explicava Literatura als meus alumnes.

He de confessar que me fa por saber que potser un dia, en el futur que ja no veuré, a qualque assignatura de "Història de la Literatura Catalana" se pugui estudiar els meus companys escriptors d'aleshores i a mi mateixa. Pel que veig i es diu i expliquen els entesos pareix esser que pot esser així.

I ara ve el moment de dir aquella frase tan coneguda de "no m'hi posava per tant"

Vaig començar a escriure cosetes molt jove, als 13 o 14 anys ja juntava paraules per tal de treure la meva necessitat d'explicar històries que no acabava mai. Escrits que tinc guardats a quaderns ja vells i esquinçats. Hi ha, fins i tot, el meu primer poema.

Ben prest ens vàrem fer amigues na Xesca Ensenyat i jo. A l'Institut "Joan Alcover" vaig conéixer, i també ens férem amigues, na Maria-Antònia Oliver. Amb en Llorenç Capellà féiem tertúlia al Bar Bosch i cada 21 de març celebràvem el "Dia de la Poesia". Abans havia coincidit amb en Guillem Frontera a un viatge amb què OCB va premiar els que havíem tret Excel.lent als exàmens de Català. Després vaig conéixer i ens féiem molt n'Antònia Vicens. A la Universitat catalana d'estiu de Prada hi vaig conéixer en Biel Mesquida amb qui sempre he mantingut una molt bona amistat. I en Miquel Bauçà, que es passejava per Ciutat amb una cartera negra enorme.

I coincidíem a can Josep Maria Llompart i n'Encarna Vinyes a les seves tertúlies literàries. Allà vaig tenir l'oportunitat de llegir per primera vegada poemes meus.

Parlo ara, només, dels escriptors considerats d'aquesta "generació dels 70"

El meu camp d' amistats era molt ampli -la veritat és que sempre he estat molt sociable i m'ha agradat i m'agrada socialitzar- i aquí hi voldria incloure poetes com Joan Perelló o Jaume Pomar.

I què vol dir pertànyer a la Generació dels 70?

La veritat: no ho sé perquè hi som dins, per lo vist.

S'ha parlat de "primavera literària a la literatura catalana a Mallorca"

Eren temps durs, sí. El dia a dia per nosaltres -escriptors en català a Mallorca- era difícil en aquells anys. Igual que ho eren pels defensors de la llengua catalana, de la llibertat, de la justícia...... Anys que no desig gens ni mica que tornin.

Però érem feliços i vivíem una alegria compartida

Simplement, érem joves que teníem tot un món per recórrer davant nosaltres. I ganes de fer moltes coses de tot tipus.

Érem joves que, expressat no fa massa de manera fantàstica per Biel Mesquida, m'atrevesc a dir que el nostre lema hagués pogut esser "CARPE MOMENTUM" (títol del seu darrer llibre de poemes)

Tornaré al jardí de Llorenç Villalonga i Teresa Gelabert

Aquest dissabte, 15 de maig, el dematí tornaré al jardí de can Llorenç i na Teresa a Binissalem.

La primera vegada que hi vaig anar fou amb en Perico Montaner i devíem tenir devers 22 anys.

Ens férem fotos amb en Llorenç i na Teresa. Malhauradament el meus canvis de domicili fan que ara no les trobi.

Anys més tard hi vaig tornar -cada any per Santa Teresa- a la casa de Bicissalem amb qui aleshores era el meu home i pare dels meus fills,  n'Andreu Ferrer.

Havia anat a ca seva, al carrer Estudi General de Ciutat- per primera vegada també amb en Perico. Aleshores -aprenent d'escriptora i gran lectora- me va emocionar molt aquella primera visita que, amb el temps, es repetiria sovint. Duia "Mort de Dama" perquè la me dedicàs. Ho va fer i -oh, espant per jo en aquells moments- en castellà. Amb el temps vaig arribar a entendre moltes coses, una d'elles que la me  dedicàs en castellà.

Hi vaig anar sovint a l'hora de prendre el cafè, cafè que durava molt de temps en una agradable tertúlia.

Ara me deman per què mai hi vaig anar sola i la veritat és que no trob resposta.

Amb en Perico Montaner, amb en Jaume Pomar i, sobretot i durant anys, amb n'Andreu Ferrer.

Ells dos, a Palma, sempre eren a la camilla d'una saleta amb un balcó que donava a una terrassa florida i verda.

Tocàvem el timbre i ens obria una dona molt agradable que feia feina per ells i ja ens coneixia. Sempre era igual:

-Què hi ha don Llorenç i donya Teresa?

-Un moment, ara ho miraré

I obria la porta d'aquella saleta, que donava a l'entrada de la casa i es sentia tot,  dient qui era que els volia veure. I des de la mateixa porta deia:

-Diuen que passin

Asseguts llargues hores, generalment en Llorenç en silenci deia alguna cosa de tant en tant. Era allà, present i atent, però qui parlava més sempre era la seva dona, na Teresa qui, a part d'això, era -de fet- la propietària de la casa de Binissalem.

Record en Llorenç absent, amb amb la veu sempre un poc tremolosa i fluixa i el dit enlaire volguent dir alguna cosa que no li acabava de sortir.

El primer any que jo feia classe de Català a l'Escola Normal vaig agafar el costum, d'acord amb els alumnes, de en tant en tant dur-hi qualque escriptor/escriptora per tal que els poguessin fer les preguntes que volien. 

I sí, un dia hi vaig anar amb en Llorenç Villalonga. 

Els altres havien vingut sempre totsols però ell, especial, supòs que volgué fer un poc de teatre, segurament sense adonar-se'n: tenia ben clar que era en Llorenç Villalonga, gran senyor i gran escriptor. Una hora abans ja era a ca seva perquè na Teresa estava preocupada que a darrera hoa digués que no hi anava. Prenguérem un jerez i el seu xofer estava preparat ja feia estona. Havia fet net el cotxe com una patena: enorme, negre, senyorial i amb finastreta amb vidre pel conductor, encara que el motor o fos el que fos fes sempre seguint un renou estrendorós.

Pujar al cotxe ja va esser una aventura i arribar a la Normal fou un recorregut llarg i la gent que era pel carrer mirava aquell artefacte (que crec així se pot anomenar) Na Teresa li havia donat les instruccions: "has d'anar com si anassis a la Clínica Peñaranda", de la qual jo desconeixia totalment l'existpencia però la va encertar: la clínica ja no hi era, però havia estat just davant i allà on era encara hi ha un carrer que es diu "Germans Peñaranda".

Baixar del cotxe davant la Normal fou una altra aventura: les finestres eren plenes de persones -alumnes i professors- que guaitaven.

I, dins la classe només record en Llorenç assegut cama damunt l'altra i jo intentant fer-lo parlar i que li demanassin coses. En vàrem sortir en bon  nom, crec. La tornada fou igual que l'anada i, la veritat, jo estava com empagaïda d'anar dins aquell cotxe amb xófer separat per una finestreta i tres escalons per entrar-hi.

Eren a Bibissalem fins finals d'octubre i el dia de Santa Teresa "rebien" les amistats: entrant al casal, a mà esquerra -crec recordar que al segon aiguavés- hi havia un menjador enorme amb el "refresc" preparat. Hi havia tantes coses que era impossible poder tastar-ho tot.

Aquell dia els que hi anàvem -jo sempre hi vaig anar amb n'Andreu- circulàvem per la casa i el jardí  ben lliurament.

Podria continuar explicant anècdotes, trobades, paraules.....Per ventura en una altra ocasió ho faré.

I qui m'havia de dir aleshores que un dia hi tornaria ,molts d'anys després, per parlar de literatura i d'un llibre escrit meu.

Blai Bonet i els Ciutat de Manacor de 1974

 

Queda de testimoni una foto que li falta un troç i la meva paraula.

Quan col.laborava a la revista Cort hi feia cada quinze dies una entrevista a qualque escriptor. La secció tenia un nom, però no record quin era. I, des de que em vaig divorciar d'Andreu Ferrer, mai no vaig poder tenir accès als exemplars de la revista.

El novembre de 1974 ja estaven publicades les obres de novel.la i poesia que havien guanyat el "Ciutat de Manacor" aquell estiu.

Aquell any foren uns premis molt controvertits, desagradables i especials.

De Poesia varen anunciar guanyador en Joan Perelló amb "Atzar"que, com és natural, va pujar a l'escenari. En Joan dret, immòvil i, supòs que sense entendre bé què passava, va aguantar estoicament una mena de llarg sermó que li feia en Blai Bonet sobre el seu llibre i sobre la poesia.

No record exactament com va esser -fa ja 46 anys- que, quasi de sobte, va deixar d'esser guanyador del Premi i el donaren a Miquel Mestre (del que no he sabut mai res més)

Després d'aquest escàndol o farsa o com li volgueu dir em cridaren a mi com guanyadora del premi de Narrativa. Molt contenta però desorientada totalment i realment avergonyida pel que havia passat també vaig pujar a l'escenari. Em dinaren l'enhorabona amb bones i poques paraules i se va acabar l'acte.

Un dia d'aquell hivern a finals del 74 Cort me va enviar a Santanyí a fer una entrevista a Blai Bonet. Partírem cap allà amb en Sergio, que era el fotògraf de la revista.

Asseguts a una camilla la mare den Blai ens va fer un cafè i jo anava fent l'entrevista.

Vaig trobar que era molt oportú demanar-li sobre què havia passat als premis Ciutat de Manacor.

-Ui, va respondre, és que allò de poesia no té nom: era dolent, dolent, encara que els altres del jurat li volien donar el premi....

Jo no m'havia identificat, només havia dit que hi anava de part de la revista. I en Blai va continuar:

-...I el que era horrorós, horrorós era el llibre que va aconseguir el premi de narrativa. Allò si que era horrorós: més dolent no podia esser.

Se referia, clar, a "Taules de marbre"

Vaig seguir sense identificar-me -no tenia per què fer-ho- i vaig escriure aquelles paraules ràpida i textualment.

Vaig quedar molt contenta de l'entrevista que havia fet a Blai Bonet.

 

 

Entrevista de na Maria-Antònia Oliver el 1974

Navegant per la xarxa m'he topat amb aquesta entrevista que me va fer la meva amiga Maria-Antònia Oliver quan vaig guanyar el "Ciutat de Manacor" de narració el 1974.

M'ha vingut de gust compartir-la ara, tants d'anys després.

Escrivia, na Maria-Antònia a la revista "Perlas y cuevas"

Ens vàrem conèixer a l'Institut femení de Palma. 

Les dues havíem fet el batxillerat de ciències i, a l'hora de començar el preu vàrem comprerdre que ens estiraven més les lletres. 

Ho comprenguérem cada una per la seva banda i, a les classes de llatí igrec, ens posaven devora perquè anàvem més enrera que les altres. La professora de grec va oferir-nos unes classes a part, perquè poguèssim recuperar a les altres companyes, que havien fet més classes que nosaltres. 

Així fou que Na Joana Serra de Gayeta i jo, entre traduccions d' Homer i declinacions gregues, vàrem fer amistat. 

Enguany, quan el jurat de narració va obrir la plica de l'obra que havíem decidit guanyadora del Premi Ciutat de Manacor, vaig sentir una alegria immensa: la meva amiga Joana era 1 'autora de "Taules de Marbre" 

E1 dia del premi no la vaig veure, però per Sant Jaume, a l'acte d'entrega de trofeus a La Sala, poguérem parlar llarg i encara no acabàrem: teníem tantes coses per dir -nos. 

I també ella té coses per dir als manacorins, per això 1i vaig fer unes preguntes. 

- Joana, record que quan féiem Preu vaig llegir unes poesies teves ara he llegit narracions. Vol dir que has deixat de banda la poesía ? - No, no. En realitat escric més poesia que prosa. Però la prosa m'agrada més. En total tenc unes vint narracions fetes. 

- I publicades ? 

- Publicades, cap. He publicat un quants poemes a la revista Lluc. 

- I novel.la ? - Ui, 1a novel.la requereix molta paciència. Jo escric molt poc, vull dir que m'hi pos poques vegades, però llavors començ i acab sense aturar-me. Això en novel.la és impossible. Pots escriure un poema d'una tirada, i també una narració, però una novel.la... 

- Idò, deixes correr, això de la novel.la ? - No, ja ho he intentat, i és molt possible que després dels exàmens m'hi posi en ferm. 

Na Joana Serra de Gayeta té 24 anys, és de Pollença ( i no del Port de Pollença, concreta ella, com han dit els diaris ). Ha acabat Filosofia i Lletres, amb llicenciatura d'hispàniques. Va fer els tres primers cursos a Palma i els altres dos a Barcelona. Per Sant Jaume encara li faltaven alguns exarnens i no tenia gaire temps de pensar en literatura. 

- A què te dedicaràs, quan tenguis el tótol ? 

- Donaré classes i escriuré. 

-Què penses .de la professionalitat de l'escriptor ? 

-Es lo que tocaria. Hauria de ser normal que un escriptor pogués viure de la seva feina, que és escriure. Però com que no és així... de totes maneres, crec que m 'agradarà donar classes. 

- Què és per a tu escriure, Joana ? 

- No ho sé, moltes coses a la vegada i tan difícils d'explicar. I a més, aquesta pregunta és tan tòpica. 

- Sí, ja ho sé, però m'agradaria que fessis un esforç i contestassis. 

- Idò per a mi és comunicar-me, esbravar-me, expressar coses que duc dedins... 

Na Joana carreteja la torre dins la caixa forrada de vellut. Pesa i fa embalum 

- Què te va semblar la nit dels premis ? 

-Un acte normal i agradable de concessió de premis. No és l'etiquetisme dels Premis Ciutat de Palma, però tampoc no és tan senzill com a Sa Pobla. Això de no fer sopar i que la festa sigui a l'aire lliure m 'ha agradat molt. 

- I de tot el follon de poesia... ? 

- Va ser un catxondeo... Bé, jo, com en Guillem Nadal, opin que no opin. 

- Idò passem a una altra cosa. Has dit que tenies unes vint narracions fetes. Quines d'aquestes vint has enviat al Ciutat de Manacor. Vull dir quin criteri selectiu has seguit per fer la tria. 

- Tres o quatre dies abans en vaig fer un parell, i de les que ja tenia fetes, vaig triar les que més m 'agradaven. I mira, he tengut sort. Qui ens ho havia de dir, eh Maria-Antònia, quan estudiavem grec, que me donaries un premi ? 

- No és tan extrany. Totes dues ja anavem ferides d'ala llavors... 

- Sí, és ben veritat. 

Joana Serra de Gayeta va guanyar el premi de Sa Pobla l'any 1972 amb la narració SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT, que es va publicar a la Revista Lluc amb il.lustracions de Miquel Morey. L'any 71 o 72, no ho recorda bé, va obtenir un accèsit a Maria de la Salud. 

- Així és, Joana, que el Ciutat de Manacor te donarà la primera oportunitat de publicar en forma de llibre, eh ? 

- Sí. I n'estic molt contenta, perquè això és lo que més importa. Si m 'he presentat a premis literaris ha estat sempre per publicar, i ara, per fi ho he aconseguit. 

- Idó, Joana, que ho puguis fer moltes vegades.

- I que tu ho puguis veure, Maria-Antònia. 

- Adéu, fins una altra. 

- Adéu, i a veure si véns per Pollença, eh ? 

-Sí, vendré a dur-te la revista quan surti l'entrevista. 

- Fins aviat, idó. 

I na Joana se'n va cap a Pollença amb la Torre del Palau davall el braç. 

MARIA-ANTÒNIA OLIVER