Dissabte decapvespre

Dissabte decapvespre a Pollença,
tranquil, silenciós, suau.
Dissabte decapvespre dins ca nostra,
ningú pels carrers,
molts d'ocells pel corral
que m'agombolen
i música que m'arriba
de qualque veïnat
i qualque cop de martell
d'algú que deu penjar un retrat,
i rialles de nins
i plors d'infants
i xerrar d'adults.
Les cases netes
per dins i per defora
anuncien un diumenge qualsevol,
un diumenge
dins ca nostra.
Un diumenge més que no serà diumenge:
no serà un diumenge alegre
d'anar i venir, de vermuts, de bars, de canyes...
Un diumenge
com un dia qualsevol
a dins ca nostra.
Dissabte decapvespre,
casa neta
i adesada
amb un lliri dins un pitxer
damunt la taula.
Dissabte decapvespre silenciós,
ni gent,
ni cotxes,
ni motos,
ni nins en bicicleta.
Preludi d'un diumenge qualsevol,
un dia més
del nostre calendari.

Parlen de desconfinament esglaonat. Segur?

La veritat és que no ho entenc gens ni mica.
No entenc com ara, després d'haver estar confinats tant de termps, se proposi una mena de desconfinament esglaonat.
Què volen dir?
Qui sortirà primer?
Com?
Amb quines condicions?
Per quines necessitats?
Per quins motius?
.........
Pens que els ciutadans hem demostrat que sabem i podem estar confinats davant el perill.
Tret, com en tot, de desgraciades excepcions, però poques pel nombre de persones que som.
I ara que encara segueixen -i dies augmenten i dies no, segons- els contagis ens volen desconfinar esglaonadament?
No seré jo la primera que surti malgrat en tinc unes ganes loques ja que, a més, abans ja vivia prpacticament en confinament per l'enfermetat den Toni. I sí, tinc mooooooltes ganes de sortir al carrer, de passejar, d'anar a can  Moixet a prendre una canya ben fresca, d'anar a dinar al Romaní o a berenar al 1550....
Tenc unes ganes loques que els meus fills i nétes puguin venir.
I sí, tenc ganes d'anar a passejar per Ciutat, també.
Tenc moltes ganes de poder veure tots els amics i amigues.,
Crec que perquè tot això sigui possible, tot això i tot el que tenen ganes de fer els altres ciutadans sigui possible ens hem de sacrificar un temps més i hem de seguir amb el confinament.
Si després hi ha un rebrot de contagis ens empenedirem de per vida -si vivim- d'haver-nos desconfinat, encara que sigui esglaonadament.

Com serem després del covid-19?

Quan s'acabi el confinament i quan s'acabin els contagis pel covid-19, com serem?
Estic ben segura que, durant tot aquest temps de confinament tots vivim dia a dia la part bona, positiva, empàtica, solidària..... dels que tenim prop, ja sigui físicament, com telemàticament.
Jo he viscut -i visc cada dia- la de Pollença i els nostres habitants i cadascú haurà viscut la del seu entorn. També visc -telemàticament- el dia a dia dels fills, dels amics que no viuen a Pollença.
Però vull escriure del que observo més directament, que és com vivim el covid-19 a Pollença
Él poble és ple de persones que tenim por i alhora esperança i agraïment, agraïment cap als sanitaris, municipals, personal de neteja dels carrers, voluntaris per tot: per dur-te menjar i coses essencials a casa, per desinfectar el poble, per tocar les xeremies o qualsevol altre instrument des del balcó o el portal a les 8 del vespre, voluntaris per tot el que sigui necessari.
Crec que les paraules que més he sentit en tot aquest temps, ja sigui en sortir al portal a fer mambelletes, ja sigui per telèfon, ja sigui en anar a comprar el pa són "estau bé tots?","necessites res?" i "gràcies"
Per la desgraciada -encara que esperada- mort den Toni- aquests dies he parlat per telèfon, i continuo fent-ho, amb una gentada. I no parlàvem només den Toni i jo: totd'una sortia a la conversa la situació que tots vivim pel coronavirus.
No hem de perdre mai els valors que hem aconseguit, voluntària o involuntàriament, durant aquest confinament.I, en acabar i desaparéixer els contagis, estic segura que TOTS serem com hem après a esser: humans, solidaris, empàtics, voluntaris.....i la nostra escala de valors haurà canviat. La de tots i cada un de nosaltres.
Parlant per telèfon amb una molt bona amiga i veïnada de ca n'Asprer de tota la vida, na Maria Vives -la dona den Jordi Albis- acabàrem rient: ens demanàvem què passaria després i a mi em va sortir: "Ja veuràs, Maria, el dia que poguem sortir, que els bars puguin obrir, que poguem passejar, que poguem dur una vida més o menys normal, això serà una festa. Mira, serà com una segona Patrona"
Com els que em llegiu, he après moltes coses durant aquest confinament.
Quan tot aquest malson acabi no hem de canviar: hem de viure amb els nous valors i les noves actituds que, si no teníem, hem après perquè ens hem vist estrets.
Pens en tots aquells que, durant el confinament, han perdut un esser estimat i s'han trobat sols físicament, en tots aquells que han passat, passen o passaran aquesta maleïda infecció, en tots aquells que viuen sols, amb tots aquells que no poden accedir al gel desinfectant, guants o mascaretes, amb tots aquells que passen o passaran estretors econòmiques perquè o han hagut de tancar el negoci o han perdut la feina o la perdran.
Quan aquest infern acabi, no oblidarem res del que hem après i no canviarem d'així com som ara.
I sí, crec que, quan aquest infern acabi, els pollencins viurem una segona Patrona.

El Març, marceja

La matinada fosca m'acompanya
i sentir com canta el rossinyol.
I el sol que surt: ja és de dia.
Els colors de les coses es fan palesos
als nostres ulls.
I, a punt de començar la primavera,
sabem cert
que cada dia s'obre una flor
a qualque banda.
Març marceja
i enguany
el seu marcejar és de pinyol vermell:
#quedamacasa i partirà
per no existir mai més
per no tornar mai més.
Enguany, al març,
COVID-19,
les campanes tocaran a mort per tu
i la teva vida no tindrà
agraïment de ningú
i farem una festa, quan moris
i estarem alegres, quan moris
i cantarem pels carrers. quan moris.
Celebrarem la teva mort, COVID-19.
Mal et moris ja, COVID.19
i tots serem feliços
i podré escriure
sobre el rossinyol i la matinada
sense pensar en tu.
Au, mor ja.
Tanmateix saps que, entre tots, et combatrem i et guanyarem.

Estimat corral

Quan en Toni i jo cercàvem casa per comprar a Pollença, teníem molt clar que havia de tenir tres requisits: un poc cèntrica, una habitació abaix i un corral, encara que fos petit.
Miràrem i cercàrem més d'un any.
I sí, trobàrem una casa molt cèntrica on tot és planta baixa i que té un corral.
Tenim veïnats damunt, però cap problema: ens duim molt bé amb ells (i ells amb nosaltres) i mai no hem tingut cap problema ni un de cap tipus.
I ara que estam confinats a casa i que ve el bons temps el corral és l'alliberació pels que aquí vivim. Sobretot per jo (En Toni quasi ja no hi pot sortir). I no només per jo. Na Ruth, quan pot, s'hi asseu, mòbil en mà, i hi escolta música o parla amb els seus amics. Regam indistintament o ella o jo.
M'assec al balancí ben gros que hi tenim i em relaxa molt.
I camin devora els cossiols: ara una fulla seca, ara una herba, ara mirar els rosers -podats el gener- com creixen espectacularment, ara d'un gros fer cossiols petits per quan venguin els meus fills se'n puguin endur.
Anit ha plogut i, si de dia no plou, aprofitaré per cavar un poc els cossiols grans, allà on hi ha arbres, que ja ho necessiten.
I avui entrarem la clívia grossa (regada ahir vespre i fet fulles netes) dins la caldera d'aram ben enmig de l'entrada i entre els 4 balancins que hi tenim. I sí, feel al seu calendari natural, per Pasqua estarà completament florida. Només la veurem nosaltres. Però m'és ben igual: mai no he fet res perquè els altres ho vegin i crec que, ara més que mai, hem de tenir la casa i les finestres ben alegres. Cadascú s'ho haurà muntat com ha sabut i pogut: jo ho faig amb els cossiols.
Amb els cossiols i amb l'ajuda de la meva manera de ser. He de reconèixer que som una "popona" i una hipocondríaca, i que tenc angoixes i ansietats (tractades, això sí).
Però, al llarg de la meva vida he pogut comprovar que quan tenc una adversitat me cresc jo mateixa, com més grossa és l'adversitat més em cresc, i intent treure qualsevol importància al que em pugui passar i em transform en una dona forta, ni "popona" ni hipocondríaca. Al contrari, intent animar els altres i treure importància al que em pugui passar a jo.
I res.
Si no plou segurament passaré gran part del dia al corral. I, si avui plou, ja ho faré demà.
Vull transmetre la necessitat -ara més que mai- de mostrar TOTS el nostre civisme i la nostra empatia i solidaritat.
Ja ho sabeu:
#joemquedoacasa

 

El coronavirus i la clívia ja floreix

Us pot parèixer una bajanada parlar ara de la clívia, però amb aquest títol només vull expressar que la naturalesa és l'única que segueix el seu curs.
Vivim moments difícils.
TOTS col.laborarem, n'estic ben segura. Seguirem les instruccions i ordres de Sanitat, del Govern, dels Ajuntaments.....És molt necessari fer-ho pel bé de tots i cada un de nosaltres.
Avui de matinada, encara fosca negra, he sentit el primer rossinyol i m'ha emocionat veure i sentir que la naturalesa segueix viva, segueix el seu curs natural.
Quan ja s'ha fet de dia he sortit al corral i he observat detingudament el que m'envoltava.
I més m'he emocionat quan he vist que la clívia floreix lentament.
Un dissabte en estat d'alarma decretat a partir de demà el rossinyol ha decidit cantar i la clívia obrir les seves flors i mostrar les seves poncelles.
I sí, són moments difícils.
Des d'aquest humil blog personal deman que ho visquem molt alerta però tranquils i, sobretot, seguint les instruccions i ordres.
No acapareu, si podeu, que n'hi ha d'haver per tots i tenir el rebost estibat no és el que ens farà sortir d'aquesta crisi sanitària.
Quan hagi passat, què fareu amb tots aquests productes que ara comprau desaforadament i als quals molta gent no hi pot tenir accès perquè la seva economia no li permet fer enormes compres? Els regalareu? Si és així, m'apunt a la cua. Ja avisareu.
El que necessitam TOTS és solidaritat, no rebosts estibats ni geleres que vessin de plenes.
Necessitam, simplement, ètica i civisme.
I, si la clívia floreix, tan difícil és tenir solidaritat, ètica i civisme?
Jo crec que no ho és gens, la veritat.
Ànims, força i solidaritat!