A Barcelona, l'any 59

Era el setembre del 59 quan anàrem a viure a Barcelona.
Durant la primavera i l'estiu mon pare i ma mare hi anaren diverses vegades per triar i comprar un pis, molt contents. I ens mostraven caramulls i caramulls de fotos.
El meu germà Miquel havia de començar la universitat i mon pare tenia el seu germà Biel -l'únic- que hi vivia. De petit també hi va viure i va néixer a Pollença -l'any de la Setmana Tràgica- perquè l'àvia va voler venir a tenir-lo a Mallorca. Però vivien a Barcelona, al carrer Aragó.
I ja està: cap allà s'ha dit!
Per la feina li va esser molt fàcil perquè treballava a la Caixa de Pensions i totduna li varen proporcionar un lloc a la Via Layetana.
Jo just tenia 9 anys i se pot dir que no havia sortit mai de Pollença.
Vengué un camió enorme de Ca'n Rojals per tal de fer la mudança.
Na Catalina "posadera" i el seu home quedaren a viure a na n'Asprer, responsables de ca nostra: cap dia va estar tancat.
Agafàrem un vaixell i tenguérem una nit de molt de temporal. I en bon dematí, el Port de Barcelona davant els meus ulls esglaiats, però no espantats.
Ens esperava tota la família que teníem allà: el tio Francisco i la tia Carme, oncles de mon pare, i el tio Biel i la tia Mercedes, el germà i la cunyada.
Enfilàrem amb el cotxe cap al pis. Berenàrem a un bar que es deia "el torrotito" i que era just a baix del que seria ca nostra.
I ens hi trobàrerm bé, a la nova casa: era un pis gran, ample i lluminós, al 103 de la Via Augusta.
La vida quotidiana totduna s'imposà.
Jo anava a escola a les monges franceses de la Travessera de Gràcia.
Ma mare anava sovint al mercat de Gràcia a comprar i prop de ca nostra, al carrer Balmes, hi havia una botiga -ca na Rosario- que ens duia les coses que hi compràvem a casa.
Mon pare va trobar un lloc a un garaig no massa enfora per guardar el cotxe i anava, amb metro sempre, a la Caixa.
En Miquel començava el primer curs a la Universitat.
Tot l'hivern tenguérem la casa plena de gent: tots els pollencins que, per una cosa o altra, anaven a Barcelona, ens venien a veure i dinaven o sopaven amb nosaltres. Fins i tot varen venir els del grup de ball de Pagès "L'esbart pollencí", que havien d'actuar a Montjuic.
Ma mare i jo molts de capvespres anàvem a esperar mon pare a la feina i ens passejàvem per la gran ciutat.
Però, també molt prest, mon pare començà a no sentir-se bé. Va agafar una depressió de cavall d'enyorança de la nostra illa. No volia anar amb cotxe, ens duia en tren a Sant Miquel de Terrassa o altres llocs propers per, com deia ell "tocar herba i veure mosques". Al metro es posava el diari davant la cara per no haver de veure la gent.
El psiquiatre al qual el va enviar l'empresa li va arribar a dir: "senyor Serra, se'n vagi a la seva terra que, si queda aquí, acabarà fent-se de l'Espanyol".
Esperàrem que arribàs l'estiu i desférem tot el fet: vàrem vendre el pis -a la correguda-, tornà venir el camió de Rojals i tornàrem agafar vaixell cap a Mallorca.

N'hauré de tornar parlar molt més, d'aquesta anada i venguda, perquè passaren moltes coses.

Gràcies, Miquel: avui fas 70 anys.

I els meus molts d’anys sera un GRÀCIES així de gros (posa-li música alegre)
Gràcies per haver estat sempre al meu costat, per haver-me comprés sense preguntes, per haver pogut donar-me a entendre sense paraules.

Per haver romput la lledriola, quan vaig néixer, per anar a comprar-me un “sonajero”. I per dir, en tornar a casa: “Justament ara que me n’havia anat”: tenies 7 anys i mig. I sempre has estat el germà responsable i acollidor de la teva germana petita.

Crec que els nostres pares estarien contents de veure que, en tants d’anys, no hem discutit mai. Ni amb tu ni amb n’Antònia, ni amb les teves filles: Joana i Maria. I de veure que, tants d’anys després, encara estam més units que mai.
Sempre m’has recolzat i me recolzes encara.
En els meus errors i els meus encerts.
En la meva primera joventut. En els meus amics.
En el meu matrimoni.
Een la meva separació.
En la meva depressió.
En les meves alegries i les meves plorades i telefonades a mala hora.En la meva angoixa.
Sempre has compartit la meva felicitat i els meus mals moments.
Els teus amics eren, i són, els meus. I els meus, els teus.
Vares conéixer n’Antònia i, poc temps després, et casares amb ella. I, per jo, sempre ha estat la germana que no he tengut i que no he enyorat mai perquè l'he tenguda a ella. Gràcies, Antònia.

Hem viscut junts, hem plorat junts, hem rigut junts….
Jo som el que som professionalment gràcies a tu. El 81, que mon pare i ma mare estaven molt malament i jo tenia una nina petita, m’animares amb força a instal•lar-me a Madrid per fer les oposicions. No sé si hi hagués anat o no, però sé que hi vaig anar gràcies a tu.
I sortim junts, tots tres. I reim. I, si és necssari, també ploram.
I Anam de tapes. I bevem vi. I vivim l’alegria d’esser vius. I compartim les alegries i penes dels nostres fills.

Ja ets padrí, Miquel. I un gran padrí. Els teus néts t’estimen.

Tots t’estimam.

Gràcies per esser així com ets.

Mooooooooooooooolts d’anys!!!!!!!!!!!!!!!!!!