A Barcelona, l'any 59

Era el setembre del 59 quan anàrem a viure a Barcelona.
Durant la primavera i l'estiu mon pare i ma mare hi anaren diverses vegades per triar i comprar un pis, molt contents. I ens mostraven caramulls i caramulls de fotos.
El meu germà Miquel havia de començar la universitat i mon pare tenia el seu germà Biel -l'únic- que hi vivia. De petit també hi va viure i va néixer a Pollença -l'any de la Setmana Tràgica- perquè l'àvia va voler venir a tenir-lo a Mallorca. Però vivien a Barcelona, al carrer Aragó.
I ja està: cap allà s'ha dit!
Per la feina li va esser molt fàcil perquè treballava a la Caixa de Pensions i totduna li varen proporcionar un lloc a la Via Layetana.
Jo just tenia 9 anys i se pot dir que no havia sortit mai de Pollença.
Vengué un camió enorme de Ca'n Rojals per tal de fer la mudança.
Na Catalina "posadera" i el seu home quedaren a viure a na n'Asprer, responsables de ca nostra: cap dia va estar tancat.
Agafàrem un vaixell i tenguérem una nit de molt de temporal. I en bon dematí, el Port de Barcelona davant els meus ulls esglaiats, però no espantats.
Ens esperava tota la família que teníem allà: el tio Francisco i la tia Carme, oncles de mon pare, i el tio Biel i la tia Mercedes, el germà i la cunyada.
Enfilàrem amb el cotxe cap al pis. Berenàrem a un bar que es deia "el torrotito" i que era just a baix del que seria ca nostra.
I ens hi trobàrerm bé, a la nova casa: era un pis gran, ample i lluminós, al 103 de la Via Augusta.
La vida quotidiana totduna s'imposà.
Jo anava a escola a les monges franceses de la Travessera de Gràcia.
Ma mare anava sovint al mercat de Gràcia a comprar i prop de ca nostra, al carrer Balmes, hi havia una botiga -ca na Rosario- que ens duia les coses que hi compràvem a casa.
Mon pare va trobar un lloc a un garaig no massa enfora per guardar el cotxe i anava, amb metro sempre, a la Caixa.
En Miquel començava el primer curs a la Universitat.
Tot l'hivern tenguérem la casa plena de gent: tots els pollencins que, per una cosa o altra, anaven a Barcelona, ens venien a veure i dinaven o sopaven amb nosaltres. Fins i tot varen venir els del grup de ball de Pagès "L'esbart pollencí", que havien d'actuar a Montjuic.
Ma mare i jo molts de capvespres anàvem a esperar mon pare a la feina i ens passejàvem per la gran ciutat.
Però, també molt prest, mon pare començà a no sentir-se bé. Va agafar una depressió de cavall d'enyorança de la nostra illa. No volia anar amb cotxe, ens duia en tren a Sant Miquel de Terrassa o altres llocs propers per, com deia ell "tocar herba i veure mosques". Al metro es posava el diari davant la cara per no haver de veure la gent.
El psiquiatre al qual el va enviar l'empresa li va arribar a dir: "senyor Serra, se'n vagi a la seva terra que, si queda aquí, acabarà fent-se de l'Espanyol".
Esperàrem que arribàs l'estiu i desférem tot el fet: vàrem vendre el pis -a la correguda-, tornà venir el camió de Rojals i tornàrem agafar vaixell cap a Mallorca.

N'hauré de tornar parlar molt més, d'aquesta anada i venguda, perquè passaren moltes coses.