dimecres, 24 de febrer de 2021

Petit record de Palma a finals dels 60

 

A mitjans i finals dels anys 60 Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa  (Títol d'un llibret de poemes que aquells anys va publicar Xesca Ensenyat amb dibuixos d'Antònia Vilà). 

Descobríem el món. 1 el descobríem a l'Institut, al bar Bosch, al bar Modern, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem parlant. 

Parlàvem sempre, parlàvem,  tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i don Francesc Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2021. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 

Quan era professora meva no m'agradava massa, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. I a mi això me sabia més greu que els altres professors que s'enfadaven.
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. 
Molts d'anys després en vaig parlar diverses vegades llargament amb n'Aina. I vaig poder dir-li que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. I, fins i tot, en la meva manera d'actuar respecte a la llengua.
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 

I ens feia classe de català. 
La teníem a la una del migdia i érem 4 o 5, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim "Farsa" d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula 13 que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 
 

dimecres, 3 de febrer de 2021

Darrera qui vaig?

 És una pregunta que feim sovint quan anam a la botiga, al mercat, a la farmàcia........

I ho feim, sobretot, desde que existeix el COVID per tal de poder mantenir la distància entre nosaltres mateixos.

Abans no ho féiem tant. Abans ens acaramullàvem -fos on fos- i procuràvem sempre passar davant. O bé fent el beneit o possant-nos devora qualcú de la cua o bé, fins i tot, intentant empènyer per fer-nos lloc.

En Joan Carles March escrivia a l' Última Hora, en motiu de la vacunació del Bisbe: "en este país la gente se cuela para todo, incluso para ir a comulgar". I té tota la raó.

Ahir vespre, ja dins el llit, vaig donar moltes voltes al cap en relació a aquest fet. 

I vaig recordar i visualitzar la primera vegada que havia fet coa. 

I era, oh casualitat, per una vacuna. 

Era petita, les meves amigues eren petites, els nins de les altres escoles eren petits. I, al pati de ca les Monges Velles ens feren fer coa perquè ens vacunaven de la pigota. No sé fins quan va durar aquesta vacunació massiva -que va erradicar l'enfermetat- però sí sé que tots els que tenim una certa edat duim per sempre al braç o a la cuixa la marca del tall que ens feien per vacunar-nos.

Al mateix temps, o un poc després, també féiem coa al mateix pati -ara amb una tassa o un tassó d'alumini i un tros de pa embolicat en paper d'estrassa- perquè ens donassin el berenar: ens omplien el tassó de llet en pols ja diluida i ens donaven un tros gros de formatge groc que ens duien els americans i que acompanyàvem amb el pa duit de ca nostra.

Això ja ho explicat diverses vegades, ja ho sé. 

Però he cregut necessari tornar-ho a explicar perquè generacions que no han passat per aquestes cues, diria sens dubte vitals perquè estan relacionades directament amb la salut i amb l'alimentació, si no saben fer coa o si la se boten puguin prendre mostra d'aquells nins i nines  de mitjans anys 50 del segle XX que sí féiem coa per una vacuna molt important i per un tros de formatge groc i un tassó de llet.

Hem de fer coa TOTS i hem d'esperar el nostre torn. 

No hi pot haver privilegis.

La pigota es va erradicar. S'erradicarà la covid?

dijous, 28 de gener de 2021

Ningú no té la culpa dels morts i contagiats


La culpa no és bona i ningú la vol.

Però tenim la tendència sempre a cercar el culpable de tot el que ens passa, tant a nivell personal com a nivell col.lectiu.

Quantes vegades no hem dit o hem sentit "la culpa és de...." "en té la culpa..." Fins i tot donam la culpa a l'escaló de l'acera si trabucam el peu o a una porta mal tancada si ens agafam un dit.

No me posicionaré, ara, en cap tendència política: només vull dir que no som del PSOE ni vaig col.laborar amb el meu vot a que en Sánchez fos President.

Estam davant una situació sanitària i econòmicament molt perillosa que ens afecta -o ens pot afectar en qualsevol moment- a cada un de nosaltres.

M'escarrufa, me fa por i pens que va més enllà del sentiment humanitari sentir o llegir que es presenta o s'ha presentat una querella criminal contra en Salvador Illa per la seva responsabilitat dels morts per COVID19

A més, pens que si no s'ha fet res -poca cosa podem fer si no és seguir les normes del Govern i Sanitat, tant a nivell personal com a nivell polític- per intentar frenar aquesta pandèmia no és ètic donar la culpa als altres: és massa còmode i massa covard.

Crec que a la majoria de ciutadans el que ens importa és que baixin els contagis, que es vacuni a les persones seguint l'ordre que toca i arribar a un moment que poguem viure una inmunitat.

 Si això ho aconsegueix en Sánchez i n'Illa o en Perico de los Palotes a mi m'importa molt poc.

L'important, crec, és la finalitat que cercam tots.

No cerquem culpes perquè no hi ha culpables.

Presentar querelles criminals en aquests moments és igual, pens, que donar "la culpa" als xinesos.

I això és molt poc ètic i molt poc solidari.


diumenge, 24 de gener de 2021

Una trobada virtual entranyable

 




Ahir vaig rebre un missatge pel messenger:

"Hola Joana, som na Catalina que te cuidaba quan eres petita a Pollença i al Moll. T'estimava molt i de casualitat t´he vista al Facebook i m'he alegrat molt de saber de tu.Una abraçada molt forta"

Na Catalina Suau, de la que no havia tornat a saber res. Ni ella tampoc de jo.
La vaig recordar totd'una. De fet, mai no l'havia oblidat.
La record tal com estam a aquesta foto. I tal com estam a d'altres.
Hi ha relacions i estima que perduren dins nosaltres i que afloren per una casualitat com la d'ahir.
Na Catalina era la meva "teta" i munpare i mumare posaren tota la confiança en ella perquè em cuidàs quan era molt petita.
Tenia 2 anys i era l'any que es va inaugurar el Sis Pins i els pares anaven ben enfeinats darrera l'hotel i munpare, a més, amb la feina a la Caixa dematí i capvespre.
No sé exactament quant de temps me va cuidar, però degué esser un temps molt intens el que passàrem juntes per recordar-nos tan bé l'una de l'altra, tants d'anys com han passat.
Me duia a passejar, per Pollença o per u Moll. I jugava amb jo al corral de ca n'Asprer o a la terrassa de l'hotel.
Gràcies, Catalina, per haver.me cuidat tan bé.


dissabte, 16 de gener de 2021

Gloses per Sant Antoni

No hi haurà cap fogueró

ni faré espinagades

dins ca nostra jo estaré

que és el millor que puc fer.

Tocàvem la campaneta

i no sabíem per què

però era un ritual:

deixàvem una pesseta.

Sant Antoni gloriós

i patró dels animals

mem si enguany sou capaç

d'aturar per sempre més

aquest virus horrorós.

Té vida i és animal,

jo vos deman des d' aquí

que quan el beneigueu

ho fageu amb un verí

i així aconseguireu

que no ens fagi patir

i així, deixar la pesseta

en tocar la campaneta

ja tendrà el seu sentit.

I ficau l'animalot

que hem anomenat covid

a un lloc ben amagat,

lo millor és un gran clot

del que no pugui sortir.








dilluns, 11 de gener de 2021

La Filomena aquesta i l'any de la neu

















Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.
Jo tenia 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.
Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.
Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......
Però no aturava.
A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podien encalentir més.
Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fet de mumare i abric que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra.
Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.
Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits del fred que feia.
Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu
Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.
Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.
A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.
A un carrer de darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i record fixament que uns homes vestits de negre duien la caixa a braços passant pel camí entre la neu blanca.
Mumare va armar un braser enorme ben enmig de la cuina u baixàrem del porxo un biombo per posar entre la camilla i la porta del menjador. Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven pes portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Pujava per l'escala una fredor indescriptible.Mumare va armar un braser enorme ben enmig de la cuina i baixàrem del porxo un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.
En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.
El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......
No va esser la fi del món, aquella gran nevada: la vida continuava així com podia. Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta.



diumenge, 3 de gener de 2021

Sempre en el record




El corral amb el fasser enmig anys i anys i que li va regalar, dins un cossiol, a la tia Coloma un home que feia plaça. El picudo el va matar

La bugaderia enorme on, a més d'emplear-la per mil coses, hi féiem matances.

Les païsses, una plena de mobles i coses que no empràvem i l'altra per la llenya, les barres dels cristians que aguantaven Patrona rera Patrona, llenyams vells, trossos de vés a saber què.


El menjador, on ens hi passàvem la vida en l'hivern i a la sala ens hi instal.làvem l'estiu. I en l'hivern enceníem la xemeneia només en grans ocasions: Nadal, quan hi havia un neixement o un mort i a qualque festa que organitzaven els meus pares amb els amics.

I al balcó de la sala els Reis deixaven els seus regals.

En Miquel i jo baixant per l'arrambador mig penjats damunt i patinant suaument.

Estius amb n'Andreu i els nins i les vacances escolars de Pasqua i Nadal. Jocs amb les cosines i anades a Plaça i a nedar.

En Toni i jo veníem quasi cada diumenge de Palma: dinàvem a La Parra i passàvem el capvespre dins el menjador o al terrat si era en l'estiu.

Tothom s'ha fet gran i falta ja per sempre el tronc d'aquella casa, el tronc d'aquella família: en Miquel.

A vegades, passejant, hi pas per davant i el meu cap s'omple de records llunyans i no tan llunyans. Deu fer dos anys que no hi he entrat. Però sé qui som: a aquesta casa hi vaig néixer, hi vaig viure, hi vaig jugar, hi vaig riure i plorar...... Sé que els meus orígens són allà



dimarts, 22 de desembre de 2020

Damunt una ona eterna

 




Nadal

de dàtils,

rem

i mandarines.

Nadal per grups,

que no podem tots junts.

Nadal

d'il.lusió

i felicitat

amb fills i nétes.

Seràs ben present

entre nosaltres

intentant eliminar la tristor per la teva absència.

I parlarem de tu 

de moments

viscuts,

de moments bons

i d'alegria,

moments sentits,

moments estimats per nosaltres

i per tu.

Seràs ben present

entre nosaltres

malgrat la teva absència

des que vares partir damunt una ona eterna.



divendres, 11 de desembre de 2020

Covid19, aquest bitxo.

Prest farà un any, ja, que en vàrem començar a sentir parlar.

Era enfora, era una cosa rara, era un bitxo estrany que es feia present per la Xina.

I ens va anar aglapint a tots ben aviat i sense que el coneguéssim. 

A més, era un bitxo descarat i maleducat: anava, venia, entrava, sortia....

I dictador: ens va fer estar a tots dins ca nostra tancats durant molt de temps sense poder veure la família ni els amics.

Dia 26 de març vaig quedar sola a ca nostra: en Toni va morir de matinada i la seva absència va deixar la casa buida per sempre. No va poder venir ningú: ni tan sols la seva germana ni els meus fills. Plovisquejava quan el se'n duien i ni jo no vaig poder anar al cementiri.

Sola a casa, telèfon sonant dies i dies, que encara no ha deixat de sonar.

Me va salvar les videotrucades dels fills, les telefonades dels amics. I el meu caràcter: me vaig proposar estar forta i hi vaig estar fins que em vaig derrumbar i encara ho arrossec.

I el bitxo desconegut i mal educat seguia circulant.

Només explic això perquè qui ho llegeixi sàpiga que a mi també m'ha afectat molt personalment, el bitxo, malgrat -fins ara- no haver-me contagiat. I tenc por, sí. No me'n fio gens d'ell i les seves arpes mortíferes.

I, malhauradament, segueix encara ben present, massa present.

I ve Nadal, festes entranyables i enguany perilloses. I no som capaços de botar-les, de no celebrar-les: estam en perill de mort i parlam de "salvar Nadal". Què hem de salvar? La vida és el que hem de salvar. De veres que me fa mal sentir parlar de Nadal. I em fa mal que els meus fills, parelles i nétes, hagin de venir per separat a dinar amb jo. Però, la veritat, m'aconhorta saber que no estaré sola els dies més assenyalats. 

I per què només es parla per la premsa i televisió de "cenar en familia en Nochebuena y Nochevieja"? 

Mem si tenen i tenim clar d'una vegada que a les terres de Catalunya i a les Illes Balears no sopam! Aquí dinam el dia de Nadal, la Segona Festa i el dia de Cap d'Any.

Siguem responsables. dur mascareta, rentar-nos les mans, posar-nos gel hidroalcohòlic i mantenir la distància personal que estableix Sanitat és, realment, tan difícil?

Estic segura que si ens diguessin com a cosa certa: "si no fas això demà te contagiaràs" tots ho faríem. Bé, idò així estam: si no ho feim ens contagiarem.

Hem de deixar que ens guanyi el bitxo aquest?

No, mai!



diumenge, 6 de desembre de 2020

Nadal 2020


He de confessar que Nadal, per jo, és molt important familiarment. Però el 2020 hem de salvar la VIDA.

Enguany és tot molt diferent i, enrevoltats -desgraciadament- pel covid19,  vull demanar i vull creure que celebrarem TOTS el Nadal amb responsabilitat i seguint les directius que ens dóna Sanitat.

Vull reconéixer que amb els fills i nétes som una gallina lloca: som feliç de tenir-los prop, de tenir-los junts. I sé que els tenc prop encara que no visquin a Pollença.

Enguany no serà el Nadal de sempre, ni ho pot esser.

Primer de tot, en Toni ja no és amb nosaltres. Però tindré força -igual que n'he tingut altres Nadals passats amb la pèrdua de persones molt estimades (Mon pare, ma mare, el meu germà Miquel)-. I en treuré d'allà on sigui pels meus fills i nétes, que també sentiran molt aquesta pèrdua i el farem present amb nosaltres i dins nosaltres.

I sí, malgrat tot, farem dinar de Nadal.

Però amb la família repartida. També s'han de repartir amb son pare, clar.

El dia de Nadal vindran na Tonina, na Klara i en Seydou. I el Pare Noel haurà arribat per na Klara

La segona festa vendran amb Miquel i n'Edy.

Na Coloma i n'Aina encara no saben quin dia vindran, però el dia que venguin també els Reis o el Pare Noel haurà arribat per n'Aina.

No em puc queixar: enguany tindré tres Nadals.

Casa orejada encara que ens haguem d'abrigar.

Allargarem la taula i mantindrem la distància.

I menjarem torrons, mandarines i rem fins que ens cansem.

Farem tertúla fins tard: tres tertúlies, en dies diferents, amb les persones més estimades.

Deman a TOTS, una vegada més, que siguem responsables i seguament podrem viure el Nadal de 2021 d'una manera millor.


divendres, 4 de desembre de 2020

Blai Bonet i els Ciutat de Manacor de 1974

 


Queda de testimoni una foto que li falta un troç i la meva paraula.
Quan col.laborava a la revista Cort hi feia cada quinze dies una entrevista a qualque escriptor. La secció tenia un nom, però no record quin era. I, des de que em vaig divorciar d'Andreu Ferrer, mai no vaig poder tenir accès als exemplars de la revista.
El novembre de 1974 ja estaven publicades les obres de novel.la i poesia que havien guanyat el "Ciutat de Manacor" aquell estiu.
Aquell any foren uns premis molt controvertits, desagradables i especials.
De Poesia varen anunciar guanyador en Joan Perelló amb "Atzar"que, com és natural, va pujar a l'escenari. En Joan dret, immòvil i, supòs que sense entendre bé què passava, va aguantar estoicament una mena de llarg sermó que li feia en Blai Bonet sobre el seu llibre i sobre la poesia.
No record exactament com va esser -fa ja 46 anys- que, quasi de sobte, va deixar d'esser guanyador del Premi i el donaren a Miquel Mestre (del que no he sabut mai res més)
Després d'aquest escàndol o farsa o com li volgueu dir em cridaren a mi com guanyadora del premi de Narrativa. Molt contenta però desorientada totalment i realment avergonyida pel que havia passat també vaig pujar a l'escenari. Em dinaren l'enhorabona amb bones i poques paraules i se va acabar l'acte.
Un dia d'aquell hivern a finals del 74 Cort me va enviar a Santanyí a fer una entrevista a Blai Bonet. Partírem cap allà amb en Sergio, que era el fotògraf de la revista.
Asseguts a una camilla la mare den Blai ens va fer un cafè i jo anava fent l'entrevista.
Vaig trobar que era molt oportú demanar-li sobre què havia passat als premis Ciutat de Manacor.
-Ui, va respondre, és que allò de poesia no té nom: era dolent, dolent, encara que els altres del jurat li volien donar el premi....
Jo no m'havia identificat, només havia dit que hi anava de part de la revista. I en Blai va continuar:
-...I el que era horrorós, horrorós era el llibre que va aconseguir el premi de narrativa. Allò si que era horrorós: més dolent no podia esser.
Se referia, clar, a "Taules de marbre"
Vaig seguir sense identificar-me -no tenia per què fer-ho- i vaig escriure aquelles paraules ràpida i textualment.
Vaig quedar molt contenta de l'entrevista que havia fet a Blai Bonet.

 

 


dilluns, 23 de novembre de 2020

Persones del "Sis Pins"

 No sé exactament quan però, abans de l'estiu, ens traslladàvem al Sis Pins. Segurament carregats de coses: en Miquel Vives, "Marratxo", tenia un taxi i, ben prest, mon pare li va proposar esser el taxista de l'hotel, tant per noltros com pels clients. Amb el seu taxi partíem tota la família i totes les coses personals. No devia bastar un viatge, clar.

Als anys 50 del segle passat no teníem cotxe.

Tot el temps que érem al Sis Pins mon pare anava i venia (feia feina a La Caixa) amb la guzzi, en Miquel germà anava i venia de l'Institut de Pollença en bicicleta, a mi em canviaven a ca les Monges del Moll i mumare començava a fer confitures pels clients, una immensitat de botelles de tomàtiga en conserva i una altra de pebres torrats.

A Ca'n Roqueta (botiga familiar fantàstica on venien de tot i que estava allà on ara hi ha "El Casinet" i també la casa de veïnat) eren els proveïdors del Sis Pins. 

L'hotel -abans casa familiar d'estiueig- tenia un mollet que encara existeix. I davall el mollet mon pare hi tenia un viver de llagostes i un de peix gros. Quan feia mala mar els pescadors no podien sortir i, d'aquesta manera, el Sis Pins estava proveit de peix pràcticament tot l'estiu perquè s'anava menjant i, per tant, renovant.

Encara sent el renou que feien per tupar la quantitat enorme de pops que agafaven en Miquel i els seus amics anant vorera vorera amb la beta. El pop no era pels clients: era per nosaltres i per les famílies dels amics que havien anat en la beta. Vaig menjar pop cuinat de cent maneres diferents i sempre m'ha agradat: el dec dur impregnat dedins des d'aquells anys. I crancs peluts a rompre que anaven a l'arròs de peix, clar.

Jo anava a agafar pegellides -enormes, abundants- que mumare i na Joanaina torraven amb molta llimona per damunt: una delícia pel paladar i un gust d'infancia que no pot tornar. També, amb en Miquel, anàvem per la Gola a veure si teníem sort i podíem agafar cloïsses: dos foradets minúsculs a l'arena, hi ficàvem els dits curosament i en trèiem una, i una altra i una altra.....fins que ens cansàvem.

A mi les mordales dels crancs peluts me feien por i n'agafava de sabaters i -quin desastre- els xupava vius. Ara seria incapaç de fer-ho.I no perquè fossin vius: no puc suportar el peix cruu i no ben cuit. També al mollet amb una canyeta i pasteta pescava sempre un parell de peixos: donzelles, esparralls, qualque tord...que anaven -amb els crancs peluts den Miquel- a l'arròs.

Record amb molta estimació totes i cada una de les persones que feien feina a l'hotel. Tots junts érem com una gran família.

En Jordi (que després va tenir el "Bec Fi") era el botones i ell i en Miquel jugaven els moments que no hi havia feina i jo també hi jugava: en Jordi tenia, tot just 14 anys o menys.

N'Andreu Cànaves "de la Punta" era el conserje: molt elegant amb el seu uniforme, i el somriure sempre a la boca.

En Guillem Matheu, "Tortet" era el maitre. La seva vídua, na Magdalena, passa per ca nostra sovint per anar a comprar i, si ens veim, feim la xerradeta.

En Joan "Pageset" -no record gens el seu llinatge- era cambrer i qui més jugava amb jo. Quan munpare va vendre l'hotel va muntar a Sant Vicenç l'"Hostal Oriola" que crec ara duen els seus fills.

Na Margarita, la cuinera. Una dona baixa, nerviosa i que cuinava de meravella Tenia un fill que nomia José, un poc més gran que jo, i que fa un grapat d'anys vaig retrobar-lo i ens vàrem reconéixer al bar de la platja de Formentor.

Un altre dia parlaré de les camareres, les meves estimades camareres.



dijous, 12 de novembre de 2020

Horabaixes de novembre

 Horabaixes de novembre,

foscos

tristos

llargs.

Enguany el novembre no plou suaument

dies i dies

damunt Pollença.

Els carrers, deserts,

presagi

de l'arribada de la nit.

Diuen que és la Fira,

però no hi haurà

ni jugueta per les nétes

ni dur-les a colcar

ni anar a veure els "fireros".

No hi haurà dinar

familiar

de llom amb col

ni tertúlia

llarga i agradable

devora la xemeneia ben carregada

ni anar de bars

dissabte vespre.

L'únic que serà igual és

horabaixes de novembre,

foscos

tristos

llargs.




dimarts, 3 de novembre de 2020

Records infantils de la Fira

La Fira me duu gust de torró i oloreta del fum de les xemeneies enceses que impregnava els carrers, el renou estrident de les tómboles que posaven a Plaça, davant ca n'Aixertell (ara "Il Giardino"), els colorins i renous -aleshores alegres- i la il.lusió de les atraccions, posades ja feia dies entre ca u Lloro, ca n'Olesa i ca na Tonina Salas (ara "La Merceria").

La Plaça era plena de fireros. 

Torró fort o fluix, no en coneixíem d'altre.

Coco, avallanes, castanyes, xufes.....

En bon dematí en Miquel germà i jo anàvem a donar els molts d'anys a ca la tia Joana de Can Rull, germana del meu padrí patern. Na Bàrbara i na Miquela preparaven el dinar i anàvem a veure-les tots contents. A canvi d'una besada a la tia Joana i estar una estoneta amb ella (i amb na Petica, sempre present i sempre amb una pala de matar mosques a les mans) ens donava una moneda de duro a cada un. O devia esser en paper, el duro? No ho record: sé que anàvem a ca nostra i mon pare ens donava canvi per tal de poder anar a colcar.

En Miquel, tot el temps cotxets, tiro-pichón i com una ruleta que hi havia a plaça i on mai tocava res. Un any en Miquel l'observà durant molt de temps, després va pagar la seva tirada i, en haver tirat ràpidament, l'amo li cridà: "noooo, cap a l'esquerra!!!!!". Però ja havia tirat cap a la dreta, ben aposta, i després de donar voltes aquella trinxa de pell se va aturar allà on hi havia un rellotge. Un bon premi producte d'una bona observació d'un infant d'11 o 12 anys.

Jo colcava als "caballitos" i a les barques fins que un any, molt després, va venir el "balancé". Amb les amigues compràvem xufes i coco. I voltàvem i voltàvem com, anys després, voltàrem molt de temps per Plaça.

I la pluja, a un moment o l'altre, es feia sempre present per la Fira.

Encara existien els "censals" i mon pare els cobrava a la taula del despatx. Ell i mumare s'instal.laven a la camilla persianes obertes. El capvespre, aquella estada a la camilla era compartida amb don Francisco i donya Catalina "de correus", els grans amics. I, si venia qualcú més sempre era benvingut.

 I, abans de dinar, jo acompanyava mumare a Plaça a comprar torró, fort i fluix, sempre a la mateixa dona que record duia un gran davantal blanc amb uns volants

Dinàvem de tords amb col amb les butzetes cuinades amorosament i preparades damunt trossets de pa frit per na Joanaina . I supòs que de primer menjàvem arròs de brou. Després d'escurar na Joanaiana se n'anava a jugar a cartes, com quasi cada diumenge, a ca madò Aina, amb les veïnades.

L'arribada de les juguetes va esser ja més tard, quan les atraccions es posaven a ca les Monnares i a Plaça hi havia sols fireros i juguetes. I totes les drogueries -que també venien juguetes- omplien el carrer de bicicletes, pepes, cuinetes......

diumenge, 25 d’octubre de 2020

Divagacions a la matinada

 Les meva matinada estimada ha tornat avui més viva que mai, amb el ditxós canvi d'hora. Me costa moltíssim assimilar-ho.

Fa estona, ja, que estic aixecada.

Només m'enrevolta la fosca del corral i la soletat de la casa.

I els meus veïnats deuen dormir encara.

Sé que he de demanar hora per vacunar-me del grip.

I res, ganes d'escriure.....

Avui és diumenge i vull anar a Plaça a comprar nespres i gínjols. Mem si tinc la sort de trobar-ne d'aquells petits, que són els bons. Les nespres no les vull massa madures, que s'esclafaran dins la senalla. Tanmateix se cullen totes el dia de Sant Lluc i, esteses, van madurant.

M'agrada molt estar a ca nostra, sempre m'ha agradat fer-ho a tots els llocs que he viscut. 

I ara, si la porta s'obri o, si tenc les vidrieres de l'escanzell amb la clau girada (darrerament quasi sempre) i veig algú darrera el visillo o toquen el timbre i és qualque amic o amiga, el cor se m'eixample: som conversadora per naturalesa.

I massa sovint pens que vivim una situació sanitària i socio-econòmica difícil de sortir-ne. Però estic segura que en sortirem. 

Crec que ara no és moment de baralles polítiques ni socials. Ja farem la Revolució pendent després.

Ara és moment d'ajuntar forces, de seguir les indicacions que ens dona Sanitat i el Govern de l'Estat encara que no sigui el "nostre" govern o no estiguem d'acord amb les idees dels que ara comanden

Ara és moment de comprar al petit comerç local allò que necessitem. 

I ajudar-nos els uns als altres tot el que poguem.

Ara mateix he sentit per TV que Balears s'afegeix a les Comunitats que demanen l'Estat d'Alarma.




dijous, 15 d’octubre de 2020

L'enyorança a la tardor i la covid19

 Un amic meu va dir l'altre dia: "Els colors de tardor són colors d'enyorança". 

I és ben vera. 

Els colors, les fulles que cauen, les plantes que acaben el seu cicle fins la primavera, els horabaixes obscurs que no s'acaben mai, la pluja persistent, els carrers banyats.......

Enyorança de què?

De tot: del reviure en primavera, dels dies llargs, ....

Fins i tot enyorança de coses tan simples com un trempó.

Aquest 2020 és molt difícil per tots i això, crec, ajuda l'enyorança. Enyorança de salut, de passejar amb els amics, d'anar a dinar o a sopar amb els amics..... De poder viure amb unes relacions humanes normals que segurament i desgraciadament no tornaran per ara. Qui sap, fins i tot, si haurem d'aprendre a conviure com ara. Serà molt difícil.

Ara mateix llueix un sol esplèndid i, malgrat això, tot el que m'enrevolta té color i fa olor de tardor.

Per no haver de patir aquestes enyorances me deman a jo mateixa i a tothom:

-No ens hem de reunir si no som del mateix nucli familiar: no tenim, enguany, res a celebrar.

-Posem-nos la mascareta. Però així com toca: tapant el nas i la boca. I no val dur la mateix més del temps que se'ns diu per part de les autoritats sanitàries. A mi també em molesta quan la duc. Però m'estim més aquesta molèstia que no haver d'aprendre a conviure amb la covid19. Rentem-nos les mans molt sovint i utilitzem gel hidroalcòholic quan sigui necessari.

Sabem tots que serà un hivern dur, molt dur, massa dur.

Ajudem-nos, si podem, els uns als altres. El temps del confinament hi havia una gran solidaritat arreu. Tornem-la a posar en funcionament.

Per ventura ens fugirà l'enyorança i la tardor tornarà esser l'estació de l'any amb més colors diversos que ens agraden molt.






dimecres, 29 de juliol de 2020

Dia 2 d'agost sempre serà el dia de la Patrona

Hi hagi actes festius o no, siguem a Pollença o no, estiguem trists o contents, sempre per tots els pollencins dia 2 d'agost de cada any serà el Dia de la Patrona.
Crec que tothom, a nivell personal i per un motiu o altre, hem passat al llarg de la nostra vida qualque Patrona trista.
I enguany -maleït 2020- és una Patrona trista per tots nosaltres.
I se nota pel carrer.
I se palpa en tot moment.
I quasi no hi ha banderes als balcons.
I.....afegiu el que volgueu.
És una Patrona trista i amb molt de respecte i record per l'ingent quantitat de persones que han sofert  aquest puta virus, per tots els morts que ha provocat i per tots els seus familiars, coneguts i amics.
Dilluns horabaixa vaig sentir, escoltar i veure un passa-carrers. I tot l'ambient era trist i amb molt poca gent: fins i tot la seva música no me va sonar tan alegre com els altres anys.
El dia de Santa Aina a les 2 del migdia sempre els que encara no havíem vingut per la Patrona teníem un sentiment especial. Quan encara no es feien les Canonades, les campanes de la parròquia sempre varen repicar -en Pep "Guineu" n'era l'encarregat- i després posaven al campanar -crec que ho feia en Miquel March- a través d'uns micrófons cassets amb música com De mil-i-cinc-cents moros, Puix Patrona, Visca Pollença, L'Alborada.... I aleshores, quan el pare dels meus fills, els nins i jo veníem cap a Pollença dia 26 el capvespre i ja quedàvem aquí tot el mes d'agost, en Miquel germà telefonava sempre un poquet abans de les 2: "Au, deia, perquè escolteu repicar". Més tard arribàvem i tots ja hi érem: ca n'Asprer era ben ple, no només de persones, també d'estimació, de sentiments, de ganes de festa...
I els anys -ben pocs, crec que dos o tres en tota la meva vida- que, per un motiu o altre, no he pogut venir, de matinada els alegres sons de l'Alborada eren dins jo i a les 7 de dia 2 recordava i sentia la calor dels meus carrers i us puc ben assegurar que sentia dins el meu cor les campanes tocant a foc i el crit esgarrifós den Joan Mas. I tenia pell de gallina...
Enguany per jo serà una Patrona doblement diferent i trista: pel covid-19 i per la falta d'en Toni.
Però dia 2 de ben segur que serà el dia de la Patrona.
I els meus sentiments i records tornaran a sortir, com varen sortir, ja, dia 26 a les 2.
I així cada any. Passat, present i futur.
Visca la Patrona!
Visca Pollença!
Molts d'anys per tothom!



divendres, 24 d’abril de 2020

He omplit el corral de primavera

He omplit el corral de primavera
sembrant rosers,
petúnies, clavells de moro....
M'assec al balancí
i el miro
gronxant-me suaument.
I tu ja no el veuràs mai més
i ja ni sé si he fet bé
omplir el corral de primavera.
El mes de juny
potser
tal volta
poguem sortir
o no.
El mes de juny
potser
tal volta
puguin venir ja els fills
i nétes
o no encara.
Quan puguin venir
no et trobaran a tu
però sé
que
els agradarà
veure el corral omplit de primavera.








dimecres, 22 d’abril de 2020

Sant Jordi confinat



Demà és Sant Jordi.
Demà és el dia del llibre.
Avui, no demà fa anys que va morir Cervantes.
Demà, ara i ja fa temps, és, per nosaltres, el dia del llibre i de la rosa vermella.
Demà és el dia de Sant Jordi confinat.
És com allò de quan ens prohibeixen una cosa que tenim unes ganes loques de fer-la, idò així veig jo com enguany el covid-19 ens prohibeix celebrar Sant Jordi al carrer el celebram més que mai.
Enguany, aquest malany de covid-19 i confinament de la població, Sant Jordi es celebra a la TV, a  emissores de ràdio, a les xarxes, a youtube, a l'whatssap, en streaming.....
I a tots i cada un dels recons del nostre País
I tenc la sensació que se'n parla més que mai.
Segurament a partir del 2020 Sant Jordi sempre serà ja diferent.
Els llibreters se'ls enginey com millor saben i poden i segons la imaginació de cada un per poder vendre llibres. I en venen. No com d'altres anys, clar, però el 2020 és un any excepcional, un any diferent, un any confinat
Per whatssap es passen, entre els amics i coneguts, poemes fabulosos, alguns d'ells musicats, d'altres en format cançó, inclús en format ball, que van rodant per diversos territoris i intercanviant-se amb d'altres: "aquest ja l'he rebut..., mira, un de nou..., aquest el tenc 4 vegades...."
Es llegeixen fragments d'obres literàries i es pengen al FB o a qualsevol altre lloc "penjable".
Els Ajuntaments, la ràdio, els diaris, les revistes -online, clar-, els grups del FB, tota quanta xarxa social hi ha -des d'Instagram al FB passant per d'altres que jo no utilitzo i no podria anomenar-les totes....Tots aquests i més conviden a nins, grans i majors, a pintar una rosa, llegir un llibre, llegir en veu alta i gravar-ho -perquè els que hi tenim accès ho poguem veure i escoltar- un fragment d'un llibre, un poema...
I pens que arribarà a esser important Sant Jordi confinat de 2020 perquè crec que repercutirà en el coneixement a fons de la Festa de Sant Jordi i, sobretot, en la lectura, l'escriptura, la creació en general.....
I si això és així -que crec ho serà- benvingut sigui, idò, Sant Jordi confinat!

dissabte, 18 d’abril de 2020

Dissabte decapvespre

Dissabte decapvespre a Pollença,
tranquil, silenciós, suau.
Dissabte decapvespre dins ca nostra,
ningú pels carrers,
molts d'ocells pel corral
que m'agombolen
i música que m'arriba
de qualque veïnat
i qualque cop de martell
d'algú que deu penjar un retrat,
i rialles de nins
i plors d'infants
i xerrar d'adults.
Les cases netes
per dins i per defora
anuncien un diumenge qualsevol,
un diumenge
dins ca nostra.
Un diumenge més que no serà diumenge:
no serà un diumenge alegre
d'anar i venir, de vermuts, de bars, de canyes...
Un diumenge
com un dia qualsevol
a dins ca nostra.
Dissabte decapvespre,
casa neta
i adesada
amb un lliri dins un pitxer
damunt la taula.
Dissabte decapvespre silenciós,
ni gent,
ni cotxes,
ni motos,
ni nins en bicicleta.
Preludi d'un diumenge qualsevol,
un dia més
del nostre calendari.



dijous, 9 d’abril de 2020

Fa dues setmanes

Fa dues setmanes
que partires per sempre.
T'estim tant
i t'enyor.
Avui tocava fer panades
i robiols.
La cuina era un laboratori.
I demà féiem Pasqua amb els nins i nétes
a ca nostra.
I un ou de xocolata ben gros
per n'Aina i na Klara.
I robiols
i panades de pasta dolça ens alegraven el paladar.
T'agradaven tant que mai
no en menjaves abastament, deies.
Enguany la casa és buida
i demà no farem Pasqua.
T'estim tant
i t'enyor.
Saps?
La clívia va florir
quan tu encara eres aquí
però ni te n'adonares,
i he fet uns cossiols de blat
que han sortit quasi tan blancs com els de les monges
a la Casa Santa.
T'estim tant
i t'enyor.
El meu Dijous Sant, enguany, ha estat
fer net,
regar arbres i plantes,
caminar per dins ca nostra
i endoiar un poc.
I tenir un pensament constant:
avui fa quinze dies que partires per sempre.
I em super de cada dia.
Crec que estaries orgullós de jo,
de la meva força,
del meu confinament solitari.....
T'estim tant
i t'enyor
mirant cada objecte,
cada racó,
cada rajola...
I te veig al corral,
cama damunt l'altra
mirant-me regar.
I regam tots dos mentre tu cantes
i a mi m'agafa un atac histèric de rialles
que no puc aturar.
T'estim tant
i t'enyor.






dimarts, 7 d’abril de 2020

Parlen de desconfinament esglaonat. Segur?

La veritat és que no ho entenc gens ni mica.
No entenc com ara, després d'haver estar confinats tant de termps, se proposi una mena de desconfinament esglaonat.
Què volen dir?
Qui sortirà primer?
Com?
Amb quines condicions?
Per quines necessitats?
Per quins motius?
.........
Pens que els ciutadans hem demostrat que sabem i podem estar confinats davant el perill.
Tret, com en tot, de desgraciades excepcions, però poques pel nombre de persones que som.
I ara que encara segueixen -i dies augmenten i dies no, segons- els contagis ens volen desconfinar esglaonadament?
No seré jo la primera que surti malgrat en tinc unes ganes loques ja que, a més, abans ja vivia prpacticament en confinament per l'enfermetat den Toni. I sí, tinc mooooooltes ganes de sortir al carrer, de passejar, d'anar a can  Moixet a prendre una canya ben fresca, d'anar a dinar al Romaní o a berenar al 1550....
Tenc unes ganes loques que els meus fills i nétes puguin venir.
I sí, tenc ganes d'anar a passejar per Ciutat, també.
Tenc moltes ganes de poder veure tots els amics i amigues.,
Crec que perquè tot això sigui possible, tot això i tot el que tenen ganes de fer els altres ciutadans sigui possible ens hem de sacrificar un temps més i hem de seguir amb el confinament.
Si després hi ha un rebrot de contagis ens empenedirem de per vida -si vivim- d'haver-nos desconfinat, encara que sigui esglaonadament.

dijous, 2 d’abril de 2020

Per en Toni

Morires al teu llit
com els herois de vida.
Lluitares la batalla
amb qui més estimaves
i amb qui més t'estimava.
Eres generós, afable,
i un gran conversador
el temps que estaves bé.
Amic dels bons amics
fins a l'arrel de la soca més profunda.
Me sap greu esser jo qui ho digui:
eres tot un Senyor,
així,
amb majúscules.
Avui fa una setmana
i sembla que encara hi ets.
Ets a Jonquet, 43
entre les plantes del corral
i els mobles de la casa.
Entre els teus llibres de velers
i de la "teoria de la capa límite"
Ets als teus dibuixos,
als teus compassos
i als teus llapis amb mines.
Ets a la teva cabòria de surcar la mar
veles ben grosses
inflades pel llevant.
I ets aquí,
devora jo,
mentre t'escric aquest poema que em surt
massa fàcilment
per esser poema
i per esser per tu.



dimecres, 1 d’abril de 2020

Com serem després del covid-19?

Quan s'acabi el confinament i quan s'acabin els contagis pel covid-19, com serem?
Estic ben segura que, durant tot aquest temps de confinament tots vivim dia a dia la part bona, positiva, empàtica, solidària..... dels que tenim prop, ja sigui físicament, com telemàticament.
Jo he viscut -i visc cada dia- la de Pollença i els nostres habitants i cadascú haurà viscut la del seu entorn. També visc -telemàticament- el dia a dia dels fills, dels amics que no viuen a Pollença.
Però vull escriure del que observo més directament, que és com vivim el covid-19 a Pollença
Él poble és ple de persones que tenim por i alhora esperança i agraïment, agraïment cap als sanitaris, municipals, personal de neteja dels carrers, voluntaris per tot: per dur-te menjar i coses essencials a casa, per desinfectar el poble, per tocar les xeremies o qualsevol altre instrument des del balcó o el portal a les 8 del vespre, voluntaris per tot el que sigui necessari.
Crec que les paraules que més he sentit en tot aquest temps, ja sigui en sortir al portal a fer mambelletes, ja sigui per telèfon, ja sigui en anar a comprar el pa són "estau bé tots?","necessites res?" i "gràcies"
Per la desgraciada -encara que esperada- mort den Toni- aquests dies he parlat per telèfon, i continuo fent-ho, amb una gentada. I no parlàvem només den Toni i jo: totd'una sortia a la conversa la situació que tots vivim pel coronavirus.
No hem de perdre mai els valors que hem aconseguit, voluntària o involuntàriament, durant aquest confinament.I, en acabar i desaparéixer els contagis, estic segura que TOTS serem com hem après a esser: humans, solidaris, empàtics, voluntaris.....i la nostra escala de valors haurà canviat. La de tots i cada un de nosaltres.
Parlant per telèfon amb una molt bona amiga i veïnada de ca n'Asprer de tota la vida, na Maria Vives -la dona den Jordi Albis- acabàrem rient: ens demanàvem què passaria després i a mi em va sortir: "Ja veuràs, Maria, el dia que poguem sortir, que els bars puguin obrir, que poguem passejar, que poguem dur una vida més o menys normal, això serà una festa. Mira, serà com una segona Patrona"
Com els que em llegiu, he après moltes coses durant aquest confinament.
Quan tot aquest malson acabi no hem de canviar: hem de viure amb els nous valors i les noves actituds que, si no teníem, hem après perquè ens hem vist estrets.
Pens en tots aquells que, durant el confinament, han perdut un esser estimat i s'han trobat sols físicament, en tots aquells que han passat, passen o passaran aquesta maleïda infecció, en tots aquells que viuen sols, amb tots aquells que no poden accedir al gel desinfectant, guants o mascaretes, amb tots aquells que passen o passaran estretors econòmiques perquè o han hagut de tancar el negoci o han perdut la feina o la perdran.
Quan aquest infern acabi, no oblidarem res del que hem après i no canviarem d'així com som ara.
I sí, crec que, quan aquest infern acabi, els pollencins viurem una segona Patrona.

divendres, 27 de març de 2020

T'esperaré debades, Toni



Ja te puc esperar debades, Toni.... Quina putada.
Darrerament, quan t'ingressaven a l'Hospital d'Inca, el dia que sabia que tornaves el meu cor s'eixamplava, encara amb petites esperances impossibles.
Ara sé que no tornaràs mai més.
La matinada d'ahir partires per sempre.
I ho feres tal com havies viscut: discretament.
Ara ets un record per tots els que t'estimàrem i t'estimam encara. 
I mentre et recordem, seràs ben viu per nosaltres.
Ara, com déiem i créiem tu i jo, ets energia, ets terra... 
I formes part d'aquesta terra pollencina que arribares a estimar tant.
Ahir dematí, quan ja havies partit per sempre, escoltava les cançons que t'agradaven i això me conhortava. 
Vaig escoltar moltes vegades "Mediterráneo" i les llàgrimes sortien suaument quan sentia i repetia el tros que més t'agradava:

"Ay, si un día para mi mal
Viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca

Con un levante otoñal
Y dejad que el temporal
Desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
Entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
Más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
Le daré verde a los pinos
Y amarillo a la genista.
Cerca del mar. 
Porque yo
Nací en el Mediterráneo."

La mar, el mar....que estimaves tant i que vares viure intensament tota la teva vida.

I saps? Et vull dir que estic contenta que et comprassis l'Amika, el teu veler, encara que fou la teva darrera locura grossa i que -per què no dir-ho- tingué unes molt males acaballes.
Ai, Toni, la casa és buida sense tu i les meves matinades estimades són més solitàries que mai.
No tingueres fills, però deies sempre que els meu fills eren els teus, també. I ells ho saben i ho senten. 
I t'estimen. 
I les menudes també. 
I et recorden ( "tio Toni sempre seràs amb nosaltres", va  dir i escriure ahir na Klara i sa mare m'ho va enviar en un video molt emotiu) i et recordaran sempre: viuràs dins ells com viuràs per a sempre dins jo mateixa.
I en Miquel, des del confinament, me donava consells i carinyo.
I amb na Coloma vaig estar parlant molt de temps per telèfon.
Quin temps més fotut que has triat per morir, Toni: tots confinats i sense poder-se moure ningú.
No veuré mai més el teu innat moviment de braços i dits intentant imitar Lalá, el teu avi estimat, quan anava a ballar de pagès a la Victòria.
I el Mal Pas el duies ben endins.Tant, que na Tonina pel teu 70 aniversari et volia regalar dur-t'hi així com fos. 
Ja no podrà, però t'hi durem amb el pensament. 
I els teus amics "malpassers", sobretot en Joan, sé cert que aniran a beure "sa colgadora" en record teu. Perquè saben, com tu:

"Qué le voy a hacer
Si yo,
nací en el Mediterráneo"


dissabte, 21 de març de 2020

#joemquedoacasa i les plantes



Aprofito aquest temps de confinament per fer coses
que abans no podia o no tenia temps de fer. Això sí les faig amb tota la calma del món perquè sé que això serà llarg, molt llarg.
Ordenar fotos, ordenar calaixos, tirar coses guardades que ni record per què servien, fer menjars que feia temps no feia, fer coques que vaig aprendre a fer de mumare i que tinc apuntades a un quadern i ben guardat i que també feia temps que no feia.

Ara sé que ca nostra, desde la porta del corral a la porta del carrer fa 20 metres. Vaig i vinc moltes vegades al dia i he calculat que camino devers 10 km diaris, a més dels que camino, amb passes més curtes, pel corral o cap a qualque habitació o cap a la cuina.

Aprofito per escriure.
Escric moltíssim, a vegades al blog i a vegades no.
Ja fa temps que, (després d'una depressió molt grossa, fa anys) malhauradament he perdut la concentració per llegir un llibre en paper, però no per llegir a l'ordinador. I llegesc, llegesc molt.
I veig molts de tutorials de plantes, la meva passió, junt amb l'escriure, i el meu entreteniment. 


He après a cultivar plantes en aigua (no totes serveixen), a tenir dins la casa algunes que sempre havia cregut que eren d'exterior, d'un cossiol (del que sigui) fer-ne 2 o 3 o més, segons el tamany de l'original. Això sempre ho havia sabut fer amb plantes "nostres": clívies, canyes, cintes, broscos.... Però no amb cactus petits, per exemple, ni amb el que deim "plantes grasses" també petites.

I deix passar el temps quan no tinc ganes de fer res.

dimecres, 18 de març de 2020

El Març, marceja


La matinada fosca m'acompanya
i sentir com canta el rossinyol.
I el sol que surt: ja és de dia.
Els colors de les coses es fan palesos
als nostres ulls.
I, a punt de començar la primavera,
sabem cert
que cada dia s'obre una flor
a qualque banda.
Març marceja
i enguany
el seu marcejar és de pinyol vermell:
#quedamacasa i partirà
per no existir mai més
per no tornar mai més.
Enguany, al març,
COVID-19,
les campanes tocaran a mort per tu
i la teva vida no tindrà
agraïment de ningú
i farem una festa, quan moris
i estarem alegres, quan moris
i cantarem pels carrers. quan moris.
Celebrarem la teva mort, COVID-19.
Mal et moris ja, COVID.19
i tots serem feliços
i podré escriure
sobre el rossinyol i la matinada
sense pensar en tu.
Au, mor ja.
Tanmateix saps que, entre tots, et combatrem i et guanyarem.



dimarts, 17 de març de 2020

Estimat corral


Quan en Toni i jo cercàvem casa per comprar a Pollença, teníem molt clar que havia de tenir tres requisits: un poc cèntrica, una habitació abaix i un corral, encara que fos petit.
Miràrem i cercàrem més d'un any.
I sí, trobàrem una casa molt cèntrica on tot és planta baixa i que té un corral.
Tenim veïnats damunt, però cap problema: ens duim molt bé amb ells (i ells amb nosaltres) i mai no hem tingut cap problema ni un de cap tipus.
I ara que estam confinats a casa i que ve el bons temps el corral és l'alliberació pels que aquí vivim. Sobretot per jo (En Toni quasi ja no hi pot sortir). I no només per jo. Na Ruth, quan pot, s'hi asseu, mòbil en mà, i hi escolta música o parla amb els seus amics. Regam indistintament o ella o jo.
M'assec al balancí ben gros que hi tenim i em relaxa molt.
I camin devora els cossiols: ara una fulla seca, ara una herba, ara mirar els rosers -podats el gener- com creixen espectacularment, ara d'un gros fer cossiols petits per quan venguin els meus fills se'n puguin endur.
Anit ha plogut i, si de dia no plou, aprofitaré per cavar un poc els cossiols grans, allà on hi ha arbres, que ja ho necessiten.
I avui entrarem la clívia grossa (regada ahir vespre i fet fulles netes) dins la caldera d'aram ben enmig de l'entrada i entre els 4 balancins que hi tenim. I sí, feel al seu calendari natural, per Pasqua estarà completament florida. Només la veurem nosaltres. Però m'és ben igual: mai no he fet res perquè els altres ho vegin i crec que, ara més que mai, hem de tenir la casa i les finestres ben alegres. Cadascú s'ho haurà muntat com ha sabut i pogut: jo ho faig amb els cossiols.
Amb els cossiols i amb l'ajuda de la meva manera de ser. He de reconèixer que som una "popona" i una hipocondríaca, i que tenc angoixes i ansietats (tractades, això sí).
Però, al llarg de la meva vida he pogut comprovar que quan tenc una adversitat me cresc jo mateixa, com més grossa és l'adversitat més em cresc, i intent treure qualsevol importància al que em pugui passar i em transform en una dona forta, ni "popona" ni hipocondríaca. Al contrari, intent animar els altres i treure importància al que em pugui passar a jo.
I res.
Si no plou segurament passaré gran part del dia al corral. I, si avui plou, ja ho faré demà.
Vull transmetre la necessitat -ara més que mai- de mostrar TOTS el nostre civisme i la nostra empatia i solidaritat.
Ja ho sabeu:
#joemquedoacasa


 













dissabte, 14 de març de 2020

El coronavirus i la clívia ja floreix



Us pot parèixer una bajanada parlar ara de la clívia, però amb aquest títol només vull expressar que la naturalesa és l'única que segueix el seu curs.
Vivim moments difícils.
TOTS col.laborarem, n'estic ben segura. Seguirem les instruccions i ordres de Sanitat, del Govern, dels Ajuntaments.....És molt necessari fer-ho pel bé de tots i cada un de nosaltres.
Avui de matinada, encara fosca negra, he sentit el primer rossinyol i m'ha emocionat veure i sentir que la naturalesa segueix viva, segueix el seu curs natural.
Quan ja s'ha fet de dia he sortit al corral i he observat detingudament el que m'envoltava.
I més m'he emocionat quan he vist que la clívia floreix lentament.
Un dissabte en estat d'alarma decretat a partir de demà el rossinyol ha decidit cantar i la clívia obrir les seves flors i mostrar les seves poncelles.
I sí, són moments difícils.
Des d'aquest humil blog personal deman que ho visquem molt alerta però tranquils i, sobretot, seguint les instruccions i ordres.
No acapareu, si podeu, que n'hi ha d'haver per tots i tenir el rebost estibat no és el que ens farà sortir d'aquesta crisi sanitària.
Quan hagi passat, què fareu amb tots aquests productes que ara comprau desaforadament i als quals molta gent no hi pot tenir accès perquè la seva economia no li permet fer enormes compres? Els regalareu? Si és així, m'apunt a la cua. Ja avisareu.
El que necessitam TOTS és solidaritat, no rebosts estibats ni geleres que vessin de plenes.
Necessitam, simplement, ètica i civisme.
I, si la clívia floreix, tan difícil és tenir solidaritat, ètica i civisme?
Jo crec que no ho és gens, la veritat.
Ànims, força i solidaritat!

dimecres, 11 de març de 2020

El coronavirus i la "guerra del Golfo"

Que hi ha un virus molt contagiós no es pot negar.
Que hi ha un alarmisme general tampoc no es pot negar.
I que aquest alarmisme provocarà una crisi, crec que tampoc no es pot negar.
Pens, però, que serà i és ja una crisi, per dir-ho de qualque manera, "autoprovocada".
El Mallorca-Barça n'és, només, un exemple proper. Conec la persona que té la concessió dels xiringuitos de l'estadi i per ella i els seus empleats ha suposat una gran pèrdua econòmica.
Si els hotels no obrin, a Mallorca es perdran molts de llocs de feina.
Si a Madrid tanquen les escoles, els pares què fan amb els nins? Els que no tenen padrins o els padrins estan en edat productiva, hauran de deixar la feina provisionalment? Els tornaran agafar? Més pèrdues.
Si s'han suspès les Falles de València, què en deuen pensar els restaurants, bars, hotels... que s'omplien i suposaven ingressos i molts de llocs de feina?
I podria escriure una llarga i gran llista de preguntes sense resposta o amb la resposta: pèrdua de treball, pèrdua de ventes, crisi....
Per no caure amb els fets i decisions que me provoquen un somriure quasi sarcàstic, com és ara la prohibició de donar-se la pau a les misses o que el Papa celebri l'àngelus dels diumenges i les misses públiques previstes per televisió o totes aquelles esglésies que han fet retirat l'aigua beneïda o que el primer congressista que ha agafat el coronavirus sigui de Vox, partit que va en contra de la Sanitat Pública quan la majoria de companyies Privades d'assegurances de salut han anunciat que no tractarà la gent infectada de coronavirus.....

Les notícies d'avui parlen de l'acaparament als supermercats.
I aquí ve, ara, parlar de la relació entre el coronavirus i la guerra del Golfo.
Segurament molts dels que llegireu les meves paraules ni l'heu viscuda ni n'heu sentit a parlar: fa ja molts d'anys.
Aleshores, sobretot a les Illes, es va anar creant una psicosi alarmista: si dura, no hi haurà petroli,  si no hi ha petroli, no vindran vaixells; si no vénen vaixells no ens duran provisions....I venga donar voltes a les tertúlies, a les cases, no record ara si la qüestió de la "possible" no vinguda de vaixells i mancança de diversos productes va arribar als diaris. Però sí a moltes persones, entre elles jo mateixa, que hi vaig caure amb les quatre potes.
Les meves amigues amb fills petits i en edat escolar en parlaven continuament i ho feien i jo també ho vaig fer: acaparar, acaparar i acaparar com ara fa molta gent.
Pryca -l'actual Carrefour- era ple de persones amb carrets plens d'aliments com llegums, arròs, sucre, sal, oli, llet, conserves diverses.... sabó, gel, xampú.....igual, ben igual que ara. I a les farmàcies, venga despatxar esperit, xampú per combatre els possibles pois, cotó, gasses, mercromina, esparadrap, tiritas.....
La famosa guerra va acabar aviat.
I molts de rebosts, entre ells el de ca nostra, ple d'aliments que esperaven -ben col.locats als prestatges- que els habitants de la casa els consumissem.
Feia ja un any que aquella guerra havia acabat i a ca nostra hi feia feina na Dori, ara ja amb devers 90 anys, persona entranyable per tots els de casa i amb qui mantenim el contacte sempre que podem tant els meus fills com jo.
Quan no sabíem què havíem de fer per dinar, na Dori deia sempre:"podemos comer la Fabada del Golfo" o "podemos comer los callos del Golfo" o "haremos albóndigas con tomaste del Golfo"..... i això encara ens fa riure quan parlam d'ella i amb ella.
I sí, vàrem menjar durant bastant de temps, coses "del Golfo", a ca nostra.





divendres, 31 de gener de 2020

Només el renou del teclat


El poble silenciós.
Els carrers silenciosos.
Encara és de nit i ja fa més d'una hora que estic aixecada.
El llum del corral encès em deixa entreveure els cossiols.
Els amics i els veïnats deuen dormir.
En Toni dorm.
Na Ruth dorm.
No faig renou.
I ara anava a escriure: "la nit és negra" i he pensat que era un doi fer-ho, però ho he fet.
I Carpe Diem, això no és cap doi escriure-ho. I ho escric.
No em surten les paraules enllaçades en qualque història i tenc ganes d'escriure dins la foscor i el silenci de la matinada.
En Miquel i n'Edy ahir vingueren: se'n van a Califòrnia i ens volien veure abans de partir. I, en tornar, vindran a cercar els cossiols que he fet per ells, per la seva terrassa de Palma. En Toni era a Afama però jo els esperava impacient -sempre un fill s'espera impacient- i parlàrem tots tres devers dues hores.
I ara llegesc i dic: "quin escrit més raro que me surt".
Però les paraules me surten així, tenen vida propia al meu cap i al teclat de l'ordinador.
El cap dóna massa voltes darrerament i el pensament va desorbitat i espantat.
Deu esser per això que les paraules ara tenen vida pròpia, no les sé dominar.
I els dits escriuen sols.
Només se sent el renou del teclat.



diumenge, 19 de gener de 2020

Llorenç Cortés, "Bibí", bon amic


Més jove que munpare i més vell que jo, Llorenç, eres amic dels dos.
Amb mon pare solíeu parlar de genealogia i amb jo de sefardí, o castellà que mantenen encara els jueus espargits pel món i que, en el seu orígen expulsaren d'Espanya els anomenats Reis Catòlics.
No fou a través dels meus estudis de Filologia que em va interessar profunditzar en el sefardí, fou a través del que tu m'explicaves, bon amic.
I començà amb una casualitat:
Munpare i tu parlàveu al despatx i hi havia una tercera persona.
Jo venia del carrer.
-"Joana, entra, coneixeràs un amic den Llorenç que xerra sefardí"
I ja hi vàrem esser.
No sols parlava sefardí, sinó que era descendent d'aquells jueus que se'n dugueren la seva llengua.
Vaig aprendre de tu que hi havia una emissora de ràdio que de 11 a 12 de la nit feia una emissió en sefardí que es deia "Aki Yerushalim". Aquesta emissió va donar nom a una interessant revista de publicacions en Sefardí, anomenada també "Aki Yerushalim" a la que em vaig subscriure i a través de la qual vaig intercanviar bastantes cartes amb un savi d'Israel: en Moshe Saül. Comprava i llegia novel.les en sefardí, n'escoltava cançons.....
Vaig descobrir amb tu, Llorenç, un món que per jo en aquells moments fou fascinant. Tant que em sorgí l'idea d'elaborar un diccionari electrònic sefardí-espanyol actual i havia de ser la meva tesi.
No ho vaig acabar mai.
Amb els meus alumnes de 5è de Filologia Hispànica i dins l'assignatura "Dialectologia española" vàrem treballar el sefardí uns quant anys. Vaig elaborar el que aleshores s'anomenaven "macros" (ordres que havies de definir i després aplicar als textes, amb ordinadors APPLE) per tal de treure enormes llistats de paraules, sintagmes, sons, frases....., (totes les que volies i que abans havies definit) els hi aplicaves la macro i ja les tenies classificades.
Realment fou una pena no acabar aquella tesi.
Bé, en vaig començar 3 diferents i mai no en vaig acabar cap. Se veu que allò que m'atreia de veres era la docència i no la investigació-
Me vares descobrir (a la Facultat no n'havien sabut) un món que es feu ben aviat fascinant per jo.
Crec que mai no t'ho vaig agrair.
Ara, davant la teva mort, ja no ho podré fer mai.
Però sempre et tindré al record per tot el que me vares ensenyar. Gràcies, Llorenç.