Tornaré al jardí de Llorenç Villalonga i Teresa Gelabert

Aquest dissabte, 15 de maig, el dematí tornaré al jardí de can Llorenç i na Teresa a Binissalem.

La primera vegada que hi vaig anar fou amb en Perico Montaner i devíem tenir devers 22 anys.

Ens férem fotos amb en Llorenç i na Teresa. Malhauradament el meus canvis de domicili fan que ara no les trobi.

Anys més tard hi vaig tornar -cada any per Santa Teresa- a la casa de Bicissalem amb qui aleshores era el meu home i pare dels meus fills,  n'Andreu Ferrer.

Havia anat a ca seva, al carrer Estudi General de Ciutat- per primera vegada també amb en Perico. Aleshores -aprenent d'escriptora i gran lectora- me va emocionar molt aquella primera visita que, amb el temps, es repetiria sovint. Duia "Mort de Dama" perquè la me dedicàs. Ho va fer i -oh, espant per jo en aquells moments- en castellà. Amb el temps vaig arribar a entendre moltes coses, una d'elles que la me  dedicàs en castellà.

Hi vaig anar sovint a l'hora de prendre el cafè, cafè que durava molt de temps en una agradable tertúlia.

Ara me deman per què mai hi vaig anar sola i la veritat és que no trob resposta.

Amb en Perico Montaner, amb en Jaume Pomar i, sobretot i durant anys, amb n'Andreu Ferrer.

Ells dos, a Palma, sempre eren a la camilla d'una saleta amb un balcó que donava a una terrassa florida i verda.

Tocàvem el timbre i ens obria una dona molt agradable que feia feina per ells i ja ens coneixia. Sempre era igual:

-Què hi ha don Llorenç i donya Teresa?

-Un moment, ara ho miraré

I obria la porta d'aquella saleta, que donava a l'entrada de la casa i es sentia tot,  dient qui era que els volia veure. I des de la mateixa porta deia:

-Diuen que passin

Asseguts llargues hores, generalment en Llorenç en silenci deia alguna cosa de tant en tant. Era allà, present i atent, però qui parlava més sempre era la seva dona, na Teresa qui, a part d'això, era -de fet- la propietària de la casa de Binissalem.

Record en Llorenç absent, amb amb la veu sempre un poc tremolosa i fluixa i el dit enlaire volguent dir alguna cosa que no li acabava de sortir.

El primer any que jo feia classe de Català a l'Escola Normal vaig agafar el costum, d'acord amb els alumnes, de en tant en tant dur-hi qualque escriptor/escriptora per tal que els poguessin fer les preguntes que volien. 

I sí, un dia hi vaig anar amb en Llorenç Villalonga. 

Els altres havien vingut sempre totsols però ell, especial, supòs que volgué fer un poc de teatre, segurament sense adonar-se'n: tenia ben clar que era en Llorenç Villalonga, gran senyor i gran escriptor. Una hora abans ja era a ca seva perquè na Teresa estava preocupada que a darrera hoa digués que no hi anava. Prenguérem un jerez i el seu xofer estava preparat ja feia estona. Havia fet net el cotxe com una patena: enorme, negre, senyorial i amb finastreta amb vidre pel conductor, encara que el motor o fos el que fos fes sempre seguint un renou estrendorós.

Pujar al cotxe ja va esser una aventura i arribar a la Normal fou un recorregut llarg i la gent que era pel carrer mirava aquell artefacte (que crec així se pot anomenar) Na Teresa li havia donat les instruccions: "has d'anar com si anassis a la Clínica Peñaranda", de la qual jo desconeixia totalment l'existpencia però la va encertar: la clínica ja no hi era, però havia estat just davant i allà on era encara hi ha un carrer que es diu "Germans Peñaranda".

Baixar del cotxe davant la Normal fou una altra aventura: les finestres eren plenes de persones -alumnes i professors- que guaitaven.

I, dins la classe només record en Llorenç assegut cama damunt l'altra i jo intentant fer-lo parlar i que li demanassin coses. En vàrem sortir en bon  nom, crec. La tornada fou igual que l'anada i, la veritat, jo estava com empagaïda d'anar dins aquell cotxe amb xófer separat per una finestreta i tres escalons per entrar-hi.

Eren a Bibissalem fins finals d'octubre i el dia de Santa Teresa "rebien" les amistats: entrant al casal, a mà esquerra -crec recordar que al segon aiguavés- hi havia un menjador enorme amb el "refresc" preparat. Hi havia tantes coses que era impossible poder tastar-ho tot.

Aquell dia els que hi anàvem -jo sempre hi vaig anar amb n'Andreu- circulàvem per la casa i el jardí  ben lliurament.

Podria continuar explicant anècdotes, trobades, paraules.....Per ventura en una altra ocasió ho faré.

I qui m'havia de dir aleshores que un dia hi tornaria ,molts d'anys després, per parlar de literatura i d'un llibre escrit meu.

Col.legi Major "Virgen Inmaculada"

 Allà, al carrer Copérnico 88, vaig estar dos cursos. Millor dit, un i mig perquè ens va aglapir el nefast "calendario juliano" i el primer any no començàrem fins el gener.

Els meus pares trobaren -i hi vaig venir a bé- que seria millor estar a un Col.legi Major que no a un pis compartit.

La veritat és que, per una banda, ens vàrem abandonar un poc cercant i, per l'altra, no teníem informació dels que hi havia a Barcelona en aquells moments. En Miquel germà havia estat al de Sant Pau, per estudiants de Medicina i es va fer amic del que n'era Director, Francesc Marsà -que seria professor meu i de molt bon record a la Universitat a Filologia. Decidírem anar a veure'l per demanar-li consell i cap a Barcelona partírem en Miquel, n'Antònia i jo. Aprofitàrem el curt viatge per veure els oncles que allà hi teníem i dinar amb ells.

En Marsà va dir, així com sempre parlava ell que pareixia que donava ordres o que era sarcàstic:

-On vols anar tu?

-A qualsevol banda menys al "Virgen Inmaculada" que m'han dit que és de la "Sección Femenina".

-Doncs, nena, t'han enganat: allà aniràs

I, sense esperar resposta, va agafar telèfon i va dir a en Miquel:

-Ja té lloc la germaneta 

La meva opinió no va servir de res però, realment, vaig estar de meravella al "Virgen Inmaculada", ningú no me va parlar de la "Sección Femenina" mai. Al contrari: em demanaren de fer una mena de conferència sobre els OVNI perquè per lo vist sabien que n'estava molt interessada.

La Directora -de nom Conchita- era simpàtica i carinyosa, La Cap d'Estudis tenia només uns anys més que nosaltres i ens férem amiga seva : Ana Labarta. A més, quan ens va dir que ella tenia la clau del col.legi sempre va venir a les nostres sortides nocturnes.

L'hora de tancar era: entre setmana a les 10 (però podies tocar un timbre i t'obrien) i els divendres i dissabte a la 1,30.

Això les que teníem permís dels pares, les altres no sé com anava. Munpare va firmar un permís per sortir i per dormir fora del col.legi. 

Per dormir fora havíem de donar una adreça de Barcelona per si ens passava res. La meva adreça era Floridablanca, 42-5º on vivien els germans Francesc i Carme d'Asprer i Oliver i oncles de munpare.

 Allà anava també sovint a dinar amb ells i quedava el capvespre escoltant les seves històries de vida. També anava un pic per setmana -generalment els dimarts- a dinar a cal germà de munpare, el tio Biel i la tia Mercedes i solíem escoltar música.

A aquell Col.legi Major es va gestar "Taules de marbre" a una habitació enorme compartida amb amigues i que tenia un balcó que donava al meravellós, i alhora abandonat, jardí.

El dia a dia allà era suau i bo de dur.

Hi havia una biblioteca, però jo m'havia acostumat a estudiar a l'habitació amb la ràdio posada.

Només hi havia un telèfon, clar, i estava a baix. Quan telefonaven a algú l'agafava qui hi passava i cridava el nom per l'escala. A mi em telefonaven els dimarts a les 9 de la nit. Sempre comunicava perquè érem moltes les que l'utilitzàvem. Empràvem, com era ben normal en aquell temps, fitxes de telèfon.

El menjar era bo, normal, com a qualsevol casa el dia a dia. Podíem dur-hi convidats si avisàvem abans i se pagava amb la factura mensual. Un dia vingueren a dinar en Miquel i n'Antònia: hi havia calamars farcits. I compartírem taula amb na Conxa Moner, que estava a l'Inmaculada, i era cosina d'enfora nostra i sempre ens havíem fet molt amb tota la família Moner.

Els diumenges no hi havia cuina (si qualcú volia dinar allà tenia a la seva disposició un bon caramull de barres i unes palanganes amb embotits, sal i oli. No record haver-hi dinat cap diumenge: aprofitàvem per anar pel món.

I vull acabar amb un poema que vaig escriure fa temps recordant aquella època:

Al "Sherlock Holmes"

Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.

Divagacions de matinada

 La primavera passa a gotetes,

Cada dia intentant superar mentalment el que passava en aquells moments ara fa un any.

Serà un temps que mai  no podrem oblidar: 2020 i 2021 els podríem anul.lar com si no haguessin existit.

Cada matinada canta el rossinyol, les merl.leres compareixen pel corral, la clívia va florir a temps i els rosers -podats el gener- van esponerosos. Això, el pas del temps i els cicles de la naturalesa, és l'unic que és exactament igual cada un d'aquests dos anys.

La bona nova és que ja hi ha vacuna pel maleït COVID19 i, la veritat, esper impacient que em cridin per anar a vacunar-me: qualsevol vacuna salva vides en aquest cas.

Els fills i nétes vénen sempre que poden. També ve molt sovint la meva gran amiga -i amiga de tota la família desde que teníem 24 o 25 anys- na Maria Francesca Vidal.

Vaig venir a tornar viure a Pollença amb en Toni amb la intenció tots dos de passar-hi aquí tot el temps del món. Desgraciadament el seu temps va esser curt, molt curt, massa curt..

Estim el meu poble amb locura, estim els meus carrers, estim la meva gent, les meves festes i les meves tradicions fins al moll de l'òs. Sempre ha estat així i sempre ho serà.

Viure a Pollença sense en Toni per jo ara ja no té sentit i, més prest o més tard, tornaré a viure a Ciutat. Estim, també, la meva ciutat, els seus carrers i els amics que allà hi tinc. Estaré més prop dels fills. La vida serà diferent, però ja l'he viscuda molts d'anys, la conec i m'agrada.

Ahir, quan les mèrl.leres eren pel corral, pensava quan -també- tres mèrl.leres entraven cada matí per la finestra de la cuina a ca nostra a Palma i -no rigueu, però és així- m'ha parescut com si me vinguessen a cercar.

La Festa de la Primavera

 

El diumenge de Pasqua, Pasqua Florida front a Pasqua Granada més envant, és un dia alegre i solemne: 

La primavera ja és aquí i Crist ha ressucitat.

Després dels dies obscurs i silenciosos de la Corema arriba l'esclafit de festa del dia de Pasqua. 

Ara quasi ni se nota, la Corema, però sí continuam amb la festa de Pasqua. Abans ens mudàvem. I la majoria d'homes i al.lots joves duien corbata i americana. Les campanes repicaven alegres. Les persones es donaven els molts d'anys els uns als altres i compartien o intercanviaven panades, rubiols, formatjades o crespells.

Abans, bastant abans el dissabte sant es feia el "solpàs": un capellà i un escolanet anaven de casa en casa per tal de beneir les panades.

I el dia de Pasqua aquelles persones que normalment no anaven a missa hi anaven i es deia "sortir de la parròquia": es confessaven i combregaven i fins l'any qui ve. Munpare hi anava i record que en tornar o hora de dinar deia: "au, ja he sortit de la parròquia".

Quan el pare dels meus fills i jo vivíem a Palma i després a Valldemossa i després a Palma una altra vegada i darrerament amb en Toni, ens aixecàvem ben dematí per tal d'arribar d'hora a la processó de l'Encontre que sempre la véiem del terrat de ca na Tonina Salas, allà on ara hi ha el restaurant "La Merceria" i on sempre -fins que hi va haver la covid- en Pere Torrens ens recordava d'anar-hi. I hi anàvem, clar.

Arribàvem carregats de panades i ous de xocolata per les nebodes. I més tard pels fills de les nebodes. En Miquel germà regalava ous de xocolata als nostres tres fills.

Quan mumare ja no podia fer panades l'encarregada de fer-les era jo i la meva cunyada feia els rubiols, formatjades i el menet rostit.

Enguany, desde que vaig néixer, farà tres anys que no vaig a dinar a ca n'Asprer el dia de Pasqua. Hi ha moltes coses que canvien i s'ha d'acceptar.

Darrerament he pogut gaudir molt de fer Pasqua amb els fills i nétes i en Toni. I ara, ja, sense ell.

Enguany tampoc no hi haurà l'alegre processó.

Sí, però, dins les cases hi haurà el sentiment de festa, festa alegre per excel.lència, seguint sempre les restriccions per la covid.

Bon dia de Pasqua i bon esclafit de la Primavera,

Ell i Tu

 

Surts al corral i les llàgrimes cauen suaument per les teves galtes. Saps que has de regar i t’ho mires tot amb parsimònia. Lleves les fulles seques, mires els brots dels rosers que creixen i t’animes a agafar unes roses per fer un ramet dins un pitxer damunt la taula.

La taula….la taula desordenada al vostre gust: Ell ho volia tenir sempre tot a mà i a Tu t’era igual mentre hi tinguessis un tassó d’aigua fresca devora i una tassa de café amb llet d’avena  que anava refredant i et durava tot l’horabaixa.

Saps que has de regar. Les plantes t’ho demanen i ara és hora de fer-ho: quasi fosca negra. Abans de sortir el sol l’aigua se fa escoltar alegre i Tu estàs trista.

Abans mai no regaves el dematí perquè saps que la terra es conserva més temps banyada si ho fas l’horabaixa. Ara ets incapaç de fer-ho el capvespre, quan el sol ja no pega al corral. Ell s’asseia a una cadira, cama damunt l’altra, i li agradava molt mirar-te regar. I ho feia amb ulls amorosos. Tu li feies qualque broma amb la mànega i ell et deia: “neeeena” i réieu tots dos. Ara no pots riure amb ell i plores tota sola.

A vegades arribes a pensar que fins i tot seria hermós deixar de regar, asseure’t al balancí i mirar secar-se les plantes i morir-se fins esser tot una fullaca marronenca.

No saps exactamente quan el vares conéixer: a vegades tens la sensación que el coneixies de sempre.

Havíeu coincidit  a una festa de disfresses juvenil, fa molts i molts d’anys. I amb uns amics comuns us aturàreu un dia a fer la xerradeta a la Plaça de Cort.

Molts d’anys després, Tu t’havies divorciat del teu primer gran amor i pare dels teus tres fills, i Ell, no feia massa, havia quedat víduo.

Després del divorci  vares caure en una forta depressió acompanyada d’una gran apatia.

I a poc a poc, molt a poc a poc, te varen començar a venir les ganes de sortir.

I anares al Modern. Hi era Ell, amb amics i amigues i, com que ja els coneixes, te vares asseure a aquella taula.

Es feia tard a poc a poc, el bar anava quedant pràcticament buit.

I et va dir:

-Vols que anem a sopar?

-Sí, hi podem anar.

Anàreu al “francés” de la plaça Palou i Coll, lloc on hi tornàreu moltes i moltes i tantes vegades.

Ell t’acompanyava a ca teva i véreu el “Plaza” obert i amb gent. Hi féreu una llarga i agradable estada que ben prest repetiríeu cada dia, a vegades dematí i vespre i molts, molts de dissabtes i diumenges horabaixa.

El “Plaza” fou ja, per sempre, el vostre bar. Us coneguéreu ben a fons aquella temporada i éreu molt bons amics.

Ben prest agafàreu el costum que Ell venia sovint a ca teva a prendre café i ja ho enllaçàveu amb sopar al francés o a ca teva de qualsevol cosa. També molts de dissabtes i diumenges venia a dinar i passàveu un amigable i agradable capvespre asseguts als sofàs vermells, aquells que ja eren tan vells i on us hi trobàveu molt bé. Parlàveu, us contàveu coses o, simplemente, no déieu res.

Els teus fills el conegueren ben prest i ben prest us vàreu acostumar a anar junts a molts i diversos llocs.

Però encara no s’havia encés cap llumet de colorins: fóreu amics de veritat i, com tal, us estimàveu, us fèieu companyía, compartíeu idees, dinars, sopars, cafès, moments, pensaments, problemas, alegries….

Era molt dematí. Plovisquejava i feia oratge aquel dia de finals de març que el se’n varen endur per sempre de cavostra.

Tots estàvem confinats i Tu sortires al carrer per dir-li adéu.

Una despedida gairebé soltària, just amb la companyía  que senties ben propera dels dos veïnats estimats.  

Éreu tres persones que li déieu adéu suaument amb la mà mentre el cotxe dels morts enfilava carrer per avall per ja no tornar.

Entràreu, la veïnada i Tu. I senties la soledat damunt.

Creus recordar que feres cafè i que ploràreu suaument totes dues juntes.

Fins que començàreu a parlar i a intentar organizar-vos. I què és de trist haver d’organitzar el que sigui quan acaba de morir la persona estimada.

El carrer buit i fred. Les persones dins ca seva sense poder sortir si no era per anar a comprar o a la farmacia. Les botigues, encara tancades tan dematí, feia que no passàs ningú i la sensació que el carrer fos més solitari que mai.

Ningú no podía venir, ningún no es podía moure. Estàveu confinats i en estat d’alarma. Això ho sabies i ho tenies ben clar Ni Tu no pogueres anar el cementiri.

Agafares el telèfon i començares a avisar la familia.

Més tard, els amics més propers.

Les telefonades i video-trucades dels teus fills i amics eren, en aquells momento, l’únic conhort que podies tenir

El telèfon anava a les totes. I hi va anar durant molt de temps.

Te vares dir a Tu mateixa que havies d’ésser forta i estar serena. Vares demanar que fessin neta l’habitación on havíeu dormit fins darrerament quan Tu ja te vares haver de trasl.ladar a un altre dormitori. I aquella mateixa nit ja hi vares dormir. Pensaves i deies “si no ho faig avui no ho podré fer mai”

I ha estat tan llarg tot aquest temps que, un any després, encara no ho has sabut  ni pogut superar.

Si la vida hagués estat  com havia estat sempre………

L’únic contacte social que tenies era els cinc minuts que sorties al portal a fer mamballetes pel personal sanitari. I, si feia bon temps, els capvespres eres al corral i podies parlar un poc amb els veïnats que també tenien corral o terrassa

El coronavirus maleït s’havia estès per tot el món i a la teva terra estàveu confinats a casa i en estat d’alarma.

Passaves el dia intentant fer neta la casa, fer-te el dinar, telefonar Tu i rebre  telefonades i a Ell sempre el tenies present, com encara el tens ara.

Seguies forta i serena i així vares continuar tot el temps del confinament

Passaves llargues hores a l’ordinador. Escrivies poemes d’enyorança i, com que tots érem dins la casa, al Facebook sempre hi havia molta gent conectada i era el temps del dia que et distreies un poc.

Dormies molt malament i t’aixecaves a les 5 de la matinada o abans.

No vares reaccionar fins que ja havia acabat el confinament, quan teníeu les hores per sortir al carrer programades per llei.

Eres forta i serena. I així vares continuar molt de temps.

No volies preocupar ningún ni que es preocupassin per tu.

Quedares sola, a casa.

I els dies arribaren a esser tan llargs que es feien insuportables. El capvespre no acabava mai i de cada dia es feia més feixuc.

El telèfon i les anomenades “noves tecnologies” te permetien estar en contacte amb els fills i els amics. Però no els volies acaparar perquè tothom tenia la seva vida i les seves preocupacions.

Eres Tu la que quedares sense vida. I la teva mirada perduda observava el teu voltant.

 

Munpare

Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer vivia a Barcelona quan va esclatar la Setmana Tràgica. D'això, però, no se'n recordava perquè només tenia mig any. Molt jovenet, mirant una al.loteta que anava a cercar aigua al grifó de Sant Jordi a Pollença, es va enamorar de la que després seria mumare i ella d'ell.

Però, entre guerres, malalties i morts de familiars i d'altres problemes no es casaren fins el gener de 1942. Aquesta foto és d'ells dos el dia de les seves noces. Mumare anava de negre, perquè feia just 3 anys que era mort son pare, el meu padrí, i en aquell temps l'anar de dol es respectava molt

Des de sempre s'havia interessat pels moviments catalanistes i nacionalistes. Formava part del grup d'intel.lectuals que va fundar Obra Cultural Balear i, des del primer número va estar subscrit a la col.leció "Illes d'Or" de l'editorial Moll. Crec que a Pollença hi havia, només, tres subscriptors: don Bartomeu de ca'n Garrit -son pare del conegut intel.lectual Bernat Forteza- don Jordi Albis -pare den Jordi, en Joan i na Magdalena- i ell.

Contava que, quan la Guerra Mundial, era a la llista dels pollencins que havien d'eliminar si guanyaven els alemanys. 

En aquell temps, els vespres sintonitzava la BBC. 

I anys després, Ràdio París i la Pirenaica. 

A ca nostra, a Pollença, hi havia -i hi ha- un arxiu ple de manuscrits. Els seus estudis històrics començaren d'una manera bastant curiosa: l'any de la neu -el 1956- per passar les hores vora el foc baixaren del porxo uns coves enormes ple de «papers antics». 

Ell i mumare els horabaixes els intentaven llegir. 

Hi havia una mescla de cartes d'avantpassats i de documents interessants. 

Fou esbrinant de manera molt concreta els seus orígens catalans -pel llinatge Asprer- i, una vegada jubilat, anava als arxius de Ciutat i de Pollença. 

Féu estudis publicats a la revista Lluc, al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul.liana -de la que en fou secretari durant uns anys- i uns llibres sobre la Història de Pollença i d'altres escrits que van des d'esclaus mallorquins en «terra de moros», a descobrir i demostrar l'existència real del fins aleshores llegendari heroi Joan Mas i fer-ho públic al Pregó de la Patrona. 

Es va interessar, i també en va escriure articles o en va fer conferències, per Guillem Cifre de Colonya i la Institución Libre de Enseñanza i, sobretot, per defensar el caire poètic i catalanista de Miquel Costa i Llobera. 

L'any 1952 va obrir un hotel al Port de Pollença, el "Sis Pins". Però, s'ho havia pres tan seriosament i era tan passador de pena que el primer dia que un vespre la Guàrdia Civil va dur un client begut, va decidir vendre'l. I ho va fer en contra de quasi totes les opinions. L'any 1959 ens va transl.ladar a tota la família a Barcelona, i no arribàrem a estar-hi dos anys. Va agafar una depressió i una neurastènia tan grossa que enyorava les mosques i ens duia en tren a Sant Cugat per trepijar terra. Embalarem de nou els trastos i tornàrem. 

Vivia per la conversa. Fruïa de contar i contar. Moltes vegades pens que l'hauría d'haver escoltat més. I a vegades també dic: "això mon pare ho sabria". 

Mai no renyava i feia pocs sermons. Però va aconseguir que els seus fills fóssim educats i  l'estimàssim i l'estimem  sempre i una gran unió familiar al seu voltant.

Tots els seus amics, molt amic sempre dels seus amics de la seva edat i més joves, i els que el coneixien li tenien respecte i l'apreciaven.

Els morts són vius si resten dins la memòria. 

I a mon pare som molts que el recordam i el recordarem sempre.

Maria Aurèlia Capmany

 

Les millors llenties que he menjat mai en la meva vida són les de ca na Maria Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal a un àtic assolellat del carrer de Mallorca de Barcelona.

Ca seva sempre era oberta a tothom i també, clar, als mallorquins que aleshores estudiàvem a Barcelona i començàvem els nostres jocs literaris. 

M'havien convidat a dinar i jo hi vaig anar a una hora que considerava prudent: a la una i mitja era a ca seva. Només hi havia un al-lot jove que vivia allà, no record si era nebot de na Maria Aurèlia Capmany o d'en Jaume. Molt amable em va convidar a asseure'm a una butaca i me va oferir una copa. 

Devers les tres arribaren ells dos, prenguérem una altra copa (ells un parell més, sobretot en Jaume) i s'anava allargant fins que jo pensava ja que m'havia equivocat de dia. No m'havia equivocat. 

Crec que dinàrem devers les quatre. Llenties i xotet rostit. 

Sempre he parlat d'aquelles Ilenties. La conversa, agradable, lleugera i profunda alhora, es va allargar fins ben fosc. La humanitat -en tots els sentits- pens que és el factor que més es pot destacar de na Maria Aurèlia. 

Humanitat que la va dur fins i tot a morir poc temps després de la mort del seu company de tants d'anys. La mort d'en Jaume Vidal va acabar amb la seva vitalitat, la seva alegria i la seva vida. 

Defensora a les totes de la llibertat i la igualtat de la dona. Escriptora, investigadora, intel-ligent, Ilesta. Activitat pura. Activisme pur en la seva vida, en les seves actituds. 

La vaig veure gaudir de la vida cada vegada que vaig tenir contacte amb ella. Gaudir de nedar, abans de dinar, al port de Pollença un dia d'estiu humit i xafogós. 

Gaudir d'escoltar la visió dels primers dies de la Guerra Civil a Pollença, que mon pare Ii contava parsimoniosament mentre sopàvem a can Miquel Llodrà, també a Pollença, en una casa que el mateix propietari va fer que es digués Can Cap Fotut. 

Aleshores na Maria Aurèlia deia: 

- I no teníeu claustrofòbia, de saber que no podíeu fugir a peu? De saber que la mar us aturaria si havíeu de partir? 

Gaudir d'una conversa llarga, segurament intrascendent i interessant alhora, al bar del "Ciudad de Barcelona" les primeres hores de la travessia Palma-Barcelona, després d'unes vacances de Nadal. 

Gaudir de la seva Catalunya i la seva Barcelona. 

Gaudir de venir i viure Mallorca, amb Jaume Vidal, cada Nadal i cada estiu com a mínim. 

Gaudir de la seva pròpia vida. 

Assumir el pas del temps amb una intel.ligència i un sentit de l'humor envejables. 

Contava: 

- Quan he de sortir a la televisió em volen maquillar i jo em nego. Aleshores sempre m'expliquen el mateix: que és pels focus, que si no em maquillen se'm veuran totes les arrugues. Jo m'indigno i els dic: «Ah, no! Tant de temps com m'ha costat que aquestes arrugues se'm vagin fent i ara me les voleu treure en deu minuts. No!» Jo som així i així he de sortir. Què no és veritat? Per això sempre surto a la televisió sense maquillar.

Discreta amb la seva extensa i importantíssima obra literària. Mai no li vaig sentir lloar ni recomanar cap Ilibre seu. Tot al contrari, es llevava importància.

De son pare (Aureli Capmany) havia heretat l'interès per la cultura popular i pel teatre. Va fer una adaptació teatral del Tirant lo Blanc, que Encarna Viñas va dirigir a Palma, amb molt d'èxit i emtussiasme, quan els seus alumnes de Magisteri la varen representar devers el 68. 

El primer llibre seu que jo vaig llegir -i després ja no vaig parar- fou "Un lloc entre els morts". Na Maria Aurèlia Capmany tendrà sempre no només un lloc entre els morts, sinó sobretot- un lloc entre els vius. Serà ben viva dins nosaltres mentre duri el nostre record i la pervivència de la seva obra. 

Vull donar un significat molt ampli a aquesta paraula, perquè la seva obra no és només els seus llibres. 

És també la seva manera d'esser: el seu dia a dia, la seva gran humanitat, la seva empatia.......

Norma, avui hauries fet 70 anys

 

Na Norma i jo a l'escala de la casa -"Pinar blau"- que la seva tia, na Tonina Salas, tenia a Sant Vicenç.

Un capvespre qualsevol d'estiu, a un balancí a l'entrada de Ca n'Asprer, mumare, que ella anomenava sempre "tia Joana" ens ensenyava a cosir qualque cosa

Serà ben vera que enguany estic obsessionada amb el que passava cada dia l'any passat d'aquest mes de març.

Avui he anat enfora en el temps i he recordat que na Norma feia els anys dia 16 de març. Enguany n'hagués fet 70. Com a ella li agradava dir, jo li guanyava d'un any, menys un mes i menys un dia.

Va venir a Pollença quan tenia 10 anys i quan la seva tia Tonina Salas -després de parlar-ne amb el germà de na Norma, que ja tenia fills més grans que ella- li proposà de quedar a viure per sempre amb ella a Pollença no va dubtar gens i totd'una va dir que sí. S'hi trobava bé, havia fet moltes amigues en poc temps, na Tonina era molt carinyosa i -per què no dir-ho- vull suposar que pel germà (ja havia viscut uns anys amb el germà major) va esser alhora un alliberació i una tranquilitat.

L'íntima relació de na Tonina amb la meva família venia de molt enfora i un altre dia l'explicaré.

Na Norma avia nascut a Tucumán l'any 1951, on s'havia instal.lat Josep Salas -son pare- quan, com tants d'altres pollencins, va emigrar a l'Argentina. He sentit a dir que sa mare -que va venir moltes vegades a Pollença amb el seu home- era una dona molt guapa, molt alta i rossa i que era d'orígen alemany. Per això la seva filla petita nomia Norma Elena Salas Groskof.

Quan na Norma va quedar a Pollença va esser com una revolució entre els nins i nines que teníem la seva edat.

Feia molt poc temps havien fet "Un rayo de luz" i ens enlluernava aquella nina rossa, guapa, simpàtica i americana que ja parlava la nostra llengua.

Continuàrem essent amigues tot el temps, fins que una matinada va morir a Palma.

Anar a quedar a "Pinar Blau" en l'estiu i estar-hi fins que els pares deien basta i, quan ja ens havien tingut un parell de dies, després tornar-hi era una meravella.

Record nedar soles a Cala Molins i allargar la nedada fins hora de dinar: na Tonina ho tenia, ja, tot preparat.

Els capvespres deixàvem passar el temps parlant, jugant a la canasta eternament, anant a l'hort de Can Botana a cercar fruita i verdures....

Cada dimecres -que tenien la merceria tancada- venien a passar el dia n'Àngela, en Josep i el seu fill Pere i record que moltes vegades duien el dinar fet i passàvem el dia a la terrassa.

Molt capvespres venien, també munpare i mumare -a vegades amb en Miquel, a vegades no- i els balancins de la terrassa eren tots ocupats.

Els dissabtes dematí estàvem encarregades d'espolsar i fregar la casa. I no féiem res més.

Molts de dies na Tonina anava fins a Can Botana o a veure unes germanes amigues seves que tenien una casa antiga a devers 100 metres i que no sé exactament quina relació tenien amb un pintor.

Va arribar a fer el que sempre havia volgut: esser infermera. I tot el temps que la seva enfermetat li va permetre va esser infermera a Son Dureta.

Sempre vaig estar en contacte amb ella: o jo anava a ca seva o ella venia a ca nostra.

Te record sovint, Norma.

Encarna Viñas

 

Hi ha un fet que sempre m'emocionava i me feia gràcia i m'agradava: quan n’Encarna em presentava qualcú, sempre deia el mateix:

- Mira, na Joaneta i nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva a l’Institut i després companya meva a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.  

A n’Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasmava totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfada fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.

Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art.

Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella d’aquest fet me va dir «devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text».

Però crec que la Història de I’Art va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser una bona estudiant ni molt menys. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava.

Ella, n’ Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).

N’Encarna em va ensenyar el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.

Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor corn a Mestra és ben viu encara avui, per a mi.

Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català per substituir en Biel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna: no per ella, sinó perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa i no anàvem ni a reunions de professors ni a res.

Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78.

Fina Luján, que aleshores era la directora, la va fer venir per dos motius:

1.Recuperar bons professors per a la Normal.

2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n’Encarna, cansada d’esperar, ja no tornava a esser a la Normal. Fou un curs molt mogut. Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (també hi havia en Sebastià Serra, per exemple). Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre. Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta).

Record perfectament que sempre demanàvem fer la introducció del problema a n’Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credulitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.

Un día -cansats ja d’esperar- decidírem tancar-nos a la Normal tota un capvespre i tota la nit. N'Encarna també ho va fer.

Aquest any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.

Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.

Petit record de Palma a finals dels 60

 

A mitjans i finals dels anys 60 Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa  (Títol d'un llibret de poemes que aquells anys va publicar Xesca Ensenyat amb dibuixos d'Antònia Vilà). 

Descobríem el món. 1 el descobríem a l'Institut, al bar Bosch, al bar Modern, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem parlant. 

Parlàvem sempre, parlàvem,  tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i don Francesc Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2021. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 

Quan era professora meva no m'agradava massa, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. I a mi això me sabia més greu que els altres professors que s'enfadaven.
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. 

Molts d'anys després en vaig parlar diverses vegades llargament amb n'Aina. I vaig poder dir-li que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. I, fins i tot, en la meva manera d'actuar respecte a la llengua.
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 

I ens feia classe de català. 

La teníem a la una del migdia i érem 4 o 5, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim "Farsa" d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula 13 que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 
 

Darrera qui vaig?

 És una pregunta que feim sovint quan anam a la botiga, al mercat, a la farmàcia........

I ho feim, sobretot, desde que existeix el COVID per tal de poder mantenir la distància entre nosaltres mateixos.

Abans no ho féiem tant. Abans ens acaramullàvem -fos on fos- i procuràvem sempre passar davant. O bé fent el beneit o possant-nos devora qualcú de la cua o bé, fins i tot, intentant empènyer per fer-nos lloc.

En Joan Carles March escrivia a l' Última Hora, en motiu de la vacunació del Bisbe: "en este país la gente se cuela para todo, incluso para ir a comulgar". I té tota la raó.

Ahir vespre, ja dins el llit, vaig donar moltes voltes al cap en relació a aquest fet. 

I vaig recordar i visualitzar la primera vegada que havia fet coa. 

I era, oh casualitat, per una vacuna. 

Era petita, les meves amigues eren petites, els nins de les altres escoles eren petits. I, al pati de ca les Monges Velles ens feren fer coa perquè ens vacunaven de la pigota. No sé fins quan va durar aquesta vacunació massiva -que va erradicar l'enfermetat- però sí sé que tots els que tenim una certa edat duim per sempre al braç o a la cuixa la marca del tall que ens feien per vacunar-nos.

Al mateix temps, o un poc després, també féiem coa al mateix pati -ara amb una tassa o un tassó d'alumini i un tros de pa embolicat en paper d'estrassa- perquè ens donassin el berenar: ens omplien el tassó de llet en pols ja diluida i ens donaven un tros gros de formatge groc que ens duien els americans i que acompanyàvem amb el pa duit de ca nostra.

Això ja ho explicat diverses vegades, ja ho sé. 

Però he cregut necessari tornar-ho a explicar perquè generacions que no han passat per aquestes cues, diria sens dubte vitals perquè estan relacionades directament amb la salut i amb l'alimentació, si no saben fer coa o si la se boten puguin prendre mostra d'aquells nins i nines  de mitjans anys 50 del segle XX que sí féiem coa per una vacuna molt important i per un tros de formatge groc i un tassó de llet.

Hem de fer coa TOTS i hem d'esperar el nostre torn. 

No hi pot haver privilegis.

La pigota es va erradicar. S'erradicarà la covid?

Ningú no té la culpa dels morts i contagiats

La culpa no és bona i ningú la vol.

Però tenim la tendència sempre a cercar el culpable de tot el que ens passa, tant a nivell personal com a nivell col.lectiu.

Quantes vegades no hem dit o hem sentit "la culpa és de...." "en té la culpa..." Fins i tot donam la culpa a l'escaló de l'acera si trabucam el peu o a una porta mal tancada si ens agafam un dit.

No me posicionaré, ara, en cap tendència política: només vull dir que no som del PSOE ni vaig col.laborar amb el meu vot a que en Sánchez fos President.

Estam davant una situació sanitària i econòmicament molt perillosa que ens afecta -o ens pot afectar en qualsevol moment- a cada un de nosaltres.

M'escarrufa, me fa por i pens que va més enllà del sentiment humanitari sentir o llegir que es presenta o s'ha presentat una querella criminal contra en Salvador Illa per la seva responsabilitat dels morts per COVID19

A més, pens que si no s'ha fet res -poca cosa podem fer si no és seguir les normes del Govern i Sanitat, tant a nivell personal com a nivell polític- per intentar frenar aquesta pandèmia no és ètic donar la culpa als altres: és massa còmode i massa covard.

Crec que a la majoria de ciutadans el que ens importa és que baixin els contagis, que es vacuni a les persones seguint l'ordre que toca i arribar a un moment que poguem viure una inmunitat.

 Si això ho aconsegueix en Sánchez i n'Illa o en Perico de los Palotes a mi m'importa molt poc.

L'important, crec, és la finalitat que cercam tots.

No cerquem culpes perquè no hi ha culpables.

Presentar querelles criminals en aquests moments és igual, pens, que donar "la culpa" als xinesos.

I això és molt poc ètic i molt poc solidari.

Una trobada virtual entranyable

 

Ahir vaig rebre un missatge pel messenger:

"Hola Joana, som na Catalina que te cuidaba quan eres petita a Pollença i al Moll. T'estimava molt i de casualitat t´he vista al Facebook i m'he alegrat molt de saber de tu.Una abraçada molt forta"

Na Catalina Suau, de la que no havia tornat a saber res. Ni ella tampoc de jo.

La vaig recordar totd'una. De fet, mai no l'havia oblidat.

La record tal com estam a aquesta foto. I tal com estam a d'altres.

Hi ha relacions i estima que perduren dins nosaltres i que afloren per una casualitat com la d'ahir.

Na Catalina era la meva "teta" i munpare i mumare posaren tota la confiança en ella perquè em cuidàs quan era molt petita.

Tenia 2 anys i era l'any que es va inaugurar el Sis Pins i els pares anaven ben enfeinats darrera l'hotel i munpare, a més, amb la feina a la Caixa dematí i capvespre.

No sé exactament quant de temps me va cuidar, però degué esser un temps molt intens el que passàrem juntes per recordar-nos tan bé l'una de l'altra, tants d'anys com han passat.

Me duia a passejar, per Pollença o per u Moll. I jugava amb jo al corral de ca n'Asprer o a la terrassa de l'hotel.

Gràcies, Catalina, per haver.me cuidat tan bé.

Gloses per Sant Antoni

No hi haurà cap fogueró

ni faré espinagades

dins ca nostra jo estaré

que és el millor que puc fer.

Tocàvem la campaneta

i no sabíem per què

però era un ritual:

deixàvem una pesseta.

Sant Antoni gloriós

i patró dels animals

mem si enguany sou capaç

d'aturar per sempre més

aquest virus horrorós.

Té vida i és animal,

jo vos deman des d' aquí

que quan el beneigueu

ho fageu amb un verí

i així aconseguireu

que no ens fagi patir

i així, deixar la pesseta

en tocar la campaneta

ja tendrà el seu sentit.

I ficau l'animalot

que hem anomenat covid

a un lloc ben amagat,

lo millor és un gran clot

del que no pugui sortir.

La Filomena aquesta i l'any de la neu

Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.

Jo tenia 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.

Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.

Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......

Però no aturava.

A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podien encalentir més.

Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fet de mumare i abric que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra.

Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.

Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits del fred que feia.

Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu

Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.

Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.

A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.

A un carrer de darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i record fixament que uns homes vestits de negre duien la caixa a braços passant pel camí entre la neu blanca.

Mumare va armar un braser enorme ben enmig de la cuina u baixàrem del porxo un biombo per posar entre la camilla i la porta del menjador. Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven pes portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Pujava per l'escala una fredor indescriptible.Mumare va armar un braser enorme ben enmig de la cuina i baixàrem del porxo un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.

En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.

El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......

No va esser la fi del món, aquella gran nevada: la vida continuava així com podia. Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta.

Sempre en el record

El corral amb el fasser enmig anys i anys i que li va regalar, dins un cossiol, a la tia Coloma un home que feia plaça. El picudo el va matar

La bugaderia enorme on, a més d'emplear-la per mil coses, hi féiem matances.

Les païsses, una plena de mobles i coses que no empràvem i l'altra per la llenya, les barres dels cristians que aguantaven Patrona rera Patrona, llenyams vells, trossos de vés a saber què.

El menjador, on ens hi passàvem la vida en l'hivern i a la sala ens hi instal.làvem l'estiu. I en l'hivern enceníem la xemeneia només en grans ocasions: Nadal, quan hi havia un neixement o un mort i a qualque festa que organitzaven els meus pares amb els amics.

I al balcó de la sala els Reis deixaven els seus regals.

En Miquel i jo baixant per l'arrambador mig penjats damunt i patinant suaument.

Estius amb n'Andreu i els nins i les vacances escolars de Pasqua i Nadal. Jocs amb les cosines i anades a Plaça i a nedar.

En Toni i jo veníem quasi cada diumenge de Palma: dinàvem a La Parra i passàvem el capvespre dins el menjador o al terrat si era en l'estiu.

Tothom s'ha fet gran i falta ja per sempre el tronc d'aquella casa, el tronc d'aquella família: en Miquel.

A vegades, passejant, hi pas per davant i el meu cap s'omple de records llunyans i no tan llunyans. Deu fer dos anys que no hi he entrat. Però sé qui som: a aquesta casa hi vaig néixer, hi vaig viure, hi vaig jugar, hi vaig riure i plorar...... Sé que els meus orígens són allà

Damunt una ona eterna

 

Nadal

de dàtils,

rem

i mandarines.

Nadal per grups,

que no podem tots junts.

Nadal

d'il.lusió

i felicitat

amb fills i nétes.

Seràs ben present

entre nosaltres

intentant eliminar la tristor per la teva absència.

I parlarem de tu 

de moments

viscuts,

de moments bons

i d'alegria,

moments sentits,

moments estimats per nosaltres

i per tu.

Seràs ben present

entre nosaltres

malgrat la teva absència

des que vares partir damunt una ona eterna.

Covid19, aquest bitxo.

Prest farà un any, ja, que en vàrem començar a sentir parlar.

Era enfora, era una cosa rara, era un bitxo estrany que es feia present per la Xina.

I ens va anar aglapint a tots ben aviat i sense que el coneguéssim. 

A més, era un bitxo descarat i maleducat: anava, venia, entrava, sortia....

I dictador: ens va fer estar a tots dins ca nostra tancats durant molt de temps sense poder veure la família ni els amics.

Dia 26 de març vaig quedar sola a ca nostra: en Toni va morir de matinada i la seva absència va deixar la casa buida per sempre. No va poder venir ningú: ni tan sols la seva germana ni els meus fills. Plovisquejava quan el se'n duien i ni jo no vaig poder anar al cementiri.

Sola a casa, telèfon sonant dies i dies, que encara no ha deixat de sonar.

Me va salvar les videotrucades dels fills, les telefonades dels amics. I el meu caràcter: me vaig proposar estar forta i hi vaig estar fins que em vaig derrumbar i encara ho arrossec.

I el bitxo desconegut i mal educat seguia circulant.

Només explic això perquè qui ho llegeixi sàpiga que a mi també m'ha afectat molt personalment, el bitxo, malgrat -fins ara- no haver-me contagiat. I tenc por, sí. No me'n fio gens d'ell i les seves arpes mortíferes.

I, malhauradament, segueix encara ben present, massa present.

I ve Nadal, festes entranyables i enguany perilloses. I no som capaços de botar-les, de no celebrar-les: estam en perill de mort i parlam de "salvar Nadal". Què hem de salvar? La vida és el que hem de salvar. De veres que me fa mal sentir parlar de Nadal. I em fa mal que els meus fills, parelles i nétes, hagin de venir per separat a dinar amb jo. Però, la veritat, m'aconhorta saber que no estaré sola els dies més assenyalats. 

I per què només es parla per la premsa i televisió de "cenar en familia en Nochebuena y Nochevieja"? 

Mem si tenen i tenim clar d'una vegada que a les terres de Catalunya i a les Illes Balears no sopam! Aquí dinam el dia de Nadal, la Segona Festa i el dia de Cap d'Any.

Siguem responsables. dur mascareta, rentar-nos les mans, posar-nos gel hidroalcohòlic i mantenir la distància personal que estableix Sanitat és, realment, tan difícil?

Estic segura que si ens diguessin com a cosa certa: "si no fas això demà te contagiaràs" tots ho faríem. Bé, idò així estam: si no ho feim ens contagiarem.

Hem de deixar que ens guanyi el bitxo aquest?

No, mai!

Nadal 2020

He de confessar que Nadal, per jo, és molt important familiarment. Però el 2020 hem de salvar la VIDA.

Enguany és tot molt diferent i, enrevoltats -desgraciadament- pel covid19,  vull demanar i vull creure que celebrarem TOTS el Nadal amb responsabilitat i seguint les directius que ens dóna Sanitat.

Vull reconéixer que amb els fills i nétes som una gallina lloca: som feliç de tenir-los prop, de tenir-los junts. I sé que els tenc prop encara que no visquin a Pollença.

Enguany no serà el Nadal de sempre, ni ho pot esser.

Primer de tot, en Toni ja no és amb nosaltres. Però tindré força -igual que n'he tingut altres Nadals passats amb la pèrdua de persones molt estimades (Mon pare, ma mare, el meu germà Miquel)-. I en treuré d'allà on sigui pels meus fills i nétes, que també sentiran molt aquesta pèrdua i el farem present amb nosaltres i dins nosaltres.

I sí, malgrat tot, farem dinar de Nadal.

Però amb la família repartida. També s'han de repartir amb son pare, clar.

El dia de Nadal vindran na Tonina, na Klara i en Seydou. I el Pare Noel haurà arribat per na Klara

La segona festa vendran amb Miquel i n'Edy.

Na Coloma i n'Aina encara no saben quin dia vindran, però el dia que venguin també els Reis o el Pare Noel haurà arribat per n'Aina.

No em puc queixar: enguany tindré tres Nadals.

Casa orejada encara que ens haguem d'abrigar.

Allargarem la taula i mantindrem la distància.

I menjarem torrons, mandarines i rem fins que ens cansem.

Farem tertúla fins tard: tres tertúlies, en dies diferents, amb les persones més estimades.

Deman a TOTS, una vegada més, que siguem responsables i seguament podrem viure el Nadal de 2021 d'una manera millor.

Blai Bonet i els Ciutat de Manacor de 1974

 

Queda de testimoni una foto que li falta un troç i la meva paraula.

Quan col.laborava a la revista Cort hi feia cada quinze dies una entrevista a qualque escriptor. La secció tenia un nom, però no record quin era. I, des de que em vaig divorciar d'Andreu Ferrer, mai no vaig poder tenir accès als exemplars de la revista.

El novembre de 1974 ja estaven publicades les obres de novel.la i poesia que havien guanyat el "Ciutat de Manacor" aquell estiu.

Aquell any foren uns premis molt controvertits, desagradables i especials.

De Poesia varen anunciar guanyador en Joan Perelló amb "Atzar"que, com és natural, va pujar a l'escenari. En Joan dret, immòvil i, supòs que sense entendre bé què passava, va aguantar estoicament una mena de llarg sermó que li feia en Blai Bonet sobre el seu llibre i sobre la poesia.

No record exactament com va esser -fa ja 46 anys- que, quasi de sobte, va deixar d'esser guanyador del Premi i el donaren a Miquel Mestre (del que no he sabut mai res més)

Després d'aquest escàndol o farsa o com li volgueu dir em cridaren a mi com guanyadora del premi de Narrativa. Molt contenta però desorientada totalment i realment avergonyida pel que havia passat també vaig pujar a l'escenari. Em dinaren l'enhorabona amb bones i poques paraules i se va acabar l'acte.

Un dia d'aquell hivern a finals del 74 Cort me va enviar a Santanyí a fer una entrevista a Blai Bonet. Partírem cap allà amb en Sergio, que era el fotògraf de la revista.

Asseguts a una camilla la mare den Blai ens va fer un cafè i jo anava fent l'entrevista.

Vaig trobar que era molt oportú demanar-li sobre què havia passat als premis Ciutat de Manacor.

-Ui, va respondre, és que allò de poesia no té nom: era dolent, dolent, encara que els altres del jurat li volien donar el premi....

Jo no m'havia identificat, només havia dit que hi anava de part de la revista. I en Blai va continuar:

-...I el que era horrorós, horrorós era el llibre que va aconseguir el premi de narrativa. Allò si que era horrorós: més dolent no podia esser.

Se referia, clar, a "Taules de marbre"

Vaig seguir sense identificar-me -no tenia per què fer-ho- i vaig escriure aquelles paraules ràpida i textualment.

Vaig quedar molt contenta de l'entrevista que havia fet a Blai Bonet.

 

 

Persones del "Sis Pins"

 No sé exactament quan però, abans de l'estiu, ens traslladàvem al Sis Pins. Segurament carregats de coses: en Miquel Vives, "Marratxo", tenia un taxi i, ben prest, mon pare li va proposar esser el taxista de l'hotel, tant per noltros com pels clients. Amb el seu taxi partíem tota la família i totes les coses personals. No devia bastar un viatge, clar.

Als anys 50 del segle passat no teníem cotxe.

Tot el temps que érem al Sis Pins mon pare anava i venia (feia feina a La Caixa) amb la guzzi, en Miquel germà anava i venia de l'Institut de Pollença en bicicleta, a mi em canviaven a ca les Monges del Moll i mumare començava a fer confitures pels clients, una immensitat de botelles de tomàtiga en conserva i una altra de pebres torrats.

A Ca'n Roqueta (botiga familiar fantàstica on venien de tot i que estava allà on ara hi ha "El Casinet" i també la casa de veïnat) eren els proveïdors del Sis Pins. 

L'hotel -abans casa familiar d'estiueig- tenia un mollet que encara existeix. I davall el mollet mon pare hi tenia un viver de llagostes i un de peix gros. Quan feia mala mar els pescadors no podien sortir i, d'aquesta manera, el Sis Pins estava proveit de peix pràcticament tot l'estiu perquè s'anava menjant i, per tant, renovant.

Encara sent el renou que feien per tupar la quantitat enorme de pops que agafaven en Miquel i els seus amics anant vorera vorera amb la beta. El pop no era pels clients: era per nosaltres i per les famílies dels amics que havien anat en la beta. Vaig menjar pop cuinat de cent maneres diferents i sempre m'ha agradat: el dec dur impregnat dedins des d'aquells anys. I crancs peluts a rompre que anaven a l'arròs de peix, clar.

Jo anava a agafar pegellides -enormes, abundants- que mumare i na Joanaina torraven amb molta llimona per damunt: una delícia pel paladar i un gust d'infancia que no pot tornar. També, amb en Miquel, anàvem per la Gola a veure si teníem sort i podíem agafar cloïsses: dos foradets minúsculs a l'arena, hi ficàvem els dits curosament i en trèiem una, i una altra i una altra.....fins que ens cansàvem.

A mi les mordales dels crancs peluts me feien por i n'agafava de sabaters i -quin desastre- els xupava vius. Ara seria incapaç de fer-ho.I no perquè fossin vius: no puc suportar el peix cruu i no ben cuit. També al mollet amb una canyeta i pasteta pescava sempre un parell de peixos: donzelles, esparralls, qualque tord...que anaven -amb els crancs peluts den Miquel- a l'arròs.

Record amb molta estimació totes i cada una de les persones que feien feina a l'hotel. Tots junts érem com una gran família.

En Jordi (que després va tenir el "Bec Fi") era el botones i ell i en Miquel jugaven els moments que no hi havia feina i jo també hi jugava: en Jordi tenia, tot just 14 anys o menys.

N'Andreu Cànaves "de la Punta" era el conserje: molt elegant amb el seu uniforme, i el somriure sempre a la boca.

En Guillem Matheu, "Tortet" era el maitre. La seva vídua, na Magdalena, passa per ca nostra sovint per anar a comprar i, si ens veim, feim la xerradeta.

En Joan "Pageset" -no record gens el seu llinatge- era cambrer i qui més jugava amb jo. Quan munpare va vendre l'hotel va muntar a Sant Vicenç l'"Hostal Oriola" que crec ara duen els seus fills.

Na Margarita, la cuinera. Una dona baixa, nerviosa i que cuinava de meravella Tenia un fill que nomia José, un poc més gran que jo, i que fa un grapat d'anys vaig retrobar-lo i ens vàrem reconéixer al bar de la platja de Formentor.

Un altre dia parlaré de les camareres, les meves estimades camareres.

Horabaixes de novembre

 Horabaixes de novembre,

foscos

tristos

llargs.

Enguany el novembre no plou suaument

dies i dies

damunt Pollença.

Els carrers, deserts,

presagi

de l'arribada de la nit.

Diuen que és la Fira,

però no hi haurà

ni jugueta per les nétes

ni dur-les a colcar

ni anar a veure els "fireros".

No hi haurà dinar

familiar

de llom amb col

ni tertúlia

llarga i agradable

devora la xemeneia ben carregada

ni anar de bars

dissabte vespre.

L'únic que serà igual és

horabaixes de novembre,

foscos

tristos

llargs.

Records infantils de la Fira

La Fira me duu gust de torró i oloreta del fum de les xemeneies enceses que impregnava els carrers, el renou estrident de les tómboles que posaven a Plaça, davant ca n'Aixertell (ara "Il Giardino"), els colorins i renous -aleshores alegres- i la il.lusió de les atraccions, posades ja feia dies entre ca u Lloro, ca n'Olesa i ca na Tonina Salas (ara "La Merceria").

La Plaça era plena de fireros. 

Torró fort o fluix, no en coneixíem d'altre.

Coco, avallanes, castanyes, xufes.....

En bon dematí en Miquel germà i jo anàvem a donar els molts d'anys a ca la tia Joana de Can Rull, germana del meu padrí patern. Na Bàrbara i na Miquela preparaven el dinar i anàvem a veure-les tots contents. A canvi d'una besada a la tia Joana i estar una estoneta amb ella (i amb na Petica, sempre present i sempre amb una pala de matar mosques a les mans) ens donava una moneda de duro a cada un. O devia esser en paper, el duro? No ho record: sé que anàvem a ca nostra i mon pare ens donava canvi per tal de poder anar a colcar.

En Miquel, tot el temps cotxets, tiro-pichón i com una ruleta que hi havia a plaça i on mai tocava res. Un any en Miquel l'observà durant molt de temps, després va pagar la seva tirada i, en haver tirat ràpidament, l'amo li cridà: "noooo, cap a l'esquerra!!!!!". Però ja havia tirat cap a la dreta, ben aposta, i després de donar voltes aquella trinxa de pell se va aturar allà on hi havia un rellotge. Un bon premi producte d'una bona observació d'un infant d'11 o 12 anys.

Jo colcava als "caballitos" i a les barques fins que un any, molt després, va venir el "balancé". Amb les amigues compràvem xufes i coco. I voltàvem i voltàvem com, anys després, voltàrem molt de temps per Plaça.

I la pluja, a un moment o l'altre, es feia sempre present per la Fira.

Encara existien els "censals" i mon pare els cobrava a la taula del despatx. Ell i mumare s'instal.laven a la camilla persianes obertes. El capvespre, aquella estada a la camilla era compartida amb don Francisco i donya Catalina "de correus", els grans amics. I, si venia qualcú més sempre era benvingut.

 I, abans de dinar, jo acompanyava mumare a Plaça a comprar torró, fort i fluix, sempre a la mateixa dona que record duia un gran davantal blanc amb uns volants

Dinàvem de tords amb col amb les butzetes cuinades amorosament i preparades damunt trossets de pa frit per na Joanaina . I supòs que de primer menjàvem arròs de brou. Després d'escurar na Joanaiana se n'anava a jugar a cartes, com quasi cada diumenge, a ca madò Aina, amb les veïnades.

L'arribada de les juguetes va esser ja més tard, quan les atraccions es posaven a ca les Monnares i a Plaça hi havia sols fireros i juguetes. I totes les drogueries -que també venien juguetes- omplien el carrer de bicicletes, pepes, cuinetes......