L'Obra Cultural: records

Me podries posar Tom.

 -Si un dia me treus a una novel.la me podries posar Tom.

Ho digueres un horabaixa d'estiu mentre et gronxaves suaument a un dels balancins que tréiem cada dia al terrat després de regar.

Supòs que riguérem tots per aquesta frase que no tenia res a veure amb el que parlàvem.

I fa anys, molts d'anys, i encara no t'he posat Tom.

No faré cap ceremònia per canviar-te el nom. Només en deixaré constància.

Ja ets en Tom!

I la novel.la on és?

Simplement no hi és.

Però tu ja ets en Tom a un troç de paper d'una historieta absurda i imrprovisada.

I ja eres en Tom quan m'ensenyaves a agafar crancs o com conéixer on hi havia cloïsses a La Gola o quan m'ajudaves a aprendre'm la poesia de Nadal, tots dos davall les faldes de la camilla.

Quina sort d'haver-te tingut, Tom.

I em donares a conéixer Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra...... I em duies als primer meettings que es feren a Palma. Mai no et vaig fer nosa, ni a tu ni als teus amics.

Ara ja noms Tom.

Me posaré a escriure la novel.la on et psaré aquest nom.

Tornen les matinades tranquiles.....

 Fa fosca, encara,

i la matinada

-ara ja tranquila

i suau-

me torna acompanyar.

Ha plogut un poc

i el silenci 

pel carrer

és dins mi.

Sent que diuen

que ha mort en Gorbachov.

Qualque cotxe,...

qualcú que treu el cus 

a passejar....

A les 7, 30 -com cada dia-

arribarà la furgoneta

que duu gènere a Bambú 

i a les i a les 8 obriran.

Miro les plantes,

una a una,

i me n'adono

que no és sols 

la matinada qui m'acompanya.

Pedragada a Santa Maria a finals dels 60

No me demaneu per què veníem de Palma a Pollença un migdia de principis de mitjans agost. No sé tampoc quin any era, però pels records que en tinc dedueixo que era a finals del 60. I tampoc no sé per què anàvem dins el seat 850 de munpare en Miquel germà, na Tonina Salas i jo. Sé que veníem de Palma i hora de dinar havíem d'arribar a Pollença.

El metereòleg Miquel Salamanca, després de llegir aquest post, ha concretat dades d'aquest fenòmen citant un article de Miró Granada: https://raco.cat/index.php/BolletiSHNBalears/article/view/171397/244720

Gràcies, Miquel.

Agafàrem -després de fer no-recod-què a Palma- la carretera d'Inca i cap a Pollença s'ha dit.

Abans d'arribar a Santa Maria hi havia un troç de pla molt gros i després la carretera agafava una curva cap a la dreta amb bastanta pujada.

Just abans d'arribar a la curva varen començar a fer llamps i trons estrepitosos i a ploure molt fort.

Caigueren un parell de pedres grosses de calabruix i en Miquel se va aturar -molt prudentment- just agafada la curva.

I va esser gros.

Calabruix del tamany d'un puny i els trons i llamps i la pluja que no aturaven. Més tard vàrem aber que aquella pedregada havia matat molts d'indiots, ovelles i altres animals que pasturaven per aquell pla de l'esquerra de la carretera.

A poc a poc se va espassar una mica. Volíem continuar el camí cap a Pollença però, amb pedres enormes de calabruix per tot, cables romputs i faroles per avall era totalment impossible.

En Miquel va aparcar així com va poder i saber i ens envià a na Tonina i a jo a un restaurant que estava obert. Ell anà a la central de telèfons per avisar del que ens havia passat i que arribaríem més tard. El telèfon funcionava però les telefonistes s'havien espantat tant que, segons ens contà el meu germà, n'hi havia dues que ploraven desconsoladament amb restes d'atac de nervis o d'ansietat.

Arribàrem a mtjan capvespre i fou aleshores que ens fixàrem que tot el cotxe estava ple de bonys i quasi forats. Fins i tot els ferros del malater de damunt s'havien romput.

Però havíem arribat!

Quin alè.

Matinada de pluja a Ciutat

Sent la pluja que juga amb el carrer asfaltat de la ciutat. 

El seu renou me dóna conhort

i m'acompanya.

La sent i l'escolt des del tercer pis

i obro la finestra

no fos un miratge.

És real.

Trec el braç i me banya la mà

ben suaument.

Torno a dormir

amb la tranquilitat de l'aigua que juga amb l'asfalt

i hi fa bassiots.

I el renou

suau,

entranyable,

desitjat fa estona.

M'aixec i plou encara.

Una matinada d'estiu

amb pluja  que juga amb l'asfalt

i que se sent

suau

des del 

tercer pis.

Plou dins la Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels el dia de la Patrona

El ventall no donava a l'abast i la Parròquia, com cada any el dia de la Patrona, s'anava omplint per escoltar el Te-Deum i el Puix Patrona.

No record exactament quin any era però asseguraria potser fos el 1978: ho deduesc en relació a fets de la meva vida. No ho puc assegurar. L'any que fos crec que no és tan important: uns anys més uns anys menys.

Aquell any la calor havia pegat fort, molt fort. Sobretot la humitat.

A finals de juliol -i pràcticament tot el mes- després de dinar m'asseia a la taula del menjador i feia una estona de feina en els llibres de català per a EGB que preparàvem a Edicions Cort. Sovint qualque quadre del menjador de ca n'Asprer (eren com làmines pintades a mà, no olis) cruixia un poc i sortia de la vasa. Ens hi vàrem acostumar de la mateixa manera que el cos es va acostumar a la calor i humitat.

Com cada any anàrem tots al Te-Deum. 

I ara, al final de l'escrit, entendreu el títol d'aquest post.

La Parròquia de got a gom.

Els cristians entraren alegres per la victòria acompanyats de les bamballetes dels assistents.

Se començà a cantar el Te-Deum i, a poc a poc, la gent anava mirant enlaire i parlant en veu baixa.

I sí: queien gotetes d'aigua damunt la gent.

Se suposa que, de tanta humitat que hi havia i tanta que n'estava acumulada, se va condensar amb l'entrada de tanta gent de sobte (els cristians) més la que ja hi havia i durant devers uns 10 minuts va "ploure" dins la Parròquia.

La meva amiga telefonista

Aquesta foto només la tenim dues persones: n'Antònia Arbona Cifre (la de la dreta) i jo mateixa (l'altra, clar)

Cada una de nosaltres la té enmarcada i posada amb les fotos més estimades.

Supòs que a can Bestard hi deu haver el clixé. 

Devia esser un dissabte capvespre i supòs que teníem 12 anys. Per la roba que duim era en l'hivern.

Devíem esser pel carrer i pensàrem d'anar a can Joan Bestard a fer-nos una foto de totes dues juntes. en Joan ens va col.locar i el flash ens enlluernà. Uns dies després teníem cadascú la seva foto.

I a què ve la foto, la meva amiga i les telefonistes tot junt?

Enguany -2022- l'Ajuntament va decidir distinguir amb la medalla de Pollença a les que aleshores eren al.lotes i telefonistes. Telefonistes de centraleta: no hi havia cap altre tipus de telèfon.

El 1968, quan teníem 18 anys, n'Antònia va entrar a treballar a la centraleta d'U Moll que estava a un pis petit amb una escala empinada i estreta just devora allò que és el Brisas i on hi vivien les germanes Capllonch, fadrines i ja majors i que havien estat encarregades d'aquesta centraleta. Supòs que n'Antònia feien torns amb elles, no ho record.

Bé, però: abans d'explicar-vos les nostres experiències a aquella centraleta, vull parlar de n'Antònia i jo.

Els que ens coneixeu bé sabeu que som amigues des dels 3 anys i que, a més, som germanes de llet. Només una setmana, però germanes de llet.

El fet d'anar totes dues a escola a ca les Monges "Velles" i que ella vivís amb els seus padrins just aferrat a ca n'Asprer degué esser el principi d'aquella amistat que ha continuat sempre sense barallar-nos ni discutir mai. 

A una altra entrada d'aquesta blog parlo de la nostra amistat: "60 anys d'amistat"

http://joanaserradegayeta.blogspot.com/search/label/60%20anys%20d%27amistat

Hi ha tantes històries viscudes entre ella i jo i de totes dues amb més amics i amigues, entre la seva família i la meva que donaria per escriure un llibre.

Quan hi havia una centraleta ningú sabia el número de ningú i er demanar "me pots posar amb aquella dona que viu devora u club?", per exemple, o "me pots posar amb lo llenterner?" i les telefonistes sabien totd'una quin numero era.

Quan n'Antònia, el 1968, començà a fer feina a la centraleta d'u Moll feia no massa que en Miquel germà m'havia regalat un motorino amb el que anava per tot.

Si n'Antònia tenia guàrdia un dissabte o un diumenge capvespre hi solia anar i passàvem el capvespre juntes. Me tenia admirada la seva rapidesa per demanar una conferència i que sabés la ruta exacte per on havia de passar aquella cridada. També l rapidesa com manejava aquelles puntetes daurades que enllaçaven dos telèfons, una conversa entre persones.

Clar, no podíem estar xerrant tot el temps per ella era allà per fer feina. I vaig pensar: "i si jo n'aprengués un poquet?"

I així va esser: riguent riguent, deixant passar el temps vaig aprendre  a posar qualque 

cridada fàcil. Jo no me sabia els números.

Si s'encenia el numero de qualcú que visqués a Formentor (n'Antònia sí que sabia els números) ja se preparava per demanar una conferència enfora i sabia que aquell llumet del número de telèfon de qualcú que vivia a Formentor estaria encès molt de temps i que segurament després se tornaria encendre per demanar-li una altra conferència.

He dedicat aquest post a n'Antònia Arbona perquè era, és i serà amiga meva.

Però vull aprofitar per donar l'enhorabona a totes aquelles dones, generalment joves aleshores, que feien possible que Pollença estigués comunicada amb el món mitjançant les tecles, els llumets, les conferències.....

Antònia, enhorabona. T'ho mereixes i, ja que no podré esser a l'acte d'entrega, t'envio ara ja des d'aquí una besada forta, forta, forta.

 

La nit de Sant Joan: festa d'inici de l'estiu

Si el dia de Sant Joan ens despertam abans que surti el sol el veurem ballar. I, sin nedam  a trenc d'alba, l'aigua de la mar ens purificarà i ens treurem del cos i del cap els fantasmes de l'hivern

El sol, amb el seu ball, celebra l'arribada de l'estiu i molts de nosaltres nosaltres ja ho haurem celebrat aquesta nit, la nit màgica de Sant Joan.

No aniré a cap fogueró a cap platja, ni tiraré coets ni nedaré en la nit.

Però sí que avui és una nit especial.

Per començar, la Flama del Canigó pujada a diverses muntanyes i cims, uneix -de qualque manera- els països de parla catalana.

I la màgia d'aquesta nit no és una cosa nova, una cosa que potser molts creuen que fa un temps s'ha posat de moda i que s'ha importat.

Els costums van canviant i evolucionant i sí podem dir que darrerament cada any som a l'esclat de popularitat  d'aquestes festes.

A Ciutadella és una Festa única, inigualable, emocionant, viscuda profundament. 

I qui hi va només que sigui una vegada sempre se'n recorda i ho reviu cada any amb el pensament i cantussejant la música de "El Jaleo"

I a part de l'espectacularitat?

Mumare ja me contava que quan era jove ella i les seves amigues posaven un tros de plom acabat de fon idre dins una ribella amb aigua freda davall el llit abans d'anar a dormiri l'endemà trobaven la figura de l'eina amb la que trebalaria o treballava ja el seu enamorat. I jo li demanava: "I a tu que te sortia?" Contestava: "una ploma" No sé ni si ho havia fet mai ni si, de veres, li sortia qualque cosa semblant a una ploma. El que sí és cert és que l'eina de feina de munpare fou una ploma: "escrivia" -com deien abans i també segons qui encara ara- a La Caixa de Pensions.

I què me'n deis del vimer que cura els infants amb hèrnia a qui  passen, sortida de sol, per les seves canyes curosament preparades?

El que sí faig -no record des de quan ni com ho vaig aprendre a fer- és un ritual molt senzill i que serveixes per conéixer-nos més a nosaltres mateixos. 

A un full de paper hi escric un llistat del que no m'agrada d'així com som, del que no m'agrada del que m'enrevolta de més prop, el que voldria desaparagués del món. Ho poso a trocets o sencer, és igual, dins qualque cosa de ceràmica, pedra, ferro: que no sigui inflamable. I mentre el sol es pon encenc el paper o papers. Quan tot és cendra ho elimin de la millor manera que puc i sé.

Una nova etapa

 He caminat a palpentes dins la matinada

i tu no hi eres.

Sabia que no et trobaria,

no te podré trobar mai més.

Però ets prop meu,

ets dins meu i tots els que t'estimàrem.

T'hauria agradat controlar l'encesa

de la font de la plaça,

saber a quina hora passa el camió del fems,

sentir xiular l'home que, fosca negra, agrena el carrer.

Una nova etapa a la meva vida

devora una plaça

amb un arbre de fulles de color vermell-marró-grana

 i un lilà.

Anglada Camarasa i "l'home feliç"

Ja sabem que el geni dels pinzells, Anglada Camarasa, se va establir a n'u Moll el 1947.

Vivia just devora "can Pescador" on, des del final de la guerra civil, hi vivia el gran pintor Pascual Roch Minué amb la seva dona Felisa.

Mirant a la mar, cap a la dreta hi havia "ca l'Adroguer" i "can Nogués". 

Aquesta darrera casa era de la meva família paterna. Allà anaven -i anàvem quan jo vaig néixer el 1950- a passar l'estiu. És la mateixa on, el 1952, mon pare hi va fer l'hotel "Sis Pins". I allà anàvem els estius fins el 1959.

I a què vé tota aquesta història i localització de cases?

Aleshores u Moll era, encara u Moll amb l'aigua verja i amb un encant que encara m'impedeix passejar amb calma per la primera línia. Però tot evoluciona i sempre he defensat i he acceptat les evolucions i els canvis. No podem viure del passat. No podem viure de nostàlgies.

Tornem enrera. Els veïnats nedàvem just davant aquela espècie de conjunta de cases. 

Hi havia un mollet i, just aferrat, "u raconet", ple de pedres grosses i llises i amb crancs peluts i pegellides enormes.

I allà on nedàvem, era ple de pedres com còdols defora i un poc d'arena quan entràvem a l'aigua. Després, el que aleshores en déiem algues verdes i més tard hem sabut que es diu posidònia. Nedant seguíem entrat a la mar i segons me contaven sempre n'Anglada anava  a passar una bona estona en remull a una clapa molt grossa d'arena que hi havia -jo encara hi he nedat i sé que hi és- devers 50 metres endins.

Quan sortia deia: "Ai, som un home feliç". 

Tant ho deia que aquella clapa d'arena a 50 metres de la vorera els veïnats començaren a anomenar-la "l'home feliç". 

I durant molts d'anys així va quedar. He anat amb amics i els meus fills a nedar a "l'home feliç" i molts dels que em llegiu segurament també, sense saber-ne ni el nom ni el per què.

Quan els metges anaven a les cases. Petit homenatge a don Jaume Autonell

Don Jaume Autonell serà, ja per sempre, un referent per Pollença.

Un referent positiu, mèdic, personal, amistós, altruista, empàtic, emotiu, íntegre, gran conversador, col.laborador.......una persona que enyorarem tots els pollencins, una persona que, d'una manera o altra, formava part de la vida de la majoria de nosaltfres.

Abans dels Ambulatoris, Centres de Salut i PAC (no fa tants d'anys) els Metges tenien la consulta a ca seva. I la seva consulta -per tant, ca seva- feia d'Ambulatori, Centre de Salut i/o PAC.

El Metge aleshores formava part, d'una manera o altra, de la família. I a cada casa hi havia el seu Metge, figura quasi sagrada i tranquilitzant i gairebé curativa només notant que entrava pel portal.

No se pagava per cada visita. Se tenia una "iguala" (un tant cada mes) amb el metge que se triava. I aquell era el Metge de la casa, el Metge de la família.

Si hi havia una persona enllitada -fos un infant amb angines o la rosa o un costipadot, fos una persona major amb una cosa més greu o no greu- cada dia el Metge el visitava a ca seva fins que s'acabava la malaltia. El primer dia que se necessitava una visita se deixava la "cartilla" davall la porta o dins la finestra de cal Metge en bon dematí: allò era senya que el necessitaven a casa. També, clar, tenien un horari de visites a ca seva, horari etern. De fet, a qualsevol hora se podia anar "a cal Metge".

Don Jaume és una de les poques persones que ha vist un carrer amb el seu nom al nostre poble. En vida seva posaren el nom de "Passeig Jaume Autonell Reig Metge" al carrer que duu al PAC, a Afama, a la Residència i a Ràdio Pollença de la que fou col.laborador actiu i entusiasta fins fa molt poc.

Tenia molts d'amics, però jo n'hi he conegut dos molt especials: els germans "Bibí": en Llorenç (ja mort i amb qui feia llargues passejades matinals) i en Rafel que fou el seu gran amic fins el darrer moment. Tots dos junts anaven a tots els actes que podien i volien. Enyoraré don Jaume però, amb ell, també enyoraré en Rafel que cada dia devers migdia i amb un caminar ja molt feixuc i lent passava per ca nostra, al carrer Jonquet, per anar a veure i parlar i estar amb el seu gran amic don Jaume. Supòs que avui serà el primer dia que no passarà a aquesta hora.

Vaig tenir una gran alegria quan vaig veure don Jaume assegut amb la seva nora Carme a la Sala d'Actes del Club el dia de la presentació del meu llibre "Taules de marbre" el divendres de la Fira de 2020.

També vull dir la satisfacció que em va fer el fet que en Jordi Albis me convidàs al seu programa de Radio Pollença "Et volem conéixer" l'octubre del mateix 2020. En Jordi passà per ca nostra i junts anàrem a cercar don Jaume. I, de bracet amb jo, cap a la Ràdio s'ha dit.

Crec que no hi ha cap acte solidari o cultural en el que no hagi participat i tinc entès que fins abans de la pandèmia anava amb el seu amic Rafel a cantar a tots els funerals.

Sé que va esser un pilar molt important pel meu germà Miquel quan n'era president de la tercera Edat de Sa Nostra i que col.laborava activament en totes les activitats. Me consta que entre molts d'altres actes- va gaudir molt, per exemple, d'una anada amb "golondrina" fins Sa Calobra i així poder contemplar de molt prop tota la costa nord de Pollença fins al Torrent de Pareis.

Molt bon professional i millor persona, si és que això és possible, sempre el trobarem a faltar.

Don Jaume, descansa en pau. I que la teva partida sigui cap a la teva llum eterna en la que creies.

Tots els que t'hem conegut, t'hem tractat, t'hem estimat....te tindrem sempre dins el nostre record.

1956, l'any de la neu

Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.Me faltava un poc més de dos mesos per fer 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.

Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.

Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......

Però no aturava.

A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podíem encalentir més.

Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fets de mumare i abric de feia 2 anys i que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra. No coneixíem encara els "leotardos" ni les sabates folrades per dedins. I els nins, amb calçons curts

Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.

Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits, quasi banyats del fred que feia.

Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu

Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.

Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.

A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.

A un carrer de per darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i tinc un record fixe: Uns homes vestits de negre duien la caixa, també negre, a braços passant pel camí obert amb pales entre la neu blanca.

Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven les portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Entrava i pujava per l'escala una fredor indescriptible .Mumare va armar un braser molt gros ben enmig de l'enorme cuina i baixàrem del porxo com un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.

En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.

El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. I sovint també raoles. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......

Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta de tant en tant.

Records novel.lats d'una fotografia

 

El fet que el bon amic i historiador Pere Salas publiqui el llibre "Un compromís centenari", on recull els cents anys d'història de les missioneres dels Sagrats Cors a Pollença, m'ha fet venir a la memòria molts de records personals i familiars de les Monges de la Caritat, també ben presents a Pollença durant molts d'anys i on jo vaig anar a escola.

I no només a escola. Record la primera de totes que vaig tenir, a 3 anys, Sor Bàrbara, que també anava -com les altres- a posar injeccions a les cases als malalts. A mi me'n posà sempre que tenia angines, la rosa....

I també vull recordar -tal com va dir en Pere Salas a l'entrevista que li feren a Ràdio Pollença ahir (el llibre encara no l'he pogut llegir perquè fins diumenge dia 30 no se'n fa la presentació) la immensa feina que feren anant a vetllar malalts. A ca nostra la meva àvia Joana va tenir una embòlia i va quedar impedida i molt malalta i cada vespre venia una monja per vetllar-la tota la nit. I aquest meu només n'és un exemple.

Des d'aquí, gràcies.

Vull compartir aquest trocet de "Nosaltres esperàvem Mr. Marshall", novel.la curta inclosa l'edició de Moll de "Taules de marbre" el 2020.

"Enrevoltàvem la taula de la monja i apreníem a dir oooo mentre ens mostrava un rotllo dibuixxat damunt una plana del llibre. 

Nosaltres li miràvem la cara de velleta i intentàvem comptar les rues de les galtes i els pelets que tenia a la barba i al morro de dalt. Amb el puntero ens senyalava els dibuixos damunt el paper i amb la seva veu prima de velleta ens deia els sons que havíem de repetir. Aprenérem que en veure un rotllo amb pateta havíem de dir aaaa en lloc de oooo, i en veure una retxa cap amunt amb un piquet havíem de dir iiii. 

Aquella cara tan ruada de velleta ens tenia preocupades i, davant el mirall, ens estrenyíem les galtes per veure quin efecte fèiem amb tantes rues. 

Quin efecte fèiem ara, no d'aquí a molts d'anys, perquè nosaltres no seríem velletes mai ni creixeríem. Nosaltres érem nosaltres. Sabíem que tornaríem grans, sovint ens ho deien, però estàvem segures que tornar grans volia dir escriure amb tinta i anar a la classe de dalt, la classe de les grans. 

Aquell dia entràrem molt compostes i en col·locàrem als nostres llocs sense fer massa renou. Traguèrem la cartilla de dins la maleta i, tal com ens havien dit, les més altes ens posàrem darrere. No havíem d'escriure, no havíem de fer comptes. Tampoc no havíem de tenir recreo. Berenàrem dins la classe i guardàrem les miques del pa a un paper que després vàrem tirar.

Sentíem renou de cadires que es movien a dalt, a la classe de les grans. «Ja deu esser aquí», pensàrem. 

La monja ens va fer aixecar a totes i havíem d'agafar la cartilla oberta amb les mans, «Mirau la cartilla». Entrava amb tots els ormetjos. Nosaltres el miràvem sols de cua d'ull. Passaren un parell de minuts. El sentíem que parlava però havíem de mirarla cartilla. 

Una llum ens va enlluernar i una setmana després ens véiem damunt un tros de paper i ens mostràvem a les amigues a la família i a nosaltres mateixes, «Aquesta som jo».

Ens donaren neules a totes, aquell dia. 

També ens donaven neules quan érem bonal·lotes el temps de classe. Si ens havíem après molt bé les paraules —«un nas, la narís», «la taula, la mesa»—i no ens havíem cansat de donar voltes, les mans darrere, cantant «tres por tres nueve, tres por cuatro dose, tres por sinco quinse», a la sortida podíem guardar les neules dins la maleta d'anar a escola. Arribaven a ca nostra fetes mil miques perquè ens aturàvem a jugar a cinc codolets o a botar a la placeta de davant l'església. 

Si les monges ens veien els havíem de besar el rosari i havíem d'entrar a fer la visita. Deixaven el berenar damunt un escaló del monument a los Caídos i estàvem mig minut agenollades amb els ulls tancats i la cara mig amagada entre les mans. Alçàvem el cap, començàvem a mirar tots els racons de l'església i a la fi ens decidíem a besar la medalla de la Marededéu de Lourdes i podíem sortir"

Miquel López Crespí, escriptor, lluitador, amic.....

 

Aquesta foto és del dia de la presentació dels llibres d'en Miquel López Crespí ("La guerra just acaba de començar"), en Joan Perelló ("Baf de llavis"), en Miquel Mas Ferrà ("Massa temps amb els ulls tancats") i jo mateixa ("Nosaltres esperàvem Mr. Marshall") que aquell any ens havia editat un també joveníssim Sebastià Roig Montserrat, de la Impremta Roig de Campos.

Aquí hi som tots:

En Miquel va néixer a Sa Pobla el 30 de desembre de 1946 i de ben jovenet es va trasl.ladar a viure a Palma, sense deixar mai la seva Sa Pobla natal.

Però no us vull explicar la seva biografia.

Vull parlar de la meva visió personal de l'amic i escriptor.

Quan es va fer aquesta foto, encara que us sembli increïble, en Miquel era alumne meu a l'Escola Normal de Palma. Vaig que no era allà per estudiar de Mestre, Era a l'Escola Normal, com d'altres companys seus que també eren alumnes meus, per motius polítics. Es varen matricular a Magisteri per tal de moure els estudiants. Però us puc ben assegurar que, tant a ell com als seus companys, els tractava exactament igual que els altres alumnes. De fet, jo no sabia encara, en aquells moments, el motiu de la seva presència a l'Escola Normal. Però, clar, cosa i moviment notava, sentia i els recolsava.

I es va anar creant una amistat que encara perdura. Aquí ens teniu a tots dos a un dinar al corral de Jonquet,43 amb el bon amic Cil Buele aquest estiu passat

De jovenets per Palma anàvem una temporada, amb un parell d'amics, a un bar hawaiano que hi havia a la Plaça Mediterrani, just devora la Plaça Gomila, on preníem uns cóctels de fruites i licors que servien "endomassats" amb sombrilletes de paper, palletes gegants i barretes d'aquestes llargues i primes que fan estrelletes quan s'encenen. Devien esser els mateixos anys dels horabaixes llargs que passava al Bar Bruselas sovint amb un grupet on hi havia el poeta i amic Jaume Pomar.

Cadascú agafà camins diferents però l'amistat i el contacte ha perdurat sempre. Puc dir, orgullosament, que és un amic "de tota la vida".

Va esser un lluitador mentre jo mirava un poc més els toros des de la barrera encara que col.laboràs en tot el que podia i sabia. Per la meva part personalment i amb d'altres amics, també feia la meva lluita. No puc dir que fossin lluites diferents perquè tant la seva com la meva tenien les mateixes finalitats.

Admir en Miquel per haver aconseguit esser un escriptor professional. I, al mateix temps, sempre li dic que escriu massa perquè no dono a l'abast de llegir tot el que ha publicat i publica.

Segueix així, Miquel, i no caiguis mai en voler cumplir la teva dèria actual de no escriure més.

El meu 20N: la notícia

El bedel de l'Escola Normal ja estava cansat de treure i amagar la bandera per posar-la a la façana en senyal de dol i va decidir tenir-la aplegada davall el seu taulell devora una cinta ampla negra i preparada per quan arribàs el moment.

Pareix esser que ja feia temps que l'equip mèdic d'en Franco li havia connectat una maquineta per seguir-li al moment els seus problemes de cor. Se conta que la primera fallida un poc grossa que va tenir fou en el mateix moment en què va signar l'ordre d'afusellament del "condemnats" pel Procés de Burgos, a finals de setembre del mateix any 1975. No puc creure, en absolut, que fos així. El seu cor no bategava mai per ningú ni, molt menys, tenia cap alteració per un fet així, un fet que ell mateix va voler i que va signar en ple coneixement del cas i de la protesta a tots nivells i de les peticions de clemència que li arribaren d'arreu del món.

S'esperava, se palpava, se sentia....el moment en què s'anunciàs la mort d'en Franco i els rumors eren continuats.

Devers una setmana abans, un dia després de dinar, tocaren el timbre de la porta i era el aleshores director de l'Escola Normal (jo hi treballava) Andrés Sánchez Pascual acompanyat de Ramon Tamames. Munpare feliç i un poc nerviós i expectant i mumare els va oferir un cafetet. La visita fou curta, molt curta. N'Andrés ens demanà de telefonar a Madrid per no fer-ho d'un lloc públic. I clar que sí! Només se va poder escoltar: "Soy Ramon.......ah, no es cierto......sí, si, sí.....de acuerdo"

En Miquel germà ja era casat, tenien ja na Joana neboda i, com és natural, vivien a ca seva.

Teníem, al mateix replà un veïnat entranyable, don Jorge de Staritzky. Don Jorge, nascut a Rússia i de pare príncep fou tret d'aquell país dins un sac quan tenia molts pocs anys el temps de la Revolució, Quan va recalar a Espanya fou l'intérpret d'en Muñoz Grandes a la División Azul. Dic això perquè don Jorge ho sabia tot i estava al tanto amb moltes emissores que podia sintonitzar i escoltava i moltes telefonades que rebia i feia, Des de casa se veia el replà llargarut i ple de geranis. I quan don Jorge sabia qualque novetat hi sortia i hi feia voltes lentament. Quan el véiem munpare sortia a saber noves del que tots esperàvem ja. Era de frases curtes i, des de que Franco va tenir la flebitis a una cama, ens anava informant de tant en tant.

El 19 de novembre de 1975, devers les 10 del vespre, va començar a caminar pel replà i mon pare sortí a la porta. Don Jorge només li va dir "el abuelo ha muerto".

No ho havia dit cap vegada de manera tan contundent i clara, però véiem que totes les ràdios, incloses Ràdio París, la BBC i la Pirinaica i la televisió continuaven normalment.

Feia ja dies que munpare se colgava amb el transistor devora per poder escoltar el darrer i el primer "Parte médico oficial" i quan ens aixecàvem ens informava. Un dia record que va dir rient "En Franco no se mor, però me moriré jo abans de mal dormir"

La nit del 19 al 20 s'havia dormit cansat de sentir a darreríssima hora, com cada dia, "Su excelencia el Generalísimo sigue con sus constantes vitales y duerme plácidamente. Firmado: el equipo médico habitual".

Mumare era molt dematinera i ja estava aixecada quan, molt molt dematí, sonà el telèfon de casa.

Era en Toni Ramis, professor aleshores de Filosofia a l'Escola Normal. No sabia de quin peu se calçaven els meus pares i li va dir "És que voldria parlar amb na Joana per dir-li que avui no hi ha classe perquè s'ha mort el generalíssim....."mumare el deixa al telèfon i ens despartar cridant alegre. "S'ha mort, ja s'ha mort en Franco! Ho diu un amic de na Joana per telèfon"

Així va esser com ho vàrem saber.

A una altra entrada explicaré com va anar aquell dia i els següents al meu entorn familiar i d'amistats.

Visió personal de la generació de narrativa dels 70

Fins que se va dur a terme, l'octubre del 2020, per part d'Editorial Moll una nova edició del meu llibre "Taules de Marbre" (1974) no era gens conscient -i encara no ho som- de pertànyer a una determinada Generació Literària (en aquest cas la de Narrativa dels 70) Això que me considerin part d'una generació d'escriptors m'impresiona un poc, m'alegra i al mateix temps me fa veure tant ràpid com passa el temps.

Per jo el concepte de "generació lierària" era cosa de quan estudiava o de quan explicava Literatura als meus alumnes.

He de confessar que me fa por saber que potser un dia, en el futur que ja no veuré, a qualque assignatura de "Història de la Literatura Catalana" se pugui estudiar els meus companys escriptors d'aleshores i a mi mateixa. Pel que veig i es diu i expliquen els entesos pareix esser que pot esser així.

I ara ve el moment de dir aquella frase tan coneguda de "no m'hi posava per tant"

Vaig començar a escriure cosetes molt jove, als 13 o 14 anys ja juntava paraules per tal de treure la meva necessitat d'explicar històries que no acabava mai. Escrits que tinc guardats a quaderns ja vells i esquinçats. Hi ha, fins i tot, el meu primer poema.

Ben prest ens vàrem fer amigues na Xesca Ensenyat i jo. A l'Institut "Joan Alcover" vaig conéixer, i també ens férem amigues, na Maria-Antònia Oliver. Amb en Llorenç Capellà féiem tertúlia al Bar Bosch. Abans havia coincidit amb en Guillem Frontera a un viatge amb què OCB va premiar els que havíem tret Excel.lent als exàmens de Català. Després vaig conéixer i ens féiem molt n'Antònia Vicens. A la Universitat catalana d'estiu de Prada hi vaig conéixer en Biel Mesquida amb qui sempre he mantingut una molt bona amistat. No puc oblidar de cap manera anomenar en Miquel López Crespí.

Parlo ara, només, dels escriptors considerats d'aquesta "generació dels 70"

El meu camp d' amistats era molt ampli -la veritat és que sempre he estat molt sociable i m'ha agradat i m'agrada socialitzar- i aquí hi voldria incloure poetes com Joan Perelló o Jaume Pomar.

I què vol dir pertànyer a la Generació dels 70?

La veritat: no ho sé perquè hi som dins.

S'ha parlat de "primavera literària a la literatura catalana a Mallorca"

Eren temps durs, sí. El dia a dia per nosaltres -escriptors en català a Mallorca- era difícil en aquells anys. Igual que ho eren pels defensors de la llengua catalana, de la llibertat, de la justícia...... Anys que no desig gens ni mica que tornin.

Però érem feliços i vivíem una alegria compartida

Simplement, érem joves que teníem tot un món per recórrer davant nosaltres. I ganes de fer moltes coses de tot tipus.

Érem joves que, expressat no fa massa de manera fantàstica per Biel Mesquida, m'atrevesc a dir que el nostre lema hagués pogut esser "CARPE MOMENTUM" (títol del seu darrer llibre de poemes)

Record personal de Joan Alegret

 

Te vaig conéixer a la Universitat catalana d'Estiu a Prada el juliol de 1974. 

Els vespres, a qualsevol bar de la Plaça, féiem tertúlia fins que estàvem cansats (ens cansàvem poc, aleshores) amb na Montserrat Roig, en Josep Mira, na Bàrbara Sanchís..........a vegades també féiem rotllada amb en Biel Mesquida i en Pep Maur i amb gent de Prada de la que no recordo el nom, un bon grapat de persones de diverses edats que teníem interessos comuns.

Un dia férem una cotxada per anar a conéixer un pollencí amic de munpare que vivia exiliat al sud de França, don Pep Guiraud, de "ca'n Llabrés". La seva dona ens tragué un caixó de préssecs, dolços que se fonien dins la boca, i en menjàrem tot el capvespre mentre parlàvem quasi tots alhora.

Eres una persona de posat seriós i molt ocurrent alhora. El teu somriure afable tenia sempre un caire irònic.

Te vaig tornar trobar, temps després, a Palma un dia pel carrer. Ens aturàrem a fer la xerradeta i m'explicares que havies vingut a Mallorca per esser professor de la UIB. Des d'aquest dia recuperàrem el contacte.

Vingueres unes quantes vegades a sopar a casa quan jo estava casada amb n'Andreu Ferrer.

I ens trobàvem i ens véiem pels corredors de l'Edifici Ramon Llull de la UIB cada dia.

Alt, maleta grossa, cara seriosa fins que trobaves o et topaves amb algun conegut o amic teu. Aleshores la teva serietat es transformava en un somriure molt especial.

Va arribar un temps que, per diversos motius, jo també quedava a dinar al menjador de la UIB. Érem un petit grup que ens esperàvem i hi anàvem junts. Més o menys fixes érem tu, en Josep Antoni Grimalt (algú més que ara no em ve al cap (En Nicolau Dolç?) i moltes vegades també na Bel Moll. 

Després de dinar parties al teu despatx a descansar o a treballar: allà hi tenies unes sabatilles (igual que també n'hi tenia unes en Pep Grimalt al seu). Jo solia partir cap a casa, a Valldemossa on aleshores  vivíem.

Aquesta foto és important i curiosa:

Recollies un premi i se te veuen les teves eternes sandàlies amb calcetins.

Eres un home savi: ho sabies gairebé tot.

Gaudies explicant la relació dels escriptor i la seva obra amb el seu signe del zodiac. I n'arribares a crear una teoria ben reconeguda.

No et trobaré mai més pels carrers amb la teva cartera grossa ni somriuràs amb una cella un poc alçada... No duràs sandàlies amb calcetins.... No podràs explicar el signe zodiacal de cada un dels escriptors......

Però sempre el teu record serà ben viu.

I sí, estic molt contenta de que tu estares content de descubrir el meu signe zodiacal després de llegir un curt escrit meu.

Sí, Joan, tal com vares dir i assegurar, som ARIES.

Imatges i històries de la Clasteta

 Vaig néixer un 15 d'abril a les 11 del dematí de 1950 a ca nostra -ca N'Asprer- a la Clasteta.

Aquest racó de Pollença, amb el nom oficial de "Placeta Martorell", i la seva gent representen per jo la meva infantesa, la meva joventud, el venir cada cap de setmana des de Palma, tant de fadrina com de casada. Represeta "Ca nostra" en el sentit ampli de la paraula.

Aquí teniu una foto antiga de la Clasteta: totes les persones que hi surten -i els seus descendents- les he conegut:

A l'esquerra madò Aina i el seu home, Pere, que de més jove tenia una barberia. Pares de la dona que seu i broda: na Francisca casada amb en Valero. Madò Aina i el seu home són els padrins d'en Pere Torrens. I na Francisca és tia de n'Alejandra Valero (i els seus germans). L'home que duu el capell és el pare d'en Miquel Vives ("Marratxo"), per tant padrí de na Maria Vives i d'en Domingo.

També la infantesa i primera joventud dels meus fills en l'estiu, per Pasqua i per Nadal i en dies assenyalats.

Aquí ens teniu a tots quatre davant ca n'Asprer un dia del Corpus:

Jugàvem a la Clasteta els nins que vivíem per allà: en Paco Valero. en Joan Martorell (de ca "madò Castella" i germà del municipal Jaume Martorell), n'Antònia Arbona, que vivia a ca la seva padrina, madò Polla, a la primera casa a l'esquerra de Coronel Aloy. I sempre venia qualcú més.

Hi vivien tres al.lotes més grans que nosaltres: na Maria Vives ("marratxo") Margalida "Castella" i na Margalida de ca "madò Poll". Les record molt de capvespres dretes al portal per tal de veure passar gent. Na Maria, no. Na Maria brodava i participava -i participa encara. en tot allò que s'organitzàs a Pollença.

Tambe n'hi havia 2 de més petits que no solien jugar amb nosaltres: en Jaume Martorell ("castella") i en Jaume "de la carnisseria". 

Aquesta foto som jo amb devers 5 o 6 anys.

Se veu molt bé ca "madò Castella", una casa preciosa.

I allò que anomenàvem "La Societat" i que és el lloc que ara ocupa l'anomenada "Plaça dels Seglars" i que, abans, durant un temps, va esser el "Club Juvenil".

A mà dreta d'aquesta foto -que no se veu- era ca "Madò Cortera", na Magdalena tenia una carnisseria i era, també, matancera. Tenia 2 fills: en Francisco (son pare d'en Josep i na Marilén Marquet), gran matancer i gran cuiner i en Mateu que va seguir les passes del seu germà.

Vull acabar -i podria continuar eternament- amb una foto que per jo és història familiar: el camió de "Can Rojals" davant ca nostra quan férem el trasllat de tota la família a Barcelona, el 1959.

La meva plaça de Professora d'Institut a l'illa de La Gomera

A principis de 1979 -i treballant ja com a professora No Numerària (PNN) a l'Escola Normal de Palma- vaig pensar que seria bo presentar-me a oposicions a Professora d'INEM (Institut Nacional d'Ensenyament Mitjà, deien aleshores) per allò de tenir una certa seguretat i estabilitat a la feina. Ja tenia una filla que encara no havia complit 1 any.

Vaig cercar i llegir al BOE que hi havia una convocatòria d'oposicions de "Lengua y Literatura española" pel juny de 1979. Es podia triar una ciutat d'entre algunes que se proposaven i vaig poder triar fer-les a Barcelona

Me vaig comprar un quadern molt gros d'anelles amb fulls quadriculats i tapes dures vermelles quasi granates que encara es conserva, ara ja amb les puntes del plàstic de les tapes bastant descarcassades.

He de confessar que no m'hi vaig matar massa però fins el dia abans de partir cap a Barcelona vaig anar redactant temes del temari oficial. I després els m'havia d'estudiar i, en teoria, aprendre ben bé perquè el primer exercici era escriure al moment-i després llegir davant el Tribunal el que havies escrit- un tema que s'haurien sortejat,

Vaig tenir una sort immensa. Va sortir el tema nº3 que era "El artículo, El sustantivo". M'havia tirat cap a la llengua i la literatura la tenia un poc de banda.

Emplenàvem un llistat "escollint" places que hi havia lliures a tot el territori espanyol.

A Mallorca no n'hi havia cap i només n'hi havia 1 a Formentera i 2 a Eivissa que no vaig triar. Aleshores els que no teníem plaça fixa assignada érem "profesores en expectativa de destino" fent classes d'allò que en deien "afines", que podia esser qualsevol assignatura, en el meu cas, considerada de "lletres". Així hi vaig estar dos anys: un a l'Institut Berenguer d'Anoia d'Inca i un altre al Joan Alcover de Palma.

El juny de 1981 vaig fer oposicions, aquesta vegada concentrad a Madrid quasi dos mesos i preses molt i molt seriosament, a professora d' Escola de Professorat d'EGB (el que sempre havíem dit "Escola Normal de Magisteri")

He de reconéixer que les havia preparat molt bé i hi anava  bastant espantada `perquè érem molts els que ens hi presentàvem a tot Espanya (tots a fer-les a Madrid) però també bastant segura.

El maig havia d'emplenar els full oficial amb el llistat de places d'Institut que sol.licitava i ho vaig entregar en blanc, sense escollir cap Institut ni un. Me creia segura i capaç de treure les de la Normal.

Les vaig treure i vaig quedar a l'Escola de Professorat d'EGB de Palma.

Ni havia tornat pensar en aquells fulls no emplenats de places d'Institut.

A principis de setembre de 1981 me varen telefonar a ca nostra: un senyor molt amable i amb accent de les Illes Canàries me demanava quan hi aniria. Vaig respondre: "On he d'anar". Resposta: "Tiene usted la plaza de profesora en el Instituto (no record gens el nom) de La Gomera la estamos esperando"

Ni m'havia preocupat de saber on em podia haver tocat ni tampoc de presentar els documents per tal de demanar excedència obligatòria perquè tenia una altra plaça guanyada.

Ho vaig accelerar i arreglar tot en dos dies.

I sí, si qualque vegada hagués volgut tornar a Institut hauria d'haver anat a aquell de la Gomera. I als seus arxius, igual que a la que aleshores era la Delegació del MEC de Palma a "Los Geranios" i allà on sigui ara, hi ha una fitxa meva com "Professora de Llengua i Literatura en excedència obligatòria" de l'INEM (no puc recordar el nom que només vaig sentir una vegada) a La Gomera.

El "meu" 11 de setembre

"Qui perd els orígens perd l'identitat" (Raimon)

Som persones i som un poble.

No podem ni volem renunciar ni oblidar la nostra història personal i col.lectiva.

L'11de setembre de 1971 munpare va voler venir amb jo a matricular-me a Barcelona. Després de dinar vàrem anar a seure al Zurich, a la plaça de Catalunya, hores i hores. A un moment donat li vaig demanar què feiem tant de temps asseguts allà mateix.

"Ja veuràs, és que avui és l'11 de setembre i si passa qualque cosa ho veurem tot".

I sí, mon pare, han passat molts d'11 de setembre, he participat a tots els que han coincidit amb estades meves a Barcelona i n'he seguits i viscuts per la TV molts més.

I cada any em ve al cap que em vares tenir asseguda al Zurich l'11 de setembre de 1971.

I quan morires, el 1983, si ho haguessis pogut saber t'hagués emocionat que un aleshores joveníssim Tomeu l'amo te dugués una corona de lloré amb una cinta amb les quatre barres. I amb ella damunt fores enterrat.

I avui, 11 de setembre de 2021, un record i homenatge al meu avantpassat directe Francesc d'Asprer i Talrich, nascut a Sant Joan de les Abadesses i mort al setge de Barcelona dia 7 d'agost de 1713. 

D'ell qual diu la Vikipèdia:

"Francesc d'Asprer i Talric (? s.XVII - Barcelona 1713) fou militar català durant la Guerra de Successió Espanyola. Destacat austriacista, participà en la presa de Barcelona l'any 1705. Fou nomenat Governador de Tarragona i assolí el grau de General de Batalla.

Després de la retirada per motius de salut del Coronel Cordelles, el General de Batalla Asprer fou posat al front del Regiment de la Ciutat de Barcelona el 29 de juliol de 1713. Però poc més d'una setmana després, el 7 d'agost, el Coronel Asprer caigué abatut i morí. Probablement és enterrat al Fossar de les Moreres."

I a qui Carles d'Àustria concedí el títol de Comte de Fogonella.

AMIKA

Aquest era el nom del teu veler, Toni, i pel fet de "deixar-te'l" comprar em deies que jo era la teva llibertat. Tu i jo érem llibertats mútues i, com he escrit d'altres vegades, "parásitos recíprocos" en paraules teves.

Des de ben jovenet la mar va esser sempre la teva gran amiga, el teu gaudir estimat i sempre desitjat.

Des de les infantils i jovenils nedades i remullades inacabables, eternes, a la platja baix de Manresa.

El teu primer Patí Català a vela i les continuades singlades des del Mal Pas a Formentor fent una aturadeta (o no) al Port de Pollença. I observat sovint per Lalà amb els prismàtics per tal de saber quin temps t'estorbaries a arribar a dinar.

Aquest patí no el vaig conéixer però me'n parlares tant que sí coneixia fil per randa les teves anades i vingudes per la nostfra badia.

Tu i jo compartíem la mateixa mar, compartíem la mateixa badia, i no ho sabíem aleshores.

Un dia, de sobte, ja vivint junts tu i jo, et va venir al cap que aquella joveneta morena que et feia gràcia i que passava pel "Brisas" en un motorino vermell era jo. I sí, hi passava sovint però ni l'un ni l'altra no sabíem de la nostra vertadera existència. I menys sabíem que un dia ens arribaríem a estimar i seríem home i dona en un enteniment perfecte i una gran estimació.

Els primers dos anys que ja estàvem junts anàvem a passar l'estiu a la platja de Muro: t'havies comprat un nou Patí Català a vela i allà -deies- era el lloc ideal.

I anaves i venies però ara ja distàncies properes on ningú t'observava amb uns prismàtics. Al patí li posares "Klara", el nom d'una de les meves dues nétes. Un dia m'hi dugueres i vaig estar tot el temps ajeguda a un costat (havia caigut totd'una) rient mentre les ones i la seva sabonera me passaven per damunt.

Havies fet regates Barcelona-Mallorca i més travessies llargues.

En sabies, però havien passat ja anys.

No tinc cap empenediment que comprassis l'"AMIKA". 

Tot el que gaudírem amb els preparatius i projectes conjunts de navegar ja ho paguen la pena.

Lúnic que em sap greu i lamento sovint és que el pogueres disfrutar poc.

Auxilium botifarrorum (el Círculo Mallorquin)

He llegit a la premsa que avui fa anys es va crear el "Círculo Mallorquín"

Mon pare l'anomenava "auxilium botifarrorum", mentre somreia cínicament.

I no és que hi anassin només els considerats "botifarres" de Ciutat però sí que era un Societat de la qual la majoria de socis eren del que aleshores es deia "gent coneguda". Tota la gent és coneguda, clar que sí, però ja me podeu entendre. Els fills d'aquesta "gent coneguda" no anaven a l'Institut, ni freqüentaven el bar Modern o el bar Bosch. Els nins anaven a Montission i les nines al Sagrado Corazón  i tots "hablaban en español", un castellà que feia por de malament que el parlaven, I, quan les filles feien 18 anys, les posaven de llarg al "Círculo", fent-les baixar les escales de dues en dues de la mà de Manolo Salas o a bracet de qualque home de la seva família. No importa dir, crec, que -malgrat mon pare esser-ne soci-  a mi ni m'hi posaren, ni se va parlar ni pensar tan sols fer-ho, ni ho vaig veure mai. Només m'ho han contat.

Vull explicar una anècdota amb una d'aquestes senyores d'entre el que he anomenat "gent coneguda". Jo tenia 13 anys, vaig arribar a ca nostra i havia aquesta senyora que havia vingut a veure els meus pares. Mon pare diguè:

-Mira, la nostra filla Joana, que ara ve de classe de mallorquí.

Me mirà despectivament i sols digué:

-Pobra nina.

Quan anàrem a viure a Ciutat mon pare se'n va fer soci per aquests motius: estava just devora ca nostra, tenia una biblioteca molt i molt bona, estaven subscrits a tots els diaris i revistes i pensant en el futur pròxim familiar: ma mare tenia artritis reumatoide i quan estava ja avançada la malaltia els dies que no podia cuinar hi anàvem a dinar a preu de soci: un menú molt bo de tres primers, tres segons a triar, postre, beguda i cafè per l'equivalent actual d'uns 4 o 5 euros per persona. Un maïtre molt elegant i molt simpàtic que nomia Toni prenia la comanda. També hi podien anar a dinar no-socis (un poquet més "caret")

Si entràvem pel carrer Palau Reial es podia baixar al menjador amb un senyorial ascensor de fusta i vidre que es conserva al mateix lloc a l'actual Parlament encara que no s'utilitza.

Record encara unes butaques de vímet precioses i úniques a l'acera arcada de Palau Reial amb unes cortines blanques fins als arcs que tapaven el sol i la calor als socis que, en l'estiu, tenien la família estiuejant i anaven a dinar allà cada dia i a passar-hi hores infinites. Tots ells eren "gent coneguda" i tenien aquest extraordinari privilegi.

També, com és natural, hi havia socis que -i per seguir amb el llenguatge d'aquesta entrada- érem "gent normal". Un d'ells a qui recordo entranyablement era don Pau Alcover, el fill del poeta Joan Alcover- amb qui sovint preníem el cafè al bar de dalt després de dinar.

I no puc acabar sense recordar dos personatges molt populars entre els socis per les seves, diguem-ne manies, i tots dos ja majors. Un d'ells es passava el temps fent córrer per dins aquelles sales un cotxet auto-dirigit. I un altre que demanava a tothom continuament mirant ben fixe: "me pots mirar si tinc res a la cara?". Li deien que no i es posava tranquil fins que es topava amb alguna altra persona i tornava a demanar: "me pot mirar si tinc res a la cara?"

Persones anònimes i records difusos dels primers anys del Festival Internacional de Música de Pollença

I un dia arribà a Pollença un piano de coa. 

Es tiraren coets de festa i alegria i molta gent anà fins al convent per veure'l arribar i descarregar.

Era pels Concerts (aleshores encara no s'emprava gaire la paraula "Festival") que organitzava en Philip Newman.

Crec que aquest piano nou arribà quan ja feia uns anys que es cel.lebrava el Festival Internacional de Música. "Els concerts", déiem aquí.

Per anar als Concerts la gent "se mudava" i els vestits llargs i elegants hi eren ben presents.

La placeta que hi ha abans de l'entrada al Claustre era ple de gent -sobretot dones i recolzades als bancs- que miraven com entraven els assistents per tal de veure els vestits. I en acabar els bars de Plaça s'omplien dels que hi havien assistit. I dels que ja hi eren, clar.

En Newman fou un gran músic, amb un reconeixement gairebé mundial. Havia estat molt amic, per exemple, de Pau Casals.

I quan s'instal.là a Pollença fou sempre una gran persona plena d'art i d'humanitat que es feia amb tothom d'una manera ben natural.

Es va fer amic d'un grupet de joves, entre els que hi havia en Miquel germà, que l'ajudaven incondicionalment en qualsevol aspecte per organitzar operativament els Concerts.

En Miquel tenia una "vespa" de segona mà i el duia a diferents llocs a parlar amb músics o amb persones diverses. Sovint el duia -en Newman al seient de darrera- a Deià. També els altres del grup, els que ja tenien vespa i no motorino -"mosquito" en deien- suposo que el duien allà on ell volia anar.

Els primers anys aquest grup de joves també "se mudaven"els dies de Concert (americana i corbata o trajo si ja en tenien) i feien d'acomodadors.

No recordo gens si fou idea del batle, don Martí March, o d'en Philip Newman que 4 o 5 nines i jovenetes vestides de pagesa rebessin els assistents i els fessin entrega del programa. M'hi vaig vestir de pagesa els anys que es va fer però no en tinc massa records concrets.

També se va instituir el costum d'obsequiar, en acabar el Concert, els assistents coneguts amb un piscolabis que servíem passant palanganes aquestes nines/jovenetes vestides de pagesa.

Molts d'anys després d'aquests records hi he assistit diverses vegades. Aquestes, ja, per escoltar els meravellosos concerts que es duen a terme al Festival Internacional de Música de Pollença.

Mila Segarra i Jesús Tuson: un curs de Lingüística Computacional a la Universitat de Pisa

 Quan els capvespres se fan llargs i no tinc res a fer i estic sola a casa sovint vaig al Twitter.

M'agrada molt el tipus de llenguatge que s'hi utilitza i els comentaris, a vegades seriosos, a vegades absurds, a vegades beneits, a vegades divertits que s'hi escriuen. I sovint hi participo.

Ahir va esser un dia d'aquests: una tarda llarga de dissabte.

Vaig obrir el twitter i me vaig trobar amb un comentari a una piulada d'una persona amb el nom de Miquel Tuson Segarra. Vaig pensar: "Ha d'esser el fill de Jesus Tusón i Mila Segarra". Li vaig enviar un missatge i sí, ho era. M'hi vaig identificar com la persona que, de molt joves tots tres, havíem anat a la Universitat de Pisa un estiu a un curs de "Lingüística Computacional". La resposta d'en Miquel fou: "Sí, la meva mare en parla sovint d'aquesta anada a Pisa. Te passo el seu telefon i estarà ben contenta de parlar amb tu"

No sé exactament si era el 1973 o 1974.

Na Mila, en Jesús i jo no ens coneixíem.

Veia passar en Jesús Tuson pels corredors i el pati de la Facultat, extremadament alt, amb unes ulleres i un bigotí inconfundibles. Mai no va arribar a esser professor meu. Havia fet l'assignatura de Sintaxi  amb Francesc Marsà un curs abans de veure'l pels corredors.

 Aquell curs de 1973 o 1974 em vaig matricular d'una assignatura optativa que impartia un joveníssim i rioler Sebastià Serrano -a qui ja havia tingut de professor de Semàntica- i que es deia "Matemàtiques per lingüistes". Crec recordar que érem 6 o 8 alumnes i que es feia a les 8 del dematí.

Supòs que era passat les vacances de Pasqua quan en Sebastià em proposà la possibilitat d'anar aquell estiu a Pisa a fer un curs de Lingüística Computacional. Me va explicar que podia aconseguir una beca del Ministeri d'Educació i Ciència (MEC) per anar-hi i que coneixia dues persones que també n'estarien interessades i que tal volta ens podríem organitzar per anar-hi junts.

Aquestes dues persones eren, per una banda en Jesús Tuson i per l'altra una estudiant del darrer curs de Filologia de l'Autònoma: na Mila Segarra.

No m'ho vaig haver de pensar massa. Això sí, ho vaig consultar als meus pares i em digueren -ben satisfets- que ho tiràs endavant.

I ho organitzàrem.

Jo era a ca nostra a Pollença i cada dia esperava la carta del MEC on es suposava me dirien que m'havien concedit la beca. I no arribava mai. 

Mon pare me va dir que, encara que no em donassin la beca, aniria a aquest curs a Pisa, que ell ho pagaria. Però a mi em sabia molt de greu: volia la beca i que no haguessin de gastar diners per poder-hi anar.

I va arribar una carta oficial i certificada del MEC just una setmana abans de partir! Quin goig, quina alegria! La m'havien concedit. I era de 30.000 pessetes d'aquell temps. Una burrada. 

En Jesús i jo poguérem tenir una plaça a la Residència d'estudiants i na Mila -perquè ja estava plena- havia d'allotjar-se a un pis, també d'estudiants. 

El viatge l'havíem fet amb el cotxe d'en Jesús i hi havíem dormit una nit, a mitjan camí,  a una estació de servei de l'autopista.

Quan ja érem allà cada matí en Jesús i jo passàvem a cercar na Mila al pis i anàvem junts al curs.

I a berenar. 

I a dinar. 

I réiem.

I ens allargàvem a l'herba de devora la Torre.

I ens férem amics.

Anàvem sovint a Florència on compràvem llibres i dinàvem meravellosament.

Anàvem a molts de llocs.

La veritat, i ja és hora de confessar-ho, és que a aquell curs no aprenguérem grans coses i l'organitzador, el Professor Antonio Zampolli, ens queia fatal. Vàrem veure d'aprop -això sí- els personatges en aquells moments de la Lingüística Computacional. Pens que, per una estudiant interessada en el tema, això ja fou aprendre alguna cosa.

Era un curs de 4 setmanes. A mitjans de la tercera setmana en Zampolli ens va obsequiar, supòs que no a tots els assistents simplement perquè no hi haguéssim cabut, amb una mena de festa a la terrassa enorme de casa seva. Aquella nit va comentar que ja es podien anar a cercar els certificats d'Assistència al curs.

En Jesús ens va dir:

-Nenes, encara teniu diners?

-Sííííííí, molts!

-Anam a Venècia aquesta darrera setmana una vegada aconseguit el cetificat?

Qui es nega a anar a Venècia als 23/24 anys tenint encara gran part de les 30.000 pessetes de la beca a la butxaca?

I totd'una que tinguérem el Certificat cap allà partírem.

La història és molt llarga i se'n podrien escriure pàgines i pàgines.

El resum és que na Mila i en Jesús s'havien començat a enamorar a Pisa i s'acabaren d'enamorar a Venècia.

Ja ho vaig notar els dematins dels primers dies quan en Jesús em deia, en sortir de la Residència:

-Passam a recollir la Mila?

Vaig esser a casa seva a Barcelona i recordo que els vaig dur un siurell. Quan tingueren el fill na Mila em va dir que es deia Miquel.

I això és, només, una història personal conviscuda que ha sortit per un comentari a un tuit d'una persona que jo no coneixia però vaig endevinar qui era.

Avui capvespre ens telefonarem i parlarem llargament: han passat tantes coses.................

Records i nostàlgia de la Patrona

 Els que em llegiu m'arribareu a dir que som pesadeta amb els meus records.

Un dels meus primers poemes és aquest:

"Recordo tantes coses

que no sé on posar-les

ni a qui dir.les

i les escric a un paper"

És un poema de soletat adolescent, però molt escaient ara per jo i crec que, també, per molts de pollencins.

Fa dos anys, ja, que no podem viure i sentir les Festes de la Patrona i hem de recórrer als records i hem de viure i sentir la nostàlgia.

El dia de les corregudes de bon matí els xeremiers, acompanyats per en Joan "Saig" recorrien els carrers i les botigues els donaven el que després serien les "joies" fermades a una canya i que guanyaria el primer que la tocàs.

També he viscut agafar cintes anb una punxa, anant amb bicicleta, que es col.locaven davant la pescateria. I voltar i tornar voltar i tornar-ho a intentar; a vegades hi havia sort i a vegades no.

Era quan encara vivíem la pols dels carrers sense asfaltar. Però els estimàvem i els vivíem igual que els d'ara perquè eren i són els nostres.

La pols era per sobre i entre els moros i cristians dia 2 d'agost a les 7 de l'horabaixa, després que les campanes tocassin a foc. 

I arribava a tot el poble, quan tornaven de ca n'Escarrinxo amb olor de mesclat i suor. Els tirs de les escopetes i la Banda acompanyaven les veus escanyades que intentaven cantar el "Visca Pollença" o "De mil i cinc-cents moros".

El gelat d'avallana de can Butxaca, que per jo encara té gust de Patrona, pres a les taules i cadires que omplien la Plaça Vella i al carretó de plaça: una neula davall el gelat enmig i una neula damunt i el prenia llepant per les voreres.

Els focs artificials, a Plaça, amb rodelles que giraven i algunes que pujaven i feien que molta gent es posàs la cadira del bar damunt el cap per quan caiguessin no els peguassin damunt.

Colorins de paperines i de vestits nous per anar a l'Ofici.

En Miquel i els seus amics que es vestien de cristià a ca nostra.

El gran passar ñena de munpare l'any que en Joan "Saig" va donar una falç a en Miquel.

El primer any que en Miquel fill va fer de cristià amb el seu oncle.

Records, nostàlgia, olors, sensacions.....És la Patrona

Joan Lacomba vist per una ex-alumna

 

Devia esser el curs del 1966/1967 o 1967/68.

El curs que era és irrelevant.

A l'Institut Joan Alcover teníem un professor de Dibuix de llinatge Carreño que ens feia fer làmines i làmines de ja-no-record-què. L'assignatura de Dibuix m'havia estat -i m'era- molt pesada. Des de sempre entregava les làmines fora temps, mal fetes i de mala gana.

Un dia ens trobàrem que, a la classe amb en Carreño, hi va comparéixer un al.lot jove amb cara de tímid i un somriure agradable. En Carreño ni ens el va fer conéixer ni explicar qui era, però entenguérem totd'una que era un professor de Dibuix nou. 

El seu nom era Joan Lacomba.

No sé jo exactament quins són els seus records d'aquell curs. Però qua el vaig retrobar -molt d'anys després- sí que en parlàrem un poquet.

En Carreño tenia una veu forta, gruixada, estrident i, perquè no dir-ho, cara d'amargat.

Aquell professor nou es passejava per entre els pupitres i s'acostava a aquelles que veia teníem dificultat per fer el dibuix i ens explicava com el podíem fer millor. 

Si, mentre es movia tot el temps de la classe, en Carreño alçava la veu ell responia sols amb un somriure tímid i una alçada d'espatlles que, ambdues coses juntes, el feien cómplice amb les seves alumnes. No sé si era aquesta la seva intenció. El que sí sé és que, almenys a mi, em transmitia molta tranquilitat davant els meus dibuixos desastrosos.

Vaig seguir la seva trajectòria artística, però .a part d'això- el vaig perdre de vista durant molt de temps i, ja fa uns anys, el vaig retrobar al Facebook.

Ens vérem en persona la primavera de 2014, si no vaig equivocada, a Inca, a un dinar popular de frit de matances convocat per MÉS i per ERC. Era l'any que en Casaldàliga es presentava a les eleccions europees i va venir a fer un mitin. Record n'Oriol Junqueres anat de taula en taula parlant amb tohom que era possible. I la gent de MÉS, clar.

Vaig esser professora del Berenguer d'Anoia el curs 1979/1980 però aleshores n'era Directora n'Aina Roig, professora de francès. Per tant, no vaig coincidir amb en Lacomba com Director.

Gràcies, en el temps, pel que me vares ensenyar aquell llunyà 6è de batxillerat al joan Alcover.

I moltes coses no tenien res a veure amb l'assignatufra de Dibuix.