Arxiu del blog


dissabte, 21 d’agost de 2021

Auxilium botifarrorum (el Círculo Mallorquin)

He llegit a la premsa que avui fa anys es va crear el "Círculo Mallorquín"

Mon pare l'anomenava "auxilium botifarrorum", mentre somreia cínicament.

I no és que hi anassin només els considerats "botifarres" de Ciutat però sí que era un Societat de la qual la majoria de socis eren del que aleshores es deia "gent coneguda". Tota la gent és coneguda, clar que sí, però ja me podeu entendre. Els fills d'aquesta "gent coneguda" no anaven a l'Institut, ni freqüentaven el bar Modern o el bar Bosch. Els nins anaven a Montission i les nines al Sagrado Corazón  i tots "hablaban en español", un castellà que feia por de malament que el parlaven, I, quan les filles feien 18 anys, les posaven de llarg al "Círculo", fent-les baixar les escales de dues en dues de la mà de Manolo Salas o a bracet de qualque home de la seva família. No importa dir, crec, que -malgrat mon pare esser-ne soci-  a mi ni m'hi posaren, ni se va parlar ni pensar tan sols fer-ho, ni ho vaig veure mai. Només m'ho han contat.

Vull explicar una anècdota amb una d'aquestes senyores d'entre el que he anomenat "gent coneguda". Jo tenia 13 anys, vaig arribar a ca nostra i havia aquesta senyora que havia vingut a veure els meus pares. Mon pare diguè:

-Mira, la nostra filla Joana, que ara ve de classe de mallorquí.

Me mirà despectivament i sols digué:

-Pobra nina.

Quan anàrem a viure a Ciutat mon pare se'n va fer soci per aquests motius: estava just devora ca nostra, tenia una biblioteca molt i molt bona, estaven subscrits a tots els diaris i revistes i pensant en el futur pròxim familiar: ma mare tenia artritis reumatoide i quan estava ja avançada la malaltia els dies que no podia cuinar hi anàvem a dinar a preu de soci: un menú molt bo de tres primers, tres segons a triar, postre, beguda i cafè per l'equivalent actual d'uns 4 o 5 euros per persona. Un maïtre molt elegant i molt simpàtic que nomia Toni prenia la comanda. També hi podien anar a dinar no-socis (un poquet més "caret")

Si entràvem pel carrer Palau Reial es podia baixar al menjador amb un senyorial ascensor de fusta i vidre que es conserva al mateix lloc a l'actual Parlament encara que no s'utilitza.

Record encara unes butaques de vímet precioses i úniques a l'acera arcada de Palau Reial amb unes cortines blanques fins als arcs que tapaven el sol i la calor als socis que, en l'estiu, tenien la família estiuejant i anaven a dinar allà cada dia i a passar-hi hores infinites. Tots ells eren "gent coneguda" i tenien aquest extraordinari privilegi.

També, com és natural, hi havia socis que -i per seguir amb el llenguatge d'aquesta entrada- érem "gent normal". Un d'ells a qui recordo entranyablement era don Pau Alcover, el fill del poeta Joan Alcover- amb qui sovint preníem el cafè al bar de dalt després de dinar.

I no puc acabar sense recordar dos personatges molt populars entre els socis per les seves, diguem-ne manies, i tots dos ja majors. Un d'ells es passava el temps fent córrer per dins aquelles sales un cotxet auto-dirigit. I un altre que demanava a tothom continuament mirant ben fixe: "me pots mirar si tinc res a la cara?". Li deien que no i es posava tranquil fins que es topava amb alguna altra persona i tornava a demanar: "me pot mirar si tinc res a la cara?"







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada