Tal dia com avui

 

Tal dia com avui a n'U Moll se feia (i se fa) la processó marítima amb tot de barques ben engalanades.

En bon dematí ton pare ja havia fet net com una patena el seu llaüt amb el que anava a pescar. Sempre te volia complaure, ton pare, i sempre ho aconseguia. Uns dies abans ens vérem a ca nostra, a Pollença, i estaves totalment entusiasmada:

- Au, va, hi vendràs? Mira, munpare se'n cuidarà de fet neta la barca i ornar-la amb paperines de tots els colors.

-Sí, clar que hi vendré. I tu i jo què farem?

-Munpare ha pensat que, en tornar de la processó tinguem una serviola ben grossa, que ell haurà pescat, penjada cap per avall i tu i jo ferem com si preparàssim un trempó dins un ribellet. 

-Ooooooh, quines idees més bones!

-Són idees de munpare. T'agraden?

-I molt!!!!!

-Ah i tots tres anirem vestits de fer feina a la mar, com si fóssim pescadors.

I així se va fer.

Na Xesca i jo passàrem un capvespre molt divertit, encara que jo -de tant en tant- veia la sirviola caiguda per avall.

Abans d'entrar al Port, na Xesca i jo començàrem a fer el trempó i moltes senyes d'alegria a les altres barques.

Son pare estava molt gojós de dur-nos amb el llaüt i nosaltres d'ell per fer-nos passar un capvespre molt i molt divertit. I, a més, vàrem guanyar el primer Premi de barques engalanades.

Petit record de Palma a finals dels 60

 

A mitjans i finals dels anys 60 Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa  (Títol d'un llibret de poemes que aquells anys va publicar Xesca Ensenyat amb dibuixos d'Antònia Vilà). 

Descobríem el món. 1 el descobríem a l'Institut, al bar Bosch, al bar Modern, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem parlant. 

Parlàvem sempre, parlàvem,  tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i don Francesc Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2021. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 

Quan era professora meva no m'agradava massa, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. I a mi això me sabia més greu que els altres professors que s'enfadaven.
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. 

Molts d'anys després en vaig parlar diverses vegades llargament amb n'Aina. I vaig poder dir-li que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. I, fins i tot, en la meva manera d'actuar respecte a la llengua.
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 

I ens feia classe de català. 

La teníem a la una del migdia i érem 4 o 5, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim "Farsa" d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula 13 que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 
 

Miguel Ángel Asturias

"El Señor Presidente" ens havia colpit perquè en aquest llibre potser hi véiem també reflectida de qualque manera la nostra societat i, sobretot, la persona que comandava l'estat, en Franco.
Miguel Ángel i la seva parella Blanca varen llogar una casa al Port de Pollença, concretament al lloc anomenat la Roca, just davant el mar. 
La Roca és una platja de codolins, però que a dos pams de ficar els peus a l'aigua ja hi ha arena. A ca nostra hi anàvem a nedar molt sovint

Durant molts d'anys havia estat lloc d'anar-hi els pagesos amb carros a fer arrossos i a fer nedar la bístia, costum que es rememora cada any anant amb carro o amb qualsevol medi de locomoció per l'anomenat "Camí de Llenaire", que uneix directamen Pollença amb la possessió anomenada "Llenaire" i a la mar, Allà, damunt els codolins i davall els pins i a unes taules i bancs de fusta que l'Ajuntament va fer posar fa temps tots els assistents comparteixen un bon arròs. 
Els pins, enormes i vells, encara hi fan ombra. 
A Miguel Ángel Asturias l'havia vist, a vegades, dins l'aigua. Només se'n veia el caparri, però així i tot s'endevinava el seu cos gros. Era normal que suràs, encara que no sapigués nedar. 
No sé com, una gran amiga meva, na Xesca Ensenyar, els va conèixer. I m'hi va dur. Supós que no és necessari dir-vos que, als meus denou anys i amb les aspiracions i il.lusions d'escriptora, l'excitació era grossa, tant o més que el cos indi  de Miguel Àngel Asturias. 
Li havien concedit el Premi Nobel de Literatura (així com també el de la Pau entre pobles) i per a nosaltres era, no ja el primer amb qui parlàvem, sinó el primer que véiem. 

Hi anàrem en ple mes d'agost i a mitjan capvespre, el mes i l'hora en què, al Port de Pollença, la humitat i la xafogor són insuportables. Eren a nedar, ell i la seva dona, Blanca, i esperàrem a la terrasa impacientment que, tot just sortits de l'aigua, s'asseguessin en un balancí. 
No record gens ni mica de què vàrem parlar, però sé que la seva conversa era agradable i l'entonació de la seva Guatemala natal, suau i tranquil.la, ajudava que la nostra vergonya anàs desapareixent. 
I la nostra admiració augmentàs. 
El seu cos, curt i gras. La cara, llarga i plena. Celles molt poblades. Llavis gruixats i nas gros. A la seva fesomia eren ben presents els gens dels seus avantpassats, indis americans. 

Viatjava sempre amb el seu metge. I allà, a la casa de la Roca, també hi era. Era un metge d'origen rus, però que tenia domicili a París i -ara no voldria dir desbarats- em volta per dins el pensament el record difús que tenia una gàbia amb serps i que n'era un gran afeccionat. 0 era ell o la seva dona, que vestia una espècie de túnica, aleshores, per a nosaltres, molt estranya. No sé si les vaig veure, les serps. Supós que, encara que no fossin allà, no les hauria vist, perquè em fan una porada. 
Na Xesca i jo dúiem cada una el nostre exemplar de "El Señor Presidente": volíem que ens el dedicàs. 
Esperàvem i esperàvem, però no arribava la seva iniciativa a la nostra demanda. Després d'una bona estona, aquell metge rus domiciliat a París ens va dir una cosa així com que el senyor Asturias necessitava tranquil.litat per dedicar els llibres. Que els hi deixàssim i un parell de dies més tard els anàssim a cercar. 
Així ho férem, més excitades encara, perquè crèiem que la nostra dedicatòria seria molt personal. Quan tenguérem el llibre alta volta a les nostres mans veiérem que, a totes dues, ens havia escrit el mateix amb el nom de cada una, clar. I deia, simplement: «Este trago amargo de nuestra realidad. Cordialmente». I anava signat «Miguel Angel Asturias». 

Crec que aleshores ens era igual. Des dels nostres denou anys només ens importava tenir un llibre dedicat d'un Premi Nobel. Un llibre, a més i sobretot, molt bo.
Era la primera, la darrera i, per tant, l'única vegada que li veia la lletra. I sempre he tengut el dubte si havia estat ell o la dona qui ho havia escrit. O el metge rus domiciliat a París. O potser la serp que no sé bé si existia. 

La nostàlgia és perillosa: la "meva" família Moll

(Nota introductòria: Quan va fer un any que morí Francesc de B. Moll els diaris de Palma se'n feren ressò amb diversos articles. 
La meva amiga i escriptora Xesca Ensenyat en publicà un on explicava la seva visió de la família Moll. Com que totes dues tenguérem més o manco les mateixes relacions amb els Moll i com que la seva visió no coincidia amb la meva vaig escriure aquest article que fins ara no ha estat publicat.) 

Palma no era droga pura, aleshores. Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa. Descobríem el món. 1 el descobríein a l'Institut, al bar Bosch, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem xerrant. 
Xerràvem sempre, xerràvem tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i en Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2019. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 
Quan era professora meva no m'agradava gens, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. 
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. Tot això li vaig dir a n'Aina i li vaig enviar una còpia d'aquest article (o parescut) que havia sortit a la revista "Miramar" de Valldemossa el 1992 i que ara ja no es troba en paper. 
I li he dit en alguna ocasió que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. 
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 
I ens feis classe de català. La teníem a la una del migdia, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 

Per tot això i per més coses crec, Xesca, que Palma no era una droga pura: era una meravellosa Ciutat on nosaltres donàvem les primeres passes d'adult amb molt poca por i moltes ganes. Ganes de tot. 

Xesca Ensenyat i "Ciutat de l'horabaixa"

Amb motiu d'aquestes Jornades vull tenir un record per na Xesca Ensenyat i la seva "Ciutat de l'horabaixa" (Palma, 1969), amb pròleg de Josep Maria Llompart


"Avui, amb els braços estesos damunt la ciutat de l'horabaixa"

Aquests són els primers versos del seu únic llibre de poemes.
No diré que és un llibre, quasi, col·lectiu. Però gairebé ho podria dir perquè na Xesca cada dia ens anava llegint els versos que havia escrit. I ho vivíem intensament.

N'Antònia Vilà li va fer les il·lustracions, precioses.

Na Carme Simó, en Llorenç Capellà, n'Antònia Vilà, jo i supòs que algú més que ara no recordo, esperàvem els versos amb impaciència.
Anàvem al Bar Bosch o al Bar Modern a passar-hi l'horabaixa.
I estimàvem molt aquella nostra Ciutat de l'horabaixa, ña deñs versos i la real.

I, casulaitats, vaig "apadrinar" la paraula "horabaixa" a "aPARAULA'm":

Apadrina una paraula i participa en l'acte homenatge de la catosfera a l'Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
La crida inicial: http://vpamies.dites.cat/​2012/04/aparaulam.html

Avui, dia 9, es farà públic el llistat de paraules escollides.
M'agradaria que hi fos "horabaixa".

Xesca Ensenyat

Les passejades fins la font Faliva els horabaixes d'estiu.
El bar Bosch, amb hores i converses eternes.
I tots els problemes que vivíemn, quan teníem 17 i 18 anys.
La teva "Ciutat de l'horabaixa" de poemes vius, ple de sentiments i vida.
Les anades a ca'n Josep Mª Llompart i les lectures de poemes.
I l'institut.
L'any que amb la barca de ton pare anàrem a la processó del Carme, a n'u moll, i guanyàrem un premi d'engalanar barques.
I les hores i hores que passàvem parlant i arreglant el món.
No t'oblidaré mai, estimada Xesca.
Les circumstàncies de la vida ens separaren però sempre et tendré present i pensaré en tu i tot el que amb tu vaig viure. Són massa coses, massa moments de vida, per oblidar-los.
Descansa en pau.