Miguel Ángel Asturias

"El Señor Presidente" ens havia colpit perquè en aquest llibre potser hi véiem també reflectida de qualque manera la nostra societat i, sobretot, la persona que comandava l'estat, en Franco.
Miguel Ángel i la seva parella Blanca varen llogar una casa al Port de Pollença, concretament al lloc anomenat la Roca, just davant el mar. 
La Roca és una platja de codolins, però que a dos pams de ficar els peus a l'aigua ja hi ha arena. A ca nostra hi anàvem a nedar molt sovint

Durant molts d'anys havia estat lloc d'anar-hi els pagesos amb carros a fer arrossos i a fer nedar la bístia, costum que es rememora cada any anant amb carro o amb qualsevol medi de locomoció per l'anomenat "Camí de Llenaire", que uneix directamen Pollença amb la possessió anomenada "Llenaire" (I que el meu besavi va perdre jungant a cartes) i a la mar, Allà, damunt els codolins i davall els pins i a unes taules i bancs de fusta que l'Ajuntament va fer posar fa temps tots els assistents comparteixen un bon arròs. 
Els pins, enormes i vells, encara hi fan ombra. 
A Miguel Ángel Asturias l'havia vist, a vegades, dins l'aigua. Només se'n veia el caparri, però així i tot s'endevinava el seu cos gros. Era normal que suràs, encara que no sapigués nedar. 
No sé com, una gran amiga meva, na Xesca Ensenyar, els va conèixer. I m'hi va dur. Supós que no és necessari dir-vos que, als meus denou anys i amb les aspiracions i il.lusions d'escriptora, l'excitació era grossa, tant o més que el cos indi  de Miguel Àngel Asturias. 
Li havien concedit el Premi Nobel de Literatura (així com també el de la Pau entre pobles) i per a nosaltres era, no ja el primer amb qui parlàvem, sinó el primer que véiem. 

Hi anàrem en ple mes d'agost i a mitjan capvespre, el mes i l'hora en què, al Port de Pollença, la humitat i la xafogor són insuportables. Eren a nedar, ell i la seva dona, Blanca, i esperàrem a la terrasa impacientment que, tot just sortits de l'aigua, s'asseguessin en un balancí. 
No record gens ni mica de què vàrem parlar, però sé que la seva conversa era agradable i l'entonació de la seva Guatemala natal, suau i tranquil.la, ajudava que la nostra vergonya anàs desapareixent. 
I la nostra admiració augmentàs. 
El seu cos, curt i gras. La cara, llarga i plena. Celles molt poblades. Llavis gruixats i nas gros. A la seva fesomia eren ben presents els gens dels seus avantpassats, indis americans. 

Viatjava sempre amb el seu metge. I allà, a la casa de la Roca, també hi era. Era un metge d'origen rus, però que tenia domicili a París i -ara no voldria dir desbarats- em volta per dins el pensament el record difús que tenia una gàbia amb serps i que n'era un gran afeccionat. 0 era ell o la seva dona, que vestia una espècie de túnica, aleshores, per a nosaltres, molt estranya. No sé si les vaig veure, les serps. Supós que, encara que no fossin allà, no les hauria vist, perquè em fan una porada. 
Na Xesca i jo dúiem cada una el nostre exemplar de "El Señor Presidente": volíem que ens el dedicàs. 
Esperàvem i esperàvem, però no arribava la seva iniciativa a la nostra demanda. Després d'una bona estona, aquell metge rus domiciliat a París ens va dir una cosa així com que el senyor Asturias necessitava tranquil.litat per dedicar els llibres. Que els hi deixàssim i un parell de dies més tard els anàssim a cercar. 
Així ho férem, més excitades encara, perquè crèiem que la nostra dedicatòria seria molt personal. Quan tenguérem el llibre alta volta a les nostres mans veiérem que, a totes dues, ens havia escrit el mateix amb el nom de cada una, clar. I deia, simplement: «Este trago amargo de nuestra realidad. Cordialmente». I anava signat «Miguel Angel Asturias». 

Crec que aleshores ens era igual. Des dels nostres denou anys només ens importava tenir un llibre dedicat d'un Premi Nobel. Un llibre, a més i sobretot, molt bo.
Era la primera, la darrera i, per tant, l'única vegada que li veia la lletra. I sempre he tengut el dubte si havia estat ell o la dona qui ho havia escrit. O el metge rus domiciliat a París. O potser la serp que no sé bé si existia.