Col.legi Major "Virgen Inmaculada"

 Allà, al carrer Copérnico 88, vaig estar dos cursos. Millor dit, un i mig perquè ens va aglapir el nefast "calendario juliano" i el primer any no començàrem fins el gener.

Els meus pares trobaren -i hi vaig venir a bé- que seria millor estar a un Col.legi Major que no a un pis compartit.

La veritat és que, per una banda, ens vàrem abandonar un poc cercant i, per l'altra, no teníem informació dels que hi havia a Barcelona en aquells moments. En Miquel germà havia estat al de Sant Pau, per estudiants de Medicina i es va fer amic del que n'era Director, Francesc Marsà -que seria professor meu i de molt bon record a la Universitat a Filologia. Decidírem anar a veure'l per demanar-li consell i cap a Barcelona partírem en Miquel, n'Antònia i jo. Aprofitàrem el curt viatge per veure els oncles que allà hi teníem i dinar amb ells.

En Marsà va dir, així com sempre parlava ell que pareixia que donava ordres o que era sarcàstic:

-On vols anar tu?

-A qualsevol banda menys al "Virgen Inmaculada" que m'han dit que és de la "Sección Femenina".

-Doncs, nena, t'han enganat: allà aniràs

I, sense esperar resposta, va agafar telèfon i va dir a en Miquel:

-Ja té lloc la germaneta 

La meva opinió no va servir de res però, realment, vaig estar de meravella al "Virgen Inmaculada", ningú no me va parlar de la "Sección Femenina" mai. Al contrari: em demanaren de fer una mena de conferència sobre els OVNI perquè per lo vist sabien que n'estava molt interessada.

La Directora -de nom Conchita- era simpàtica i carinyosa, La Cap d'Estudis tenia només uns anys més que nosaltres i ens férem amiga seva : Ana Labarta. A més, quan ens va dir que ella tenia la clau del col.legi sempre va venir a les nostres sortides nocturnes.

L'hora de tancar era: entre setmana a les 10 (però podies tocar un timbre i t'obrien) i els divendres i dissabte a la 1,30.

Això les que teníem permís dels pares, les altres no sé com anava. Munpare va firmar un permís per sortir i per dormir fora del col.legi. 

Per dormir fora havíem de donar una adreça de Barcelona per si ens passava res. La meva adreça era Floridablanca, 42-5º on vivien els germans Francesc i Carme d'Asprer i Oliver i oncles de munpare.

 Allà anava també sovint a dinar amb ells i quedava el capvespre escoltant les seves històries de vida. També anava un pic per setmana -generalment els dimarts- a dinar a cal germà de munpare, el tio Biel i la tia Mercedes i solíem escoltar música.

A aquell Col.legi Major es va gestar "Taules de marbre" a una habitació enorme compartida amb amigues i que tenia un balcó que donava al meravellós, i alhora abandonat, jardí.

El dia a dia allà era suau i bo de dur.

Hi havia una biblioteca, però jo m'havia acostumat a estudiar a l'habitació amb la ràdio posada.

Només hi havia un telèfon, clar, i estava a baix. Quan telefonaven a algú l'agafava qui hi passava i cridava el nom per l'escala. A mi em telefonaven els dimarts a les 9 de la nit. Sempre comunicava perquè érem moltes les que l'utilitzàvem. Empràvem, com era ben normal en aquell temps, fitxes de telèfon.

El menjar era bo, normal, com a qualsevol casa el dia a dia. Podíem dur-hi convidats si avisàvem abans i se pagava amb la factura mensual. Un dia vingueren a dinar en Miquel i n'Antònia: hi havia calamars farcits. I compartírem taula amb na Conxa Moner, que estava a l'Inmaculada, i era cosina d'enfora nostra i sempre ens havíem fet molt amb tota la família Moner.

Els diumenges no hi havia cuina (si qualcú volia dinar allà tenia a la seva disposició un bon caramull de barres i unes palanganes amb embotits, sal i oli. No record haver-hi dinat cap diumenge: aprofitàvem per anar pel món.

I vull acabar amb un poema que vaig escriure fa temps recordant aquella època:

Al "Sherlock Holmes"

Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.

L'Abuela

Pasades les 5 del capvespre has deixat d'existir, abuela.
Discreta, com sempre.
Sense donar creu, com al llarg de tota la teva vida.
Maria, eres sa mare de la meva cunyada Antònia, però des de sempre tota la família et vàrem dir l'abuela.
Dona valenta, decidida i treballadora vares estimar sempre amb locura i generositat la teva única filla Antònia, el teu gendre Miquel i les teves nétes Joana i Maria. I després els homes de les nétes i els fills de les nétes. I a jo. I jo a tu.
Morir sempre és trist, però morir el dia de Nadal pareix que encara ho és més.
T'enyorarem molt, abuela, i pensarem i parlarem de tu moltes vegades.
El primer dia que vaig venir a dinar a ca teva -n'Antònia i en Miquel encara festejaven- ens feres unes albergínies farcides fabuloses. Sempre les he recordades. I després n'he menjat tantes vegades.....
I sempre vares esser present a la meva vida. Quan mon pare se va morir vares tenir les teves nétes i les meves filles a ca teva un parell de dies.
Quan n'Andreu i jo ens vàrem casar vares ornar l'església de flors. I també el buffet del sopar. Quan els meus fills feien la primera comunió tu també feies els rams.
M'agradaria despedir-me de tu i no sé com fer-ho.
Procuraré fer-ho discretament.
Sempre et tendrem present.
Descansa en pau.

Gràcies, Miquel: avui fas 70 anys.

I els meus molts d’anys sera un GRÀCIES així de gros (posa-li música alegre)
Gràcies per haver estat sempre al meu costat, per haver-me comprés sense preguntes, per haver pogut donar-me a entendre sense paraules.

Per haver romput la lledriola, quan vaig néixer, per anar a comprar-me un “sonajero”. I per dir, en tornar a casa: “Justament ara que me n’havia anat”: tenies 7 anys i mig. I sempre has estat el germà responsable i acollidor de la teva germana petita.

Crec que els nostres pares estarien contents de veure que, en tants d’anys, no hem discutit mai. Ni amb tu ni amb n’Antònia, ni amb les teves filles: Joana i Maria. I de veure que, tants d’anys després, encara estam més units que mai.
Sempre m’has recolzat i me recolzes encara.
En els meus errors i els meus encerts.
En la meva primera joventut. En els meus amics.
En el meu matrimoni.
Een la meva separació.
En la meva depressió.
En les meves alegries i les meves plorades i telefonades a mala hora.En la meva angoixa.
Sempre has compartit la meva felicitat i els meus mals moments.
Els teus amics eren, i són, els meus. I els meus, els teus.
Vares conéixer n’Antònia i, poc temps després, et casares amb ella. I, per jo, sempre ha estat la germana que no he tengut i que no he enyorat mai perquè l'he tenguda a ella. Gràcies, Antònia.

Hem viscut junts, hem plorat junts, hem rigut junts….
Jo som el que som professionalment gràcies a tu. El 81, que mon pare i ma mare estaven molt malament i jo tenia una nina petita, m’animares amb força a instal•lar-me a Madrid per fer les oposicions. No sé si hi hagués anat o no, però sé que hi vaig anar gràcies a tu.
I sortim junts, tots tres. I reim. I, si és necssari, també ploram.
I Anam de tapes. I bevem vi. I vivim l’alegria d’esser vius. I compartim les alegries i penes dels nostres fills.

Ja ets padrí, Miquel. I un gran padrí. Els teus néts t’estimen.

Tots t’estimam.

Gràcies per esser així com ets.

Mooooooooooooooolts d’anys!!!!!!!!!!!!!!!!!!