Els que em coneixeu de fa anys sabeu, ja, que tenc angoixa crònica i que, per aquest motiu, he passat molts de mals moments.
Segueixo amb tractament, però molt més suau perquè des de que visc amb en Toni en tenc comptades vegades i, des que he tornat a Pollença, encara menys.
I avui, fa devers una hora, m'ha tornat l'angoixa. Mai no he sabut descriure el que sent. Només sé dir "tenc un nuu a l'estómac" i la necessitat de fer caminadetes per dins la casa. Quan me pega som incapaç de sortir de ca nostra.
Mai no me sol venir per cap motiu concret. Se presenta, com si fos la meva amiga íntima i em pren el cos i el cap. Escriure me va bé i ara per això ho faig.
Fosqueja al corral i als carrers i en Toni és a sopar amb els nebots estimats i els nins a "La Merceria". He estat incapaç d'anar-hi i me feia moltes, moltes ganes.
Encara que l'acompanyin per posar-li la rampa al portal i ajudar li amb la moto (no duu ni llum ni timbre) el vull esperar aixecada perquè m'expliqui coses del sopar. I això que tot el capvespre els nebots i els seus fills han estat a ca nostra fent tertúlia, jugant amb na Tirita i explicant-nos coses diverses.
Ara ja és de nit i estic molt millor de l'angoixa.
Diuen que demà, diumenge, farà fred i plourà: esperarem tranquils els capricis d'aquest temps primaveral.
Entrades
