N'Idò ja no hi és.

Et vaig trobar a la terrassa, el teu lloc més estimat en l'estiu, damunt unes sabates d'en Miquel.
I ja no hi eres.
No veurem mai més la teva mirada.
No jugarem amb tu.
No dormiràs, ja, als peus del meu llit ni estaràs mai més al sofà devora jo.

No entraràs com un llamp a l'habitació d'en Miquel a xaferdejar, tant com t'agradava.
No ens fugiràs per la porta del replà, per pujar fins el pis de dalt i tornar.
No veurem mai més la teva figura elegant.

Mai podrem oblidar que has estat carinyosa, curiosa, jugadora quan eres joveneta.
M'has fet molta companyia, Idò. Amb el teu silenci i els teus ulls que ho deien tot, m'has mostrat comprensió.

I ja no hi ets.
I ja no hi seràs mai més.
Però sempre te recordarem i sempre seràs present dins nosaltres.

Gràcies, Idò, la nostra moixeta, per haver volgut compartir amb nosaltres tants d'anys.

N'Idò

N'Idò és la nostra moixeta.
El setembre farà, ja, tres anys que la tenim i és una meravella.
Va arribar a ca nostra, tota blanqueta, amb devers 5 mesos. Petitona, indefensa.
Ha crescut, ha agafat el color dels siamesos i és una siamesa perfecta.
Tranquil·la, suau, elegant, carinyosa, xerraire.
Me fa molta companyia quan estic tota sola.
A mi, abans, me feien por els moixos. I, a la fi, he comprès que són animalets que pareix no han acabat de crèixer: ingenus, espantadissos, juganers. I que són encantadors.
Independents, fan el que ells volen, però sempre et tenen present.
Almenys, n'Idò és així.
L'estimam molt, a n'Idò. I ella, a la seva manera, segur que ens estima a nosaltres.