Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

dissabte, 20 de novembre del 2021

El meu 20N: la notícia

El bedel de l'Escola Normal ja estava cansat de treure i amagar la bandera per posar-la a la façana en senyal de dol i va decidir tenir-la aplegada davall el seu taulell devora una cinta ampla negra i preparada per quan arribàs el moment.

Pareix esser que ja feia temps que l'equip mèdic d'en Franco li havia connectat una maquineta per seguir-li al moment els seus problemes de cor. Se conta que la primera fallida un poc grossa que va tenir fou en el mateix moment en què va signar l'ordre d'afusellament del "condemnats" pel Procés de Burgos, a finals de setembre del mateix any 1975. No puc creure, en absolut, que fos així. El seu cor no bategava mai per ningú ni, molt menys, tenia cap alteració per un fet així, un fet que ell mateix va voler i que va signar en ple coneixement del cas i de la protesta a tots nivells i de les peticions de clemència que li arribaren d'arreu del món.

S'esperava, se palpava, se sentia....el moment en què s'anunciàs la mort d'en Franco i els rumors eren continuats.

Devers una setmana abans, un dia després de dinar, tocaren el timbre de la porta i era el aleshores director de l'Escola Normal (jo hi treballava) Andrés Sánchez Pascual acompanyat de Ramon Tamames. Munpare feliç i un poc nerviós i expectant i mumare els va oferir un cafetet. La visita fou curta, molt curta. N'Andrés ens demanà de telefonar a Madrid per no fer-ho d'un lloc públic. I clar que sí! Només se va poder escoltar: "Soy Ramon.......ah, no es cierto......sí, si, sí.....de acuerdo"

En Miquel germà ja era casat, tenien ja na Joana neboda i, com és natural, vivien a ca seva.

Teníem, al mateix replà un veïnat entranyable, don Jorge de Staritzky. Don Jorge, nascut a Rússia i de pare príncep fou tret d'aquell país dins un sac quan tenia molts pocs anys el temps de la Revolució, Quan va recalar a Espanya fou l'intérpret d'en Muñoz Grandes a la División Azul. Dic això perquè don Jorge ho sabia tot i estava al tanto amb moltes emissores que podia sintonitzar i escoltava i moltes telefonades que rebia i feia, Des de casa se veia el replà llargarut i ple de geranis. I quan don Jorge sabia qualque novetat hi sortia i hi feia voltes lentament. Quan el véiem munpare sortia a saber noves del que tots esperàvem ja. Era de frases curtes i, des de que Franco va tenir la flebitis a una cama, ens anava informant de tant en tant.

El 19 de novembre de 1975, devers les 10 del vespre, va començar a caminar pel replà i mon pare sortí a la porta. Don Jorge només li va dir "el abuelo ha muerto".

No ho havia dit cap vegada de manera tan contundent i clara, però véiem que totes les ràdios, incloses Ràdio París, la BBC i la Pirinaica i la televisió continuaven normalment.

Feia ja dies que munpare se colgava amb el transistor devora per poder escoltar el darrer i el primer "Parte médico oficial" i quan ens aixecàvem ens informava. Un dia record que va dir rient "En Franco no se mor, però me moriré jo abans de mal dormir"

La nit del 19 al 20 s'havia dormit cansat de sentir a darreríssima hora, com cada dia, "Su excelencia el Generalísimo sigue con sus constantes vitales y duerme plácidamente. Firmado: el equipo médico habitual".

Mumare era molt dematinera i ja estava aixecada quan, molt molt dematí, sonà el telèfon de casa.

Era en Toni Ramis, professor aleshores de Filosofia a l'Escola Normal. No sabia de quin peu se calçaven els meus pares i li va dir "És que voldria parlar amb na Joana per dir-li que avui no hi ha classe perquè s'ha mort el generalíssim....."mumare el deixa al telèfon i ens despartar cridant alegre. "S'ha mort, ja s'ha mort en Franco! Ho diu un amic de na Joana per telèfon"

Així va esser com ho vàrem saber.

A una altra entrada explicaré com va anar aquell dia i els següents al meu entorn familiar i d'amistats.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada