Arxiu del blog


diumenge, 8 d’agost de 2021

Mila Segarra i Jesús Tuson: un curs de Lingüística Computacional a la Universitat de Pisa

 Quan els capvespres se fan llargs i no tinc res a fer i estic sola a casa sovint vaig al Twitter.

M'agrada molt el tipus de llenguatge que s'hi utilitza i els comentaris, a vegades seriosos, a vegades absurds, a vegades beneits, a vegades divertits que s'hi escriuen. I sovint hi participo.

Ahir va esser un dia d'aquests: una tarda llarga de dissabte.

Vaig obrir el twitter i me vaig trobar amb un comentari a una piulada d'una persona amb el nom de Miquel Tuson Segarra. Vaig pensar: "Ha d'esser el fill de Jesus Tusón i Mila Segarra". Li vaig enviar un missatge i sí, ho era. M'hi vaig identificar com la persona que, de molt joves tots tres, havíem anat a la Universitat de Pisa un estiu a un curs de "Lingüística Computacional". La resposta d'en Miquel fou: "Sí, la meva mare en parla sovint d'aquesta anada a Pisa. Te passo el seu telefon i estarà ben contenta de parlar amb tu"

No sé exactament si era el 1973 o 1974.

Na Mila, en Jesús i jo no ens coneixíem.

Veia passar en Jesús Tuson pels corredors i el pati de la Facultat, extremadament alt, amb unes ulleres i un bigotí inconfundibles. Mai no va arribar a esser professor meu. Havia fet l'assignatura de Sintaxi  amb Francesc Marsà un curs abans de veure'l pels corredors.

 Aquell curs de 1973 o 1974 em vaig matricular d'una assignatura optativa que impartia un joveníssim i rioler Sebastià Serrano -a qui ja havia tingut de professor de Semàntica- i que es deia "Matemàtiques per lingüistes". Crec recordar que érem 6 o 8 alumnes i que es feia a les 8 del dematí.

Supòs que era passat les vacances de Pasqua quan en Sebastià em proposà la possibilitat d'anar aquell estiu a Pisa a fer un curs de Lingüística Computacional. Me va explicar que podia aconseguir una beca del Ministeri d'Educació i Ciència (MEC) per anar-hi i que coneixia dues persones que també n'estarien interessades i que tal volta ens podríem organitzar per anar-hi junts.

Aquestes dues persones eren, per una banda en Jesús Tuson i per l'altra una estudiant del darrer curs de Filologia de l'Autònoma: na Mila Segarra.

No m'ho vaig haver de pensar massa. Això sí, ho vaig consultar als meus pares i em digueren -ben satisfets- que ho tiràs endavant.

I ho organitzàrem.

Jo era a ca nostra a Pollença i cada dia esperava la carta del MEC on es suposava me dirien que m'havien concedit la beca. I no arribava mai. 

Mon pare me va dir que, encara que no em donassin la beca, aniria a aquest curs a Pisa, que ell ho pagaria. Però a mi em sabia molt de greu: volia la beca i que no haguessin de gastar diners per poder-hi anar.

I va arribar una carta oficial i certificada del MEC just una setmana abans de partir! Quin goig, quina alegria! La m'havien concedit. I era de 30.000 pessetes d'aquell temps. Una burrada. 

En Jesús i jo poguérem tenir una plaça a la Residència d'estudiants i na Mila -perquè ja estava plena- havia d'allotjar-se a un pis, també d'estudiants. 

El viatge l'havíem fet amb el cotxe d'en Jesús i hi havíem dormit una nit, a mitjan camí,  a una estació de servei de l'autopista.

Quan ja érem allà cada matí en Jesús i jo passàvem a cercar na Mila al pis i anàvem junts al curs.

I a berenar. 

I a dinar. 

I réiem.

I ens allargàvem a l'herba de devora la Torre.

I ens férem amics.

Anàvem sovint a Florència on compràvem llibres i dinàvem meravellosament.

Anàvem a molts de llocs.

La veritat, i ja és hora de confessar-ho, és que a aquell curs no aprenguérem grans coses i l'organitzador, el Professor Antonio Zampolli, ens queia fatal. Vàrem veure d'aprop -això sí- els personatges en aquells moments de la Lingüística Computacional. Pens que, per una estudiant interessada en el tema, això ja fou aprendre alguna cosa.

Era un curs de 4 setmanes. A mitjans de la tercera setmana en Zampolli ens va obsequiar, supòs que no a tots els assistents simplement perquè no hi haguéssim cabut, amb una mena de festa a la terrassa enorme de casa seva. Aquella nit va comentar que ja es podien anar a cercar els certificats d'Assistència al curs.

En Jesús ens va dir:

-Nenes, encara teniu diners?

-Sííííííí, molts!

-Anam a Venècia aquesta darrera setmana una vegada aconseguit el cetificat?

Qui es nega a anar a Venècia als 23/24 anys tenint encara gran part de les 30.000 pessetes de la beca a la butxaca?

I totd'una que tinguérem el Certificat cap allà partírem.

La història és molt llarga i se'n podrien escriure pàgines i pàgines.

El resum és que na Mila i en Jesús s'havien començat a enamorar a Pisa i s'acabaren d'enamorar a Venècia.

Ja ho vaig notar els dematins dels primers dies quan en Jesús em deia, en sortir de la Residència:

-Passam a recollir la Mila?

Vaig esser a casa seva a Barcelona i recordo que els vaig dur un siurell. Quan tingueren el fill na Mila em va dir que es deia Miquel.

I això és, només, una història personal conviscuda que ha sortit per un comentari a un tuit d'una persona que jo no coneixia però vaig endevinar qui era.

Avui capvespre ens telefonarem i parlarem llargament: han passat tantes coses.................










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada