1956, l'any de la neu

Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.Me faltava un poc més de dos mesos per fer 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.

Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.

Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......

Però no aturava.

A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podíem encalentir més.

Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fets de mumare i abric de feia 2 anys i que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra. No coneixíem encara els "leotardos" ni les sabates folrades per dedins. I els nins, amb calçons curts

Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.

Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits, quasi banyats del fred que feia.

Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu

Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.

Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.

A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.

A un carrer de per darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i tinc un record fixe: Uns homes vestits de negre duien la caixa, també negre, a braços passant pel camí obert amb pales entre la neu blanca.

Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven les portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Entrava i pujava per l'escala una fredor indescriptible .Mumare va armar un braser molt gros ben enmig de l'enorme cuina i baixàrem del porxo com un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.

En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.

El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. I sovint també raoles. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......

Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta de tant en tant.