Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer

Com que a mon pare li dec moltes de coses, avui, que fa 31 anys que va morir, vull parlar d'ell.
Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer vivia a Barcelona quan va esclatar la Setmana Tràgica. D'això, però, no se'n recordava perquè només tenia mig any. Molt jovenet -un estiu a Pollença- es va enamorar de ma mare, però, entre guerres, malalties i morts de familiars i d'altres problemes no es casaren fins
el 1942.

Des de sempre s'havia interessat pels moviments catalanistes i nacionalistes.
Ell contava que, quan laGuerra Mundial, era a la llista dels pollencins que havien d'eliminar si guanyaven els alemanys. En aquell temps, els vespres sintonitzava la BBC. I anys després, Ràdio París i la Pirenaica.
A ca nostra, a Pollença, hi havia -hi ha- un arxiu ple de manuscrits. Però els seus estudis històrics no començaren en aquest arxiu, fou d'una manera bastant curiosa: quan a ca nostra férem la teulada nova ma mare organitzà un dissabte general al porxo i d'aquesta neteja se'n varen salvar uns coves enormes plens de «papers antics». Els horabaixes d'hivern els intentaven llegir. Hi havia una mescla de cartes d'avantpassats i de documents interessants. Fou esbrinant de manera molt concreta els seus orígens catalans -pel llinatge Asprer- i, una vegada jubilat, anava als arxius de Ciutat i de Pollença. Féu estudis -publicats a la revista
Lluc, al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul.liatia i d'altres- que van des d'esclaus mallorquins en «terra de moros», a descobrir i demostrar l'existència real del fins aleshores llegendari heroi pollencí Joan Mas. Es va interessar, i també en va escriure articles o en va fer conferències, per Guillem Cifre de Colonya i la Institución Libre de Enseñanza i, sobretot, per defensar el caire poètic i catalanista de Miquel Costa i Llobera.
L'any 1952 va fer un hotel al Port de Pollença, l'hotel "Sis Pins".

 Però, s'ho havia pres tan seriosament i era tan passador de pena i gens amant dels lios, que el primer dia -un vespre- que la Guàrdia Civil va dur un client begut, va decidir vendre'l, i ho va fer en contra de quasi totes les opinions.
L'any 1959 ens va transl.ladar a tota la família a Barcelona, i no arribàrem a estar-hi dos anys. Va agafar una depressió i una neurastènia tan grossa que enyorava les mosques i ens duia en tren a Sant Cugat per trepitjar terra. Embalarem de nou els trastos i tornàrem.
Vivia per la conversa. Fruïa de contar i contar.

 A vegades pensam que l'hauríem d'haver escoltat més. I a vegades també deim: «això mon pare ho sabria».
Mai no renyava i feia pocs sermons: ens ensenyava amb les seves paraules i les seves actuacions. Va aconseguir que els seus fills i néts l'estimin sempre i una unió familiar al seu voltant que encara dura, malgrat la seva absència física.
Tots els qui el coneixien li tenien respecte i l'apreciaven.
Te recordam, t'enyoram i t'estimam, mon pare.