T'esperaré debades, Toni

Ja te puc esperar debades, Toni.... Quina putada.

Darrerament, quan t'ingressaven a l'Hospital d'Inca, el dia que sabia que tornaves el meu cor s'eixamplava, encara amb petites esperances impossibles.

Ara sé que no tornaràs mai més.

La matinada d'ahir partires per sempre.

I ho feres tal com havies viscut: discretament.

Ara ets un record per tots els que t'estimàrem i t'estimam encara. 

I mentre et recordem, seràs ben viu per nosaltres.

Ara, com déiem i créiem tu i jo, ets energia, ets terra... 

I formes part d'aquesta terra pollencina que arribares a estimar tant.

Ahir dematí, quan ja havies partit per sempre, escoltava les cançons que t'agradaven i això me conhortava. 

Vaig escoltar moltes vegades "Mediterráneo" i les llàgrimes sortien suaument quan sentia i repetia el tros que més t'agradava:

"Ay, si un día para mi mal
Viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
Con un levante otoñal
Y dejad que el temporal
Desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
Entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
Más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
Le daré verde a los pinos
Y amarillo a la genista.
Cerca del mar. 
Porque yo
Nací en el Mediterráneo."

La mar, el mar....que estimaves tant i que vares viure intensament tota la teva vida.
I saps? Et vull dir que estic contenta que et comprassis l'Amika, el teu veler, encara que fou la teva darrera locura grossa i que -per què no dir-ho- tingué unes molt males acaballes.
Ai, Toni, la casa és buida sense tu i les meves matinades estimades són més solitàries que mai.
No tingueres fills, però deies sempre que els meu fills eren els teus, també. I ells ho saben i ho senten. 
I t'estimen. 
I les menudes també. 
I et recorden ( "tio Toni sempre seràs amb nosaltres", va  dir i escriure ahir na Klara i sa mare m'ho va enviar en un video molt emotiu) i et recordaran sempre: viuràs dins ells com viuràs per a sempre dins jo mateixa.
I en Miquel, des del confinament, me donava consells i carinyo.
I amb na Coloma vaig estar parlant molt de temps per telèfon.
Quin temps més fotut que has triat per morir, Toni: tots confinats i sense poder-se moure ningú.
No veuré mai més el teu innat moviment de braços i dits intentant imitar Lalá, el teu avi estimat, quan anava a ballar de pagès a la Victòria.
I el Mal Pas el duies ben endins.Tant, que na Tonina pel teu 70 aniversari et volia regalar dur-t'hi així com fos. 
Ja no podrà, però t'hi durem amb el pensament. 
I els teus amics "malpassers", sobretot en Joan, sé cert que aniran a beure "sa colgadora" en record teu. Perquè saben, com tu:

"Qué le voy a hacer
Si yo,
nací en el Mediterráneo"

#joemquedoacasa i les plantes

Aprofito aquest temps de confinament per fer coses

que abans no podia o no tenia temps de fer. Això sí les faig amb tota la calma del món perquè sé que això serà llarg, molt llarg.

Ordenar fotos, ordenar calaixos, tirar coses guardades que ni record per què servien, fer menjars que feia temps no feia, fer coques que vaig aprendre a fer de mumare i que tinc apuntades a un quadern i ben guardat i que també feia temps que no feia.

Ara sé que ca nostra, desde la porta del corral a la porta del carrer fa 20 metres. Vaig i vinc moltes vegades al dia i he calculat que camino devers 10 km diaris, a més dels que camino, amb passes més curtes, pel corral o cap a qualque habitació o cap a la cuina.

Aprofito per escriure.

Escric moltíssim, a vegades al blog i a vegades no.

Ja fa temps que, (després d'una depressió molt grossa, fa anys) malhauradament he perdut la concentració per llegir un llibre en paper, però no per llegir a l'ordinador. I llegesc, llegesc molt.

I veig molts de tutorials de plantes, la meva passió, junt amb l'escriure, i el meu entreteniment. 

He après a cultivar plantes en aigua (no totes serveixen), a tenir dins la casa algunes que sempre havia cregut que eren d'exterior, d'un cossiol (del que sigui) fer-ne 2 o 3 o més, segons el tamany de l'original. Això sempre ho havia sabut fer amb plantes "nostres": clívies, canyes, cintes, broscos.... Però no amb cactus petits, per exemple, ni amb el que deim "plantes grasses" també petites.

I deix passar el temps quan no tinc ganes de fer res.

El Març, marceja

La matinada fosca m'acompanya
i sentir com canta el rossinyol.
I el sol que surt: ja és de dia.
Els colors de les coses es fan palesos
als nostres ulls.
I, a punt de començar la primavera,
sabem cert
que cada dia s'obre una flor
a qualque banda.
Març marceja
i enguany
el seu marcejar és de pinyol vermell:
#quedamacasa i partirà
per no existir mai més
per no tornar mai més.
Enguany, al març,
COVID-19,
les campanes tocaran a mort per tu
i la teva vida no tindrà
agraïment de ningú
i farem una festa, quan moris
i estarem alegres, quan moris
i cantarem pels carrers. quan moris.
Celebrarem la teva mort, COVID-19.
Mal et moris ja, COVID.19
i tots serem feliços
i podré escriure
sobre el rossinyol i la matinada
sense pensar en tu.
Au, mor ja.
Tanmateix saps que, entre tots, et combatrem i et guanyarem.

Estimat corral

Quan en Toni i jo cercàvem casa per comprar a Pollença, teníem molt clar que havia de tenir tres requisits: un poc cèntrica, una habitació abaix i un corral, encara que fos petit.
Miràrem i cercàrem més d'un any.
I sí, trobàrem una casa molt cèntrica on tot és planta baixa i que té un corral.
Tenim veïnats damunt, però cap problema: ens duim molt bé amb ells (i ells amb nosaltres) i mai no hem tingut cap problema ni un de cap tipus.
I ara que estam confinats a casa i que ve el bons temps el corral és l'alliberació pels que aquí vivim. Sobretot per jo (En Toni quasi ja no hi pot sortir). I no només per jo. Na Ruth, quan pot, s'hi asseu, mòbil en mà, i hi escolta música o parla amb els seus amics. Regam indistintament o ella o jo.
M'assec al balancí ben gros que hi tenim i em relaxa molt.
I camin devora els cossiols: ara una fulla seca, ara una herba, ara mirar els rosers -podats el gener- com creixen espectacularment, ara d'un gros fer cossiols petits per quan venguin els meus fills se'n puguin endur.
Anit ha plogut i, si de dia no plou, aprofitaré per cavar un poc els cossiols grans, allà on hi ha arbres, que ja ho necessiten.
I avui entrarem la clívia grossa (regada ahir vespre i fet fulles netes) dins la caldera d'aram ben enmig de l'entrada i entre els 4 balancins que hi tenim. I sí, feel al seu calendari natural, per Pasqua estarà completament florida. Només la veurem nosaltres. Però m'és ben igual: mai no he fet res perquè els altres ho vegin i crec que, ara més que mai, hem de tenir la casa i les finestres ben alegres. Cadascú s'ho haurà muntat com ha sabut i pogut: jo ho faig amb els cossiols.
Amb els cossiols i amb l'ajuda de la meva manera de ser. He de reconèixer que som una "popona" i una hipocondríaca, i que tenc angoixes i ansietats (tractades, això sí).
Però, al llarg de la meva vida he pogut comprovar que quan tenc una adversitat me cresc jo mateixa, com més grossa és l'adversitat més em cresc, i intent treure qualsevol importància al que em pugui passar i em transform en una dona forta, ni "popona" ni hipocondríaca. Al contrari, intent animar els altres i treure importància al que em pugui passar a jo.
I res.
Si no plou segurament passaré gran part del dia al corral. I, si avui plou, ja ho faré demà.
Vull transmetre la necessitat -ara més que mai- de mostrar TOTS el nostre civisme i la nostra empatia i solidaritat.
Ja ho sabeu:
#joemquedoacasa

 

El coronavirus i la clívia ja floreix

Us pot parèixer una bajanada parlar ara de la clívia, però amb aquest títol només vull expressar que la naturalesa és l'única que segueix el seu curs.
Vivim moments difícils.
TOTS col.laborarem, n'estic ben segura. Seguirem les instruccions i ordres de Sanitat, del Govern, dels Ajuntaments.....És molt necessari fer-ho pel bé de tots i cada un de nosaltres.
Avui de matinada, encara fosca negra, he sentit el primer rossinyol i m'ha emocionat veure i sentir que la naturalesa segueix viva, segueix el seu curs natural.
Quan ja s'ha fet de dia he sortit al corral i he observat detingudament el que m'envoltava.
I més m'he emocionat quan he vist que la clívia floreix lentament.
Un dissabte en estat d'alarma decretat a partir de demà el rossinyol ha decidit cantar i la clívia obrir les seves flors i mostrar les seves poncelles.
I sí, són moments difícils.
Des d'aquest humil blog personal deman que ho visquem molt alerta però tranquils i, sobretot, seguint les instruccions i ordres.
No acapareu, si podeu, que n'hi ha d'haver per tots i tenir el rebost estibat no és el que ens farà sortir d'aquesta crisi sanitària.
Quan hagi passat, què fareu amb tots aquests productes que ara comprau desaforadament i als quals molta gent no hi pot tenir accès perquè la seva economia no li permet fer enormes compres? Els regalareu? Si és així, m'apunt a la cua. Ja avisareu.
El que necessitam TOTS és solidaritat, no rebosts estibats ni geleres que vessin de plenes.
Necessitam, simplement, ètica i civisme.
I, si la clívia floreix, tan difícil és tenir solidaritat, ètica i civisme?
Jo crec que no ho és gens, la veritat.
Ànims, força i solidaritat!

El coronavirus i la "guerra del Golfo"

Que hi ha un virus molt contagiós no es pot negar.
Que hi ha un alarmisme general tampoc no es pot negar.
I que aquest alarmisme provocarà una crisi, crec que tampoc no es pot negar.
Pens, però, que serà i és ja una crisi, per dir-ho de qualque manera, "autoprovocada".
El Mallorca-Barça n'és, només, un exemple proper. Conec la persona que té la concessió dels xiringuitos de l'estadi i per ella i els seus empleats ha suposat una gran pèrdua econòmica.
Si els hotels no obrin, a Mallorca es perdran molts de llocs de feina.
Si a Madrid tanquen les escoles, els pares què fan amb els nins? Els que no tenen padrins o els padrins estan en edat productiva, hauran de deixar la feina provisionalment? Els tornaran agafar? Més pèrdues.
Si s'han suspès les Falles de València, què en deuen pensar els restaurants, bars, hotels... que s'omplien i suposaven ingressos i molts de llocs de feina?
I podria escriure una llarga i gran llista de preguntes sense resposta o amb la resposta: pèrdua de treball, pèrdua de ventes, crisi....
Per no caure amb els fets i decisions que me provoquen un somriure quasi sarcàstic, com és ara la prohibició de donar-se la pau a les misses o que el Papa celebri l'àngelus dels diumenges i les misses públiques previstes per televisió o totes aquelles esglésies que han fet retirat l'aigua beneïda o que el primer congressista que ha agafat el coronavirus sigui de Vox, partit que va en contra de la Sanitat Pública quan la majoria de companyies Privades d'assegurances de salut han anunciat que no tractarà la gent infectada de coronavirus.....

Les notícies d'avui parlen de l'acaparament als supermercats.
I aquí ve, ara, parlar de la relació entre el coronavirus i la guerra del Golfo.
Segurament molts dels que llegireu les meves paraules ni l'heu viscuda ni n'heu sentit a parlar: fa ja molts d'anys.
Aleshores, sobretot a les Illes, es va anar creant una psicosi alarmista: si dura, no hi haurà petroli,  si no hi ha petroli, no vindran vaixells; si no vénen vaixells no ens duran provisions....I venga donar voltes a les tertúlies, a les cases, no record ara si la qüestió de la "possible" no vinguda de vaixells i mancança de diversos productes va arribar als diaris. Però sí a moltes persones, entre elles jo mateixa, que hi vaig caure amb les quatre potes.
Les meves amigues amb fills petits i en edat escolar en parlaven continuament i ho feien i jo també ho vaig fer: acaparar, acaparar i acaparar com ara fa molta gent.
Pryca -l'actual Carrefour- era ple de persones amb carrets plens d'aliments com llegums, arròs, sucre, sal, oli, llet, conserves diverses.... sabó, gel, xampú.....igual, ben igual que ara. I a les farmàcies, venga despatxar esperit, xampú per combatre els possibles pois, cotó, gasses, mercromina, esparadrap, tiritas.....
La famosa guerra va acabar aviat.
I molts de rebosts, entre ells el de ca nostra, ple d'aliments que esperaven -ben col.locats als prestatges- que els habitants de la casa els consumissem.
Feia ja un any que aquella guerra havia acabat i a ca nostra hi feia feina na Dori, ara ja amb devers 90 anys, persona entranyable per tots els de casa i amb qui mantenim el contacte sempre que podem tant els meus fills com jo.
Quan no sabíem què havíem de fer per dinar, na Dori deia sempre:"podemos comer la Fabada del Golfo" o "podemos comer los callos del Golfo" o "haremos albóndigas con tomaste del Golfo"..... i això encara ens fa riure quan parlam d'ella i amb ella.
I sí, vàrem menjar durant bastant de temps, coses "del Golfo", a ca nostra.