Arxiu del blog


dimecres, 12 de maig de 2021

Tornaré al jardí de Llorenç Villalonga i Teresa Gelabert


Aquest dissabte, 15 de maig, el dematí tornaré al jardí de can Llorenç i na Teresa a Binissalem.

La primera vegada que hi vaig anar fou amb en Perico Montaner i devíem tenir devers 22 anys.

Ens férem fotos amb en Llorenç i na Teresa. Malhauradament el meus canvis de domicili fan que ara no les trobi.

Anys més tard hi vaig tornar -cada any per Santa Teresa- a la casa de Bicissalem amb qui aleshores era el meu home i pare dels meus fills,  n'Andreu Ferrer.

Havia anat a ca seva, al carrer Estudi General de Ciutat- per primera vegada també amb en Perico. Aleshores -aprenent d'escriptora i gran lectora- me va emocionar molt aquella primera visita que, amb el temps, es repetiria sovint. Duia "Mort de Dama" perquè la me dedicàs. Ho va fer i -oh, espant per jo en aquells moments- en castellà. Amb el temps vaig arribar a entendre moltes coses, una d'elles que la me  dedicàs en castellà.

Hi vaig anar sovint a l'hora de prendre el cafè, cafè que durava molt de temps en una agradable tertúlia.

Ara me deman per què mai hi vaig anar sola i la veritat és que no trob resposta.

Amb en Perico Montaner, amb en Jaume Pomar i, sobretot i durant anys, amb n'Andreu Ferrer.

Ells dos, a Palma, sempre eren a la camilla d'una saleta amb un balcó que donava a una terrassa florida i verda.

Tocàvem el timbre i ens obria una dona molt agradable que feia feina per ells i ja ens coneixia. Sempre era igual:

-Què hi ha don Llorenç i donya Teresa?

-Un moment, ara ho miraré

I obria la porta d'aquella saleta, que donava a l'entrada de la casa i es sentia tot,  dient qui era que els volia veure. I des de la mateixa porta deia:

-Diuen que passin

Asseguts llargues hores, generalment en Llorenç en silenci deia alguna cosa de tant en tant. Era allà, present i atent, però qui parlava més sempre era la seva dona, na Teresa qui, a part d'això, era -de fet- la propietària de la casa de Binissalem.

Record en Llorenç absent, amb amb la veu sempre un poc tremolosa i fluixa i el dit enlaire volguent dir alguna cosa que no li acabava de sortir.

El primer any que jo feia classe de Català a l'Escola Normal vaig agafar el costum, d'acord amb els alumnes, de en tant en tant dur-hi qualque escriptor/escriptora per tal que els poguessin fer les preguntes que volien. 

I sí, un dia hi vaig anar amb en Llorenç Villalonga. 

Els altres havien vingut sempre totsols però ell, especial, supòs que volgué fer un poc de teatre, segurament sense adonar-se'n: tenia ben clar que era en Llorenç Villalonga, gran senyor i gran escriptor. Una hora abans ja era a ca seva perquè na Teresa estava preocupada que a darrera hoa digués que no hi anava. Prenguérem un jerez i el seu xofer estava preparat ja feia estona. Havia fet net el cotxe com una patena: enorme, negre, senyorial i amb finastreta amb vidre pel conductor, encara que el motor o fos el que fos fes sempre seguint un renou estrendorós.

Pujar al cotxe ja va esser una aventura i arribar a la Normal fou un recorregut llarg i la gent que era pel carrer mirava aquell artefacte (que crec així se pot anomenar) Na Teresa li havia donat les instruccions: "has d'anar com si anassis a la Clínica Peñaranda", de la qual jo desconeixia totalment l'existpencia però la va encertar: la clínica ja no hi era, però havia estat just davant i allà on era encara hi ha un carrer que es diu "Germans Peñaranda".

Baixar del cotxe davant la Normal fou una altra aventura: les finestres eren plenes de persones -alumnes i professors- que guaitaven.

I, dins la classe només record en Llorenç assegut cama damunt l'altra i jo intentant fer-lo parlar i que li demanassin coses. En vàrem sortir en bon  nom, crec. La tornada fou igual que l'anada i, la veritat, jo estava com empagaïda d'anar dins aquell cotxe amb xófer separat per una finestreta i tres escalons per entrar-hi.

Eren a Bibissalem fins finals d'octubre i el dia de Santa Teresa "rebien" les amistats: entrant al casal, a mà esquerra -crec recordar que al segon aiguavés- hi havia un menjador enorme amb el "refresc" preparat. Hi havia tantes coses que era impossible poder tastar-ho tot.

Aquell dia els que hi anàvem -jo sempre hi vaig anar amb n'Andreu- circulàvem per la casa i el jardí  ben lliurament.

Podria continuar explicant anècdotes, trobades, paraules.....Per ventura en una altra ocasió ho faré.

I qui m'havia de dir aleshores que un dia hi tornaria ,molts d'anys després, per parlar de literatura i d'un llibre escrit meu.