Arxiu del blog

divendres, 10 de desembre de 2021

Miquel López Crespí, escriptor, lluitador, amic.....

 




Aquesta foto és del dia de la presentació dels llibres d'en Miquel López Crespí ("La guerra just acaba de començar"), en Joan Perelló ("Baf de llavis"), en Miquel Mas Ferrà ("Massa temps amb els ulls tancats") i jo mateixa ("Nosaltres esperàvem Mr. Marshall") que aquell any ens havia editat un també joveníssim Sebastià Roig Montserrat, de la Impremta Roig de Campos.
Aquí hi som tots:

En Miquel va néixer a Sa Pobla el 30 de desembre de 1946 i de ben jovenet es va trasl.ladar a viure a Palma, sense deixar mai la seva Sa Pobla natal.
Però no us vull explicar la seva biografia.
Vull parlar de la meva visió personal de l'amic i escriptor.
Quan es va fer aquesta foto, encara que us sembli increïble, en Miquel era alumne meu a l'Escola Normal de Palma. Vaig que no era allà per estudiar de Mestre, Era a l'Escola Normal, com d'altres companys seus que també eren alumnes meus, per motius polítics. Es varen matricular a Magisteri per tal de moure els estudiants. Però us puc ben assegurar que, tant a ell com als seus companys, els tractava exactament igual que els altres alumnes. De fet, jo no sabia encara, en aquells moments, el motiu de la seva presència a l'Escola Normal. Però, clar, cosa i moviment notava, sentia i els recolsava.
I es va anar creant una amistat que encara perdura. Aquí ens teniu a tots dos a un dinar al corral de Jonquet,43 amb el bon amic Cil Buele aquest estiu passat


De jovenets per Palma anàvem una temporada, amb un parell d'amics, a un bar hawaiano que hi havia a la Plaça Mediterrani, just devora la Plaça Gomila, on preníem uns cóctels de fruites i licors que servien "endomassats" amb sombrilletes de paper, palletes gegants i barretes d'aquestes llargues i primes que fan estrelletes quan s'encenen. Devien esser els mateixos anys dels horabaixes llargs que passava al Bar Bruselas sovint amb un grupet on hi havia el poeta i amic Jaume Pomar.
Cadascú agafà camins diferents però l'amistat i el contacte ha perdurat sempre. Puc dir, orgullosament, que és un amic "de tota la vida".
Va esser un lluitador mentre jo mirava un poc més els toros des de la barrera encara que col.laboràs en tot el que podia i sabia. Per la meva part personalment i amb d'altres amics, també feia la meva lluita. No puc dir que fossin lluites diferents perquè tant la seva com la meva tenien les mateixes finalitats.
Admir en Miquel per haver aconseguit esser un escriptor professional. I, al mateix temps, sempre li dic que escriu massa perquè no dono a l'abast de llegir tot el que ha publicat i publica.
Segueix així, Miquel, i no caiguis mai en voler cumplir la teva dèria actual de no escriure més.