Tots els que ho visquérem recordam on érem i què féiem el 20N.
Dúiem una bona temporada de dormir malament, la ràdio posada fins a les tantes esperant la mort i el dematí sempre deien el mateix: "ha pasado una noche tranquila". Mon pare, aferrat a la ràdio tot lo dia , amb emissores d'aquí i d'allà, deia que allò de dormir malament el mataria abans no es morís el dictador.
I arribà el dia.
I aquell dia, rebentats de son, no esperàrem les darreres -o primeres, segons com es miri el rellotge- notícies.
Abans de les 7 -tots dormíem encara- sonà el telèfon: era un company meu de la feina (en Toni Ramis, professor de filosofia) que ens donava la notícia.
Seguíem aferrats a la ràdio i esperàvem la compareixença anunciada de n'Arias Navarro.
Les emissores estrangeres -i el sentit comú- no ho pintaven gens bé i el cuquet de la por corria per dins nosaltres.
A mitjan dematí vaig anar a fer una volta i me vaig trobar amics i alumnes per aquí i per allà: fa mal dir-ho, davant una mort -sigui de qui sigui- però les cares eren de complicitat i felicitat contengudes. Almenys les cares dels meus amics i dels meus alumnes.
Era el primer curs que jo feia classe (de català,a l'Escola de Magisteri) i el bedel feia molts de dies que treia i amagava la bandera que havia de penjar en senyal de dol quan en Franco es morís. Va arribar a no guardar-la i a tenir-la prop d'ell.
Aleshores jo escrivia a la revista Cort i vaig anar allà a veure què sabien.
Tothom sabia el mateix: s'havia mort en Franco. I no es sabia res més.
Els rumors, però, corrien a les totes i la por, almenys a ca nostra, anava en augment.
Mon pare va decidir que anàssim a Pollença aquells dies que hi havia dol i, per tant, jo no tenia feina (ell ja estava jubilat): allà ens sentírem més "a ca nostra", més agombolats.
I el telèfon amb el meu germà, que havia quedat a Palma, anava a les totes, però sense dir res més que coses intrascendents. Sols per tenir com un filet d'unió.
Tots sabem que, aquell dia, es destaparen moltes botelles de xampany.
A jo m'ha quedat, sobretot, el record dels braços enlaire i homes quadrats militarment davant el taüt.
I madò Polla -que tenia tele (nosaltres a Pollença no en teníem)- que deia: "aquests homos me fan una porada"
La por. Aquesta és, sobretot, la sensació que em va donar tot junt. I que em va quedar molt de temps.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
A mi em trucar un amic desde Londres, dient que all`ja havien donat la notícia i aquí res, musiqueta. La veritat, no tenia por, només felicitat perquè a la fí el dictador se'n havia anat. Feia molts anys que esperava un moment així. I ni por ni tristor, només alegria.
ResponEliminaJa veig que els que tenim coses en comú ens anem trobant per la vida.
Un abraçada
I clar que tenia felicitat:-)!
ResponEliminaPerò també tenia por davant el futur incert que es presentava
A Mallorca, dins la major part de les persones de la generació que havia viscut la guerra, hi havia por, molta por: "I ara què farem? Què hem de fer?". S'esperaven desastres, per ventura una altra guerra.
ResponEliminaPor és el record que tenc d'aquella època: la gent, en general, no gosaven pensar ni, encara menys, parlar.
Cal que aquests records no es perdin, que romanguin ben vius, perquè tot poble qui s'oblida del seu passat és condemnat a repetir-lo.
de Sa Torre.
De Sa Torre: no hi havia por, només, entre la gent que havia viscut la guerra.
ResponEliminaA la meva generació, millor dit, entre els meus amics i coneguts hi havia felicitat i por (i no havíem viscut la guerra).
Aquests a qui tu et refereixes crec que només tenien por, no gens de felicitat