Quan els fills vénen a casa

El millor que m'ha passat en aquesta vida és tenir els tres fills que tenc.
Record quan i com varen néixer, els primers dies, els primers mesos, els primers anys... tota la nostra vida junts, fil per randa; aquests darrers anys, un poc borrosos. Ho record tot amb molt d'amor i, malgrat alguns entrebancs que m'ha donat la vida, de manera molt positiva. Repetiria els tres fills que tenc.
I ara són grans.
I ara de tant en tant vénen a casa.
I, quan vénen a casa, tota jo me trasbals i me prepar dies abans, plena d'alegria i optimisme.
El petit (si podem dir petit a1,93 d'estatura i 21 anys ben assenyats) viu amb jo però estudia a Barcelona.
Ara vendrà el pont de la Puríssima. I, abans de començar els dies, ja me pareix curt el temps que serà aquí.
Els fills han de créixer en llibertat i en responsabilitat. Però el lligam amb ells és tan gros que l'amor sempre hi és present. I l'enyorança. I el temps perdut. I el temps recobrat es valora tant que ens resulta quasi efímer.
I ganes de parlar amb ells, i de besar-los, i de tocar-los: ganes sempre de sentir-los aprop encara que no hi siguin. I de dir-lis que els estim i que els enyor.
I quan vénen a casa la felicitat em surt per tots els foradets del meu cos.
Quan vénen a casa...