Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

dimarts, 31 de juliol del 2012

Na Maria del Miracle, la pobra.....

Na Maria del Miracle, la pobra, no pareixia com tots.
Un dia la varen convidar a una festa i la varen fer fumar un porret. Va aglapir una marejada tan grossa que va vomitar dues hores de tira.
A més de llegir na Mercè Rodoreda al pati de la facultat, llegia també en Llorenç Villalonga i els poemes amorosos d'en Salvat-Papasseit.
I en sabia molts de memòria, de versos d’aquells que tots deien que trobaven tan cursis i que no eren trascendents perquè mostraven sentiments. I els deia sense paraules, sols per ella mateixa, asseguda a un banc del pati quadrat i que tenia l’harmonia del set.

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia, envejosa, a les roses.
Perquè has vingut ara et torno a estimar.
Diré el teu nom i el cantarà l'alosa.

Tots llegien, això sí, “El carregador de fusta al moll”.
Na Maria del Miracle, la pobra, no s'amagava de dir que també li agradaven les cançons d’en Matt Monro o n'Armando Manzanero. I grups beneits com Los Brincos. També li agradaven The Beattles. Contava que, al seu poble, els diumenges capvespre anava a la discoteca i es sentia totalment feliç quan es deixava abraçar per un al.lot que li agradava.
També es sabia

Gritaron a la urnas.
Él entendió a las armas, dijo luego.
Era pundonoroso y mató mucho
con armas,con palabras, con decretos.

Un dia ho va dir davant els seus companys. I va afegir, amb to de justificació:
-És de n’Ángel González, això.
A na Maria del Miracle, la pobra, son pare la va acompanyar a Barcelona a matricular-se i ell va voler triar la data. Hi anaren un 11 de setembre i, després d'omplir tota la paperassa que li demanaven i entregar-la a la finestreta de la Secretaria de la Facultat, la feu estar la resta del dia asseguda al bar Zurich. Ella es va prendre vuit cacaolats i son pare sis cafès. Però no veren res.
-I què havíem de veure? -demanava quan ja tornaven
-No, només era per si al cas passava qualque cosa. Saps que en feia de molts, d'anys, que no era a Barcelona un 11 de setembre!
A na Maria del Miracle, la pobra, son pare li va haver d'explicar què havia passat un 11 de setembre de feia molts d’anys.
A na Maria del Miracle, la pobra, li havien posat aquest nom perquè la seva àvia també ho nomia. I no li sabia greu, a ella, tenir aquest nom que tots trobaven tan llarg i tan poc d'acord amb els moments que corrien. La començaren a anomenar Miraclet i després Miracleta. I d'aquí li quedà Cleta per a tots. Menys per ella, que sempre insistia que el nom era molt important per les persones i deia que el seu únic era i seria sempre Maria del Miracle.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada