"Un rayo de luz"

Quan varen fer "Un rayo de luz" la vàreu veure tantes vegades que us la sabíeu de memòria.
I intentàveu completar làlbum de cromos de la pel·lícula.

Fins i tot els teus pares, hi anaren, i els seus amics, i molts de vells que no havien anat al cinema desde que les pel·lícules eren mudes.
Fins i tot na Catalina, que tenia claustrofòbia des que el temps de la guerra una bomba pegà a ca seva quan ella era a la carnisseria, hi va anar. Es va asseure devora la porta, per si havia de sortir, però hi va anar i no va haver de sortir.
I ploràveu, quan la nina de celul·loide escoltava a un aparell capaç de reproduir la veu de les persones la felicitació de sa mare pel seu aniversari, o quan ballava davant el retrat de son pare mort en accident d'aviació, o quan es retrobava amb el seu padrí.
Era rossa, aquella nina, igual que les de les pel·lícules americanes.
I cantava.
Aleshores totes volíeu esser na Marisol.
Llegíeu la revista del Club de Amigos de Marisol i hi escrivíeu cartes. Ningú mai, però, no us va contestar.
Potser, podries pensar ara, éreu vosaltres les úniques que hi escrivíeu realment. Seguíeu la seva vida a les revistes. I us la féieu vostra.
La seguíreu fins que vàreu entendre que tenia molt poc a veure amb vosaltres i amb el vostre món.
Un món que descubríeu a moments.
Anys després sabéreu que Pepa Flores també va descubrir el seu.