Na Conxa

Viu a l'entressol de la finca de davant ca nostra.
Té 97 anys i en fa dos que no surt de ca seva perquè té els peus molt malament.
És vivaratxa i sempre està a l'aguait.
Des del seu balcó xerra amb els que passen, mira els turistes....deixa passar el temps.
S'aixeca molt dematí i dorm poquíssim.
Li agrada saber coses i, si no les hi contes, t'ho demana. Però amb interés i simpatia.
Quasi no hi sent. I la seva veu forta, de sord, és una companyia més del barri. Tots sabem si ha dormit bé,de què ha dinat o si les neves nebodes li han telefonat.
Quan jo m'aixec,de matinada, ja té el llum encès. I a la nit, quan me'n vaig a dormir, m'acompanya el renou no massa fort del seu televisor.
Va quedar vídua fa, ja, molts d'anys. Tants que no me'n record.
Fa uns anys sortia cada matí a comprar i el capvespre a passejar la seva cussta,"Lluna", que les nebodes li havien regalat. Totes dues es passaven, igualment, el dia al balcó. Quan va morir la cussa va tenir un gran disgust. I encara ho conta.
Té una dona que li va a fer net un dia cada mes i que, com que cada dia va a una altra casa de per aquí prop, li fa la compra.
Sembla com un souvenir més de la Seu, perquè el seu balcó és aferrat a la sortida dels turistes i, en l'estiu, està ben entretenguda.
Sempre té galetes per donar als nins i a jo encara me'n dóna per en Miquel. I sempre me demana per ell: "Com està es nin?" me demana.
Quan mon pare va estar malalt, al llit, ja per morir-se, venia cada capvespre i a vegades li duia flams o pomes al forn.
Per jo, quan surt els demations, és com un ritual anar fins al seu balcó i, si és dedins, cridar-la per saber com està. Tots els veinats feim el mateix i ja sabem com està perquè la seva veu ressona dins el carreró. Però li agrada i s'entretén un poc. En té molts pocs, d'entreteniments.