L'octubre, cap a Barcelona

Barcelona emboirada,
saps totes les hores
i tots els homes.

El teu port és
l'arribada exacta d'un trimestre
a les set del matí
amb son
i dies de por per endavant,

l'arribada exacta d'un vaixell,
el teu port.
Fum i boira.



Havíem anat a la Transmediterrània a fer cua per comprar els bitllets.
Abans ens havíem anat a matricular i triar un lloc per viure.
I a principis d'octubre, carregats de maletes i il·lusions, partíem, en vaixell, cap a un món nou, desconegut. Partíem cap a la gran ciutat a estudiar.
Les maletes pesaven massa i els camarots eren a la coberta D, a baix de tot. Les escales, empinades i inacabables, feien que, per dir-ho d'alguna manera, deixàssem que les maletes baixassen soles, ajudades pels nostres peus. Un camarot amb 4 lliteres amb cortinetes. Un camarot que no sabies amb qui comparties. Estret, minúscul i ple de maletes i bosses de tota casta. Les que no hi cabien, al corredor.
Ens aixecàvem fosca negra per veure bé la lenta i llarga arribada al Port.
Les nombroses muscleres i els vaixells de càrrega feia que semblàs que no arribàvem mai.
I Montjuic en front.
Els renous i el trànsit de la gran ciutat ens eren extranys, el primer dia.
I l'olor del despertar-se a la ciutat.
I el fum damunt la ciutat.
I els carrers llargs i plens de gent a la ciutat.
Autobusos per tot, semàfors, places, carrers estrets, carrers amples ja plens de gent.
Tot un món nou i desconegut s'obria davant nosaltres.
L'esperàvem amb ganes.