Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

dimecres, 26 de juny del 2019

Per en Toni




Navegant meu, regatista, estudiós de l'energia solar i eòlica des dels teus anys com enginyer a GESA, home fort físicament i anímicament.
Conversador entranyable i amor indescriptible.
De totd'una que vivíem junts t'agradava molt dir que tu i jo érem paràsits recíprocs. I a jo m'agradava que ho diguessis.
T'has fet estimar per tothom perquè tu ets amor i bonhomia.
Estimes els meus fills i les menudes amb follia i ells t'estimen a tu.
Estimes els amics i ells t'estimen a tu.
Ara ja no seran possibles les nostres converses eternes al corral o, en l'hivern, darrera els vidres mentre miràvem ploure. No serà possible, ja, anar a fer el cafetet al Club.
Però estaràs més ben cuidat que un rei, amor meu.
Hem ordenat la taula, sempre estibada, aprofitant que tu eres a l'hospital. I ni te n'has adonat. T'hem amagat l'insulina i tots els medicaments i ho has vist com un fet natural
No sé si has reconegut ca nostra, però el corral on ara seus i cantusseges crec que sí.
El teu parlar incongruent, a vegades amb argument i tot, i les nostres respostes quasi sempre absurdes però que tu acceptes com vàlides, són ara el nostre viure diari. Tens mil plans absurdos dins el teu cap. I ens contes unes històries surrealistes.
En aquests mateixos moments no recordes ni el meu nom.
Però l'important és que ets aquí i som capaços d'agafar-nos les mans i mantenir-les unides.



divendres, 14 de juny del 2019

Entrevista de na Maria-Antònia Oliver el 1974



Navegant per la xarxa m'he topat amb aquesta entrevista que me va fer la meva amiga Maria-Antònia Oliver quan vaig guanyar el "Ciutat de Manacor" de narració el 1974.
M'ha vingut de gust compartir-la ara, tants d'anys després.

Escrivia, na Maria-Antònia a la revista "Perlas y cuevas"


Ens vàrem conèixer a l'Institut femení de Palma. 
Les dues havíem fet el batxillerat de ciències i, a l'hora de començar el preu vàrem comprerdre que ens estiraven més les lletres. 
Ho comprenguérem cada una per la seva banda i, a les classes de llatí igrec, ens posaven devora perquè anàvem més enrera que les altres. La professora de grec va oferir-nos unes classes a part, perquè poguèssim recuperar a les altres companyes, que havien fet més classes que nosaltres. 
Així fou que Na Joana Serra de Gayeta i jo, entre traduccions d' Homer i declinacions gregues, vàrem fer amistat. 
Enguany, quan el jurat de narració va obrir la plica de l'obra que havíem decidit guanyadora del Premi Ciutat de Manacor, vaig sentir una alegria immensa: la meva amiga Joana era 1 'autora de "Taules de Marbre" 

E1 dia del premi no la vaig veure, però per Sant Jaume, a l'acte d'entrega de trofeus a La Sala, poguérem parlar llarg i encara no acabàrem: teníem tantes coses per dir -nos. 
I també ella té coses per dir als manacorins, per això 1i vaig fer unes preguntes. 
- Joana, record que quan féiem Preu vaig llegir unes poesies teves ara he llegit narracions. Vol dir que has deixat de banda la poesía ? - No, no. En realitat escric més poesia que prosa. Però la prosa m'agrada més. En total tenc unes vint narracions fetes. 
- I publicades ? 
- Publicades, cap. He publicat un quants poemes a la revista Lluc. 
- I novel.la ? - Ui, 1a novel.la requereix molta paciència. Jo escric molt poc, vull dir que m'hi pos poques vegades, però llavors començ i acab sense aturar-me. Això en novel.la és impossible. Pots escriure un poema d'una tirada, i també una narració, però una novel.la... 
- Idò, deixes correr, això de la novel.la ? - No, ja ho he intentat, i és molt possible que després dels exàmens m'hi posi en ferm. 
Na Joana Serra de Gayeta té 24 anys, és de Pollença ( i no del Port de Pollença, concreta ella, com han dit els diaris ). Ha acabat Filosofia i Lletres, amb llicenciatura d'hispàniques. Va fer els tres primers cursos a Palma i els altres dos a Barcelona. Per Sant Jaume encara li faltaven alguns exarnens i no tenia gaire temps de pensar en literatura. 
- A què te dedicaràs, quan tenguis el tótol ? 
- Donaré classes i escriuré. 
-Què penses .de la professionalitat de l'escriptor ? 
-Es lo que tocaria. Hauria de ser normal que un escriptor pogués viure de la seva feina, que és escriure. Però com que no és així... de totes maneres, crec que m 'agradarà donar classes. 
- Què és per a tu escriure, Joana ? 
- No ho sé, moltes coses a la vegada i tan difícils d'explicar. I a més, aquesta pregunta és tan tòpica. 
- Sí, ja ho sé, però m'agradaria que fessis un esforç i contestassis. 
- Idò per a mi és comunicar-me, esbravar-me, expressar coses que duc dedins... 
Na Joana carreteja la torre dins la caixa forrada de vellut. Pesa i fa embalum 
- Què te va semblar la nit dels premis ? 
-Un acte normal i agradable de concessió de premis. No és l'etiquetisme dels Premis Ciutat de Palma, però tampoc no és tan senzill com a Sa Pobla. Això de no fer sopar i que la festa sigui a l'aire lliure m 'ha agradat molt. 
- I de tot el follon de poesia... ? 
- Va ser un catxondeo... Bé, jo, com en Guillem Nadal, opin que no opin. 
- Idò passem a una altra cosa. Has dit que tenies unes vint narracions fetes. Quines d'aquestes vint has enviat al Ciutat de Manacor. Vull dir quin criteri selectiu has seguit per fer la tria. 
- Tres o quatre dies abans en vaig fer un parell, i de les que ja tenia fetes, vaig triar les que més m 'agradaven. I mira, he tengut sort. Qui ens ho havia de dir, eh Maria-Antònia, quan estudiavem grec, que me donaries un premi ? 
- No és tan extrany. Totes dues ja anavem ferides d'ala llavors... 
- Sí, és ben veritat. 
Joana Serra de Gayeta va guanyar el premi de Sa Pobla l'any 1972 amb la narració SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT, que es va publicar a la Revista Lluc amb il.lustracions de Miquel Morey. L'any 71 o 72, no ho recorda bé, va obtenir un accèsit a Maria de la Salud. 
- Així és, Joana, que el Ciutat de Manacor te donarà la primera oportunitat de publicar en forma de llibre, eh ? 
- Sí. I n'estic molt contenta, perquè això és lo que més importa. Si m 'he presentat a premis literaris ha estat sempre per publicar, i ara, per fi ho he aconseguit. 
- Idó, Joana, que ho puguis fer moltes vegades.
- I que tu ho puguis veure, Maria-Antònia. 
- Adéu, fins una altra. 
- Adéu, i a veure si véns per Pollença, eh ? 
-Sí, vendré a dur-te la revista quan surti l'entrevista. 
- Fins aviat, idó. 
I na Joana se'n va cap a Pollença amb la Torre del Palau davall el braç. 
MARIA-ANTÒNIA OLIVER 

dimarts, 11 de juny del 2019

Miguel Ángel Asturias




"El Señor Presidente" ens havia colpit perquè en aquest llibre potser hi véiem també reflectida de qualque manera la nostra societat i, sobretot, la persona que comandava l'estat, en Franco.
Miguel Ángel i la seva parella Blanca varen llogar una casa al Port de Pollença, concretament al lloc anomenat la Roca, just davant el mar. 
La Roca és una platja de codolins, però que a dos pams de ficar els peus a l'aigua ja hi ha arena. A ca nostra hi anàvem a nedar molt sovint

Durant molts d'anys havia estat lloc d'anar-hi els pagesos amb carros a fer arrossos i a fer nedar la bístia, costum que es rememora cada any anant amb carro o amb qualsevol medi de locomoció per l'anomenat "Camí de Llenaire", que uneix directamen Pollença amb la possessió anomenada "Llenaire" (I que el meu besavi va perdre jungant a cartes) i a la mar, Allà, damunt els codolins i davall els pins i a unes taules i bancs de fusta que l'Ajuntament va fer posar fa temps tots els assistents comparteixen un bon arròs. 
Els pins, enormes i vells, encara hi fan ombra. 
A Miguel Ángel Asturias l'havia vist, a vegades, dins l'aigua. Només se'n veia el caparri, però així i tot s'endevinava el seu cos gros. Era normal que suràs, encara que no sapigués nedar. 
No sé com, una gran amiga meva, na Xesca Ensenyar, els va conèixer. I m'hi va dur. Supós que no és necessari dir-vos que, als meus denou anys i amb les aspiracions i il.lusions d'escriptora, l'excitació era grossa, tant o més que el cos indi  de Miguel Àngel Asturias. 
Li havien concedit el Premi Nobel de Literatura (així com també el de la Pau entre pobles) i per a nosaltres era, no ja el primer amb qui parlàvem, sinó el primer que véiem. 

Hi anàrem en ple mes d'agost i a mitjan capvespre, el mes i l'hora en què, al Port de Pollença, la humitat i la xafogor són insuportables. Eren a nedar, ell i la seva dona, Blanca, i esperàrem a la terrasa impacientment que, tot just sortits de l'aigua, s'asseguessin en un balancí. 
No record gens ni mica de què vàrem parlar, però sé que la seva conversa era agradable i l'entonació de la seva Guatemala natal, suau i tranquil.la, ajudava que la nostra vergonya anàs desapareixent. 
I la nostra admiració augmentàs. 
El seu cos, curt i gras. La cara, llarga i plena. Celles molt poblades. Llavis gruixats i nas gros. A la seva fesomia eren ben presents els gens dels seus avantpassats, indis americans. 

Viatjava sempre amb el seu metge. I allà, a la casa de la Roca, també hi era. Era un metge d'origen rus, però que tenia domicili a París i -ara no voldria dir desbarats- em volta per dins el pensament el record difús que tenia una gàbia amb serps i que n'era un gran afeccionat. 0 era ell o la seva dona, que vestia una espècie de túnica, aleshores, per a nosaltres, molt estranya. No sé si les vaig veure, les serps. Supós que, encara que no fossin allà, no les hauria vist, perquè em fan una porada. 
Na Xesca i jo dúiem cada una el nostre exemplar de "El Señor Presidente": volíem que ens el dedicàs. 
Esperàvem i esperàvem, però no arribava la seva iniciativa a la nostra demanda. Després d'una bona estona, aquell metge rus domiciliat a París ens va dir una cosa així com que el senyor Asturias necessitava tranquil.litat per dedicar els llibres. Que els hi deixàssim i un parell de dies més tard els anàssim a cercar. 
Així ho férem, més excitades encara, perquè crèiem que la nostra dedicatòria seria molt personal. Quan tenguérem el llibre alta volta a les nostres mans veiérem que, a totes dues, ens havia escrit el mateix amb el nom de cada una, clar. I deia, simplement: «Este trago amargo de nuestra realidad. Cordialmente». I anava signat «Miguel Angel Asturias». 




Crec que aleshores ens era igual. Des dels nostres denou anys només ens importava tenir un llibre dedicat d'un Premi Nobel. Un llibre, a més i sobretot, molt bo.
Era la primera, la darrera i, per tant, l'única vegada que li veia la lletra. I sempre he tengut el dubte si havia estat ell o la dona qui ho havia escrit. O el metge rus domiciliat a París. O potser la serp que no sé bé si existia. 

diumenge, 9 de juny del 2019

Bernat Vidal i Tomàs





Hi ha moltes persones que, en uns moments donats i per diversos motius han estat importants dins la nostra cultura, i que, amb el temps, la memòria col.lectiva no els té presents, però sí el món de la cultura literària.
Intentaré escriure sobre elles en diversos posts.
Avui començ per Bernat Vidal i Tomàs.

No sé quin any era, però un dia d'estiu que els russos amollaren un sputnik cap a l'espai nosaltres érem a Cala s'Almunia a cercar fonoll marí. Jo havia anat amb mon pare i ma mare a Santanyí a veure l'apotecari, amic de la família, que havia tengut una embòlia. Per fer temps ma mare degué dir: «Podríem anar a cercar fonoll marí». Més tard sèiem a la camilla de l'apotecaria.



Sabeu que, abans, a les apotecaries s'hi solien fer moltes de tertúlies. Mai no havia conegut ningú que hagués tengut una embòlia. El devia mirar fixament perquè, intentant un somriure, em digué: -Què? No trobes que paresc un quadre d'en Picasso? Des d'aleshores i, sobretot, quan vaig comprendre realmet què era una embòlia i quines comseqüències podia tenir, vaig sentir sempre una admiració humana i una gran simpatia per en Bernat Vidal i Tomàs. No sabia, encara, des de la meva edat, que era un gran escriptor i un bon activista cultural.

Amb la seva feina diària pel nostre país i amb les seves "Memòries d'un estàtua", havia aconseguit que Santanyí -sobretot la seva apotecaria- fos com una mena de centre cultural. Un centre cultural reduït, però un centre cultural. Record com el meu germà va anar amb uns amics a fer la volta a Mallorca amb mosquito i contava que s'havien aturat a l'apotecaria de Santanyí a comprar pastilles Juanola per veure en Bernat Vidal. La seva dona, que era qui els despatxava, molt intel-ligent, va entendre que aquells jovençans no volien només pastilles Juanola i els feu entrar i seure a la camilla perquè el coneguessen i parlassin amb ell.

Des de Pollença, un grup de matrimonis amics foren convidats a menjar caragols a Son Danús, a Santanyí, a ca don Rafel Llobera i na Maria Dolores Llorente. Hi havia també en Bernat Vidal i la seva dona, Coloma. Don Bernat en va parlar moltes vegades d'aquells caragols: la persona que els va cuinar -es de suposar que no en devia haver fet mai- els va tirar dins l'olla quan l'aigua bollia. Tots es ficaren dins la closca i no en pogueren menjar ni un. Si ell n'hagués escrit una història s'hagueren pensat que era el seu humor allò que havia fet aficar els caragols dins la closca.

Va mantenir durant molts d'anys el setmanari Santanyí i fou qui va animar n'Antònia Vicenç a començar a escriure novelles després de Ilegir uns articles seus que ella li dugué per demanar-li consell. Anys després vaig conèixer la seva filla Bel a l'Institut de Ciutat. Crec que d'aleshores ençà l'he vista sols un parell de vegades pel carrer i sempre de casualitat. Record que ens contava que de petita jugava amb son pare a reconèixer fotografies de literats, artistes i personatges que, d'una manera o altra, havien tengut o tenien relació amb Bernat Vidal o amb Mallorca. L'apotecari havia trobat una manera agradable, simple i divertida d'anar introduint els seus fills, Bernat i Bel, dins el món de la cultura.
Morí abans d'hora i sobtadament. Sobtadament malgrat l'embòlia de la qual he parlat al principi.
Sortia del Teatre Principal amb en Llompart i n'Encarna i va caure a terra. Fou un home discret al qual pens que no se li ha fet el reconeixement que es mereixia. Tant per la seva labor literària com pel seu quefer diari pel nostre país i la nostra cultura. És trist comprovar que a vegades la mort fa que s'oblidin les persones i la seva obra.

 Llegiu "Memòries d'un estàtua" i sé cert que sempre el recordareu.





Sí, li varen organitzar una exposició-homenatge pel seu centenari, el 2018.



Cada any es concedeix el Premi Bernat Vidal i Tomàs però, des del meu punt de vista se'n fa poc ressò.
Té un carrer a Palma, a La Vileta-Son Rapinya i un altre al seu Santanyí natal.