U pollencinisme és un mal mal de curar

Aquesta frase la deia mon pare sovint. I jo ben prest i sense adonar-me'n la me vaig fer meva i m'hi vaig identificar totalment.
I què és u pollencinisme?
Ni sé si ho sabria explicar amb paraules ni m'he plantejat mai fer-ho. Però sé ben cert que els que llegiu això m'enteneu o fareu d'entendre'm.
Potser és, en aquests moments, esser conscients que vivim a una comunitat i a un lloc estimats i sentits ben endins, lloc i comunititat pels quals hem de treballar, dia a dia, per poder-hi viure tots amb llibertat, justícia i honestetat. Amb bon veïnatge i bonhomia i mirant sempre pel bé de tots i cada un de nosaltres.
No ha d'esser mai el tancar-nos dins nosaltres, tant a nivell personal, grupal o col.lectiu. No ha d'esser mai allò de "No hi ha res com Pollença"
Potser el pollencinisme és el conjunt de moltíssimes petites coses que vivim dia a dia.
Potser és no voler que la nostra Plaça, espai públic per excel.lència, cada estiu es converteixi en acumulacions de cadires i taules de bars on quasi no hi caben el jocs dels nostres infants.
Potser és, en aquests moments, desitjar que la reforma de la pescateria es fagi com estava previst i anhelar que el nou PAC es pugui fer a Can Conill, també tal com estava previst. Els canvis sobtats, sobretot si són ordenats des de dalt i no decidits democràticament des de baix a dalt, mai no han estat bons. I fer i desfer mai no ha retut i sempre ha embullat.
Potser és gaudir amb el Pi de Sant Antoni o tenir pell de gallina amb l'esgarrifador crit de'n Joan Mas a l'Almoina.
Potser és admirar la bellesa i elegància immensa del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós.
Potser és despertar-se cada any dia 2 d'Agost amb els sons alegres de l'Alborada.
Potser és escarrufar-se amb els sons del Cossiers i la Dama i el seu ball alegre i festiu.
I ja ha sortit la Patrona, clar.
Ara que comencen les festes de la Patrona i el poble es transforma en una ebullició constant i alegre és quan crec que és més bo d'entendre aquest mal positiu que és tan mal de curar: el pollencinisme.
Potser, en aquests moments, és el desitjar que no es vulgui posar tant d'ordre a la batalla dels Moros i Cristians i que no se blindi amb càmeres per no anar contra la intimitat de les persones.
Potser és estar contents de veure com les dones es poden incorporar a la festa.
Potser, de ben segur, és tenir presents els essers estimats que ja no són amb nosaltres.
El pollencinisme, aquest mal mal de curar ens acompanya sempre.
I jo, us ho assegur, no em vull curar.