Només el renou del teclat

El poble silenciós.
Els carrers silenciosos.
Encara és de nit i ja fa més d'una hora que estic aixecada.
El llum del corral encès em deixa entreveure els cossiols.
Els amics i els veïnats deuen dormir.
En Toni dorm.
Na Ruth dorm.
No faig renou.
I ara anava a escriure: "la nit és negra" i he pensat que era un doi fer-ho, però ho he fet.
I Carpe Diem, això no és cap doi escriure-ho. I ho escric.
No em surten les paraules enllaçades en qualque història i tenc ganes d'escriure dins la foscor i el silenci de la matinada.
En Miquel i n'Edy ahir vingueren: se'n van a Califòrnia i ens volien veure abans de partir. I, en tornar, vindran a cercar els cossiols que he fet per ells, per la seva terrassa de Palma. En Toni era a Afama però jo els esperava impacient -sempre un fill s'espera impacient- i parlàrem tots tres devers dues hores.
I ara llegesc i dic: "quin escrit més raro que me surt".
Però les paraules me surten així, tenen vida propia al meu cap i al teclat de l'ordinador.
El cap dóna massa voltes darrerament i el pensament va desorbitat i espantat.
Deu esser per això que les paraules ara tenen vida pròpia, no les sé dominar.
I els dits escriuen sols.
Només se sent el renou del teclat.