Divagacions a la matinada

 Les meva matinada estimada ha tornat avui més viva que mai, amb el ditxós canvi d'hora. Me costa moltíssim assimilar-ho.

Fa estona, ja, que estic aixecada.

Només m'enrevolta la fosca del corral i la soletat de la casa.

I els meus veïnats deuen dormir encara.

Sé que he de demanar hora per vacunar-me del grip.

I res, ganes d'escriure.....

Avui és diumenge i vull anar a Plaça a comprar nespres i gínjols. Mem si tinc la sort de trobar-ne d'aquells petits, que són els bons. Les nespres no les vull massa madures, que s'esclafaran dins la senalla. Tanmateix se cullen totes el dia de Sant Lluc i, esteses, van madurant.

M'agrada molt estar a ca nostra, sempre m'ha agradat fer-ho a tots els llocs que he viscut. 

I ara, si la porta s'obri o, si tenc les vidrieres de l'escanzell amb la clau girada (darrerament quasi sempre) i veig algú darrera el visillo o toquen el timbre i és qualque amic o amiga, el cor se m'eixample: som conversadora per naturalesa.

I massa sovint pens que vivim una situació sanitària i socio-econòmica difícil de sortir-ne. Però estic segura que en sortirem. 

Crec que ara no és moment de baralles polítiques ni socials. Ja farem la Revolució pendent després.

Ara és moment d'ajuntar forces, de seguir les indicacions que ens dona Sanitat i el Govern de l'Estat encara que no sigui el "nostre" govern o no estiguem d'acord amb les idees dels que ara comanden

Ara és moment de comprar al petit comerç local allò que necessitem. 

I ajudar-nos els uns als altres tot el que poguem.

Ara mateix he sentit per TV que Balears s'afegeix a les Comunitats que demanen l'Estat d'Alarma.

L'enyorança a la tardor i la covid19

 Un amic meu va dir l'altre dia: "Els colors de tardor són colors d'enyorança". 

I és ben vera. 

Els colors, les fulles que cauen, les plantes que acaben el seu cicle fins la primavera, els horabaixes obscurs que no s'acaben mai, la pluja persistent, els carrers banyats.......

Enyorança de què?

De tot: del reviure en primavera, dels dies llargs, ....

Fins i tot enyorança de coses tan simples com un trempó.

Aquest 2020 és molt difícil per tots i això, crec, ajuda l'enyorança. Enyorança de salut, de passejar amb els amics, d'anar a dinar o a sopar amb els amics..... De poder viure amb unes relacions humanes normals que segurament i desgraciadament no tornaran per ara. Qui sap, fins i tot, si haurem d'aprendre a conviure com ara. Serà molt difícil.

Ara mateix llueix un sol esplèndid i, malgrat això, tot el que m'enrevolta té color i fa olor de tardor.

Per no haver de patir aquestes enyorances me deman a jo mateixa i a tothom:

-No ens hem de reunir si no som del mateix nucli familiar: no tenim, enguany, res a celebrar.

-Posem-nos la mascareta. Però així com toca: tapant el nas i la boca. I no val dur la mateix més del temps que se'ns diu per part de les autoritats sanitàries. A mi també em molesta quan la duc. Però m'estim més aquesta molèstia que no haver d'aprendre a conviure amb la covid19. Rentem-nos les mans molt sovint i utilitzem gel hidroalcòholic quan sigui necessari.

Sabem tots que serà un hivern dur, molt dur, massa dur.

Ajudem-nos, si podem, els uns als altres. El temps del confinament hi havia una gran solidaritat arreu. Tornem-la a posar en funcionament.

Per ventura ens fugirà l'enyorança i la tardor tornarà esser l'estació de l'any amb més colors diversos que ens agraden molt.