Món Foodie

Aquest és el títol d'un súper programa de Ràdio Pollença que s'ha emès en directe des de dia 4 de febrer fins ahir, 24 de juny, cada dijous de 17 a 18 i que tornarà el setembre.

Gràcies Joana Solivelles, directora de Ràdio Pollença, i Marta Ferrer per haver-ho fet possible

I per què escric sobre Món Foodie?

Primer de tot perquè en tinc ganes, perquè en Josep Andreu Martorell i en Xesc Bibiloni són dues grans persones i dos gran cuiners no professionals.

A en Josep no el coneixia personalment abans de començar el programa encara que sabia de la seva existència. Els seus pares tenien una drogueria i jugueteria enorme a l'Almoina (Can Cucuia) on sempre anàvem a comprar. I, ja amb els meus fills, encara petits, allà anàvem sempre a comprar la jugueta de la Fira. 

Gràcies, Josep, per la teva simpatia, amabilitat, paciència....per tot el que hem après amb tu i compartint plats i receptes al grup de Facebook "Cuina Mediterrània".

A en Xesc Bibiloni el vaig conéixer poc temps després de en Toni i jo venir a viure a Pollença. Sabia beníssim qui era i havia conegut els seus padrins, sobretot l'entranyable Francisco de la Casa, simplement "En de la Casa": sempre estava content, simpàtic, bona gent, amant de les bromes i dispost a participar en els actes i aconteixements del nostre poble. Les seves filles, Encarnita i Cati (sa mare den Xesc) i jo eren del meu grup d'amigues de la infància: sobretot n'Encarnita, més apropada a jo en edat.

I com vaig conéixer en Xesc?

Hi ha gent que diu que el Facebook aïlla. Més lluny de la veritat no poden estar els que pensen això. Un dematí d'hivern, molt prest encara, per messenger vaig rebre una foto de la nostra ximenea que treia fum i un "Bon dia, veïnada". Efectivament, vivim a dos carrers. Arribà a esser, per en Toni i jo, un al.lot entranyable i que venia sovint a veure'ns: ell i jo compartíem l'afició per les plantes en general i, sobretot, pels cactus i crasses, Tant que ens avisàvem si a Plaça els diumenges algun dels que venien cossiols havien duit un cactus nou o estrany. També sovintajàvem una nova floristeria prop de ca seva i ca nostra: "Flors i cosetes" on n'Esperança solia dur bastants de cactus que encara no teníem. 

Deu fer dos anys que en Xesc me va de Menorca una polsereta que no m'he llevat mai -i que duc juntament amb les que na Klara me fa de fils de llana- perquè me va dir "això és un amuleto" de bona sort. I quan en Toni ens deixà, si jo estava trista o ansiosa me deia carinyosament "polsereta, polsereta...."

En Xesc i na Rosa (també molt bona amiga d'aquesta segona trobada d'amistats joves que he fet aquests anys) foren qui m'acompanyaren a l'Hospital d'Inca la primera vegada que en Toni va estar ingressat greu. I així fou com, per primera vegada, vaig conéixer l'existència del gel hidroalcòholic que després ens ha acompanyat tant i tant de temps i que de ben segur ens seguirà acompanyant tota la vida: tots dos se'n posaren a les mans abans d'entrar a urgències i m'explicaren el que era: ni un ni l'altra no tenien defenses perquè na Rosa va haver de rebre un transplantament de cor i en Xesc un de ronyó i aquell gel els desinfectava les mans i els protergia del que poguessin tocar a l'Hospital.

Tot el temps del confinament manteníem converses -beneït telèfon, whatssap, facebook....tot aquell temps- i en Xesc feia pa i feia de tot de coses bones de menjar.

Gràcies, Xesc, per la teva amistat i per tot el que -igualment que amb en Josep- he après i compartit amb tot el grup d'aquesta "cosa" tan especial que ha arribat a esser Món Foodie.

Gràcies, Joana Solivelles, per haver-los convidat a Ràdio Pollença.

I gràcies a tot el grup de "Cuina Mediterrània"