Arxiu del blog

divendres, 30 de juliol de 2021

Records i nostàlgia de la Patrona

 Els que em llegiu m'arribareu a dir que som pesadeta amb els meus records.

Un dels meus primers poemes és aquest:

"Recordo tantes coses

que no sé on posar-les

ni a qui dir.les

i les escric a un paper"

És un poema de soletat adolescent, però molt escaient ara per jo i crec que, també, per molts de pollencins.

Fa dos anys, ja, que no podem viure i sentir les Festes de la Patrona i hem de recórrer als records i hem de viure i sentir la nostàlgia.

El dia de les corregudes de bon matí els xeremiers, acompanyats per en Joan "Saig" recorrien els carrers i les botigues els donaven el que després serien les "joies" fermades a una canya i que guanyaria el primer que la tocàs.

També he viscut agafar cintes anb una punxa, anant amb bicicleta, que es col.locaven davant la pescateria. I voltar i tornar voltar i tornar-ho a intentar; a vegades hi havia sort i a vegades no.

Era quan encara vivíem la pols dels carrers sense asfaltar. Però els estimàvem i els vivíem igual que els d'ara perquè eren i són els nostres.

La pols era per sobre i entre els moros i cristians dia 2 d'agost a les 7 de l'horabaixa, després que les campanes tocassin a foc. 

I arribava a tot el poble, quan tornaven de ca n'Escarrinxo amb olor de mesclat i suor. Els tirs de les escopetes i la Banda acompanyaven les veus escanyades que intentaven cantar el "Visca Pollença" o "De mil i cinc-cents moros".

El gelat d'avallana de can Butxaca, que per jo encara té gust de Patrona, pres a les taules i cadires que omplien la Plaça Vella i al carretó de plaça: una neula davall el gelat enmig i una neula damunt i el prenia llepant per les voreres.

Els focs artificials, a Plaça, amb rodelles que giraven i algunes que pujaven i feien que molta gent es posàs la cadira del bar damunt el cap per quan caiguessin no els peguassin damunt.

Colorins de paperines i de vestits nous per anar a l'Ofici.

En Miquel i els seus amics que es vestien de cristià a ca nostra.

El gran passar ñena de munpare l'any que en Joan "Saig" va donar una falç a en Miquel.

El primer any que en Miquel fill va fer de cristià amb el seu oncle.

Records, nostàlgia, olors, sensacions.....És la Patrona








dijous, 29 de juliol de 2021

Joan Lacomba vist per una ex-alumna

 


Devia esser el curs del 1966/1967 o 1967/68.

El curs que era és irrelevant.

A l'Institut Joan Alcover teníem un professor de Dibuix de llinatge Carreño que ens feia fer làmines i làmines de ja-no-record-què. L'assignatura de Dibuix m'havia estat -i m'era- molt pesada. Des de sempre entregava les làmines fora temps, mal fetes i de mala gana.

Un dia ens trobàrem que, a la classe amb en Carreño, hi va comparéixer un al.lot jove amb cara de tímid i un somriure agradable. En Carreño ni ens el va fer conéixer ni explicar qui era, però entenguérem totd'una que era un professor de Dibuix nou. 

El seu nom era Joan Lacomba.

No sé jo exactament quins són els seus records d'aquell curs. Però qua el vaig retrobar -molt d'anys després- sí que en parlàrem un poquet.

En Carreño tenia una veu forta, gruixada, estrident i, perquè no dir-ho, cara d'amargat.

Aquell professor nou es passejava per entre els pupitres i s'acostava a aquelles que veia teníem dificultat per fer el dibuix i ens explicava com el podíem fer millor. 

Si, mentre es movia tot el temps de la classe, en Carreño alçava la veu ell responia sols amb un somriure tímid i una alçada d'espatlles que, ambdues coses juntes, el feien cómplice amb les seves alumnes. No sé si era aquesta la seva intenció. El que sí sé és que, almenys a mi, em transmitia molta tranquilitat davant els meus dibuixos desastrosos.

Vaig seguir la seva trajectòria artística, però .a part d'això- el vaig perdre de vista durant molt de temps i, ja fa uns anys, el vaig retrobar al Facebook.

Ens vérem en persona la primavera de 2014, si no vaig equivocada, a Inca, a un dinar popular de frit de matances convocat per MÉS i per ERC. Era l'any que en Casaldàliga es presentava a les eleccions europees i va venir a fer un mitin. Record n'Oriol Junqueres anat de taula en taula parlant amb tohom que era possible. I la gent de MÉS, clar.

Vaig esser professora del Berenguer d'Anoia el curs 1979/1980 però aleshores n'era Directora n'Aina Roig, professora de francès. Per tant, no vaig coincidir amb en Lacomba com Director.

Gràcies, en el temps, pel que me vares ensenyar aquell llunyà 6è de batxillerat al joan Alcover.

I moltes coses no tenien res a veure amb l'assignatufra de Dibuix.





dimarts, 27 de juliol de 2021

"Qui un pic te veu, ja no t'oblida mai més"

 



I sí: qui un pic te "viu" diria jo, ja no t'oblida mai més.
Deu esser difícil per una persona no pollencina arribar a entendre què significa per nosaltres el nostre poble i per què el duim i el sentim tan endins dels nostres cors. principalment la nostra festa de la Patrona.
Jo mateixa no ho sé explicar.
S'ha de viure, s'ha de sentir el seu bategar.
Podríem dir que Pollença és un sentiment? No m'agrada perquè aquesta paraula sé que s'empra per diverses coses, entre elles, un equip de futbol que no tenen res a veure -crec- amb el nostre sentiment pollencí.
Per entendre'ns s'ha d'haver tingut pell de gallina amb el crit den Joan Mas o amb la repicada de campanes o amb la tropa del soldà o amb la banda  de música o amb els sons de l'Alborada o cantant el "Visca Pollença"
S'ha de tenir pell de gallina quan posam la bandera al balcó, finestra o portal de casa.
S'ha d'haver sentit l'olor de pòlvora, suor i mesclat que fan els cristians quan entren a l'església dia 2 després del combat.
Ens han d'haver caigut unes llagrimetes quan els cristians alcen les barres dins l'església i tots cantam el "Puix Patrona....."
Ens hem d'haver emocionat quan un fill nostre ha pogut esser angelet a l'ofici i a la Processó del dia de la Mare de Déu dels Àngels.
Hem d'haver passat pena quan el nostre germà gran i el nostre fill de 16 o 17 anys anaven vestits de cristians amb una barra a participar a la festa d'u moros (aleshores no déiem "simulacre") fins que els véiem entrar a l'església sans i estalvis.
S'ha d'haver gaudit molt escoltant qualsevol de les nostres cançons pròpies.
Hem d'haver gaudit amb les pilotes de cuiro amb un elàstic i amb les pistoles d'aigua.
Hem estat molt satisfets de poder tenir un amic, un familiar o una veinat que sigui Cossier. 
I si, a més a més, una veinada o la filla d'uns amics ha estat Dama n'hem estat més satisfets encara.
Si hem viscut algun de tots aquests fets que anomen és aleshores quan podem dir "Qui un pic te veu, ja no t'oblida mai més"




dilluns, 19 de juliol de 2021

Quan fagi cocarrois pensaré en vós

 I quan no en fagi, també.

Vos tindré present, Madrina de tota la família, perque heu estat una dona forta i valenta fins el darrer moment.

Vàreu sortir de monja per poder cuidar la vostra germana Antonieta, que estava molt malalta.

Mai va sortir de la vostra boca cap paraula en contra del meu divorci primer i, després, de la meva unió amb en Toni. Això jo sabia que no anava bé amb les vostres creences, però sempre ens déieu sense en Toni i jo demanar res::

-Què heu fet mal a ningú? Heu despreciat ningú? Idò, tranquils

I el vostre somriure dolç és ben present.

I quan us vàrem dir que en Toni i jo vivíem junts -abans de casar-nos- simplement vàreu dir:

-Idò que Déu vos tengui units i sigueu feliços per molts d'anys.

I demanàreu anar a declarar quan se va acusar en Toni d'atropellar amb la moteta una dona a Plaça un diumenge dematí. Estàveu amb noltros comprant i ho havíeu vist tot. Estàveu ben segura com havia estat i vàreu fer una extensa declaració davant la policia municipal.

I compartíem cocarrois. I coques i qualsevol cosa que havíem fet i sabíem que us agradava.

Ens dúieu a mostrar les fotografies de l'anada a Campos -terra de la vostra fundadora- i ens explicàveu l'emoció que sentíeu quan hi anàveu. I ens explicàreu també l'important que va esser per vós que us fessin "misionera seglar"

El confinament va esser molt dur per tots i vós i jo ens telefonàvem quasi cada dia.

Éreu independent, valenta, decidida i molt disposta sempre a ajudar en el que fos.

Darrerament amb el vostre taca-taca anàveu sempre allà on podíeu. 

Aquest dissabte passat parlàvem de vós, que ja estàveu molt malament. Sense jo demanar un bon amic me va explicar que, quan hi va haver les inundacions de Sant Llorenç i a Pollença es feia una recollida per ells, anàreu amb el taca-taca a la Plaça de ca les Munnares a dur-hi dues bosses d'Eroski.

La família era molt important per vós. I me consideràveu a jo part de la vostra. 

I ho som: només per tant com vos estimavàveu amb el meu germà Miquel, jo ja vos estimava. 

I sempre demanàveu:

-Què saps res de la família? Tothom està bé?

I heu partit cap al vostre cel un diumenge dematí.



divendres, 9 de juliol de 2021

Amor de ma vida, amor de mon cor......

 


Hi ha moments en què em fa vergonya esser persona humana. 

I tot el que ha passat -i segueix passant- aquests dies en relació a l'homofòbia és un d'aquests moments.

No hem de tornar a les cavernes. La llibertat és davant de tot.

Moltes persones humanes he conegut al llarg de la meva vida. Moltes d'elles han estat o són gays o lesbianes. Passa res? No, en absolut: mirau si és simple que només volen gaudir de la seva condició sexual de la mateixa manera que n'hem gaudit i en gaudim els i les heterosexuals.

I n'assassinen, en torturen, en menyspreen, n'insulten, en marginen.............

Què passa que tornam enrera en tants i molts de drets que han costat anys aconseguir?

Vull cridar ben fort: BASTA JA!

Tinc molt d'anys i, en el meu passat, he conegut històries horribles de persones gays i/o lesbianes pel fet de no poder manifestar la seva orientació sexual. No hi hem de tornar. No hi hem de voler tornar.

Vull dir ben fort que tinc familiars ben directes que són gays i/o lesbianes. 

I que tinc molts  bon amics i amigues que són gays i/o lesbianes. 

I què? Ben orgullosa n'estic que les meves idees han estat sempre i són defensar la llibertat en tots els sentits i per damunt de tot. 

I ben orgullosa n'estic de tenir aquests/es familiars.

I ben orgullosa n'estic d'haver tingut i tenir bons amics i amigues que són gays i/o lesbianes.

La societat no pot consentir aquesta situació per més temps.

Les persones humanes han de poder circular lliurament sense que els assassinin, els torturin, els menysprein, els  insultin, els marginin.....

La nostra vida i la nostra història ha d'anar sempre cap al futur, mai cap al passat. 

Ara, sobretot en aquesta qüestió, anam cap al passat. 

Fins on seran capaços d'arribar aquestes persones homòfobes? Han perdut la dignitat que ens dóna esser persones humanes

I me fa por pensar on poden arribar. Molta por.

Les persones humanes NO ho podem consentir, NO ho hem de consentir.

I hem de lluitar, almenys amb les nostres paraules i fets, perquè aquest malson que viu ara la societat s'aturi i no vagi més enllà.