Arxiu del blog

dissabte, 20 de novembre de 2021

El meu 20N: la notícia

El bedel de l'Escola Normal ja estava cansat de treure i amagar la bandera per posar-la a la façana en senyal de dol i va decidir tenir-la aplegada davall el seu taulell devora una cinta ampla negra i preparada per quan arribàs el moment.

Pareix esser que ja feia temps que l'equip mèdic d'en Franco li havia connectat una maquineta per seguir-li al moment els seus problemes de cor. Se conta que la primera fallida un poc grossa que va tenir fou en el mateix moment en què va signar l'ordre d'afusellament del "condemnats" pel Procés de Burgos, a finals de setembre del mateix any 1975. No puc creure, en absolut, que fos així. El seu cor no bategava mai per ningú ni, molt menys, tenia cap alteració per un fet així, un fet que ell mateix va voler i que va signar en ple coneixement del cas i de la protesta a tots nivells i de les peticions de clemència que li arribaren d'arreu del món.

S'esperava, se palpava, se sentia....el moment en què s'anunciàs la mort d'en Franco i els rumors eren continuats.

Devers una setmana abans, un dia després de dinar, tocaren el timbre de la porta i era el aleshores director de l'Escola Normal (jo hi treballava) Andrés Sánchez Pascual acompanyat de Ramon Tamames. Munpare feliç i un poc nerviós i expectant i mumare els va oferir un cafetet. La visita fou curta, molt curta. N'Andrés ens demanà de telefonar a Madrid per no fer-ho d'un lloc públic. I clar que sí! Només se va poder escoltar: "Soy Ramon.......ah, no es cierto......sí, si, sí.....de acuerdo"

En Miquel germà ja era casat, tenien ja na Joana neboda i, com és natural, vivien a ca seva.

Teníem, al mateix replà un veïnat entranyable, don Jorge de Staritzky. Don Jorge, nascut a Rússia i de pare príncep fou tret d'aquell país dins un sac quan tenia molts pocs anys el temps de la Revolució, Quan va recalar a Espanya fou l'intérpret d'en Muñoz Grandes a la División Azul. Dic això perquè don Jorge ho sabia tot i estava al tanto amb moltes emissores que podia sintonitzar i escoltava i moltes telefonades que rebia i feia, Des de casa se veia el replà llargarut i ple de geranis. I quan don Jorge sabia qualque novetat hi sortia i hi feia voltes lentament. Quan el véiem munpare sortia a saber noves del que tots esperàvem ja. Era de frases curtes i, des de que Franco va tenir la flebitis a una cama, ens anava informant de tant en tant.

El 19 de novembre de 1975, devers les 10 del vespre, va començar a caminar pel replà i mon pare sortí a la porta. Don Jorge només li va dir "el abuelo ha muerto".

No ho havia dit cap vegada de manera tan contundent i clara, però véiem que totes les ràdios, incloses Ràdio París, la BBC i la Pirinaica i la televisió continuaven normalment.

Feia ja dies que munpare se colgava amb el transistor devora per poder escoltar el darrer i el primer "Parte médico oficial" i quan ens aixecàvem ens informava. Un dia record que va dir rient "En Franco no se mor, però me moriré jo abans de mal dormir"

La nit del 19 al 20 s'havia dormit cansat de sentir a darreríssima hora, com cada dia, "Su excelencia el Generalísimo sigue con sus constantes vitales y duerme plácidamente. Firmado: el equipo médico habitual".

Mumare era molt dematinera i ja estava aixecada quan, molt molt dematí, sonà el telèfon de casa.

Era en Toni Ramis, professor aleshores de Filosofia a l'Escola Normal. No sabia de quin peu se calçaven els meus pares i li va dir "És que voldria parlar amb na Joana per dir-li que avui no hi ha classe perquè s'ha mort el generalíssim....."mumare el deixa al telèfon i ens despartar cridant alegre. "S'ha mort, ja s'ha mort en Franco! Ho diu un amic de na Joana per telèfon"

Així va esser com ho vàrem saber.

A una altra entrada explicaré com va anar aquell dia i els següents al meu entorn familiar i d'amistats.



dissabte, 6 de novembre de 2021

Visió personal de la generació de narrativa dels 70


Fins que se va dur a terme, l'octubre del 2020, per part d'Editorial Moll una nova edició del meu llibre "Taules de Marbre" (1974) no era gens conscient -i encara no ho som- de pertànyer a una determinada Generació Literària (en aquest cas la de Narrativa dels 70) Això que me considerin part d'una generació d'escriptors m'impresiona un poc, m'alegra i al mateix temps me fa veure tant ràpid com passa el temps.

Per jo el concepte de "generació lierària" era cosa de quan estudiava o de quan explicava Literatura als meus alumnes.

He de confessar que me fa por saber que potser un dia, en el futur que ja no veuré, a qualque assignatura de "Història de la Literatura Catalana" se pugui estudiar els meus companys escriptors d'aleshores i a mi mateixa. Pel que veig i es diu i expliquen els entesos pareix esser que pot esser així.

I ara ve el moment de dir aquella frase tan coneguda de "no m'hi posava per tant"

Vaig començar a escriure cosetes molt jove, als 13 o 14 anys ja juntava paraules per tal de treure la meva necessitat d'explicar històries que no acabava mai. Escrits que tinc guardats a quaderns ja vells i esquinçats. Hi ha, fins i tot, el meu primer poema.

Ben prest ens vàrem fer amigues na Xesca Ensenyat i jo. A l'Institut "Joan Alcover" vaig conéixer, i també ens férem amigues, na Maria-Antònia Oliver. Amb en Llorenç Capellà féiem tertúlia al Bar Bosch. Abans havia coincidit amb en Guillem Frontera a un viatge amb què OCB va premiar els que havíem tret Excel.lent als exàmens de Català. Després vaig conéixer i ens féiem molt n'Antònia Vicens. A la Universitat catalana d'estiu de Prada hi vaig conéixer en Biel Mesquida amb qui sempre he mantingut una molt bona amistat. No puc oblidar de cap manera anomenar en Miquel López Crespí.

Parlo ara, només, dels escriptors considerats d'aquesta "generació dels 70"

El meu camp d' amistats era molt ampli -la veritat és que sempre he estat molt sociable i m'ha agradat i m'agrada socialitzar- i aquí hi voldria incloure poetes com Joan Perelló o Jaume Pomar.

I què vol dir pertànyer a la Generació dels 70?

La veritat: no ho sé perquè hi som dins.

S'ha parlat de "primavera literària a la literatura catalana a Mallorca"

Eren temps durs, sí. El dia a dia per nosaltres -escriptors en català a Mallorca- era difícil en aquells anys. Igual que ho eren pels defensors de la llengua catalana, de la llibertat, de la justícia...... Anys que no desig gens ni mica que tornin.

Però érem feliços i vivíem una alegria compartida

Simplement, érem joves que teníem tot un món per recórrer davant nosaltres. I ganes de fer moltes coses de tot tipus.

Érem joves que, expressat no fa massa de manera fantàstica per Biel Mesquida, m'atrevesc a dir que el nostre lema hagués pogut esser "CARPE MOMENTUM" (títol del seu darrer llibre de poemes)