El silenci de la matinada

Fa fosca negra i són quasi les 7 i 20.
La pluja m'ha desperta passades les 5 i ja no m'he poguda dormir.
Un renou molt agradable -quasi música- el de la pluja. Una bona brusca damunt els carrers foscos i deserts.
Un cafetet, i el silenci del dematí m'acompanya. N'Idò -la nostra moixeta- fa estiraments suaus molt prop de mi. S'atansa a l'ordinador perquè l'acaroni. Sembla com si ella i jo fóssim les úniques despertes a la ciutat, dematinada.
Però hi ha gent que plora, que riu, que sent passar el temps.
I gent que, com jo, simplement, escolta el silenci de la matinada.
D'enfora, un renou de moto: deu esser el repartidor dels diaris.
Més tard sentiré la màquina que fa nets els carrers.
Després l'ascensor: el veí que se'n va a fer feina.
I, de tant en tant, el rellotge de la Seu que toca les hores, les mitges, els quarts...