L'ermità Benet i la rosa verda

La boca sempre seca li feia tenir els llavis plens de petits tallets, tallets que a vegades li sagnaven suaument. Els seus companys havien partit feia mesos. Ell havia volgut quedar i pregava molt perquè plogués. Ja li havien explicat que era impossible. Sabia que les fonts no rajaven i els pous estaven tots eixuts i les cisternes buides. Sabia que havien fracassat tots els altres intents. Els vaixells, que durant tant d’anys havien duit aigües de rius llunyans, feia temps ja eren abandonats. El dineral que s’havia gastat amb desaladores es va veure massa tard que no podia mai solucionar el problema. Si dels núvols no queia aigua no hi havia solució. I els núvols havien decidit –feia anys, ja, feia temps– no deixar caure aigua damunt aquella terra.
A poc a poc els habitants de l’illa havien partit així com podien i amb un sentiment mescla de tristor i enyorança futura pressentida. La majoria se n’havien anat sense destí segur, sense saber on arribarien ni tan sols si arribarien.
Les flors s’havien secat.
Els arbres s’havien secat i a poc a poc s’anaven transformant en trossos de fusta que no podien mai servir ja per a res: la gent no hi era.
Els conreus s’havien secat.
La terra s’havia convertit en una mena de plaques dures separades per uns crulls que de cada vegada es feien més grossos.
Al principi intentaren funcionar amb restriccions.
L’ermità Benet no necessitava restriccions. Tenia l’art de saber aprofitar i fer multiplicar la poca aigua que hi havia al pou i a les cisternes de l’ermita. Les seves tomàtigues, conrades sense regar-les mai, havien tingut un gust tan intens, un gust primitiu i pur vingut de la terra remoguda contínuament per obtenir un poc d’humitat.
L’ermità Benet vivia per dues coses: per dur una vida retirada i pregar a Déu; i per les seves plantes, flors, hortalisses…
Molt prest les restriccions ja no bastaren i l’aigua minvava de cada dia. Primer començaren a partir de l’illa els que tenien més doblers i s’instal·laren a països del nord –fora de la zona desertitzada- on l’aigua vessava per tot arreu.
Els animals s’emmagrien i després morien amb agonies lentes i terribles.
Es va facilitar la partida de tots i cada un dels habitants de l’illa. No era desitjada, la partida. I era terrible. I per a sempre mai més.
Ploraven dins les cases en haver de triar allò que se’n podien endur. I al port mai no hi havia hagut tant de tràfec de vaixells. La travessia era llarga, molt llarga, cap als mars del nord. Llarga i insegura, però necessària per mantenir la vida.
L’ermità Benet n’havia començat, fa molt de temps, a tenir-ne notícia per les persones que anaven a l’ermita. Fins que lentament i després de sobte, arribà un moment que no hi anà. S’endugueren els ermitans, també en un vaixell, vaixell que l’ermità Benet va veure passar des del mirador prop del cementiri de l’ermita. Després hagué de tenir-ne notícia perquè les flors ja no hi eren, les oliveres no donaven fruit i les tomatigueres no existien.
Tot aquest temps havia estimat més que mai les seves herbes aromàtiques i les seves flors. I havia aconseguit –amb empelts diferents– un roser que insinuava una cosa mai vista: roses verdes. Pensava que serien d’un verd fort i lluent, d’un verd com de domàs.
Es quedà a l’ermita sol. Amb Déu, es deia a ell mateix. I confiava, encara, que l’aigua caigués dels núvols o sortís per fonts i pous. I ho deia al roser que tenia sols tres fulles i una poncella. I el roser també s’ho creia perquè les tres fulles no queien i la poncella tornava un poquet més grossa així com passava el temps.
A les zones més ombrívoles, allà on no hi havia pegat mai el sol perquèles mutanyes ho impedien, hi trobava unes herbes amb les que es mig-alimentava. I, per calmar la set, rosegava terra d'aquests mateixos indrets: la terra que sempre li havia proporcionat la humitat necessària per tot allò que havia estimat.
Les forces fluixejaven de cada dia. Les hores de dormir augmentaven i el cos disminuïa. Quan no dormia, o mirava la poncella d’on havia de sortir la rosa verda o pregava dins la capella fosca, trista, abandonada.
Un dia es despertà amb molta força i pensà “avui florirà la rosa verda”. I també pensà: “després, ja em podré morir”.
Es posà a remoure terra. En remogué tanta que aconseguí una mica d’humitat.
Roegà unes herbes i es posà a descansar: estava realment retut.
Mig endormiscat i amb les mínimes forces que tenia ara ja quasi totalment perdudes mirava la poncella.
Tancà els ulls i dormí una bona estona.
Quan es despertà observà la seva obra: una rosa verda, verda de domàs, s’havia obert. Les tres fulles del roser ja no hi eren. Les llàgrimes li sortien dels ulls. Amb la mà tremolosa agafà els pètals de la rosa un a un. I amb la mà tremolosa els anava ficant a la boca i roegant per aconseguir calmar una mica la set.
Una estona després s’adormí per a sempre.