Ma mare

Avui fa 19 anys que ens deixares, ma mare. Una mort absurda -com totes les morts- i repentina dins el cotxe d'en Miquel. T'havien operat de la vessícula i tot havia anat bé. Venies cap a Valldemossa i jo m'havia adelantat per fer el dinar.
A les 10 en punt la veu de na Joaneta per telèfon m'anuncià la trista nova. Un desespero, una tristor, una buidor immenses. Hores de confusió, d'anar i venir, d'anar a l'escola a cercar els nins, de preparar les coses a Pollença.
Era l'any 92 i un dia d'aquests havíem de veure la cerimòia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, que teníem gravada,
Se truncaren tantes coses en uns segons.
L'estimació als teus fills i néts sempre serà un exemple per jo. I l'amor que us teníeu mon pare i tu era quasi admiració.
El teu voler tenir un sac de sucre dins el rebost, l'aixecar-te de matinada i posar-te a fer vànoves eternes, la teva artritis i la teva angoixa.
La preocupació dels regals dels Reis, el planificar el dinar i el sopar.
I tants de bons records que no sé on posar-los.
Sempre estaràs amb mi.
Sempre t'estimaré, ma mare.