Quan érem petits

Anava a costura a ca les monges, a Pollença. Quan érem petits teníem una vida lliure. En surtir d'escola anàvem a jugar a Plaça fins que se ponia el sol. O a ca qualque amiga a jugar a casetes o a pepes. Abans havíem berenat de pa amb sobrassada o pa amb oli, cadascú a ca seva. Eren anys de carències, però nosaltres no ens en adonàvem. Ens agradava el llegum, les sopes.... tot el que feien a ca nostra per dinar. Qualque dia berenàvem de galetes d'Inca (duites a la botiga el capvespre cada dia, acabades de fer, amb xocolata. La xocolata era "Batanga" o "Rosselló", no n'hi havia més. I ens bastava. Dúiem calcetins en l'hivern encara que fes molt de fred, fins i tot l'any de la neu. I els nins, calçons curts. I no teníem fred. No celebràvem els aniversaris ni ho necessitàvem. El que desconeixes, no ho necessites, crec. Jugàvem a conillons a amagar, a botar, a córrer, a la pilota... Plaça era allà on hi havia vida, els capvespres. S'omplia de nins i nines que jugàvem. I ho record amb nostàlgia, però amb alegria. Les nits, a ca nostra, sopàvem de sopes en l'hivern i de trempat en l'estiu i després jugàvem a cartes a la camilla mentre mon pare llegia "Destino" o "La Vanguardia". I escoltava la ràdio. Nosaltres encara no l'escoltàvem. Nosaltres jugàvem i vivíem.