L' Institut de Pollença

Li deien, i li dèiem, l'Institut.

No en sé els orígens, però tenc ganes d'averiguar-ho.
Ara és el Centre Cultural Guillem Cifre. I aquestes foto són actuals, i ja era així.
Actualment crec que és de la Caixa Colonya i supòs que aleshores també ho era.
Segurament era el lloc allà on Guillem Cifre de Colonya hi tenia la seva escola, inspirada en la Institució Lliure d'Ensenyança i l'obra del qual va esser importantíssima pels pollencins.

Allà preparaven els alumnes pel batxillerat, i anàvem a examinar-nos a Palma, a l'actual Ramon Llull i que aleshores era, simplement, l'Institut, perquè era lúnic que hi havia en tot Mallorca.

Hi havia dues sales d'estudi, una per nins i una per nines.
Les classes les féiem junts, nins i nines.
Don Juan guardava els nins i venia material escolar a la mateixa sala. A les nines ens agradava anar a comprar material escolar per veure els nins i que ells ens vessin a nosaltres.
Na Coloma, tot fent jersei, guardava les nines.
Teníem, en l'hivern, una estufa de serradís que encalentia d'allò més bé.
Hi anàvem el matí i el capvespre, l'horari escolar normal, de 9 a 12 i de 3 a 5.

Els professors -tret de don Àngel Morado, que era mestre- eren improvitzats.
L'administrador de correus, Francesc Bonnin, ens donava matemàtiques. El vicari, don Vicenç, llengua. El pintor Mateu Llobera, dibuix. El batlle i advocat, Martí March, geografia I així molts més.
I hi vaig fer el primer curs de Batxillerat el curs 60/61. L'ingrés l'havia fet el curs abans a Barcelona, on havíem anat a viure la família.
A l'Institut vaig aprendre molt.
Eren bons professors, la veritat, i vist en perspectiva després de passar per mans de molts d'altres i diversos professors.

Tenc molt bons records de l'Institut.

El meu germà Miquel ja hi havia anat i havia fet allà el que aleshores era el Batxiller elemental.

Hi havia un pati central amb una estàtua de don Guillem Cifre de Colonya.
I un museu molt interessant, que va fundar don Lluís Oliver, el farmacèutic i que ens donava classe de química.
Anàvem a examinar-nos amb u correu. Partíem ben dematí i dinàvem a Palma a un lloc que hi havia devora la Plaça dels Patins. Tornàvem el capvespre.
I tréiem bones notes. I en sabíem perquè ens havien ensenyat bé,

Féiem el "recreo" a un carrer que no passa, just aferrat a l'Institut. Allà jugàvem, nins i nines, a banya, a córrer, a pilota.... i berenàvem.

I, fins i tot, teníem un himne. Himne que havia surtit d'alumnes que ens havien precedit en el temps.
I és així, amb un ritme de bum-bum.

En casa de la madona,
chimbiribim macaao
iumba iumba iumba,
iumba, uai,
iumba uai,
escurrai.
Escarabat con queso,
escarabat macao
iumba iumba iumba,
iumba uai,
iumba uai.
Escurrai.

Quan don Francesc Bonnin es va jubilar de Correus els ex-alumnes li férem un sopar d'homenatge i agraïment a un restaurant d'u Moll.

I tots junts, diverses edats, diversos interessos, diversos projectes de vida, vàrem cantar ben fort i entusiasmats "En casa de la madona" pegant cops damunt les taules.
Havíem compartit un temps -més curt o més llarg- a l'Institut i crec que ens va imprimir caràcter.